Cada jugador disposa de setze peces (vuit peons, dos cavalls, dos alfils, dues torres, una reina o dama i un rei) d’un mateix color, normalment blanques o negres, que mobilitza pel tauler de joc en torns alternatius amb l’objectiu de fer escac i mat al rei de l’adversari. La partida s’inicia amb totes les peces col·locades de forma convencional i el primer moviment correspon al jugador que disposa de les peces blanques. Només es permet moure una peça per torn, a excepció de l’enroc, jugada en què es desplaça el rei i una torre de forma simultània. Els escacs són un dels jocs més populars del món, practicat per milions de persones de manera presencial, per internet o per correspondència i amb finalitats recreatives, d’aprenentatge o competitives. Es calcula que hi ha més de 600 milions de persones a tot el món que saben jugar als escacs, 7,5 milions de les quals estan federades i el practiquen regularment. En competició, normalment, cada jugador disposa d’un temps determinat per a fer una sèrie de jugades, per la qual cosa s’utilitza un rellotge d’escacs. Es tracta d’un doble cronòmetre que mesura el temps que cadascun dels dos jugadors esmerça a pensar les seves jugades. Els dos cronòmetres estan connectats entre ells de tal manera que mentre l’un funciona l’altre no. Hi ha dos tipus de rellotges d’escacs, els analògics i els digitals.
Wilhelm Steinitz és considerat el creador de l’escola moderna
NET EC
Existeixen moltes variants dels escacs en funció del nombre de persones que hi juguen, el temps disponible per a cada jugador, el mètode de joc, el tauler, les posicions inicials de les peces o les regles. Així, tenim partides múltiples, ràpides, a l’estil aleatori de Fischer, a l’estil aleatori de Capablanca; escacs xinesos, escacs hexagonals o escacs a tres, entre d’altres. En totes aquestes especialitats l’objectiu final és el mateix: derrotar el contrincant mitjançant l’estratègia.
Una partida d’escacs es desenvolupa en tres etapes. Primer té lloc l’obertura, que comprèn les primeres jugades, quan les peces van sortint de les seves caselles inicials. A continuació hi ha el mig joc, que és la situació en què encara hi ha moltes peces i peons en tots dos bàndols. I la tercera etapa és el final, quan ja queden poques peces i el desenllaç és imminent. El joc pot acabar de tres maneres diferents: quan un jugador fa escac i mat al rei adversari, per abandonament d’un jugador o pèrdua total del temps disponible, i en taules o empat.
Orígens i evolució
Hi ha diverses versions llegendàries sobre l’origen del joc dels escacs, que el situen a Egipte, a Grècia i sobretot a l’Índia. De fet, aquest joc fou precedit d’altres de similars que es basaven igualment en quadrícules a Roma, a Grècia, a l’Índia, a la Xina, a Egipte i a Mesopotàmia, alguns testimoniats des del tercer mil·lenni.
Tot i això, la majoria dels experts concorden que l’antecedent més antic dels escacs és el xaturanga, jugat a l’Índia, encara que l’origen exacte és desconegut. Des de l’Índia, el joc s’estengué a Pèrsia, on es jugava a un joc molt similar anomenat shatranj. Quan els àrabs conqueriren Pèrsia, els escacs es difongueren pel món musulmà. Els manuscrits més antics consagrats íntegrament als escacs són àrabs. Les mansubes –sèries de finals de partides–aparegueren a Bagdad durant l’edat d’or d’aquesta ciutat, època en què es canvià el nom del joc de xaturanga a shatranj, que posteriorment derivarà en escacs. Cap al 840 Al-Adli, considerat el millor jugador del seu temps, escriu el seu Llibre d’escacs; l’original s’ha perdut. Posteriorment, a partir del segle VIII, amb les invasions àrabs es propagà el joc cap al sud d’Europa.
