Les diverses modalitats de ciclisme es diferencien segons el lloc (carretera, muntanya, velòdrom) i la superfície (asfalt, terra) sobre la qual es disputen les proves. Les dues principals són el ciclisme de carretera i el ciclisme de pista, ambdós admesos en el programa olímpic i cadascun amb les seves especialitats. A la carretera es distingeixen les proves d’un dia, amb una distància que sol situar-se al voltant dels 200 km i que els competidors disputen de forma conjunta, i les proves per etapes. En aquest cas, els ciclistes recorren un traçat diferent, entre 150 i 250 km, durant una sèrie de dies consecutius i la suma dels temps emprats per cada corredor estableix la classificació final. Al llarg d’una prova per etapes s’alternen recorreguts de pla i de muntanya i també s’inclou sovint una altra especialitat: la contrarellotge. En aquest cas, el ciclista corre en solitari una distància més curta del que és habitual (no sol anar més enllà dels 60 km) i el guanyador és qui ho fa amb menys temps. El ciclisme de pista es disputa en un velòdrom i acull nombroses especialitats. Entre les més consolidades hi ha la velocitat i la persecució (en ambdós casos pot ser individual o per equips), però també la cursa per punts, la cursa keirin i la cursa a l’americana, entre d’altres. Entre les disciplines ciclistes amb més història destaca també el ciclocròs, una especialitat hivernal que consisteix en curses en un circuit tancat de terra on l’estat enfangat del terreny sol ser una de les dificultats principals. Al final del segle XX el ciclisme s’obrí a noves modalitats com la bicicleta tot terreny (BTT), el trial amb bicicleta (bicitrial) i el bicicròs (BMX). Finalment, amb un caràcter menys competitiu, hi ha el cicloturisme.
Els orígens
La utilització esportiva de la bicicleta, i per tant l’aparició del ciclisme, va lligada a la creació del velocípede amb pedals, una evolució de ginys anteriors com el celerífer (un aparell amb dues rodes però encara sense manillar ni pedals) i la draisina. La facilitat d’ús i la velocitat de desplaçament feren de la nova bicicleta un estri de ràpida expansió. El 1868 es disputà la primera competició a Saint-Cloud i al cap d’un any ja es corregué la París-Rouen, amb 300 inscrits. Proliferaren els clubs ciclistes i naixeren les primeres publicacions especialitzades, com Le Vélocipède Illustré. Amb la invenció del pneumàtic per l’escocès John Boyd Dunlop (1888) el ciclisme es consolidà. Naixeren curses que amb el temps assoliren la consideració de “clàssiques” com la Lieja-Bastogne-Lieja (1890), la Bordeus-París (1891) i la París-Brussel·les (1893). El 1896, coincidint amb la creació de dues proves més que també esdevingueren tradicionals, la París-Roubaix i la París-Tours, el ciclisme fou un dels esports escollits que formà part del primer programa olímpic. Poc després, el 1900, se’n constituí la federació internacional (FICP), encarregada de vetllar pel correcte desenvolupament de la pràctica esportiva de la bicicleta i que, amb el temps, esdevingué l’actual Unió Ciclista Internacional, en fusionar-se les entitats que dirigien el ciclisme professional i les especialitats considerades amateurs.
Els inicis a Catalunya
Els primers velòdroms catalans —a la fotografia el de Mataró (1916)— aparegueren al final del segle XIX
CEC / Co de Triola
A Catalunya, la primera organització ciclista naixé el 1884: el Club Velocipèdic de Barcelona, fundat per Claudi de Rialp i Manuel Duran Ventosa. Més endavant sorgí l’Sport Ciclista Català, fonamental en l’expansió d’aquest esport, amb l’impuls ferm que li donà Francesc Canto Arroyo, periodista de La Vanguardia i de Mundo Deportivo. Es construïren els primers velòdroms, seguint l’exemple francès (les instal·lacions de Courbevoie, 1890; Buffalo, 1892; Levalloise, 1893; Charenton, 1893; Vel d’Hiv i el Parc dels Prínceps, 1897). Els primers velòdroms catalans aparegueren la darrera dècada del segle XIX a Figueres, Tarragona, Terrassa i Mataró. Finalment, el 24 de setembre de 1893, s’inaugurà el primer velòdrom barceloní, a la Bonanova. Tenia 400 m de corda, una tribuna per a 400 espectadors i dues tribunes més petites per a jutges i periodistes. En el seu moment fou considerat el millor d’Europa.
