ciclisme de carretera

Ciclisme

La Volta a Catalunya de l’any 1922 al seu pas per Sant Boi de Llobregat

Club Ciclista Sant Boi

Modalitat de ciclisme que consisteix en la disputa de curses en circuits marcats sobre vies interurbanes.

Es desenvolupa íntegrament sobre asfalt, bé siguin competicions en línia, curses contrarellotge individuals o per equips, proves d’un dia o per etapes. La bicicleta de carretera és el prototipus sobre la qual s’han desenvolupat la resta de màquines per a les altres especialitats. La versió lúdica del ciclisme de carretera és el cicloturisme.

Els primers models de bicicleta es remunten al principi del segle XIX, i es divulgaren amb èxit per Europa amb un objectiu de transport i lúdic primerament i competitiu després. El 1868 Saint-Cloud (França) acollí la primera competició ciclista i amb els anys el ciclisme de carretera donà lloc a diversos formats de competició. D’una banda hi ha les grans curses per etapes, la més important de les quals és el Tour de França, nascuda el 1903, seguida del Giro d’Itàlia (1909) i la Vuelta a Espanya (1935). D’altra banda, hi ha les petites curses per etapes, que poden tenir una durada de dos dies, o les conegudes com a díptics, que duren deu dies, com és el cas de la Volta a Catalunya (1911).

La Unió Ciclista Internacional (UCI), regeix el ciclisme mundial i organitza anualment, des del 1927, els Campionats del Món de fons en carretera, que el 1994 incorporaren la prova contrarellotge per a professionals. La UCI, fins el 2004, computava els resultats de totes les curses de la temporada i establia una classificació mundial de ciclistes i equips. Des del 2005, però, la classificació UCI Pro Tour es basa en els resultats d’unes curses determinades, entre les quals s’inclou la Volta a Catalunya, i paral·lelament es desenvoluparen circuits continentals. Del 1989 al 2004 es disputà la Copa del Món, que inclogué les clàssiques d’un dia més importants. Abans del 1989 les classificacions com el Superprestige Pernod i la FICP foren els baròmetres en l’àmbit mundial.

Volta a Catalunya del 2011, edició que celebrava el centenari d’aquesta prova

Volta Ciclista de Catalunya

A Catalunya les primeres curses documentades foren les desenvolupades al novembre del 1882 als parcs de l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú. El 1883 la plaça de braus de la Barceloneta acollí una competició de caràcter transestatal i a l’agost començaren les proves ciclistes amb motiu de les festes majors de Gràcia. El mateix any es disputà a Barcelona el primer Campionat d’Espanya de velocitat, guanyat per Lluís del Campo. El 1894 Rialp fundà a Barcelona la Unió Velocipèdica Espanyola (UVE), origen de la Federació Espanyola de Ciclisme. El 1896 es disputà a Tarragona el Campionat de la UVE sobre 100 km amb triomf d’Enric Rovira i la primera cursa en línia entre Mataró i Barcelona. En aquesta època foren molt disputats els rècords en companyia d’entrenadors amb motocicleta per les distàncies de 25, 50 i 100 km, dels quals destaquen els guanyats per Antonio Manresa. Poc a poc altres localitats com Figueres, Mataró, Manresa, Vilafranca del Penedès, Tortosa, Agramunt, Reus, Vilanova i la Geltrú i Molins de Rei s’incorporaren al mapa de competicions ciclistes abans del nou segle. El primer Campionat de Catalunya es disputà al circuit del Parc de Barcelona sobre 100 km el 23 de setembre de 1900, amb una participació de nou ciclistes i Salvador Seguí com a primer campió després de més de tres hores de competició. A partir d’aleshores les curses reuniren un gran nombre d’espectadors i, entre les més populars, destacaren les proves de festes majors. El 1902 Barcelona acollí la segona edició dels Campionats d’Espanya de carretera sobre 100 km, resultat d’anar i tornar fins a Vic, guanyada pel valencià Tomàs Penalba. Tres anys després es disputà a Tarragona i el guanyador fou el corredor de Castellví de la Marca, Pau Pujol.

Cartell de la 44a i última Escalada a Montjuïc, el 2007

NET EC

El 1908 nasqué la primera cursa per etapes de Catalunya, la Volta a Tarragona, a càrrec del Club Ciclista El Pedal, la tercera cursa per etapes més antiga del món, només superada pel Tour de França i la Volta a Bèlgica. Sota el nom de Copa Hotel Continental arrencà el 6 de desembre i tingué quatre etapes amb parada a Reus, Móra la Nova, Tortosa i Tarragona. El guanyador fou el francès Paul Mazan. Tot i el seu caràcter centenari, la Volta a Tarragona patí nombrosos i llargs parèntesis sense disputar-se. El 1910 s’inicià el Campionat de Sants, una de les proves de referència els anys deu i vint. El 1911 s’inicià la Volta a Catalunya. En aquesta època altres actes vinculats al ciclisme esdevingueren populars a Barcelona, com la Copa Sanromà i el Campionat Bancari. Al principi dels anys vint es disputaren els primers campionats per a veterans i van néixer curses que han arribat al segle XXI. El Campionat de Terrassa té l’origen el 1911, però no fou fins el 1952 que rebé aquesta denominació i es disputà regularment. El Campionat de Manresa i Comarca es remunta al 1923, tot i que no fou fins el 1927 que començà a disputar-se amb regularitat. El Campionat de Sabadell arrencà el 1924, com a continuació de la Copa Cervantes.

