Cal ensinistrar convenientment els coloms mascles perquè, en lluita amb altres de la mateixa espècie, dirigeixin cap al seu colomar una femella (anomenada solta) que porta adherida a la cua una ploma blanca per identificar-la. Els columbicultors donen una atenció personalitzada a cada exemplar, fins i tot des d’abans de néixer, vigilant la posta d’ous i les condicions òptimes dels pares, sobretot l’alimentació i la higiene. Quan els colomins tenen tres mesos i comencen a estar en zel, s’inicia el seu ensinistrament. Cal familiaritzar-los amb les soltes i la competència amb altres mascles, per la qual cosa s’alterna el tancament en solitari i la llibertat de vol amb la coloma durant uns quants dies. Progressivament, es deixen anar grups més nombrosos de colomins (fins una cinquantena) amb una sola femella per veure quin se l’emporta al colomar. En funció del cicle natural establert per aquest tipus de coloms, les competicions tenen lloc entre els mesos d’octubre i juliol (època de zel). La resta de l’any, els criadors preparen els exemplars per a la muda, la criança i l’entrenament per a properes competicions.
Cap a l’any 711, els àrabs introduïren a la península Ibèrica un tipus de colom molt resistent que feien servir com a mitjà de distracció i esbarjo. Aquest colom s’encreuà amb una espècie autòctona i d’aquest encreuament sorgí el colom anomenat “buchón”, que tenia unes aptituds molt accentuades per a la seducció i l’atracció de la femella. Era tanta la saviesa d’aquest tipus de colom, que era capaç d’emportar-se cap al seu colomar, no tan sols la femella, sinó també altres coloms mascles que trobava pel camí, o altres ocells. Una altra espècie anomenada “laudina”, típica del llevant peninsular, de potent parrup i arrogant figura, també s’encreuà amb altres espècies de coloms fins a donar lloc a un tipus de colom caracteritzat per les seves qualitats atlètiques, resistència en vol, velocitat i esperit combatiu, i també psíquiques, com són la intel·ligència, la constància, la docilitat i el gran poder de seducció. Aquestes dues tipologies són considerades les originàries en el procés d’esportivització de la columbicultura.
A Espanya es crearen moltes societats dedicades a la columbicultura al principi del s. XX i, el 1944, es constituí la Federació Espanyola de Columbicultura, amb seu a València.
Durant la dècada de 1920, immigrants procedents de Múrcia i el País Valencià, afeccionats a la columbicultura, n’intro-duïren la pràctica a Catalunya, principalment a Barcelona, on es fundà la primera societat de coloms esportius l’any 1926. El 1933 s’oficialitzà la federació catalana que agrupava les societats columbicultores (ara clubs esportius) existents, sobretot en barris barcelonins com el Poble-sec, Sants, Gràcia i la Barceloneta, entre d’altres. Aquesta federació aglutinà els afeccionats dels coloms esportius i les “butxes” i també els dels coloms missatgers, que durant aquesta època encara no s’havien constituït com a federació. El primer president de qui es té constància documental fou José León González, nomenat pel governador civil.
La Federació Catalana de Coloms Esportius (FCCE) organitza anualment des de fa uns quants anys el Campionat de Catalunya, el Trofeu Generalitat i la Copa President de la FCCE. A més, cal destacar, com a grans esdeveniments, la celebració a Cabrils l’any 1991 del Campionat Internacional de Coloms Esportius o Copa del Rei. Deu anys després, tingué lloc al Pla del Penedès una nova edició d’aquest campionat internacional, també denominat Open de Columbicultura, que aplegà coloms vinguts de totes les federacions territorials espanyoles i algunes d’estrangeres, com les de Cuba i l’Argentina.