Segons la normativa de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), cap tram del recorregut no pot sobrepassar els 40° d’inclinació ni tenir dificultats tècniques de II grau o superiors. Per a ser inclosa a la Copa o al Campionat de Catalunya, la cursa ha de tenir una distància superior als 20 km, un desnivell acumulat superior als 2.500 m i el recorregut no pot transcórrer per més d’un 15% de pistes pavimentades. Tot i això, moltes de les curses de muntanya d’àmbit català tenen un recorregut i un desnivell inferiors. Segons l’altitud sobre el nivell del mar, es poden classificar en curses de baixa muntanya, en què el recorregut ha de sobrepassar els 300 m i no superar els 1.000 m; curses de mitja muntanya, en què algun punt del recorregut ha de sobrepassar els 1.000 m, i curses d’alta muntanya, en què algun punt del recorregut ha de sobrepassar els 2.000 m. Existeix una quarta tipologia coneguda amb el nom de curses d’altitud. La cota mínima ha de ser de 2.000 m i la inclinació, superior al 30%. Algunes de les seves variants són la cursa d’alta muntanya, la marató d’alta muntanya i la cursa d’ultrafons. Són curses d’alta muntanya organitzades per la Federació Internacional de Curses de Muntanya (ISF). D’altra banda, l’Associació Mundial de Curses de Muntanya (WMRA) defineix quatre tipologies de curses segons diferents paràmetres. Fa esment de les curses de muntanya, les d’alta muntanya, les de llarga distància i les curses d’altitud. A més d’aquestes curses estandarditzades, existeixen diferents especialitats de curses pedestres que recorren la muntanya.
Les curses verticals són un tipus de curses de muntanya que consisteixen a pujar una muntanya al més ràpidament possible
Ramón Ferrer
Curses verticals: Competició relativament curta en la qual l’objectiu és ascendir una muntanya al més ràpidament possible. Cada prova té un coeficient de duresa segons la distància i el desnivell, i, segons la FEEC, el recorregut ha de tenir un mínim de 500 m de desnivell positiu. Algunes curses específiques d’aquesta modalitat són els quilòmetres verticals, les cronoescalades i les curses verticals. Estan incloses dins la secció de curses de muntanya de la FEEC, que n’organitza el Campionat de Catalunya des del 2010.
Curses d’ultraresistència per muntanya: Conegudes també com ultratrails de muntanya, són una especialitat de curses pedestres en les quals els participants recorren un mínim de 80 km en una sola etapa per zones de baixa, mitja i alta muntanya. De la mateixa manera que les curses de muntanya, no poden sobrepassar inclinacions de més de 40°, tenir una dificultat tècnica de grau II i passar per més d’un 15% d’asfalt. La Lliga Catalana de curses d’ultraresistència, competició individual composta per diverses proves, fou organitzada per primera vegada el 2011. Algunes de les proves foren l’Ultra Trail Barcelona, l’Ultra Trail Coll de Nargó o la Travessa Núria-Queralt.
Ral·lis d’alta muntanya: Curses pedestres d’equips de dues o tres persones que han de completar un recorregut de muntanya no senyalitzat. Els participants han de passar per diverses crestes i cims utilitzant sovint tècniques de grimpada, escalada, ràpel i orientació. Les curses es divideixen en categoria d’or, amb desnivells acumulats superiors a 1.500 m; categoria de plata, amb desnivells d’entre 1.000 i 1.500 m, i categoria de bronze, amb desnivells d’entre 500 i 1.000 m. La FEEC regula aquest tipus de proves des del final dels anys vuitanta. El 1989 creà la Copa Catalana de ral·lis d’alta muntanya i el 1998, el Campionat de Catalunya.
Marxes tècniques de regularitat: Curses excursionistes pedestres en les quals els participants utilitzen algun tipus de sistema d’orientació. Transcorren per entorns de baixa i mitja muntanya, no poden superar la cota de 1.800 m d’altitud, tenen un recorregut d’entre 10 i 18 km, una durada màxima de sis hores i no poden superar un desnivell acumulat de més de 800 m. La FEEC organitza des del 1999 la Copa Catalana de marxes tècniques i de regularitat (CCMTR), que agrupa un conjunt de curses organitzades per diferents entitats excursionistes en les quals s’utilitzen diferents sistemes d’orientació. El Campionat de Catalunya de marxes tècniques regulades, compost per una sola prova, fou creat l’any 2000.
Cartell de la travessa Matagalls-Montserrat del 2010, una de les curses de muntanya més populars
NET EC
Caminades de resistència: Marxes excursionistes pedestres que tenen un esperit no competitiu i on preval el repte personal i de superació dels participants. Es classifiquen en caminades de resistència (R) i caminades d’alta resistència (AR), segons la distància, el desnivell positiu, negatiu i acumulat, la morfologia del terreny i altres característiques de la prova. Ha de recórrer entorns de baixa i mitja muntanya, no superar la cota de 2.000 m d’altitud, tenir un recorregut d’entre 45 i 90 km, ser d’una durada d’entre dotze i vint-i-quatre hores i no superar un desnivell acumulat de més de 6.000 m. La FEEC organitza la Copa Catalana de caminades de resistència i d’alta resistència des del 1998. També n’organitza el Campionat de Catalunya per entitats. Algunes de les caminades de resistència catalanes del 2011 foren la Castells de Segarra, la Molins de Rei-Montserrat, la 7 Cims o la Marxa del Garraf. Algunes de les caminades d’alta resistència foren el Meridià Verd, la Travessa del Montseny, la Gràcia-Montserrat, la Matagalls-Montserrat, la Circular Pantà d’Oliana o la Rasos de Peguera-Manresa.