Per organitzar i controlar les diverses competicions que es disputaven de manera aïllada, el 1894 Claudi de Rialp fundà a Barcelona la Unió Velocipèdica Espanyola (UVE) i el 1897 es creà la Unió Velocipèdica Catalana, d’activitat efímera ja que la UVE tenia la seu i la seva principal força a Barcelona. El 1932 es creà el Comitè Català de la UVE, amb Antoni Amat de president. Fou l’origen de la Federació Catalana de Ciclisme, que tingué la primera seu al Bar Velòdrom, de Barcelona.
Portada dedicada al ciclisme del diari esportiu Los Deportes (1 de gener de 1898)
NET EC
Paral·lelament, aparegueren publicacions esportives catalanes que dedicaren un interès primordial a la nova pràctica de lleure i competició. Entre les especialitzades en ciclisme hi ha El Ciclista (1891), La Velocipedia(1892), Veloz Sport (1895) i La Bicicleta (1896). Però la naixent premsa esportiva catalana també tractà a bastament el fenomen del ciclisme, amb publicacions destacades com Vida Deportiva (1903), Mundo Deportivo (1906), Stadium (1911) i, fonamentalment, Los Deportes (1897), el periòdic esportiu de més importància del final del segle XIX i començament del XX, que dedicà tota la portada del primer número a la pràctica ciclista.
A la part final de la dècada de 1890 a Barcelona hi havia una quinzena de comerços de venda de bicicletes, importades d’Anglaterra i França o fabricades pels mateixos comerciants.
Després d’aquest primer període de creixement i popularització sostinguts, la nova pràctica esportiva entrà en un període d’estancament com a resultat de la creixent expansió d’un nou esport, el futbol, que fins i tot s’apropià d’installacions de primer ordre com el velòdrom de la Bonanova, i per la proliferació dels vehicles de motor.
Expansió i consolidació
En tot el període d’expansió i consolidació del ciclisme a Catalunya tingué especial rellevància la figura de Francesc Canto Arroyo. Després d’unes primeres col·laboracions periodístiques a El Ciclista, treballà per a l’expansió de la Unió Velocipèdica Espanyola i especialment d’una nova branca que prengué força, la que agrupa els ciclistes que prefereixen l’excursionisme, més endavant anomenat cicloturisme, més enllà de la competició. En una polèmica assemblea del desembre del 1911, la UVE, seguint les directrius que marcava Narcís Masferrer, decidí apartar els “excursionistes”. Molt poc després, al gener del 1912, en una reunió constituent al Teatre de la Marina, a la Barceloneta, Canto Arroyo impulsà la creació de l’Sport Ciclista Català, juntament amb set entusiastes més: Jomes, Gatuellas, Sanromà, Crespo, Fondevila, Bono i Casanovas. D’altra banda, el 1913 diverses entitats crearen, sota la tutela de la UVE, la Festa del Pedal. Canto Arroyo seguí fidel a la seva tasca de popularització del ciclisme, amb fites destacades com la publicació (1915) del llibre dedicat al ciclisme dins la col·lecció “Los Sports”, dirigida per Elias Juncosa. També publicà biografies detallades dels grans ciclistes de l’època i seguí les grans competicions ciclistes en la seva tasca periodística.
Al voltant dels anys vint prengueren força clubs ciclistes de renom, com l’Agrupació Ciclista de Montjuïc, que organitzà la primera cursa de ciclocròs de l’Estat el 1922, la Unió Ciclista Bordeta, la Societat Velocipèdica de Tortosa, l’Agrupació Esportiva de Reus, el Club Ciclista de Gràcia i el Club Velo-Sport de Sabadell. Alguns d’aquests clubs continuen plenament vigents, reunint un bon nombre d’associats i organitzant sortides ciclistes de tota mena.
