La més àmplia és la que fa referència al fet de dotar o proveir un àmbit territorial determinat d’un espai per a la pràctica esportiva. Una altra és la que entén un equipament esportiu com una instal·lació destinada a fer esport. Finalment, amb aquest terme també es designen les eines o els materials que s’utilitzen en la pràctica esportiva.
L’evolució de les pràctiques esportives ha marcat històricament les característiques dels equipaments. Els investigadors socials, mitjançant anàlisis de tipus factorial, arriben a relacionar la dotació i el tipus d’equipament amb trets significatius dels diferents conjunts i teixits socials, és a dir, que els equipaments com a suport de diferents pràctiques socials permeten l’anàlisi conjunta amb altres factors de caràcter sociològic, geogràfic, econòmic i, fins i tot, etnològic.
En termes històrics, els primers equipaments específics per a la pràctica física foren els gimnasos i els velòdroms. D’entre els gimnasos més antics cal esmentar el de Joaquim Ramis (1860) i, pel que fa als velòdroms, el de Figueres (1893). També cal constatar que en els inicis de la pràctica esportiva ja s’utilitzaren espais públics de manera polivalent, com el parc de la Ciutadella de Barcelona, on es feren diverses activitats esportives amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. Durant les primeres dècades del segle XX prengué rellevància la construcció de camps de futbol, entre els quals cal destacar el camp del carrer de la Indústria de Barcelona (1909), el primer amb tribuna, i posteriorment els camps de les Corts (1922) i Sarrià (1923), també a la ciutat comtal. Es vivia una diversificació de la pràctica, i per això també es construí la primera piscina, a Sabadell (1919); el primer circuit per a esports de motor (l’autòdrom de Terramar, 1923), i els camps d’esports de Lleida, veritable complex esportiu, que incloïa piscina, camp de futbol, pistes de tennis i velòdrom, promogut per la Joventut Republicana de Lleida el 1919.
L’Anella Olímpica de Barcelona, un dels equipaments esportius més emblemàtics de la ciutat
Enciclopèdia Catalana / J. Todó
La Mancomunitat de Catalunya realitzà el primer pla d’instal·lacions públiques, tot i que la seva dissolució impossibilità dur-lo a la pràctica. A més, l’Exposició Internacional del 1929 dotà Barcelona de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, d’una piscina i d’un circuit urbà apte per a tota mena de curses. Al llarg dels anys del franquisme no hi hagué una planificació pública decidida, tot i que es dugueren a terme projectes com el cinturó esportiu de Barcelona i la construcció d’algun equipament rellevant, com el Palau Municipal d’Esports de Barcelona, erigit amb motiu dels Jocs Mediterranis del 1955. En realitat, però, la majoria d’actuacions foren iniciatives privades i d’alguns ajuntaments, que s’acollien als ajuts de la Delegación Nacional de Deportes, i els darrers anys al pla establert des de la Diputació de Barcelona. Aquesta realitat canvià amb la democratització del país, quan s’aclarí el marc competencial entre els municipis i la Generalitat. Fou aleshores que des de l’Administració catalana es feren els primers censos d’instal·lacions esportives i s’establiren unes pautes d’actuació.
Xarxes d’equipaments i espais esportius
El Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya, PIEC (Decret 25/2005, de 31 de maig), segons la definició i sistematització que fa dels equipaments esportius, estableix una classificació de les diferents xarxes per tal de planificar per a cadascuna els equipaments esportius destinats a atendre les necessitats fisicoesportives dels ciutadans de Catalunya. La xarxa d’interès nacional comprèn els grans equipaments caracteritzats per un elevat cost, adreçats a l’alta competició esportiva i amb gran capacitat d’espectadors. La xarxa bàsica la formen els equipaments que tenen un caràcter més convencional i que estan distribuïts de manera homogènia per tot el territori. La xarxa complementària la formen els equipaments més específics i especialitzats i les àrees d’activitat. La xarxa d’interès nacional la formen l’Estadi Olímpic Lluís Companys, el Palau Sant Jordi, el complex de piscines Bernat Picornell, el Canal Olímpic de Castelldefels, el Parc Olímpic del Segre, el Velòdrom d’Horta, el Circuit de Catalunya i les instal·lacions del CAR de Sant Cugat. Des d’una concepció àmplia del terme, i d’acord amb el PIEC, un equipament esportiu és l’espai, el lloc i les estructures que fan possible les diverses pràctiques de caràcter físic o esportiu. La naturalesa, les infraestructures, els carrers, els parcs i les instal·lacions esportives són susceptibles de suportar pràctiques esportives i, per tant, poden considerar-se, sota determinades condicions, un equipament esportiu.
La xarxa bàsica d’equipaments esportius es distribueix de manera homogènia per tot el territori
Arxiu Fundació Claror
L’equipament esportiu es diferencia de la resta d’espais potencials de pràctica perquè s’hi ha fet una actuació concreta que permet una pràctica determinada. Així, es defineix l’equipament esportiu com l’espai adaptat per al desenvolupament de les diferents pràctiques fisicoesportives. Aquestes adaptacions poden tenir una vocació de permanència o ser temporals. Les adaptacions també poden ser mínimes, com és el cas de la senyalització de senders, o comportar la construcció d’espais esportius i complementaris.
