D’origen purament burgès i amb només una visible aplicació científica, el cinematògraf és un clar fill esgarriat de la fotografia científica de Nicéphore Niepce o Louis-Jacques Mandé Daguerre i dels experiments òptics i de les variacions in motion de Joseph Plateau, Émile Reynaud, Edward Muybridge o Étienne-Jules Marey. Tots ells, amb curioses invencions de curiosos noms (zoòtrop, praxinoscopi, o el cronofotògraf, vulgarment conegut com el fusell fotogràfic) i tots també, anteriors als reconeguts invents d’Edison i Louis i Auguste Lumière.
Quant a l’esport, pràctica innata a l’ésser humà, la seva redefinició en època contemporània és clarament paral·lela a la del setè art. D’hàbit burgès a pràctica popular, esdevé finalment una de les indústries més importants del segle XX. Per tot això, no és nou afirmar que l’esport sorgí en l’àmbit de l’esfera privada (evidentment burgesa) i inicià el creixement i la difusió en el si de l’estat liberal. L’esport es fonamenta en el principi democràtic de l’èxit (rècord) i s’allunya de l’arbitrarietat o la injustícia davant l’esforç (privat o grupal).
Davant els paral·lelismes històrics, els càmeres (cameramen) no trigaren a captar aquest hàbits tan nous. Era inevitable. Les primeres imatges esportives es remunten a la mateixa descomposició fotogràfica del moviment i trobem els casos dels nord-americans Goodwin i Eastman i el seus “salts de cadira” o els més evidents genets i gimnastes de Muybridge. Però les primeres pel·lícules amb aquesta temàtica les trobarem a Anglaterra a càrrec de Robert William Paul amb els films The Derby (1896) o la mostra regatista Oxford-CambridgeThe Boat Race (1899).
A Catalunya, els grans pioners Fructuós Gelabert i els germans Baños (Ricard i Ramon) no foren aliens a aquest interès. El 1902, Gelabert rodà Carreres de cavalls en l’hipòdrom de Barcelona. De la mateixa manera, la introducció de l’automòbil al principi de segle quedà ràpidament impresa i, el 1906, el manresà Baltasar Abadal Vallès presentà Prova automobilística a Madrid amb Alfons XIII. Així i tot, el gran especialista de les pel·lícules automobilístiques fou Fructuós Gelabert amb les seves imatges de la clàssica carrera Penya Rhin (1909, 1910) i la filmació, anys després, d’un gran esdeveniment automobilístic: la Inauguració de l’autòdrom de Sitges(1923), un espectacular circuit oval del qual encara avui es conserven restes dels revolts peraltats. Moltes d’aquestes pel·lícules foren catalogades per Joaquim Romaguera i Ramió en el llibre Presencia del deporte en el cine español (2003).
Cartell de la pel·lícula ¡Campeones! (1942), en què actuava el porter de futbol Ricardo Zamora
NET EC
A aquestes representacions, sense oblidar una de les modes esportives del principi de segle com els exemples aerostàtics dels germans Baños, cal afegir no gaire més tard l’actual “esport rei”, el futbol, que feu la seva primera aparició cinematogràfica el 1911 amb Torneig de football, d’Eduardo Villardefrancos.
A partir dels anys vint començà a gestar-se un canvi, una popularització massiva per l’interès de dos esports: el futbol i la boxa. Els Jocs Olímpics d’Anvers (1920), catapultaren Ricard Zamora a l’imaginari col·lectiu com el millor porter del món. El Divino feu el salt al cinema amb el film Por fin se casa Zamora, de José Pepín Fernández, basat en una obra de Pirandello (La dona del capità). Pel·lícula d’escàs valor artístic, el mític porter no tornà a aparèixer en la gran pantalla fins el 1942 amb Campeones, de Ramón Torrado.
