No s’ha de confondre amb el terme submarinisme, que fa referència al conjunt de tècniques d’immersió i d’exploració submarina emprades amb finalitats científiques, militars o esportives. L’ús de l’escafandre és una tècnica d’immersió que permet una autonomia plena i una estada sota l’aigua tan llarga com ho permeti la reserva d’aire comprimit, la profunditat assolida, el temps, etc. L’escafandrisme o el busseig pur és un esport individual, en què l’aspecte competitiu té una presència molt escassa. Segons la fondària i la pressió a les quals està sotmès el submarinista, podem parlar d’una immersió mitjana, quan s’efectua a una profunditat inferior als 50 m; d’una immersió profunda, quan s’efectua a profunditats superiors als 50 m, i d’una immersió a saturació, quan s’efectua igualant la pressió dels gasos inerts de l’organisme amb la pressió exterior d’una determinada profunditat, amb l’objectiu de prolongar-ne la durada. Una altra especialitat és el busseig en altura, practicat generalment en llacs de muntanya, a una determinada altitud. La denominada immersió lleugera, que consisteix a observar el fons marí amb l’ajut d’unes ulleres i d’un respirador de superfície, no es pot classificar com una forma d’escafandrisme perquè no utilitza gasos comprimits, malgrat que tampoc no es pot considerar apnea, perquè fa ús d’un tub respirador.
L’ús d’un escafandre autònom és imprescindible en tres altres activitats subaquàtiques de caràcter més competitiu. La primera és el busseig de competició o d’habilitats subaquàtiques, en el qual es combinen habilitats com ara el salt, el rescat i el treball en parella. Inicialment era un entrenament per a bombers i policies, però amb el temps ha esdevingut un espai de competició. El 1960 es feu a Catalunya el I Concurs d’Habilitats Subaquàtiques i el 1968 se celebrà a Vilanova i la Geltrú el primer Campionat d’Espanya d’aquesta especialitat. Des dels anys noranta s’ha desenvolupat força sota l’impuls de la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques. Es practica en piscines cobertes o descobertes, d’un mínim de 2,50 m de fondària, i en circuits preparats a aquest efecte, que han de tenir 25 o 50 m de recorregut per a poder homologar els rècords. L’especialitat més desenvolupada és el busseig esportiu en piscina, que consta de sis proves individuals i quatre per equips. En les individuals, el bussejador ha de posar en pràctica diferents destreses, com ara llançar-se a l’aigua en pas de gegant o d’esquena, nedar en superfície i en immersió, realitzar apnees i escapades lliures, desprendre’s de l’escafandre, emergir pesos o buscar objectes perduts en la foscor. Ha de regular la velocitat i la potència, i en algunes ocasions trobar l’equilibri entre la despesa energètica i el consum d’aire. S’hi poden fer proves diverses: recorreguts de 200 i 300 m, cronoimmersió en diferents recorreguts (100, 200, 400 i 800 m), recorreguts nocturns, emersió d’un pes, prova de distància-temps-consum, i la denominada prova combinada. En les proves per equips s’enforteix la cooperació i el concepte de grup, compartint el segon cos del regulador, rescatant el bussejador esgotat o comunicant-se dins l’aigua per realitzar una tasca comuna. S’hi poden fer proves diverses, com ara els relleus per parelles en recorreguts de 100 i 200 metres, el calumet en recorreguts de 50 i 100 metres, el rescat d’un maniquí o d’un bussejador esgotat i la prova de brífing.
La segona activitat és l’orientació subaquàtica, un esport practicat per equips o de forma individual, principalment en llacs i pantans, que consisteix a seguir un recorregut determinat sota l’aigua amb l’ajut d’un mapa i d’un aparell d’orientació. Hi ha diferents varietats en les proves (amb o sense referències, en estel, etc.). A Espanya aquest esport començà a Sabadell el 1960. Els primers Campionats d’Espanya i d’Europa d’orientació es feren l’any 1967, i el primer del món, el 1973.
La darrera activitat és l’espeleobusseig, de gran dificultat i perill en els primers temps i que actualment es podria classificar com un esport d’aventura, consistent a explorar els trams inundats d’avencs i de coves per mitjà de tècniques pròpies de l’espeleologia i el submarinisme. Fou practicat per primer cop a Catalunya l’any 1953, quan Antoni Ballester i Eduard Admetlla realitzaren l’exploració del riuet del Garraf. En aquest camp ha destacat l’Equip de Recerques Espeleològiques (ERE), la secció d’espeleologia del Centre Excursionista de Catalunya.
