Es podria definir el dret de l’esport com el conjunt de regles jurídiques que tenen com a objecte principal l’ordenació i la regulació de les activitats esportives i que, actualment, ja és acceptat com una branca especialitzada del dret. En la seva globalitat, aquest ordenament jurídic esportiu inclou tant les normes dictades per l’Estat o per les comunitats autònomes, que s’aproven amb la finalitat de regular les relacions jurídiques que es generen al voltant de l’esport, com les regles provinents exclusivament de l’ordenament esportiu.
Aquestes últimes són les normes emanades de les institucions que conformen l’estructura pròpiament esportiva i de base privada, com són les federacions esportives (internacionals, estatals, autonòmiques) i els comitès olímpics. Es tracta de reglamentacions que afecten exclusivament aquells que formen part de les citades organitzacions esportives i n’estan sotmesos, i que es poden classificar en: estatuts que recullen les normes bàsiques d’organització i funcionament d’aquestes entitats esportives; reglaments tècnics, com els de règim disciplinari i de competició; normes de joc relatives a cada modalitat esportiva i que fixen les corresponents federacions esportives internacionals.
Cartell del Congrés Internacional del dret de l’esport, celebrat a Barcelona el 1992
NET EC
Quan aquestes normes emanen de les entitats esportives de caràcter supranacional (federacions internacionals, Comitè Olímpic Internacional) es parla d’ordenament esportiu internacional, ja que, en l’àmbit internacional, l’esport s’ha dotat d’una organització perfectament estructurada, que ha donat origen a un ordenament jurídic extraestatal que regula imperativament un gran nombre de relacions jurídiques que es desenvolupen al voltant de les pràctiques esportives.
Pel que fa al primer bloc de normes de caràcter esportiu, dictades per l’Estat o les comunitats autònomes, constitueixen el dret públic de l’esport, que troba el seu màxim exponent en el text constitucional. Amb l’aprovació de la Constitució espanyola de 27 de desembre de 1978, l’esport assoleix per primera vegada, dins del nostre ordenament jurídic, el seu reconeixement en el més alt rang normatiu. En la Constitució, el foment de l’esport pels poders públics queda recollit en l’article 43, precepte destinat a la protecció de la salut. L’apartat 3 de l’esmentat article estableix: “els poders públics fomentaran l’educació sanitària, l’educació física i l’esport. Facilitaran també la utilització adequada del lleure”. L’esport no ha estat, doncs, objecte d’un tractament constitucional diferenciat i queda vinculat a la salut. El citat precepte s’integra dins el capítol 3r del títol I de la Constitució anomenat: “Dels principis rectors de la política social i econòmica”. D’aquest enquadrament, s’infereix que el deure dels poders públics de fomentar l’esport constitueix un principi rector de la seva actuació: si bé no es tracta d’un dret fonamental, l’Estat s’obliga a promoure i protegir l’esport. I a partir dels principis bàsics recollits en la Constitució, que imposen la implicació activa dels poders públics, l’Estat ha aprovat dues lleis i una reglamentació molt extensa que regula diferents vessants de l’esport.
L’actual Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’esport, que substitueix l’anterior Llei 13/1980, de 31 de març, general de la cultura física i de l’esport, té com a objecte fonamental regular el marc jurídic en què s’ha de desenvolupar la pràctica esportiva en l’àmbit de l’Estat i, tal com recull el seu preàmbul, les finalitats que pretén són, resumides, fomentar la pràctica esportiva i ordenar-ne el funcionament quan aquesta transcendeixi l’àmbit autonòmic, reconèixer i facilitar l’activitat esportiva organitzada a través d’estructures associatives i regular l’espectacle esportiu.
A banda de la legislació estatal, la Generalitat de Catalunya té la competència exclusiva en el camp de l’esport i el lleure, ja que en el marc de la distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes que articula la Constitució, l’esport quedà contingut dins el precepte 148.1.19, que estableix que les comunitats autònomes podran assumir competències en la promoció de l’esport i l’adequada utilització del lleure. Per tant, les comunitats autònomes poden assumir competències en matèria esportiva sempre que així ho disposin els seus respectius Estatuts d’Autonomia.