Cinema i esport en el cartell de Los ases buscan la paz (1955), pel·lícula protagonitzada pel jugador de futbol Kubala
Enciclopèdia Catalana
Per la seva banda, l’aparició en l’àmbit esportiu de Paulino Uzcudun i els seus èxits internacionals iniciats amb la corona europea del 1926, desencadenà un efecte dòmino. Acompanyat d’altres grans campions com els valencians Hilari Martínez i Ricard Alís, l’aragonès Ignacio Ara o el gran púgil català Josep Gironès, provocà que els anys vint fossin considerats la primera edat d’or de la boxa espanyola. Molts d’aquells combats quedaren enregistrats, com el magnífic Uzcudun-Spalla amb imatges de Fructuós Gelabert i 30.000 espectadors a la Monumental o l’Uzcudun-Carnera rodat per Ricard Baños a l’estadi de Montjuïc el 1930, sense oblidar-nos de la pel·lícula Fuerza y Nobleza(1916), rodada per Ricard Baños i protagonitzada pel gran campió americà Jack Johnson, que era de visita a Barcelona per participar en una exhibició contra el curiós i polifacètic dadaista Arthur Cravan.
L’arribada del cinema sonor a Espanya fou tardana. Fins el 1932 no es creà el primer estudi sonoritzat de tota la Península, l’Orphea de Barcelona, però s’hagué d’acabar la Guerra Civil i sobreviure a la dècada dels quaranta perquè es normalitzés la situació. Esportivament, els anys cinquanta es visqué una de les millors confrontacions futbolístiques, i gairebé ideològiques, de la història del futbol: Kubala contra Di Stefano; Barça contra Madrid; centre contra perifèria. La presència d’aquests dos astres també arribà al cinema. Del 1954 és Once pares de botas, de Rovira Beleta, film on apareixen Di Stefano, Ramallets o Samitier, entre d’altres. Dos anys després, Xavier Setó rodà Saeta rubia(1956), amb el jugador del Real Madrid i, el mateix any, Arturo Ruiz Castillo estrenà Los Ases buscan la Paz, un pseudobiopic protagonitzat per Kubala.
Per la seva banda, dos dels films esportius més destacables al territori espanyol s’emmarquen en una nova dècada i un nou context, els anys seixanta. Tant Young Sánchez (1964) com Juguetes Rotos (Manuel Summers, 1966) són exemples de realisme social i certa crítica encoberta. La primera, dirigida per Mario Camus i produïda per la barcelonina IFISA d’Iquino, ens deixa grans imatges de la ciutat i de la perifèria més marginal. Juguetes Rotos (coproduïda per l’empresa catalana PEFSA) és un magnífic documental summament crític amb la idea de l’èxit i el posterior oblit i abandó dels esportistes d’elit. Amb l’agonia del franquisme, i després de molts anys de dictadura i censura, arribà a les pantalles l’àcida Furia Española (1975), dirigida per Francesc Betriu, amb la història d’un seguidor culer —interpretat pel gran còmic Cassen— que té la mala fortuna de fer coincidir el dia de les seves noces amb un interessantíssim Barça-Madrid. Però en general, excepte comptades excepcions, la relació cinema-esport no acabà de reeixir perquè aportava poques idees i de qualitat discutible. Ja avançada la democràcia a Espanya, cal destacar la criticada pel·lícula oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), dirigida pel mestre Carlos Saura amb el títol de Marathon. Entorn al cinema generat per les Olimpíades al llarg de la seva història, és remarcable el llibre de Juan Gabriel Tharrats: De Atenas a Sidney. El Cine y la Televisión en los Juegos de Verano(2001).
També cal apuntar els dos films de Francesc Bellmunt Un negre amb un saxo (1987) i el thriller polític El complot dels anells (1988) i, finalment, Cravan contra Cravan (2002), excel·lent fals documental dirigit pel gironí Isaki Lacuesta, que segueix la pista a l’eclèctic personatge que dona títol al film i que s’enfrontà a Jack Johnson en una vetllada pugilística a Barcelona (1916).