Les grans curses per etapes
Primera edició de la Volta a Catalunya celebrada l’any 1911
Il·lustració Catalana
A França, on el ciclisme fruí d’una etapa de gran popularitat, també es visqué amb força la crisi del motor. Això no obstant, el 1903 es disputà la primera edició d’una prova que fou cabdal en l’expansió del ciclisme competitiu: el Tour de França, una cursa per etapes que recorria el país i mantenia l’interès durant l’estiu dels lectors del diari impulsor, L’Auto, que cercava una mena de fulletó per capítols que garantís les vendes de la publicació al juliol. La prova nasqué de la iniciativa d’un periodista, Géo Lefèvre, i disposava del suport decidit d’Henri Desgrange, que ja havia estat un dels primers ciclistes destacats als velòdroms francesos. A imatge de la cursa que cada any recorre les regions franceses, Itàlia posà en marxa el Giro d’Itàlia el 1909, i proves similars es començaren a disputar a Bèlgica i a Luxemburg. A Catalunya, on ja existia la Volta a Tarragona des del 1908, finalment el 6 de gener de 1911 es donà el tret de sortida a la primera edició de la Volta Ciclista a Catalunya, impulsada, entre d’altres, per Narcís Masferrer, president de la Unió Velocipèdica Espanyola i director de Mundo Deportivo.
Participació catalana al Tour de França
Un redactor d’aquest diari, Miquel Arteman, també fou clau en el naixement de la Volta. La cursa, de tres etapes (Barcelona-Tarragona, Tarragona-Lleida i Lleida-Barcelona) i 363 km, fou guanyada pel tarragoní Sebastià Masdeu, que rebé un premi de 975 pessetes. La plena consolidació de la Volta a Catalunya va anar aparellada amb la constitució, el 1922, de l’entitat de més relleu internacional del ciclisme català, la Unió Esportiva de Sants. Va néixer com a fusió de dues entitats, el Club Ciclista de Sants i el Velo Club Sants. Amb l’esforç d’aquest nou club, la Volta es reprengué amb força el 1923 i ja només es deixà de disputar els anys 1937 i 1938, per la Guerra Civil. L’ànima d’aquesta represa fou un altre dels grans prohoms del ciclisme català, el periodista i fundador de la secció de ciclisme de la UE de Sants, Ramon Torres Casanovas, que també va organitzar nombroses competicions en velòdroms per tot Catalunya, posant en risc sovint el seu propi patrimoni. Amb el seu creixement, la Volta Ciclista a Catalunya assolí un caràcter internacional que va atreure els millors ciclistes de totes les èpoques i va enaltir la figura dels campions de casa, especialment Marià Cañardo, que va guanyar set cops la cursa —rècord no superat— entre el 1928 i el 1939 i esdevingué així un autèntic ídol popular i la Volta, un fenomen de masses. La Volta és una de les competicions esportives més antigues de l’Estat espanyol que es continua disputant. La Vuelta a Espanya, creada el 1935 i plenament consolidada a partir del 1955, s’ha convertit en un dels grans exponents de les proves per etapes del ciclisme de carretera.Els protagonistes
Jaume Janer, primer català que participà en el Tour de França l’any 1920
Actis Gerard
El ciclisme català ha tingut en cada època els seus propis campions. Els primers anys, Sebastià Masdeu, Joan Martí i Josep Magdalena sobresortiren per les seves victòries a la Volta. El terrassenc Jaume Janer esdevingué el primer català a participar en el Tour de França (1920), però la figura indiscutible és Marià Cañardo, d’origen navarrès, capaç de rivalitzar en popularitat amb els asos del futbol. Cañardo arribà a Barcelona ben jove i fou a Catalunya on entrà en contacte amb el món del ciclisme fins a esdevenir un dels campions catalans més grans de tots els temps. Cañardo fou també el primer català i espanyol que guanyà una etapa del Tour (1937). El seu historial de victòries és extens, però la seva destacada tasca va més enllà de l’etapa d’esportista. Entre altres activitats, després de deixar la pràctica del ciclisme, fou president de la Federació Catalana de Ciclisme, director de curses, director d’equips, seleccionador espanyol i també membre de la federació espanyola. Després de la Guerra Civil obtingueren gran notorietat les seccions ciclistes del FC Barcelona i del RCD Espanyol, i traspassaren la històrica rivalitat esportiva a les curses ciclistes catalanes.