L’ordenament jurídic esportiu a Catalunya
Portada de Legislació de l’esport a Catalunya, text que atorga a la Generalitat de Catalunya la competència exclusiva en matèria d’esport
NET EC
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat mitjançant la Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre, i la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 134.1, conferí a la Generalitat de Catalunya la competència exclusiva en matèria d’esport. Amb aquesta base legal, la Generalitat assumí el fet esportiu en la seva totalitat i, a partir del Reial Decret de traspassos de l’Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d’esport de l’any 1980, inicià el desplegament normatiu en l’àmbit esportiu que culminà amb l’aprovació de la Llei 8/1988, de 7 d’abril, de l’esport, que esdevingué la primera llei catalana en aquesta matèria. La realitat canviant de l’esport feu necessària la modificació de l’esmentada Llei 8/1988, operada per les Lleis 8/1999 i 9/1999, ambdues de 30 de juliol, i que s’ha concretat en el vigent Text únic de la Llei de l’esport, aprovat pel decret legislatiu 1/2000, de 31 de juliol, que refon aquestes tres disposicions legals.
Els objectius bàsics de la vigent Llei de l’esport són el foment, la divulgació, la planificació, la coordinació i la implantació de la pràctica de l’activitat física i l’esport arreu de Catalunya, a tots els nivells i estaments socials, a fi de fer realitat el dret de tot ciutadà a desenvolupar o exercitar les seves facultats físiques, intel·lectuals i morals, mitjançant el lliure accés a una formació física adequada i a la pràctica de l’esport. Entre les seves finalitats, la Llei preveu l’ordenació del règim jurídic i de l’organització institucional de l’esport a Catalunya. Així es configura la Secretaria General de l’Esport, com a òrgan de direcció política, i el Consell Català de l’Esport, organisme autònom encarregat de la direcció i la gestió de l’activitat administrativa en l’esport, i que conformen l’Administració esportiva de la Generalitat. A continuació, la Llei atribueix determinades competències als municipis i les comarques en matèria esportiva.
Portada de la llei que regula els aspectes essencials de l’exercici de determinades professions a l’esport
NET EC
L’altre gran text legal en l’àmbit de l’esport a Catalunya és la Llei 3/2008, de 23 d’abril, de l’exercici de les professions de l’esport. L’objecte d’aquesta llei és regular els aspectes essencials de l’exercici de determinades professions de l’esport, reconèixer quines són i determinar les titulacions necessàries per a exercir-les. Les professions que la llei reconeix i regula com a pròpies de l’àmbit de l’esport són: professors d’educació física, animadors o monitors esportius professionals, entrenadors professionals i directors esportius. Tenint en compte la transcendència que l’exercici de les professions regulades per aquesta llei té en la salut de les persones, la llei creà el Registre Oficial de Professionals de l’Esport de Catalunya, regulat pel Decret 68/2009, de 28 d’abril, i establí l’obligatorietat d’inscriure-s’hi per a exercir la professió.
Com a àmbits més destacats dins l’ordenació del règim jurídic de l’esport a Catalunya, que troben la base en l’actual Text únic de la Llei de l’esport i que han estat objecte de desplegament normatiu, es poden assenyalar els següents:
Als centres d’alt rendiment esportiu és on s’entrenen els esportistes d’alt nivell
Arxiu Centre d’Alt Rendiment Esportiu
Esport d’alt nivell. La Llei de l’esport estableix com un dels seus objectius bàsics la promoció i la planificació de l’esport de competició i d’alt nivell, en col·laboració amb les federacions esportives i altres autoritats competents en la matèria, i vetllar perquè es practiqui d’acord amb els principis del moviment olímpic. Arran d’aquesta previsió normativa, es dictà el Decret 337/2002, de 3 de desembre, sobre l’alt rendiment esportiu, que s’estructura en dos aspectes bàsics: per una banda, l’esport d’alt nivell i per l’altra, la tecnificació esportiva. L’alt rendiment esportiu, tal com preveu el Decret, és el procés evolutiu en el qual s’integren els esportistes que han assolit o tenen com a objectiu assolir el nivell més alt de competició esportiva, que és l’anomenat esport d’alt nivell. A l’esport d’alt nivell s’arriba a partir de la millora tècnica i esportiva que els esportistes aconsegueixen en una etapa inicial de tecnificació esportiva, per a la qual han estat seleccionats prèviament pel seu rendiment i les seves condicions.
Associacionisme esportiu. Les entitats esportives de Catalunya, a les quals la Llei dedica el títol primer, han necessitat una reglamentació específica. D’acord amb la Llei, les entitats bàsiques o de primer nivell són els clubs esportius o associacions esportives, a partir de les quals s’organitza l’esport a Catalunya en l’àmbit privat i, com a entitats de segon nivell, s’estableixen les federacions esportives, les unions esportives de clubs i els consells esportius. La Llei també fa referència a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i a la Unió de Consells Esportius de Catalunya. Actualment les disposicions que regulen aquestes entitats són el Decret 58/2010, de 4 de maig, de les entitats esportives de Catalunya i el Decret 267/1990, de 8 d’octubre, dels consells esportius.