La primera edició de la Vuelta a Espanya (1935) visità Catalunya durant dos dies: el primer arribà a Barcelona des de Saragossa (etapa guanyada pel belga François Adam) i, a l’endemà, arribà a Tortosa (etapa guanyada per Antonio Montes).

Durant la Guerra Civil Espanyola no s’aturà l’activitat ciclista a Catalunya. Destacaren les curses d’ajut al front antifeixista, organitzades al Parc de la Ciutadella fins el 1937. Finalitzada la Guerra, el 1939 continuà la Volta a Catalunya i, el 1941 la secció ciclista de la UE de Sants organitzà la primera edició del Trofeu Masferrer, tradicional pròleg de la Volta a Catalunya. El 1942 es disputà la primera edició de la Volta a Lleida, organitzada pel Club Ciclista Lleida, les dues primeres edicions de la qual foren guanyades pel ciclista nascut a Mollerussa Baltasar Tarrós. La Volta a Girona fou arrencada per la Unió Ciclista Figueres la mateixa temporada. Al cap d’un any s’instituí el primer Comitè d’Àrbitres Ciclistes, amb Jordi Pitarch com a responsable. Aquesta temporada es tancà a Catalunya amb un total de 200 curses i 535 llicències. En aquestes xifres hi tingueren molt a veure l’aparició de nous clubs com els de Montcada, Gavà i Collblanc, entre d’altres. El Cinturó Ciclista de Catalunya, inaugurat el 1949, donà lloc al Cinturó Internacional de Barcelona, que només es disputà en dues edicions.

La dècada dels cinquanta visqué una profusió de curses amb sortida des de Barcelona i final a diverses localitats com Vilada, Salomó, Montsó, Mollerussa i Pamplona, que tingueren més o menys continuïtat. Entre d’altres, emergí la Barcelona-Andorra (1964-86).

Joan Antoni Flecha guanyà una etapa del Tour de França el 2003

NET EC / Antoine Plouvin

Pel que fa al ciclisme femení a Catalunya, malgrat que hi ha documentades algunes curses de dones durant les primeres dècades del segle XX, no fou fins als anys vuitanta que Montserrat Torres obrí el camí a la competició amb algunes actuacions remarcables a la carretera, tasca que continuà Sandra Roca. A partir de la dècada de 1990 sorgiren figures com Núria Florencio, membre d’una nissaga de ciclistes professionals, que fou campiona d’Espanya de contrarellotge (1995), disputà tres Campionats del Món d’aquesta especialitat (1993, 1994, 1995) i un de fons en carretera (1996) i participà en el Giro d’Itàlia (1996). Montserrat Alonso disputà dues edicions del Giro i dels Campionats del Món de ruta, a més de cinc Tours de França, el darrer dels quals fou el 2003, en les files de l’equip professional femení Catalunya-Aliverti. En aquest equip coincidí amb Marta Vilajosana, que posteriorment formà part de diversos equips italians, amb els quals aconseguí victòries d’etapa al Giro i les voltes al Trentino i l’Aude. Vilajosana disputà les proves de fons i contrarellotge en els Jocs Olímpics de Pequín (2008) i fou campiona d’Espanya de ruta (2009). Altres campiones estatals han estat Anna Ramírez, en cursa de fons de carretera (2004), i Débora Gálvez, en contrarellotge (2009), que compaginà la competició en carretera i en pista.

Amb la motivació de trobar nous talents internacionals, la UE de Sants organitzà la prova per etapes Barcelona-Montpeller (1988-98), posteriorment continuada per la Volta de l’Avenir. El 1986 la Federació Catalana de Ciclisme, presidida per Miquel Arbós, creà diverses competicions sota la denominació de Copa Catalana per a les diferents categories i afavorí el llançament d’una temporada regular per a ciclisme infantil. El 2001 Jordi Mariné creà el circuit de Grans Clàssiques aglutinant les curses més antigues i de més prestigi del calendari, que fou obert pel Premi Inauguració de Catalunya en memòria de Joaquim Sabaté, fundador de la Setmana Catalana. Paral·lelament, el calendari català de tardor oferí una sèrie de proves no competitives, amb el nom de critèriums, entre les quals destacaren els de l’Hospitalet, Terrassa, Cerdanyola i Manlleu.

Xavier Tondo (davant) guanyà, el 2010, una etapa de la París-Niça

Movistar Team

L’any 2006 el ciclisme català lamentà la mort per accident en una competició d’Isaac Gálvez, un dels velocistes destacats del canvi de segle. Joan Antoni Flecha enllaçà directament amb la tradició de Poblet i aconseguí podis a les grans clàssiques París-Roubaix i Tour de Flandes, a més de guanyar una etapa al Tour de França (2003) i l’altra gran clàssica flamenca Het Nieuwsblad (antiga Het Volk). Joaquim Rodríguez, també guanyador d’etapa al Tour (2010), fou el ciclista número 1 de la UCI el 2010, any que guanyà la Volta a Catalunya. El 2010 Xavier Tondo inaugurà en la París-Niça el seu palmarès internacional, però malauradament, l’any següent patí un accident domèstic que li causà la mort.