Els germans Vilarrubís van ser els primers a comercialitzar l’escanfadre autònom a Catalunya, l’any 1946
NET EC
A partir de diferents propostes desenvolupades amb anterioritat, el 1943 els francesos Jacques-Yves Cousteau, Émile Gagnan, Frederic Dumas i Philippe Taillez desenvoluparen l’escafandre autònom, que consisteix en un contenidor o botella amb aire a pressió que pot ser respirat a demanda i a la pressió ambient gràcies a un dispositiu denominat regulador. Així, el submarinista rep l’aire a la mateixa pressió a la qual es troba sotmès. A diferència de l’escafandre clàssic, el submarinista no necessita rebre l’aire a través d’una mànega i, per tant, té llibertat de moviments mentre la reserva d’aire li ho permeti. L’escafandre autònom, combinat amb altres elements importants, compartits amb els pescadors submarins (com ara les aletes de Corlieu, les ulleres estanques o els vestits isotèrmics), permeté l’exploració del fons marí. Al marge de les finalitats militars, científiques i tècniques, el submarinisme adquirí des del començament una notable importància en el camp esportiu.
Els pioners de l’escafandrisme a Catalunya sorgiren dels primers practicants de la pesca submarina. La primera immersió realitzada a Catalunya (i a Espanya) tingué lloc a Tossa de Mar. La protagonitzà Eduard Admetlla l’any 1948, utilitzant un regulador de la seva invenció. Admetlla és un dels personatges clau en la història de l’escafandrisme, que a Catalunya s’inicià amb una certa polèmica sobre patents. Cousteau i els seus col·laboradors havien patentat el seu regulador, sota la marca Spirotechnique, a diferents països, però no a Espanya. Quan la factoria dels germans Vilarrubís a la Sagrera de Barcelona comercialitzà, a partir del 1946, la marca Nemrod i amb ella el regulador desenvolupat per Admetlla, s’inicià un conflicte legal que durà alguns anys. La naixent indústria dels germans Vilarrubís permeté accedir a aquest esport a un sector més ampli d’aficionats. També hi contribuí de forma important Antoni Ribera, un dels promotors més actius de les activitats subaquàtiques, quan traduí al castellà, l’any 1953, el que era llavors la bíblia dels escafandristes: The Silent World, de Costeau, llibre que es publicà a Barcelona amb el títol El mundo del silencio. Un any més tard, Ribera escriví Los hombres peces, el primer llibre aparegut a Espanya sobre aquest tema. A poc a poc s’obria pas una activitat totalment nova, desenvolupada des de Catalunya per pioners destacats com ara Robert Díaz (clau en els inicis de la fotografia submarina), Mercedes Vilanova (primera dona titular d’una llicència de bussejadora de primera l’any 1954), Emili Vendrell (el primer bussejador professional) i molts d’altres que compartien encara l’afició per la pesca i per l’exploració subaquàtica com a part d’un mateix esport. L’any 1953, entre els socis de l’Associació de Pesca Submarina (APS) nasqué el Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines (CRIS) com una secció per a agrupar els qui es decantaven per l’escafandrisme com a activitat única o almenys principal. Un any més tard, el 1954, el CRIS començà el seu camí de forma independent com a club. El seu primer president fou Climent Vidal, autor d’Hombres de otro mundo: manual del submarinista (1954), utilitzat durant dècades com a llibre de text per successives promocions de submarinistes. Aquell mateix any, el nou club organitzà el primer curs d’escafandrisme fet a Espanya, i a l’estiu del 1957 promogué el I Congrés Nacional d’Escafandrisme, celebrat a Santander.
En el marc del CRIS, l’escafandrisme català s’orientà cap a l’exploració dels fons marins. Un grup important d’escafandristes practicà els rescats submarins (sovint amb finalitats lucratives) i la recerca de derelictes. En aquest sentit destaquen noms com ara Joan Ivars, Santiago Ferran, Francesc Company, Francesc Blai, Antoni Ballester, Francesc Sibila, Eusebi Escardíbul, Frederic Malagelada, Xavier Sardà i Rafel Padrós. També es dugué a terme la recuperació de restes arqueològiques i a poc a poc aquesta especialitat es desenvolupà amb criteris científics, fins al punt de fer de Catalunya un punt de referència per a l’arqueologia subaquàtica a Espanya. En aquest sentit, cal recordar investigadors pioners, com ara Frederic Forester o Ricard Pascual, així com la celebració a Barcelona del III Congrés Internacional d’Arqueologia Submarina l’any 1961, impulsat pel CRIS i per l’Instituto Italiano d’Estudi Liguri.