A partir dels anys cinquanta, al mateix temps que el mallorquí Guillem Timoner regnà als velòdroms i guanyà sis títols mundials, en la carretera destacà el nom de Miquel Poblet, el Nen de Montcada, guanyador de curses clàssiques de renom com la Milà-Sanremo (dues vegades) i la Milà-Torí, de curses per etapes com la Midi Libre o la mateixa Volta i destacat en les seves participacions en el Tour de França, el Giro d’Itàlia i la Vuelta a Espanya, en les quals aconseguí 26 victòries d’etapa en total.
Cartell de la Volta a Catalunya de l’any 1944
Ciclismohistoria blogspot
El 1956 esdevingué el primer ciclista del món capaç de guanyar etapes a les tres grans curses per etapes en un mateix any (4 al Giro, 3 a la Vuelta i 1 al Tour). Poblet, que era un excel·lent esprintador però també es defensava prou bé a les pujades, fou el primer català i espanyol que vestí el prestigiós mallot groc de líder del Tour, el 1955, i formà part amb dret propi de la relació dels ciclistes catalans més il·lustres de tots els temps. Posteriorment fou president de la federació catalana i organitzador de la Volta a Catalunya.
La popularització
A Catalunya també obtingué gran popularitat i seguiment internacional una altra cursa per etapes, la Setmana Catalana de Ciclisme, organitzada entre el 1963 i el 2005 per l’Esport Ciclista Barcelona, club fundat el 1929, amb l’impuls de Joaquim Sabaté i del periodista Antoni Vallugera. El santanderí resident a Barcelona José Pérez Francés fou el guanyador de la primera edició i en el seu historial apareixen els noms més destacats de cada època. Posteriorment els mateixos impulsors llançaren una altra competició de gran èxit: l’Escalada al Castell de Montjuïc, prova organitzada entre el 1965 i el 2007.
Un dels focus de promoció ciclista més importants fou l’Hospitalet de Llobregat, on diversos clubs popularitzaren l’esport de la bicicleta. La Unió Ciclista de l’Hospitalet, en dues èpoques diferents, l’actual com a conseqüència d’una fusió de tres entitats el 1969, continua organitzant amb èxit un destacat Critèrium, pel qual passen cada any les figures més rellevants del moment, en bona part gràcies a la dedicació sense límits de Pedro Zamora, president del club durant 35 anys.
