Klaus Heinnemann considera que la componen aspectes definitoris com ara la presa de decisions al voltant dels actors que hi intervenen, les mateixes institucions i els equipaments que realitzen funcions esportives i les inversions necessàries per a la pràctica de l’esport o els esdeveniments esportius. Per a altres autors, l’economia de l’esport és considerada com un conjunt de béns, la producció, el consum, el finançament i la gestió dels quals respon a criteris de racionalitat econòmica. En definitiva, es pot considerar pròpiament una disciplina, vinculada amb l’economia, el turisme, el dret i la sociologia. Els articles publicats en les revistes especialitzades estan àmpliament admesos entre els journals d’economia que s’indexen com a indicadors d’avenç en un àmbit científic.
En el seu estudi, pròpiament en el camp del management, hi intervenen disciplines econòmiques com ara l’organització d’empreses, la comptabilitat, el màrqueting, els recursos humans i les ciències del comportament, per esmentar-ne algunes. L’esport és un sector dinàmic que creix amb rapidesa, tot i que l’impacte macroeconòmic ha estat difícilment mesurat i poc valorat fins al moment.
El sorgiment de l’economia de l’esport es remunta al 1956, quan Simon Rottenberg, de la Universitat de Chicago, considerat el fundador d’aquesta disciplina, publicà un article als EUA en què analitzava el mercat dels jugadors de beisbol com a mà d’obra relacionant l’economia de l’esport amb l’economia del treball. No ha de sorprendre que les primeres anàlisis d’economia de l’esport sorgeixin en aquest país, ja que és el primer a considerar l’esport professional com a negoci privat, mentre que a Europa fonamentalment es tractava d’una qüestió d’àmbit públic i calia promoure’l i subvencionar-lo.
Al continent europeu –concretament a Anglaterra– les primeres anàlisis econòmiques de l’esport se centraren en els efectes econòmics del futbol professional. D’altra banda, fora de l’àmbit anglosaxó, aquestes se centraren en temes sociològics, que influïren en la denominada escola francesa d’economia de l’esport. Cal esmentar també l’aproximació alemanya a l’anàlisi econòmica de l’esport, que es donà més endavant, amb dos vessants diferents: una similar a l’anàlisi angloamericana i una altra amb més tendència cap a l’escola francesa, de caràcter socioeconòmic, que acabà influint a Catalunya.
A Espanya no és fins a l’organització de la Copa del Món de futbol del 1982 i, sobretot a Catalunya –i especialment a Barcelona–, amb l’adjudicació de l’organització dels Jocs Olímpics del 1992 que el fenomen de l’esport com a sector econòmic comença a ser analitzat i estudiat en profunditat. El conjunt de l’Estat espanyol, des de la transició democràtica fins a mitjan primera dècada del segle XXI, disposa d’una rigorosa base empírica de resultats, ja que en el període 1980-2005 es dugueren a terme enquestes probabilístiques d’abast estatal amb una periodicitat quinquennal impulsades per Manuel García Ferrando. Aquestes dades permeten acotar de forma teòrica i empírica l’avanç dels processos de modernització en el sistema esportiu espanyol, com també en els hàbits esportius de la població. En aquest sentit, els primers estudis que es troben al Principat són els relacionats amb els hàbits esportius de la població, sota la direcció de Núria Puig i Anna Vilanova.
L’impacte econòmic de l’esport
A partir del segle XX i amb l’arribada de l’estat del benestar, l’esport s’ha convertit en un sector que genera un conjunt de fluxos econòmics que cal mesurar. Tant si la persona practica un esport o assisteix a un espectacle esportiu, satisfà una necessitat i, per tant, sorgeix una demanda, a la qual el sector associatiu i les empreses han tractat de respondre.
Les federacions, les entitats esportives i les institucions públiques s’han encarregat d’oferir la pràctica esportiva, mentre que els clubs professionals, les cadenes de televisió i els altres mitjans de comunicació s’han ocupat més aviat de l’existència i la difusió dels espectacles esportius. La pràctica d’un esport o la celebració d’un espectacle esportiu requereix, a més, tota una sèrie de serveis i equipaments que cal cobrir.
A Catalunya cal destacar algunes de les institucions que han aconseguit impulsar l’esport com a motor econòmic, tant en l’àmbit estatal com en l’internacional. L’any 2005 l’Ajuntament de Barcelona creà l’Institut Barcelona Esports per a gestionar de manera innovadora i eficaç l’esport a la ciutat. Clubs tan prestigiosos com el FC Barcelona o el RCD Espanyol són els que han aconseguit més repercussió en aquest àmbit. A la vegada, esdeveniments esportius com la Fórmula 1, amb uns pressupostos milionaris, l’han convertit en una de les disciplines esportives que més passions mou al món. En aquest sentit, el Circuit de Catalunya aplega anualment una de les carreres més importants, amb el corresponent impacte en altres àmbits, com el turisme.
Finalment, altres instal·lacions que han estat herència dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), com el Palau Sant Jordi i l’Estadi Olímpic Lluís Companys, han aconseguit transformar el seu model de negoci original, per tal de rendibilitzar al màxim aquestes instal·lacions en àmbits com l’oci.
