La zona central del velòdrom serveix per al treball intern dels equips. El material de la pista i l’altitud respecte al mar són factors clau en les marques aconseguides pels corredors. La bicicleta de pista té com a característiques l’absència de frens i un pinyó fix per a poder garantir un ritme sense canvis bruscos de velocitat, que en un velòdrom poden ser molt perillosos. La geometria varia en funció de l’especialitat practicada i els components de la bicicleta tenen més consistència, sobretot en les proves de velocitat, on s’empra molta força.
Segons la llargada i la intensitat de les proves, se’n diferencien dues especialitats: la velocitat i el fons. Les proves de velocitat, específiques del ciclisme de pista, ja que les de fons comparteixen professionals amb el ciclisme de carretera, són l’esprint, la cursa keirin i la cursa quilòmetre contrarellotge. La primera és la prova amb més tradició, es disputa individualment o per equips de dos o tres corredors sobre una distància de dues o tres voltes, segons si els competidors són dones o homes. La cursa keirin és una prova de tradició japonesa que es desenvolupa al llarg de 2 km en dues parts, una primera de 1.400 m darrere una moto que manté una velocitat de 45 km/h, i una segona de 600 m, on els sis corredors en competició disputen un esprint. La cursa quilòmetre contrarellotge és una prova cronometrada on cada participant tracta de completar la distància en el menor temps possible. En categoria femenina, aquesta prova es disputa en 500 m.
Les proves de fons són sis. La persecució és una prova cronometrada en forma d’eliminatòria. Es disputa individualment o per equips de tres o quatre corredors sobre una distància de 3 o 4 km segons si els competidors són dones o homes. La puntuació, també anomenada fons, és una cursa de 40 km per a homes i 25 per a dones, amb un esprint puntuable cada 2.500 m que permet establir una classificació segons les posicions que cada participant ha aconseguit. De similar funcionament és l’americana, també coneguda per madison, tot i que es disputa per parelles i al llarg de 50 km de recorregut. L’escratx és una cursa de 10 o 15 km (femenina o masculina) que guanya el corredor que aconsegueix doblar més cops el grup o creua la meta en primer lloc. L’eliminació és una cursa que elimina el darrer corredor a creuar la meta en cada esprint intermedi establert. Finalment, l’òmnium és una prova que combina diferents especialitats de ciclisme de pista (volta llançada de 250 m, puntuació, persecució individual, escratx, quilòmetre i eliminació) en dos dies de competició, i que estableix una classificació segons els resultats aconseguits en cada prova.
Els orígens britànics
Els orígens del ciclisme de pista se situen el 1870, quan el ciclisme de competició es trobava en estat embrionari. Les primeres proves es feren en pistes d’herba, sobretot a les illes Britàniques. Aleshores s’inicià la construcció d’instal·lacions amb pistes de fusta que començaven a dibuixar els primers esborranys del velòdrom modern, i aspectes com la millora dels materials emprats, l’aerodinàmica i la posició sobre la bicicleta guanyaren protagonisme. Els primers Campionats del Món documentats foren l’any 1895 a Colònia (Alemanya). Només es disputaren proves masculines de velocitat, que al cap d’un any formaren part del programa olímpic d’Atenes (1896). Progressivament, s’incorporaren noves especialitats com la persecució per equips (que ja fou olímpica el 1908) o el quilòmetre (1928), fins que l’any 1988 el ciclisme de pista femení s’incorporà al programa olímpic.
Les principals competicions internacionals, a banda dels Jocs Olímpics, són els Campionats del Món i la Copa del Món, que tenen lloc anualment, la segona disputada normalment en quatre mànegues. Però existeixen altres formats de competició igualment atractius. Les curses de sis dies nasqueren el 1875 a Londres i al cap de poc temps es difongueren als Estats Units (Nova York, Chicago) i l’Europa continental. Figures com Rik van Steenbergen, Reginald McNamara, Piet van Kemper, Ferdinando Terruzzi, Rudi Altig, Peter Post, Charles Lacquehay i Georges Wambst destacaren al llarg de la història en aquest tipus de competicions. D’altra banda, el rècord de l’hora, tot i no formar part de cap competició, és una prova amb un gran seguiment en la qual ciclistes de renom com Fausto Coppi, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Francesco Moser, Miguel Indurain, Tony Rominger o Chris Boardman superaren les distàncies establertes al llarg del temps.