Un altre factor de creixement de l’interès pel ciclisme a Catalunya han estat les visites del Tour de França. La primera, al juliol del 1957, desfermà un entusiasme indescriptible a Barcelona. El Tour arribà a la capital catalana des de Perpinyà i rebé un bany de masses a Montjuïc, on també es disputà una contrarellotge amb triomf del francès Jacques Anquetil, posteriorment cinc cops guanyador de la cursa francesa; i, a l’endemà, una jornada de descans. El Tour tornà a Barcelona el 1965 i el català d’adopció José Pérez Francés aconseguí un èxit absolut en imposar-se, altre cop a Montjuïc, després de protagonitzar una espectacular escapada de més de 200 km en què població rere població la gent sortia a rebre’l com un heroi i l’empenyia en el seu camí de la consagració popular. El 1968 i de nou el 1974 el Tour feu estada a la Seu d’Urgell, el segon cop amb victòria rellevant d’un altre ciclista dels més grans de tots els temps, el belga Eddy Merckx. Però ja no tornà a tenir un final d’etapa a Catalunya fins el 2006, quan la cursa més mediàtica del món situà una final a la Vall d’Aran, al pla de Beret concretament. El 2009 el Tour visqué per primer cop una etapa plenament catalana, amb un recorregut entre Girona i Barcelona. A la capital catalana, a Montjuïc un cop més, s’imposà el norueg Thor Hushovd i el Tour, malgrat un dia de pluja inesperat en ple mes de juliol, fou rebut als carrers per milers de barcelonins. Un total de 48 ciclistes catalans, segons els càlculs més acurats, han aconseguit disputar el Tour de França fins a l’edició del 2011. Destaquen Joan Antoni Flecha, amb nou participacions, i Melcior Mauri, amb vuit, i les victòries d’etapa de Marià Cañardo (1), Miquel Poblet (3), José Pérez Francés (1), Pedro Torres (1), Joan Antoni Flecha (1) i la més recent, l’aconseguida per Joaquim Rodríguez el 2010. Mauri, el 1991, i Josep Pesarrodona, el 1976, són els únics catalans que han aconseguit la victòria absoluta a la Vuelta a Espanya, on destaquen les 5 victòries de Josep Lluís Laguía al premi de la muntanya i les 5 de Miquel Àngel Iglesias a les metes volants. Mauri, a més, assolí el subcampionat del món de contrarellotge el 1998. Al Giro sobresurten les 20 etapes guanyades per Miquel Poblet, però també ho han aconseguit Àngel Edo (2) i Pere Muñoz (1).
Melcior Mauri ha disputat vuit edicions del Tour de França
MASSI Competició
A banda de les grans curses per etapes, la celebració de Mundials i proves de la Copa del Món també impulsà la popularització i competitivitat del ciclisme a Catalunya. Barcelona ha acollit en dues ocasions el Campionat del Món de ciclisme en ruta. El 1973 s’imposaren l’holandesa Nicole Vanderbroeck i l’italià Felice Gimondi i l’any 1984 vencé el belga Claude Criquielion. La muntanya de Montjuïc també fou l’escenari escollit per a situar-hi la línia d’arribada. El ciclisme de pista rebé un nou impuls amb la construcció a Barcelona del velòdrom d’Horta, inaugurat el 1984 amb motiu del Campionat del Món de l’especialitat i que després també acollí les proves dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Té capacitat per a 3.800 espectadors i és la seu de la Federació Catalana de Ciclisme. Són destacables els èxits del mallorquí resident a Catalunya Joan Llaneras (set vegades campió del món i dues or olímpic) i dels catalans Sergi Escobar (campió del món i dues vegades bronze olímpic), Josep Antoni Escuredo (medalla de plata olímpica), Isaac Gálvez (dos cops campió del món) i Carles Torrent (bronze olímpic).
També ha aconseguit especial rellevància la bicicleta tot terreny, una pràctica inventada als Estats Units el 1970, amb Campionat del Món des del 1990 i que apareix al programa olímpic des del 1996. Inspirat en el ciclocròs, les bicicletes són pensades per a circular per terrenys accidentats. El català Josep Antoni Hermida es proclamà campió del món de BTT i guanyà una medalla de plata als jocs olímpics. Quant al trial en bicicleta, Ot Pi esdevingué una referència mundial indiscutible (posseeix vint títols de campió del món) i també destacaren Dani Comas, César Cañas i les germanes sabadellenques Mireia i Gemma Abant. Pel que fa al bicicròs, especialitat olímpica des del 2008, sorgiren talents com Edgar Busquets, que guanyà la Copa d’Europa (1984), i Sergio Díaz, campió d’Europa (1987).
El ciclisme femení català
Helena Casas, especialista en proves de velocitat
Federació catalana de Ciclisme
Tot i estar documentades algunes curses femenines durant les primeres dècades del segle XX, no fou fins a l’inici dels anys vuitanta que Montserrat Torres obrí el camí en l’àmbit de la competició amb algunes actuacions remarcables a la carretera, tasca que fou continuada per Sandra Roca. Simultàniament sorgí una generació de joves corredores de pista que, de manera gradual, imposà el seu domini en les curses estatals. Pel que fa a les proves de velocitat, durant els anys noranta destacaren les campiones d’Espanya Eva Diéguez, que disputà uns Campionats del Món (1995), Sònia Julián, Verònica Garriga i Sandra Jordá. D’aquesta tradició sorgí Helena Casas, ja al segle XXI. Aquesta corredora acumulà un gran palmarès des de jove en disciplines com el keirin i proves de velocitat individual i per equips, i aconseguí onze títols estatals en categoria absoluta. Establí els rècords d’Espanya de 200 i 500 metres i aconseguí la medalla de bronze al Campionat d’Europa d’òmnium (2008).
