En l’àmbit competitiu, la finalitat és que els coloms recorrin una distància determinada en el menor temps possible, mesurat mitjançant rellotges especials. Els coloms són transportats al lloc de l’aviada, on se’ls posa una anella especial per comprovar que completin el recorregut previst. Hi ha diferents tipus de competició en funció de les distàncies establertes: velocitat (entre 100 i 300 km), mig fons (entre 300 i 500 km), fons (entre 500 i 700 km) i gran fons (més de 700 km), i segons la categoria dels coloms: colomins, joves, juvenils i neòfits. També es realitzen exposicions dels coloms missatgers, segons el sexe i la categoria.
L’ús de coloms missatgers està documentat en civilitzacions tan antigues com la grega, la romana i l’àrab, entre d’altres. Foren considerats animals útils i de gran valor i s’utilitzaven com a mitjà de comunicació tant en temps de pau com en temps de guerra. En l’àmbit militar, tingueren un paper destacat sobretot durant el segle XIX, i s’utilitzaren coloms missatgers fins a la Segona Guerra Mundial, a partir de la qual se substituïren per formes més modernes de comunicació. En l’art, el motiu de la columbofília tingué el seu apogeu també al segle XIX; i encara segueix emprant-se com a tema en el disseny de segells postals. En algunes zones s’emeteren fins i tot segells postals per a aquest ús particular. El primer concurs columbòfil que es coneix data del 15 de juny de 1820.
Cartell de l’Agència Fabra (1875)
Federació Catalana de Coloms Missatgers
Cartell de la Societat Columbòfila Missatgera de Barcelona (1975)
Federació Catalana de Coloms Missatgers
La columbofília s’introduí a Catalunya el 1872, any que Nil Maria Fabra instal·là a Barcelona el primer colomar després d’importar vint-i-quatre parelles de coloms de Bèlgica que, un cop entrenats, començaren a prestar serveis com a missatgers l’any 1875 (per aquest mitjà es comunicà l’arribada del rei Alfons XII aquell any a Barcelona). Per iniciativa de Diego de la Llave, es fundà a Barcelona, el 1889, la revista La Paloma Mensajera i, un any més tard, la Societat Columbòfila de Catalunya, que després passà a anomenar-se Reial Club Columbòfil de Catalunya. Aquesta societat, juntament amb la de València i Múrcia, fundà la Federació Columbòfila Espanyola (1894). Salvador Castelló i Carreras, amb el llibre Colombofilia (1894) i amb la seva obra de divulgació avícola, contribuí notablement a la difusió de la columbofília als Països Catalans, a la península Ibèrica i a Amèrica. Entre el 1890 i el 2010, la columbofília estigué sota el patronat del Ministeri de la Guerra, el Ministeri de l’Exèrcit i el Ministeri de Defensa, i els coloms missatgers eren considerats d’utilitat pública i d’interès especial per a la defensa estatal.
A Catalunya, les societats columbòfiles estan agrupades en la Federació Columbòfila Catalana de Coloms Missatgers, fundada el 1935. En l’actualitat, a Catalunya hi ha 15 clubs federats, que s’han especialitzat en aviades de llarga distància, malgrat la particular i difícil orografia i climatologia de la península Ibèrica. Anualment es realitzen aviades des de Portugal i França principalment. Els representants catalans han aconseguit nombrosos Campionats d’Espanya en les diferents especialitats, però cal destacar els columbòfils Carlos Márquez Prats, doble campió del món, i Joan Montoya Ponce, campió d’Europa. El primer presidí les federacions espanyola i internacional (1991-97) i és president d’honor de totes dues.