Els circuits, que combinen terra, gespa i obstacles naturals i artificials, incloent-hi també escales, són d’uns 2 o 3 km i tenen el pas per meta sobre asfalt. La bicicleta de ciclocròs és similar a la bicicleta de carretera, amb el mateix manillar, però amb rodes més grosses, per la irregularitat del terreny, i frens de tipus cantilever, per evitar que el fang resti efectivitat a la frenada. Té la forquilla davantera més separada, l’eix pedaler més elevat i pedals de bicicleta tot terreny. La roba de competició és similar a la d’altres disciplines ciclistes.
Els orígens francesos
Les primeres referències del ciclocròs es remunten al 1903, quan Géo Lefèvre impulsà la celebració del ciclocròs Ville d’Auvray (França) sobre un itinerari irregular i de 42 min de durada. El 1925 es disputà la primera cursa femenina. El 1923 tingué lloc la primera gran competició de la història del ciclocròs: el Critèrium Internacional a França. Es disputà al Bois de Boulogne de París i el guanyador fou Gaston Degy. L’any següent guanyà el belga Henri Moerenhout. Aquesta competició és considerada l’antecedent dels posteriors Campionats del Món.
El primer d’aquests campionats es disputà el 1950 a París i el guanyador, que es vestí amb el mallot de l’arc de Sant Martí, fou el francès Jean Robic, que havia guanyat el Tour de França del 1947. Els francesos dominaren els primers anys, i destacà André Dufraisse, cinc vegades campió del món i amb onze podis. El primer triomf no francès fou el de l’italià Renato Longo el 1959. La dècada dels seixanta representà l’entrada de països nous al palmarès de l’especialitat. Arribaren els èxits de l’alemany Rolf Wolfshohl i sobretot els del belga Eric De Vlaeminck, membre d’una saga consagrada al ciclisme, que guanyà set títols mundials, un registre que marcà el sostre dels grans campions. Es demostrà llavors que el ciclocròs era una disciplina molt convenient per a complementar amb la temporada de carretera arran dels èxits de molts ciclistes d’aquesta pràctica esportiva com Pascal Richard, Adrie Van Der Poel, Lars Boom i Zdenek Stybar, campió els anys 2010 i 2011. Pel camí destacaren els belgues Roland Liboton, quatre cops campió del món, Erwin Vervecken, Sven Nys i Bart Wellens i l’italià Daniele Pontoni. En les competicions femenines destacaren l’alemanya Hanka Kupfernagel i l’holandesa Marianne Vos, totes dues campiones mundials quatre vegades.
Durant els darrers anys les tres competicions de referència internacionals són la Copa del Món, la Superprestige i la GVA, que, juntament amb els Mundials, generen la classificació mundial de la UCI.
El ciclocròs a Catalunya
Logo de l’Agrupació Ciclista Montjuïc, organitzadora de la primera cursa de ciclocròs de l’Estat espanyol el 1926
NET EC
La primera cursa de ciclocròs de la història de l’Estat espanyol fou organitzada per l’Agrupació Ciclista Montjuïc el 26 de gener de 1922. L’AC Montjuïc fou una entitat històricament molt vinculada a aquesta especialitat, d’on sorgiren ciclistes com Casamada, Campamà, Gascón i Salarich, habituals a les sortides internacionals de la selecció espanyola. El ciclocròs començà a tenir una presència més forta a Catalunya a partir del 1950. L’any 1953 el català Joaquim Filbà signà el millor resultat català en uns Campionats del Món, en què assolí el cinquè lloc. També es produí el triomf de Santiago Mostajo al Campionat d’Espanya (1951) i la irrupció d’una polivalent generació formada per Joan Salarich, Joaquim Olmos, Josep Campamà i Gabriel Saura, que signaren importants actuacions a la carretera. El FC Barcelona organitzà durant la dècada dels cinquanta una tradicional cursa a la rodalia de l’antic camp de les Corts amb final a la gespa. A més de Barcelona, Lleida i el Baix Ebre tenien molta afició al ciclocròs, i Sabadell es convertí en seu permanent dels Campionats d’Espanya (1948-60).
El 1965 s’organitzà la primera edició de la Challenge Catalana de Ciclocròs sota la presidència de Marià Cañardo i la coordinació de Joan Casadevall i Joan Crespo. La primera edició d’aquest torneig inclogué mànegues a Molins de Rei, Vallvidrera, Manresa i Cornellà de Llobregat. Pere Moreno en fou el primer guanyador. Durant les dècades dels anys setanta i vuitanta es consolidaren circuits com les Carpes d’Olesa amb l’AC Montjuïc, Molins de Rei amb el Club Ciclista Molins, Argentona amb la Unió Esportiva de Sants, el Congost de Manresa, la Cellera de Ter, Corbera de Llobregat i Can Boixeres a l’Hospitalet de Llobregat. De la Challenge Catalana de Ciclocròs sorgiren part dels millors talents del anys setanta com Josep Recio, posteriorment ciclista professional de carretera, Francesc Sala i Ramon Medina. A partir del 1976 es generalitzaren els duels Sala-Medina amb la competència d’Antoni Pedrero, Josep Astals i Julià Franch. Ja com a professional, Francesc Sala fou quatre cops campió d’Espanya de ciclocròs (1982, 1985, 1987, 1988). Durant la dècada dels vuitanta destacà també Bernat del Pino. Paral·lelament, es desenvoluparen diversos Campionats d’Espanya a Catalunya, entre els quals destacaren els circuits de Sabadell i de Manresa. L’interès pel ciclocròs començà a davallar a partir del 1987 i els anys noranta gairebé no hi havia activitat. El 2001 la Federació Catalana de Ciclisme tornà a organitzar la Copa Catalana de l’especialitat i sorgiren noves curses com les de Sant Joan Despí, Montjuïc i Sant Julià de Vilatorta. El ciclocròs català tornà al primer nivell estatal amb el corredor de bicicleta tot terreny Josep Antoni Hermida, que guanyà dos Campionats d’Espanya (2007, 2008), David Lozano, quatre cops campió sub-23, i Santiago Armero i Alejandro Izquierdo que integraren juntament amb Hermida i Lozano la selecció espanyola en el Campionat del Món. Destaca també Francesc Xavier Carnicer, campió de Catalunya i guanyador de la Copa Catalana en diverses ocasions, i Sandra Santanyes, que guanyà diverses medalles en els Campionats d’Espanya de l’especialitat.