Dins del concepte general d’equipament esportiu, les instal·lacions esportives són equipaments que s’han construït específicament per al desenvolupament d’activitats fisicoesportives. Una instal·lació esportiva està formada pels espais esportius i complementaris situats en un recinte comú i que tenen un funcionament dependent i homogeni. Diverses instal·lacions esportives connexes poden formar part d’allò que es denomina complex esportiu.
Els diferents tipus d’instal·lacions esportives estan definits principalment pel tipus d’espai esportiu i per les seves característiques tècniques i ambientals. Un mateix espai esportiu pot donar lloc a tipologies diferents d’instal·lacions en funció de si està en un espai obert (a l’aire lliure o cobert) o en un recinte tancat (cobert i tancat lateralment). Així, per exemple, un o més vasos de piscina a l’aire lliure amb els seus espais complementaris formen una piscina a l’aire lliure i, amb els vasos situats en un recinte tancat, donen lloc a la instal·lació que es coneix comunament com a piscina coberta.
Les instal·lacions de la xarxa bàsica es classifiquen, segons el programa i les característiques d’utilització, en els mòduls de les tipologies bàsiques a què corresponguin: pista poliesportiva, sala esportiva, pavelló poliesportiu, camp poliesportiu, piscina coberta o camp d’atletisme.
Dins de cada tipus d’instal·lació, el PIEC estableix tres mòduls diferents en funció de les dimensions dels espais esportius i complementaris, que permeten atendre una demanda quantificada d’usos esportius. A cadascuna de les instal·lacions de la xarxa bàsica, existents o futures, se li assigna un dels tres mòduls que hi ha per cada tipus. El Pla director proposa per a cada mòdul unes mides i característiques, la capacitat i la superfície total edificada. Per tant, cal entendre que les mides i les característiques dels mòduls són recomanacions per poder aconseguir la màxima funcionalitat i polivalència de les instal·lacions.
Els espais esportius són el lloc on es desenvolupa l’activitat fisicoesportiva. Se’n diferencien dos tipus: d’una banda, aquells que s’han construït específicament per al desenvolupament de pràctiques esportives i que, per tant, tenen una utilització bàsicament esportiva i una voluntat de permanència; de l’altra, els espais no estrictament esportius, però que es fan servir com a suport per a aquestes pràctiques.
Atenent aquest criteri, les característiques dimensionals i la implantació al nostre país, els espais esportius es classifiquen en tres grups: espais convencionals, espais singulars i àrees d’activitat. Els espais convencionals són els construïts per a la pràctica esportiva corresponent als tipus més tradicionals. Disposen de referents reglats amb dimensions establertes, encara que no en tots els casos s’hi ajusten. Actualment representen la gran majoria dels espais existents i la seva construcció no està condicionada per la topografia del territori. Són els espais de pràctica característics d’instal·lacions com pistes, pavellons, frontons, camps, piscines –a l’aire lliure o cobertes–, sales, velòdroms, pistes d’atletisme, etc. Els espais singulars són els que es construeixen per a la pràctica esportiva que, encara que aquesta pugui estar reglada, presenten unes dimensions i característiques adaptades a cada tipus. Són espais més específics i generalment tenen uns requeriments espacials que fan que la seva distribució sigui desigual sobre el territori. Són els espais de pràctica característics d’instal·lacions com camps de golf, estacions d’esquí, circuits de velocitat, carrils de bicicleta, camps de tir, etc. Les àrees d’activitat són espais no estrictament esportius, com les infraestructures o els espais naturals, sobre els quals es desenvolupen activitats fisicoesportives perquè s’hi han adaptat. Són els espais de pràctica característics d’instal·lacions com ports esportius, refugis, aeròdroms, etc. Una mateixa instal·lació pot estar formada per espais esportius dels tres tipus. Per exemple, una estació d’esquí pot tenir espais convencionals (pista de gel, vas de piscina, sala), espais singulars (pista d’esquí alpí, pista de fons, rocòdrom) i àrees d’activitat (senders, recorreguts senyalitzats, àrea de vol).
Els espais complementaris de la instal·lació són els que donen suport a la pràctica esportiva i permeten que l’activitat es desenvolupi òptimament. Alguns són generals a tots els tipus d’instal·lacions, com el cas dels vestidors, els magatzems de material esportiu, les grades d’espectadors o els serveis de públic. D’altres són específics de determinats tipus, com el cas dels refugis de muntanya, els ports esportius, els aeròdroms, etc. A les instal·lacions amb àrees d’activitat, és freqüent que els espais complementaris siguin els únics espais construïts i són els que possibiliten les diferents activitats. Un mateix espai complementari pot donar servei a més d’un espai esportiu, un bloc de vestidors pot ser comú a diverses pistes poliesportives, unes grades poden ser comunes a una pista d’atletisme i un camp de futbol situat al seu interior.
Les instal·lacions esportives també poden disposar d’altres espais o oferir altres serveis no relacionats directament amb la pràctica esportiva (guarderia, perruqueria, bar, etc.) que es denominen espais o serveis auxiliars.