Història de les curses de muntanya
Els precedents històrics de les curses de muntanya es troben en els antics jocs escocesos, els Scottish Highland Games, on aquests tipus de proves eren seguits amb expectació. La primera cursa de què es té constància escrita és la cursa de Grasmere (Anglaterra), creada el 1850, amb 2,5 km de distància i 300 m de desnivell. El 1895 s’organitzà el primer ascens i descens del Ben Nevis, la muntanya més alta de la Gran Bretanya. La cursa de muntanya més antiga dels Estats Units fou la marató d’Alaska (1915). A Europa les curses de muntanya prengueren popularitat a partir de la dècada de 1950, sobretot a Itàlia i la Gran Bretanya. Itàlia organitzà el seu primer campionat nacional el 1949 i creà el primer comitè de curses de muntanya el 1968, que s’oficialitzà deu anys després. D’altra banda, el 1952 es creà una de les proves pioneres de llarga distància, la Lake District Mountain Trail d’Escòcia. El 1971, també a la Gran Bretanya, s’inaugurà la Fell Runners Association (FRA), que regia les curses de muntanya de l’època. El 1984 nasqué el Comitè Internacional de Curses de Muntanya (ICMR) i el 1998 prengué el nom d’Associació Mundial de Curses de Muntanya (WMRA). L’ICMR es creà i actuà sota la supervisió de la Federació Internacional d’Atletisme Amateur (IAAF), posteriorment Associació Internacional de Federacions d’Atletisme (també IAAF). El 1985 organitzà la primera Copa del Món de curses de muntanya (World Trophy) a San Vigilio di Marebbe (Itàlia). Des del 2009 es considera Campionat del Món. La WMRA també organitza desdel 1997 el Gran Prix de curses de muntanya i, des del 2004, la Long Distance Mountain Running Challenge. D’altra banda, l’Associació Europea d’Aletisme (EAA) organitzà la primera Copa d’Europa de curses de muntanya l’any 1995, que el 2002 es convertí en Campionat d’Europa. Una altra institució internacional que organitza curses de muntanya és la Federació d’Esports d’Altura (FSA), fundada el 1995 i que es tranformà en Federació Internacional de Curses de Muntanya (ISF) l’any 2008. Organitza curses a gran altitud, com la Copa del Món de curses de muntanya (Skyrunner World Series), disputada des del 2003 en categoria individual i des del 2005 en l’àmbit de nacions. D’altra banda, els primers quilòmetres verticals es començaren a organitzar sobretot al final dels anys noranta a Aspen (EUA) i Val-d’Isère (França).
Les curses de muntanya a Catalunya
La selecció catalana de curses de muntanya del 2011
FEEC
La tradició excursionista a Catalunya es remunta al segle XIX, amb la fundació de les primeres entitats excursionistes. Però no fou fins a la dècada de 1950 que es començà a parlar de curses de muntanya o ral·lis de muntanya, proves precursores de les curses actuals. Destacà el Centre Excursionista de Catalunya, que organitzà ral·lis d’alta muntanya a partir dels anys seixanta. L’any 1973 el Club Excursionista de Gràcia fou precursor en travesses de muntanya amb la creació de la Matagalls-Montserrat, la travessa més antiga i més llarga d’Europa. A la dècada de 1980 es començaren a organitzar moltes de les curses de muntanya modernes, que s’inclogueren posteriorment en algunes edicions de Copes i Campionats de Catalunya. La primera marató de muntanya de Catalunya fou la marató de Sant Llorenç Savall (1995). Des del 2002, la FEEC n’organitza la Copa Catalana i el Campionat de Catalunya individual; des del 2003, el Circuit Català, i des del 2008, el Campionat de Catalunya per equips. Les proves dels diferents campionats són organitzades pel comitè de curses de muntanya de la FEEC i per les entitats que hi estan afiliades. Des del final de la dècada de 1990 a Catalunya hi ha un equip d’esportistes catalans que competeixen internacionalment als campionats de curses de muntanya. La selecció catalana guanyà totes les edicions per equips de la Copa del Món de curses de muntanya entre el 2005 i el 2010, i aconseguí notables èxits en l’àmbit individual. També aconseguí classificacions rellevants al Campionat d’Europa de curses d’alta muntanya i al Campionat del Món d’esports d’altitud (sky games). Alguns dels seus atletes més destacats són Agustí Roc, Kilian Jornet, Tòfol Castanyer, Anna Serra i Teresa Forn. D’altra banda, el 2008 s’inaugurà el Centre de Tecnificació de Curses de Muntanya de Catalunya (CTCMC) amb l’objectiu de formar joves corredors, i el 2010 es creà la Lliga Catalana de curses de muntanya per a unificar i fomentar la participació d’aquest esport arreu de Catalunya. Existeixen nombroses travesses i curses de muntanya organitzades per diferents entitats excursionistes. A tall d’exemple, la Carros de Foc, la Cavalls de Vent, la Marató de la Pica d’Estats, la Cursa de Bastiments, la Cursa del Canigó, la Cursa de l’Olla de Núria, la Marató de Collserola, la Cursa del Bandoler, la Mitja Marató de Muntanya d’Osona, la Pujada al Castell d’Olèrdola, la Cursa del Castell de Burriac o la Cursa dels Dos Turons de Moià.