Després de l’arribada dels escacs a Europa, el joc es va transformant fins a adoptar la seva forma actual, al segle XV. Les peces es transformen en relació amb la societat medieval: rei, dama, cavall (en representació del cavaller), torre i bisbe, que substitueix un elefant que a Europa no existeix com a arma de guerra, encara que en català conserva el nom d’alfil (‘elefant’ en àrab). Els primers manuscrits europeus sobre els escacs foren el Libro de ajedrez (1270), d’Alfons X el Savi, i el Bonus Socius (1286), conservat a Florència. El poema Escacs d’Amor, dels valencians Francí de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar, fa referència a la figura de la dama per primer cop. Uns quants anys més tard, es publicà a València el Llibre dels jocs partits dels escacs (1495), de Francesc Vicent, considerat el primer tractat d’escacs publicat al món, i a Salamanca la Repetición de amores e arte de ajedrez (1497), de Lucena, un dels primers registres del nou joc. El 1561 Ruy López de Segura publicà, com a rèplica de l’obra que Damiano da Odemira havia escrit el 1512 i que, tot i la nova forma que prenia el joc, encara continuava vigent, el Libro de la invención liberal y arte del juego del ajedrez, on exposà especialment algunes obertures. El 1574 Giovanni Leonardo da Cutri guanyà el primer torneig d’escacs de la història (organitzat per Felip II), seguit de Ruy López i del campió granadí Alfonso Cerón. L’any següent Paolo Boi, dit Il Siracusano, també guanyà els jugadors castellans, i el rei li atorgà com a premi un càrrec oficial molt ben remunerat a Sicília. Al segle XVI persistiren encara diferències en la manera de jugar (prendre en passar, rei robat, rei ofegat, promoció del peó, etc.) a diferents llocs.
El 1600 s’acomplí la unificació de les noves normes a tot el voltant de la Mediterrània i, entre el 1620 i el 1640, aparegué el Libro che insegna giocar a Scachi, expressió clara de les reformes precedents. També llavors s’acomplí el pas del joc antic al modern a partir de la manera d’enrocar i, sobretot, amb l’avanç facultatiu del peó de sortida.
El segle XVIII s’obre amb l’escola de Mòdena, on destacaren G.B. Lolli i D.L. Ponziani; però la figura principal de la centúria fou el francès Philidor, que escriví Analyse des échecs (1749), obra esdevinguda clàssica que introduí el pensament racional als escacs.
El 1737, el sirià Philip Stamma publicà a París el seu llibre Essai sur le jeu des echecs, on utilitzà per primera vegada en la història un nou sistema de notació, la notació de Stamma, de base algebraica. El 1836 aparegué a París la primera revista íntegrament dedicada als escacs, Li Palamedes, titulada així com a homenatge a l’heroi grec Palamedes, a qui s’atribuí durant molt temps la invenció dels escacs.
El 1849 l’anglès Staunton determinà el model de peces que porten el seu nom i que hom considera com a oficial a tot arreu i creà una competició internacional, que reunia els principals jugadors del temps i d’on sorgí, a Londres el 1851, el primer torneig de l’era moderna. Durant aquesta època –caracteritzada per investigacions serioses i sistemàtiques sobre els escacs– l’austríac Wilhelm Steinitz, creador de l’anomenada escola moderna que donà origen al joc posicional, fou considerat el primer campió del món, en guanyar la partida del 1866.
L’època moderna
El primer Campionat Mundial d’escacs reconegut com a tal tingué lloc el 1886 als Estats Units, però fins el 1948 no assolí un caràcter oficial, quan l’organització passà a mans de la Federació Internacional d’Escacs (FIDE), creada el 1924 a París com a organisme rector dels escacs de competició al món. Des del 1927 la FIDE organitza les Olimpíades d’escacs, competició per equips que representen federacions estatals i que el 2004 es disputà a Calvià. Els escacs foren reconeguts com a esport pel Comitè Olímpic Internacional el 2001.
Els millors jugadors d’escacs del món són distingits per la FIDE de manera oficial, des del 1950, amb títols vitalicis. La màxima distinció és la de Gran Mestre (GM), que, amb l’excepció del títol de campió del món, és el rang més alt que un jugador pot aconseguir. Per ordre d’importància segueixen les consideracions de Mestre Internacional (MI), Mestre de la FIDE (MF), Candidat a Mestre (CM) i Mestre Nacional (MN), distinció que només atorguen algunes federacions estatals. Des del 1970 la concessió d’aquests títols està basada en la puntuació ELO, que indica la força de joc d’un escaquista i, per tant, la posició que ocupa un jugador en el rànquing internacional. Aquest sistema de puntuació duu el nom del seu creador, el físic Arpad Elo. És un sistema estadístic basat en la hipòtesi que l’actuació de cada jugador en les seves partides es pot considerar una variable randòmica, per la qual cosa es relacionen els resultats obtinguts pel jugador en cada partida disputada, i la mitjana d’ELO o força de joc dels rivals contra els quals ha jugat. Per obtenir el títol de Gran Mestre el jugador ha de tenir un ELO d’almenys 2.500 punts i tres resultats favorables, denominats normes, en torneigs internacionals en els quals participin altres GM. També es pot obtenir aquesta consideració en guanyar el Campionat Mundial d’escacs juvenil. A partir de 2.400 punts ELO es pot obtenir el títol de MI; de 2.300 punts, el de MF, i de 2.200, els de CM i MN. El 1999 Garri Kaspàrov assolí la màxima puntuació de la història amb 2.851 punts ELO.