Les magnituds econòmiques que han servit per a mesurar l’anàlisi de l’impacte econòmic de l’esport han estat diverses. Tot i que encara no hi ha dades fiables i comparables, com ja s’ha avançat, en l’àmbit europeu els estudis confirmen la importància de l’esport sobre el pes econòmic. Alguns el situen entre el 3,7% i l’1,6% del producte interior brut, en funció del país de què es tracti. Per a Catalunya, el primer estudi realitzat per la Secretaria General de l’Esport l’any 2010 el situa en el 2,1% del PIB. Amb l’objectiu d’establir una metodologia i una primera aproximació del valor econòmic del volum d’activitats que, de manera directa i indirecta, estan lligades a les activitats esportives i a la pràctica de l’esport, l’equip de treball de Jaume Garcia i Júlia Bosch ha elaborat diversos treballs, i la Diputació de Barcelona ha confeccionat un aplicatiu per a mesurar l’impacte de l’esport en l’àmbit local.
L’esport és una activitat molt transversal, que agrupa 32 codis de la Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques a Espanya, que donen una idea dels sectors que afecta en l’àmbit productiu i del seu potencial. Les dades disponibles es poden trobar a partir del sistema de comptes econòmics de l’esport (TEC), anàlisi input-output, anàlisi cost-benefici (ACB) i les corresponents anàlisis sectorials i regionals. El 18 de gener de 2011 es feu un pas important cap a la sistematització per a la recol·lecció i fiabilitat de les dades en la comunicació del Parlament Europeu, en la qual es diu que “la comissió i els països de la Unió Europea crearan comptes satèl·lit de l’esport per a mesurar la seva importància”.
El model de gestió català
L’organització de l’esport a Catalunya té una doble estructura de gestió: una d’administrativa o pública i una altra de privada associativa. La primera està constituïda per la Generalitat de Catalunya i les entitats locals, com són les diputacions provincials, els ajuntaments i els consells comarcals. L’estructura privada associativa, d’altra banda, està formada per les federacions esportives catalanes, els clubs esportius de l’esport federat, els centres d’alt rendiment i els clubs privats.
El sistema esportiu actual està basat, principalment, en la col·laboració entre el sector públic i el privat per a fomentar i desenvolupar la pràctica esportiva. Pel que fa a l’àmbit públic, la Llei de l’esport a Ca-talunya estableix les competències de les diferents administracions.
Esdeveniments com la Fórmula 1 tenen un gran impacte econòmic en el territori
Circuit de Catalunya
D’una banda, la Secretaria General de l’Esport i el Consell Català de l’Esport són els encarregats de planificar i d’executar la política esportiva. D’altra banda, els ajuntaments dels municipis de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, les quatre diputacions provincials i les universitats públiques catalanes, com a estaments públics, tenen competència en matèria d’organització de l’esport i d’activitats fisicoesportives. L’àmbit privat està format per les federacions esportives a Catalunya, els clubs esportius i les múltiples associacions que conformen una de les característiques més significatives del model esportiu català: l’associacionisme esportiu, amb més de 16.000 entitats (unes 8.300 de les quals són clubs).
Als ajuntaments del Principat, hi ha dos models de gestió que es poden aplicar als seus equipaments i serveis: la gestió directa i la indirecta. La gestió directa és la que fa la mateixa Administració a partir dels seus òrgans interns o mitjançant organismes autònoms o locals. D’altra banda, la gestió indirecta es dona quan l’Administració opta per oferir un servei a la ciutadania en col·laboració amb una entitat pública o privada, i té com a objectiu garantir-ne la gestió per a períodes de temps suficients per a obtenir una adequada rendibilitat econòmica. Les dues especialitats de gestió indirecta més utilitzades pels ajuntaments són la concessió i la gestió interessada. Segons les característiques dels serveis que ofereixen, els ajuntaments utilitzen un model o un altre.
Al llarg del temps hi ha hagut un canvi important en la gestió de les instal·lacions esportives de propietat pública, en què la gestió indirecta mitjançant empreses, associacions i federacions esportives s’ha anat incrementant de manera considerable en els últims anys.
Com s’esmenta en l’informe del Consell Català de l’Esport del 2010, tot i que una part important dels equipaments esportius municipals són gestionats de forma directa, en el cas d’aquells que poden arribar a generar ingressos, es tendeix a adoptar fórmules de gestió indirecta mitjançant una concessió administrativa. Per tant, l’organització esportiva actual, des d’una visió pública, intenta anar cap a l’eficiència i la polivalència com a elements imprescindibles per a la gestió òptima dels equipaments i que així compleixin amb la seva missió: ser eficients i donar resposta a una quantitat superior de necessitats i demandes.
La formació en esport a Catalunya
Pel que fa a la formació en matèria esportiva, actualment se centra en l’àmbit universitari. Els estudis de llicenciatura de l’INEFC tenen una especialitat de gestió esportiva des del 1988, que actualment també és impartida en els estudis de grau. Quant als màsters i postgraus que s’imparteixen en l’àmbit català, cal esmentar que, a partir del 1990, i durant diversos anys, s’impartí el màster en Gestió Esportiva, que actualment és un màster universitari, coordinat per Núria Puig i Andreu Camp, i que presenta dos itineraris, un de professionalitzador i l’altre d’investigació.
A més, el 1991 es creà el màster en Gestió Econòmica d’Entitats Esportives, impartit a la Universitat de Barcelona, adreçat a professionals que volen assolir responsabilitats en el món de la gestió i dirigit per Xavier M. Triadó i Pilar Aparicio. Posteriorment, i ja en l’àmbit de l’Es-pai Europeu d’Educació Superior, es creà el màster oficial en Direcció d’Empreses de l’Esport, també impartit a la mateixa universitat, dirigit a estudiants que acaben el grau corresponent i busquen especialitzar-se en els seus estudis. Una altra de les universitats que s’ha sumat a l’oferta de màsters en l’àmbit esportiu és l’IDEC, de la Universitat Pompeu Fabra, amb el màster en Direcció i Gestió de l’Esport, codirigit per Carles Murillo i Pere Solanelles.