S’obrí també el camí a la recerca en el camp de la biologia marina i la protecció del medi ambient marí. Destaca l’experiència pionera engegada per Eduard Admetlla a Arenys de Mar, amb la creació d’una reserva marítima. Igualment destacat és el paper català en el naixement de la medicina subaquàtica, una especialitat en la qual foren pioners els metges catalans Francesc Companys, Joan Eugeni Sala Matas, Jordi Desola i Albert Bargués, entre d’altres.
L’escafandrisme no és, en termes generals, un esport de competició, però el seu desenvolupament ha quedat vinculat a diferents fites. La primera fou el rècord d’immersió a 50 m, assolit per Eduard Admetlla i Lluís Puyó el 17 de gener de 1954. Un pas encara més enllà el donà el mateix Admetlla, quan el 30 de setembre de 1957 assolí la profunditat de 100 m a Cartagena, un rècord mundial que tingué un ampli ressò internacional.
Submarinista del CRIS, entitat motora de l’escafandrisme a Catalunya
CRIS
A poc a poc la popularització d’aquest esport donà pas al naixement d’escoles d’immersió (la primera a Espanya fou la Tossa Underwater Centre, fundada el 1956 per Antoni Ribera i Carles Boronat) i de clubs repartits per tota la costa catalana. També el reconeixement internacional hi tingué el seu paper. La celebració a Barcelona del I Congrés Mundial d’Activitats Subaquàtiques l’any 1960, amb l’impuls de l’APS i del CRIS, entre altres institucions, certificà la importància que els espanyols en general i els catalans en particular havien assolit en aquesta activitat. En la difusió d’aquest esport i dels seus valors tingué un paper destacat Eduard Admetlla, amb la producció de documentals i de sèries per a la televisió (com ara la mítica La llamada de las profundidades, 1976), la publicació de llibres i la realització de conferències, entrevistes, etc. Tot plegat propicià que l’escafandrisme guanyés adeptes de forma continuada. El 1967 el Comitè d’Activitats Subaquàtiques s’independitzà de la Federació de Pesca i creà la Federació Espanyola d’Activitats Subaquàtiques, amb seu a Barcelona. El primer president fou un català, Lluís Maria Puyó (director de l’Escola Nacional d’Escafandrisme d’Espanya l’any 1965), que exercí el càrrec en dos períodes (1967-84 i 1989-92). Es tractava d’una separació formal i organitzativa, però també contenia en el rerefons un divorci més radical. En realitat, la separació de criteris entre bussejadors purs i pescadors o caçadors esdevingué una veritable crisi en la dècada dels setanta, que s’havia anat gestant a partir de la presa de posició dels esportistes en contra de la pesca amb escafandre o de les captures incontrolades. També l’opinió pública jutjava la pesca com una de les causes de l’empobriment de la mar.
A Catalunya l’escafandrisme es practica sota l’aixopluc de la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques, que fou creada l’any 1967 i que aplega més de 130 clubs i 11.000 llicències, la majoria de les quals corresponen a practicants d’escafandrisme, a través de l’Escola Catalana d’Activitats Subaquàtiques i més concretament de l’Escola Catalana d’Escafandrisme (ECE), que tutela tota la formació del busseig esportiu amb escafandre autònom, tant pel que fa als cursos de busseig recreatiu a càrrec dels clubs afiliats com a la formació d’instructors de busseig impartida per l’ECE. Durant molt de temps, el CRIS fou l’únic representant de l’escafandrisme al país, però a poc a poc, amb la proliferació de nous clubs, perdé el seu paper de lideratge fins a esdevenir un club més. De fet, a partir dels anys setanta Catalunya perdé el seu paper pioner a causa de la popularització de l’esport per tot Espanya. No per això, però, ha deixat de tenir un paper important, tant pel número de practicants com per la difusió de l’esport a través de fires com ara el Saló Nàutic de Barcelona o, des de l’any 2000, el Saló de la Immersió, a Cornellà de Llobregat. Molts dels clubs històrics continuen en actiu. A banda del CRIS, es poden citar altres entitats com l’Agrupació d’Activitats Subaquàtiques Cavall de Mar (fundada a Barcelona l’any 1978), la Societat de Pesca i Activitats Subaquàtiques (Mataró, 1959), la Societat d’Exploracions Submarines (Tarragona, 1955), l’Skaphos Sub (Palamós, 1979), el Club d’Immersió Biologia (creat l’any 1983 en el si de la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona) i la Unió Subaquàtica de Sabadell (filial del CRIS creada el 1957). La presència de catalans entre els practicants de primera fila també es manté en el camp de la imatge submarina. Ja fa molts anys que Josep Lluís Cubells i el seu fill Marc són figures destacades del cinema submarí, amb molts guardons internacionals assolits.