Durant el segle XX hi hagué grans avenços en la teoria dels escacs. Un aspecte nou en el panorama escaquístic de la segona meitat del segle XX fou l’aplicació de la informàtica. Els anys setanta començaren les partides amb computadores, mentre que el joc en línia aparegué a mitjan anys noranta, amb l’aparició d’internet. A causa de la creixent potència dels ordinadors, als anys noranta el nivell de joc dels programes més perfeccionats era comparable al dels primers jugadors mundials i, des de la derrota de Kramnik enfront del programa Deep Fritz, l’any 2006, es dona per feta la superioritat informàtica sobre els millors mestres d’aquest esport. El 1993 Garri Kaspàrov i altres escaquistes protagonitzaren una escissió a la FIDE i crearen l’Associació Professional d’Escacs, que organitzà i promogué competicions paral·leles fins el 2005, any que es produí la unificació d’ambdós organismes.
Els escacs a Catalunya
Competició d’escacs a l’Ateneu d’Esparraguera el 1934
Ateneu Esparraguera
A partir del 1886, amb el primer Campionat del Món, els escacs, es convertiren plenament en una pràctica esportiva. Inicialment els escacs es començaren a practicar a Catalunya en locals de cafè com el Barcelona, l’Espanyol, el Comtal o la Sala Imperio. El gran impulsor dels escacs fou Plàcid Soler Bordas, campió de Catalunya el 1924. Soler fou soci fundador del Club Escacs Barcelona (1921) i de l’Escacs Comtal Club (1923). La Federació Catalana d’Escacs (FCE) nasqué l’any 1925, representant el mateix any els escacs de l’Estat a la federació internacional. Entre el 1927 i el 1929 aparegueren una quarantena d’entitats fora de Barcelona, una de les primeres de les quals fou el CE Mataró. La federació espanyola fou creada el 1927 a Barcelona i el seu primer president fou Joan Bertran. Els Escacs a Catalunya fou una publicació en llengua catalana que s’edità entre els anys 1927 i 1938. En foren els creadors Plàcid Soler, Josep Albert, Rafael Domènech i Fabià Fernàndez. Amb motiu del 75è aniversari, la FCE publicà 75 anys d’història, 1925-2000 (2001).
Artur Pomar es proclamà campió d’Espanya amb catorze anys
Federació Catalana d’Escacs
La Federació Catalana d’Escacs concedeix el títol de Mestre Català al campió i subcampió de Catalunya absolut, al campió juvenil, al jugador català amb consideració de Mestre de la FIDE o amb norma de MI, al representant de Catalunya que quedi campió d’Espanya juvenil, als representants de Catalunya que quedin entre els cinc primers classificats del Campionat d’Espanya absolut i als que obtenen tres normes de Mestre Català en un temps determinat. Aquestes normes s’atorguen als primers classificats dels torneigs individuals de les representacions territorials de Girona, Lleida i Tarragona, als dos primers classificats del grup A de l’Obert de Barcelona, als jugadors que tinguin 2.305 punts ELO o més en una llista d’avaluació després d’haver jugat 16 partides o més durant un període d’avaluació anterior i als que superin percentatges en proves organitzades i homologades per la mateixa federació, vàlides per a l’ELO català, amb un mínim de vuit partides realment jugades, sense tenir en compte les partides guanyades per incompareixença. Si un jugador, durant quatre períodes d’avaluació (dos anys), no obté cap norma de Mestre Català, en perd una de les aconseguides anteriorment.
Miquel Illescas és el jugador d’escacs català més destacat del principi del segle XXI
Federació Catalana d’Escacs
Els anys quaranta i cinquanta destacà el mallorquí Artur Pomar, que pertanyia a la federació catalana. El 1946, a catorze anys, es proclamà campió d’Espanya. El 1954 esdevingué Mestre Internacional i el 1962, Gran Mestre. El 1950 es fundà el Club Escacs Vulcà. El 1975 nasqué el Catalunya Escacs Club, al districte de Sants-Montjuïc. Des dels anys noranta fins a l’actualitat ha destacat Miquel Illescas, Gran Mestre des del 1988.