Es pot practicar individualment, per parelles o per equips de tres o més jugadors. Cada jugador llança tres dards alternativament amb l’objectiu de completar una puntuació determinada o assolir uns sectors concrets de la diana una sèrie de vegades, segons la variant del joc i les regles amb què s’estigui jugant. Les dianes convencionals són les que antigament estaven fetes de pèl de camell i que en l’actualitat són de fibres de sisal premsat d’origen africà, brasiler o xinès. El seu diàmetre és de tretze polzades (451 mm) i està dividida en vint seccions radials. Cada secció està numerada i separada per un filferro o una banda molt prima de metall. Les millors dianes són les que tenen el divisor més prim, com un fil, de manera que els dards tenen més probabilitats de quedar clavats. Els números de cada secció indiquen la puntuació obtinguda en cada llançament. Des dels anys vuitanta també existeixen les dianes electròniques. Hi ha diferents tipus de dards, com els de punta d’acer, que tenen el cos de plàstic, fusta, tungstè o llautó i pesen entre vint i quaranta grams, i els de plàstic, que són més lleugers (entre 16 i 18 g) i apropiats per a les dianes electròniques. Un altre tipus de dards, de mides molt més reduïdes (uns 2 cm), són els de sarbatana, que es projecten amb un cop d’aire mitjançant un tub cilíndric.
Una característica important dels dards és l’anomenat tercer temps, una tradició compartida amb altres esports com el rugbi per la qual, després de finalitzar el partit, els contrincants comparteixen una beguda i uns aperitius, com a excusa per a confraternitzar i analitzar les jugades. El tercer temps és part del codi de conducta que regula el comportament ètic de totes les persones relacionades amb els dards.
Els orígens
La primera vegada que s’esmenten els dards en els llibres d’història és el 1314. Els soldats anglesos en campanya s’entretenien llançant estelles o altres materials punxants a les tapes dels barrils de vi i competien per mostrar la seva destresa. Posteriorment van utilitzar la secció d’un tronc d’arbre penjat entre unes branques. Els mateixos cercles concèntrics de la fusta servien per a definir les diferents puntuacions i dificultats. Durant molt temps es va considerar un esport practicat pels militars, entre els quals era molt apreciat, ja que els servia per a mantenir la punteria en el llançament d’armes lleugeres contra un objectiu o l’enemic.
L’esportivització dels dards s’inicià al Regne Unit, des d’on s’expandí als països del Commonwealth, a la resta d’Europa i a l’Amèrica del Nord, i provocà que es convertissin en una activitat competitiva professional, malgrat que la pràctica més estesa és de caràcter recreatiu i té lloc tradicionalment als pubs. El 1976 es creà la World Darts Federation (WDF), l’òrgan mundial, on estan afiliades totes les federacions que regulen l’esport dels dards als respectius països, amb l’objectiu de promoure els dards arreu i d’organitzar competicions d’àmbit mundial tant de categoria masculina com femenina.
Els dards a Catalunya
Gemma Solé fent el servei d’honor en el Campionat de Catalunya de dards del 2011
FEDERACIÓ CATALANA DE DARDS
La història dels dards a Catalunya s’inicià als anys seixanta, amb el boom turístic a les zones costaneres. En molts locals amb assidus clients anglesos, on fins i tot els amos eren anglesos, s’instal·laren dianes per a entreteniment dels clients. En poc temps s’iniciaren algunes petites lligues locals amb la finalitat que els clients anessin coneixent altres jugadors i com a repte individual per a millorar el nivell de joc.
No obstant això, la popularització arribà amb la introducció de les dianes electròniques als anys noranta, que van simplificar molt el joc, ja que la diana electrònica indica automàticament la puntuació, sense necessitat d’haver d’utilitzar un paper i un bolígraf com en les dianes tradicionals.
Els dards van ser reconeguts com a esport a Catalunya a l’octubre del 1990. Així, aquell mateix any, les diferents entitats catalanes s’uniren per fundar la Federació Catalana de Dards, que fou la primera federació d’aquest esport a constituir-se a tot l’Estat. Aquesta s’encarrega d’organitzar competicions, de revisar i actualitzar les normes de joc segons marca la WDF, de seleccionar els esportistes que competiran internacionalment i d’organitzar sessions tècniques, tallers d’aprenentatge i formació per tot Catalunya. Membre de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i del Comitè Olímpic Català, té més de 50 clubs federats. Les principals competicions catalanes són el Campionat de Catalunya i la Lliga Catalana de dards, que s’organitzen anualment i presenten diferents categories, tant individuals com per equips. També s’organitzen lligues provincials i torneigs oberts en diferents clubs catalans.
Equip masculí de la selecció catalana de dards que participà en el Mundial del 2011
FEDERACIÓ CATALANA DE DARDS
El 20 de setembre de 2011, durant l’assemblea general de la Federació Mundial de Dards, la Federació Catalana fou reconeguda com a membre de ple dret. Així, la selecció catalana de dards participà uns dies després en el Mundial de Castlebar (Irlanda). L’equip estava format per Antonio Muñoz (independent), Doroteo Bermúdez (CD El Vendrell), Xavier Pla (CD Guardiola), Josep Santonja (CD Montcada), Laura Damont i Dolores Garcia (ambdues del CE Dards Sant Andreu de la Barca). Els capitans designats foren Ramón Paz Rodríguez, de l’equip masculí, i Antonio Gragera Llopis, del femení.