Els inicis a Catalunya
El ciclisme de pista a Catalunya té els primers referents en les dues darreres dècades del segle XIX. El 1883 es feu una primera competició en espai tancat a la plaça de braus de la Barceloneta amb participació internacional. Però el desenvolupament d’aquesta modalitat ciclista cal relacionar-lo amb la construcció de velòdroms per tota la geografia catalana. Lleida obrí el seu primer velòdrom el 1888 a la zona de l’actual avinguda de les Garrigues. Aquest mateix any s’inaugurà el velòdrom barceloní de la Bonanova amb motiu de l’Exposició Universal, amb 400 m de corda. Fou considerat el millor d’Europa. El Futbol Club Barcelona jugà el seu primer partit en aquesta instal·lació. Quatre anys després, l’Esport Figuerenc inaugurà el velòdrom de Figueres amb una corda de 333 m. Una mica més tard, el Pedal Mataroní obrí un velòdrom a Mataró i a Terrassa se n’inaugurà un altre al barri de les Arenes. Posteriorment, s’estrenaren instal·lacions d’aquest tipus a Reus (1895); Barcelona (1896), una al carrer d’Aragó i una altra al d’Aribau anomenada Cyclist’s Garden; Girona (1897), a la Devesa, i Tarragona (1898), propietat del Tarraco Sporting Club.
Les primeres curses documentades se celebraren durant les festes de Sant Narcís de Girona el 1899. Ja al nou segle, les competicions en els velòdroms es feren habituals. A Mataró, les curses de la Unió Ciclista Mataró al velòdrom de la localitat foren freqüents des del 1900. Aquest mateix any, Tiana, que també tenia velòdrom, s’afegí al calendari competitiu i incorporà proves infantils, i Vilanova i la Geltrú celebrà curses durant les festes. William Tarin, Josep Vidal, Francesc Abadal, Salvador Seguí, Jaume Duran i Enric Ràfols foren habituals a les curses i podis de l’època. A partir del 1905, el velòdrom mataroní acollí les curses de les festes de les santes Juliana i Semproniana. El 1906 l’Esport Egara organitzà el primer Premi Internacional de Terrassa, que guanyà l’italià Carlo Messori.
Barcelona fou un centre important en l’organització d’aquest tipus de competicions gràcies a la proliferació de velòdroms com el del barri de la Bordeta, on William Tarin aconseguí el rècord de 100 km l’any 1898, Les Arenes o el Parc dels Esports (de 285 m de corda), ambdós construïts el 1907, i el popular Cubell del barri de Sants (1909) gestionat pel Club Nou Velòdrom. També tingueren velòdroms Gavà, Badalona i, ja la dècada de 1910, Granollers. Els anys vint, es bastiren velòdroms al Camp d’Esports de Lleida (1920), el Vendrell (1924), la Creu Alta de Sabadell (1927), el Morell (1927) i Vilafranca del Penedès (1929). Durant aquesta dècada, el velòdrom de Lleida fou la seu de nombroses reunions organitzades per la Unió Ciclista i el Centre Ciclista de Lleida, i de trobades internacionals on s’enfrontaren els equips d’Espanya, Bèlgica i França. Abans de la Guerra Civil, Sants acollí competicions com les 24 Hores o els Sis Dies, on destacaren les actuacions d’Antoni Crespo, Julià Espanyol, els germans Josep i Vicenç Cebrian Ferrer, Joaquim Rubio i Teodor Soum. Ja a la dècada dels quaranta, les competicions més usuals consistiren en curses a l’americana de 100 km o de 3 h, mentre que els velòdroms desmuntables de Les Arenes i Parc dels Esports acolliren reunions quasi setmanals en les quals destacaven els duels entre els equips del Futbol Club Barcelona i Reial Club Deportiu Espanyol amb Marià Cañardo, Josep Campamà i Joan Plans com a principals figures. Aquests anys s’inauguraren nous velòdroms com el del barri de Gràcia (1942), que envoltava un camp de futbol, Tortosa (1943) i el nou de Mataró (1947). El 1945 nasqué a Barcelona una comissió per a reclamar la construcció d’un gran equipament per al ciclisme de pista, una reivindicació que no cessà fins a la construcció del velòdrom d’Horta.