Marta Vilajosana ha guanyat diversos títols com a ciclista de pista i de carretera
MASSI Competició
A cavall entre la pista i la carretera sorgiren també diverses corredores, totes de perfil fondista. Durant la dècada de 1990 sobresortí Núria Florencio, membre d’una nissaga de ciclistes professionals, que fou campiona d’Espanya de persecució (1993, 1994, 1995) i contrarellotge (1995) i prengué part en els Campionats del Món de pista (1991, 1992) i de fons (1993-96). Montserrat Alonso es proclamà campiona d’Espanya de puntuació (1999) abans de passar a la carretera i disputar cinc edicions del Tour de França, dues del Giro d’Itàlia i un parell de Campionats del Món. El 2003 formà part de l’equip català femení anomenat Catalunya-Aliverti, sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya, on coincidí amb la possiblement millor ciclista catalana de la història, Marta Vilajosana. Aquesta corredora nascuda a Terrassa acumulà diversos títols de pista però feu carrera internacional a la carretera amb diversos equips italians, amb els quals guanyà etapes del Giro d’Itàlia i les voltes al Trentino i l’Aude, entre d’altres. El 2008 fou olímpica a Pequín, tant en la prova de fons com en la de contrarellotge, i es classificà en setena posició al Campionat del Món de fons en carretera. Un any més tard fou campiona d’Espanya de fons. Débora Gálvez, la germana petita d’Isaac Gálvez, també compaginà la pista i la carretera des de les categories inferiors, i fou campiona d’Espanya de contrarellotge (2009).
Sandra Santanyes practicà gairebé totes les especialitats del ciclisme, però els millors resultats els obtingué en bicicleta tot terreny
MASSI Team
Pel que fa a la bicicleta tot terreny, la primera gran referència fou Sílvia Rovira, que assolí diferents podis internacionals i participà en els Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i Sidney (2000). Janet Puiggrós fou una de les seves principals rivals en l’àmbit català i estatal. En l’especialitat de descens destacaren Victòria Hernández i Mireia Boscà. La corredora més polifacètica d’aquest període, però, fou Sandra Santanyes. Nascuda a Sabadell, Santanyes combinà amb èxit la pràctica de gairebé totes les especialitats del ciclisme, tot i que fou en BTT on obtingué els millors resultats. Fou la primera campiona d’Espanya de marató, especialitat de la qual arribà a ser la quarta en l’àmbit mundial l’any 2008, i guanyà la Copa Catalana internacional i l’hexagonal, el Tour de França de bicicleta tot terreny. La seva trajectòria inclou la participació en diferents Campionats Internacionals i Copes del Món, i diverses medalles en els Campionats d’Espanya de ciclocròs.
Pel que fa a especialitats d’implantació més recent, la presència femenina també fou notable des de l’inici. En bicitrial destacaren la pionera Núria Astals i, posteriorment, les germanes bessones Gemma i Mireia Abant, que acumularen diferents èxits internacionals des de molt joves. Ambdues foren campiones del món, tant en campionats de la Unió Ciclista Internacional com de la Biketrial International Union. En bicicròs, a la dècada dels vuitanta, destacaren les campiones estatals Marta Álvarez i Ivana Díaz. En ciclisme adaptat, destacà la progressió de Raquel Acinas, que també compaginà la pista i la carretera. Disputà els Jocs Paralímpics de Pequín (2008) i fou subcampiona del món de persecució (2009, 2011), contrarellotge (2010, 2011) i fons en carretera (2010, 2011).