El seu objectiu era el control de l’àmbit esportiu i es trobava sota els auspicis de la Falange i la Secretaría General del Movimiento. Inicialment s’anomenà Delegación Nacional de Deportes, fins el 1956, que canvià el nom. S’organitzà en tres tipus d’organismes esportius diferents: federacions nacionals, esports del Movimiento i esports militars, cadascun dels quals mantenia la seva independència. Pel que fa a les federacions, la institució les supervisava i aquestes, al seu torn, controlaven els dirigents dels clubs i les entitats esportives. A banda de l’esport federat, també s’impulsà un esport amb un enquadrament més polític, per mitjà del Movimiento, i també s’impulsaren els esports dins la instrucció militar. El primer president fou el tinent general José Moscardó Ituarte, i els primers secretaris foren Josep Mesalles Estivill i Santiago Güell López, baró de Güell, persones vinculades amb l’esport a Catalunya des de la Mancomunitat els anys deu i vint del segle XX. Mitjançant aquest organisme, el règim franquista controlà absolutament la pràctica esportiva d’aquell període, amb una organització jeràrquica i autoritària. A partir del 1956 prengué el relleu en la direcció una nova generació, amb persones com José Antonio Elola Olaso, Joan Antoni Samaranch (president entre el 1967 i el 1970) i Joan Gich Bech de Careda (1970-75), que impulsaren la nova Llei d’educació física del 1961 i reorganitzaren l’estructura de l’esport espanyol. Amb l’arribada de la democràcia, el 1977 fou substituïda pel Consejo Superior de Deportes.