Els èxits
A partir de la segona meitat del segle XX, ciutats com Tortosa, Amposta, Reus, Mataró i Vilafranca es convertiren en seus habituals de competicions on sobresortiren Miquel Poblet, Alfred Esmatges, Joan Crespo, Jordi Clarós, Joan Espín, Antoni Bertran i les sagues Dámaso, Sant i Calucho. Tortosa acollí mànegues de la Copa del Món darrere moto durant la dècada dels seixanta. Miquel Mas, campió del món de mig fons, competí amb la Penya Ciclista Ja Arribarem, de Tortosa; el ciclista balear Guillem Timoner, sis cops campió del món —quatre darrere moto i dues de mig fons—, establí el seu domicili a Mataró, mentre que corredors internacionals participaren assíduament en les reunions catalanes. Els anys setanta es creà el Trofeu Intervelòdroms, d’àmbit estatal, on els centres catalans obtingueren grans resultats. El tarragoní Miquel Espinós aconseguí les medalles de bronze (1974) i d’argent (1975) en els Mundials de mig fons. El 1984 Barcelona fou la seu dels Campionats del Món de ciclisme. La cita serví per a inaugurar el velòdrom d’Horta, que el 1992 acollí les proves de ciclisme de pista dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics.
A poc a poc, la creació de centres de tecnificació associats amb diferents velòdroms donà els seus resultats. Emergiren ciclistes com Jaume Vilamajó i Celestí Prieto, tots dos campions d’Espanya en diverses ocasions, i la parella d’americana Jaume Mas i Jordi Piñero, guanyadors de diverses proves de Sis Dies. Sota la direcció del tècnic Gabriel Mas, la selecció catalana guanyà de manera consecutiva els títols estatals de persecució per equips dels anys noranta. Posteriorment, sorgiren talents com els velocistes Josep Antoni Gil i Josep Alfons Anguera, i els fondistes Jonathan Garrido i Miquel Bascú. Mentrestant, el ciclisme femení aconseguí fer-se un lloc entre els millors amb les fondistes Núria Florencio i Montserrat Alonso, campiona d’Espanya de puntuació (1999), i les velocistes Eva Diéguez, Sonia Julián, Verònica Garriga i Sandra Jordà, també campiones estatals durant els noranta.
La millor època del ciclisme de pista català arribà al segle XXI. Josep Antoni Escuredo acumulà diferents podis mundials en proves de velocitat culminats amb la plata aconseguida en els Jocs Olímpics d’Atenes (2004) en cursa keirin. En aquesta mateixa cita, Sergi Escobar, poc després de ser campió mundial de persecució a Melbourne (2004), guanyà dues medalles de bronze en les proves de persecució, individual i per equips amb Carles Torrent. Aquesta selecció espanyola olímpica fou dirigida pel tècnic barceloní i excorredor Jaume Mas. Per la seva banda, Isaac Gálvez fou doble campió mundial d’americana (1999, 2006), abans de perdre la vida en un accident en competició al velòdrom de Gant. La velocista Helena Casas, medalla de bronze en el Campionat d’Europa d’omnium (2008), assolí diferents rècords estatals de velocitat. El 2006 es creà el Catalunya Track Cycling Team amb l’objectiu de donar sortida internacional a molts joves especialistes en ciclisme de pista. Dins d’aquesta estructura pionera al món també s’ha donat cobertura a ciclistes paralímpics com Juan José Méndez i Raquel Acinas, que combinen la carretera amb la pista.
El 2010 Catalunya tenia sis velòdroms operatius a Barcelona (Horta), Tarragona (Camp Clar), Tortosa, Lleida, Mataró i Mont-roig del Camp.