Totes s’han d’inscriure en el Registre d’entitats esportives de la Generalitat de Catalunya, al qual la Llei dedica un capítol, i que està regulat pel Decret 34/2010, de 9 de març.
Jurisdicció esportiva. Es troba regulada en el Títol 6 de la Llei de l’esport, que determina els diferents àmbits competencials: disciplinari, competitiu i electoral en què s’exerceix aquesta jurisdicció, com també els òrgans jurisdiccionals que intervenen en cadascuna de les esferes de l’activitat esportiva: jutges i àrbitres, juntes directives de les entitats esportives, comitès de competició i de disciplina esportiva i comitès d’apel·lació de cada federació, i Tribunal Català de l’Esport. Es classifiquen les infraccions i les sancions aplicables a aquests àmbits i es regulen els procediments jurisdiccionals. També es regulen els recursos que es poden interposar contra els actes i les resolucions dels òrgans jurisdiccionals competents, i es defineixen les competències de l’òrgan suprem jurisdiccional esportiu a Catalunya: el Tribunal Català de l’Esport, que disposa del seu propi Reglament, aprovat l’any 2000 i publicat el 2001.
dret de l’esport: membres de la Comissió Antidopatge de Catalunya, encarregada de la lluita contra el dopatge
Jordi Estruch
Violència i dopatge a l’esport. La Llei preveu la creació de la Comissió contra la Violència en Espectacles Esportius de Catalunya, que fou regulada pel Decret 212/2002, d’1 d’agost, modificat l’any 2009. La Comissió actua per a prevenir tot tipus d’accions i manifestacions de violència que es puguin produir com a conseqüència d’activitats esportives en l’àmbit territorial de Catalunya i és l’organisme competent per a proporcionar a les entitats esportives les dades i els consells que puguin facilitar la prevenció, així com promoure i divulgar accions i campanyes de col·laboració ciutadana contra la violència a l’esport.
La Llei també estableix la Comissió Antidopatge de Catalunya, òrgan col·legiat de participació dels sectors implicats en la lluita contra el dopatge en l’esport. Entre les seves funcions té divulgar informació relativa a l’ús de substàncies o grups farmacològics prohibits i col·laborar amb les administracions competents en la prevenció, el control i la repressió de l’ús de substàncies prohibides. Va ser regulada pel Decret 130/2002, de 30 d’abril, de la Comissió Antidopatge de Catalunya i de la Comissió per a la Protecció de la Salut de l’Esportista de Catalunya.
Medicina de l’esport. En el terreny de la medicina esportiva, pertoca a la Generalitat, tal com és establert a la Llei de l’esport, tenir una actuació de caràcter preventiu que atengui bàsicament el control de l’aptitud esportiva, el control i seguiment dels esportistes de competició, promoure la seguretat en la pràctica esportiva, com també el control per evitar que els esportistes utilitzin productes no autoritzats mèdicament i esportivament. La Generalitat fa aquesta funció des dels seus centres especialitzats degudament acreditats, que es troben regulats pel Decret 323/1992, de 28 de desembre, pel qual es regula el procediment d’acreditació dels centres de medicina de l’esport.
Per a completar la configuració de l’ordenament esportiu, cal fer referència, amb caràcter complementari, a les resolucions emanades dels òrgans disciplinaris esportius (a Catalunya: Resolucions del Tribunal Català de l’Esport; en l’àmbit estatal: Resolucions del Comité Español de Disciplina Deportiva, més les dels comitès de disciplina de les diferents comunitats autònomes) i també a les resolucions judicials dels tribunals de justícia. Menció a part mereixen les resolucions del Tribunal Arbitral de l’Esport, ja en l’àmbit internacional.
Així mateix, cal esmentar la doctrina científica que s’ha configurat recentment dins el marc del dret esportiu. En els últims anys s’han incrementat tant els estudis jurídics com els articles doctrinals i les tesis doctorals centrades en l’estudi i l’anàlisi del fenomen esportiu des del seu vessant jurídic, per part dels especialistes en aquesta branca del dret.
El dret esportiu s’ha incorporat també a l’àmbit acadèmic i universitari. Els ensenyaments de règim especial del títol de tècnic d’esport de grau mitjà inclouen dintre els crèdits d’aquesta formació un d’específic dedicat a l’organització i la legislació de l’esport. També dins la formació universitària del grau en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport es contempla en el seu pla d’estudis una assignatura amb la mateixa denominació: Organització i legislació de l’esport. Per la seva banda, facultats de Dret de diferents universitats, així com facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (INEF) convoquen màsters en dret esportiu i gestió esportiva.