Sovint el tema esportiu lligat a l’escultura el trobarem a l’entorn de plaques i de medalles per a premiar esportistes. El 1908 Joan Solà Vilavella i F. Madurell feren una notable medalla en bronze dedicada al primer campionat de jujutsu. Un dels principals escultors modernistes catalans, Eusebi Arnau, feu una placa en relleu fosa en bronze per a l’Sportsmen’s Club (Barcelona, fons Bagués-Masriera), però l’allegoria, acusadament Art Nouveau, no té res de realista i, per tant, la representació de l’esport no és literal. A més, la data de realització de la peça no correspon al moment de plenitud del Modernisme, sinó que és una mica tardana, de vers el 1912. Modernistes també tardans són els models de plaques dedicades a regates a vela, futbol, lluita, natació, carreres ciclistes, aviació, tir al blanc i patinatge, fets per Antoni Parera Saurina entre el 1909 i el 1912. Diversos models en guix d’aquestes plaques són a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona. Més tardana és encara la medalla que un altre gran escultor modernista, Josep Llimona, feu per al vint-i-cinquè aniversari del Futbol Club Barcelona, el 1924, amb una figura femenina al·legòrica que, tanmateix, tampoc no exhibia trets explícits d’esportista.
En l’escultura catalana, la generació noucentista fou la primera en la qual l’esport feia acte de presència en la creació escultòrica d’una manera ostensible. Segurament la vinculació de l’atletisme amb el món clàssic fou la coartada perquè els escultors noucentistes es dediquessin obertament als temes esportius. A l’altra banda de la frontera política, Aristides Maillol feu el 1900 un insòlit petit grup de Dues lluitadores, i ell mateix creà entre el 1907 i el 1908 El corredor ciclista, un simple nu masculí sense cap atribut esportiu visible i que l’intitulà així, declaradament, més que per voluntat de representar un esport, perquè ningú no es cregués que havia fet un Antínous. I encara el 1925 feu un Boxador, curiosament sense braços, el títol del qual devia ser novament un pretext per a fer un nu masculí. El 1906 Ismael Smith, que com a dibuixant i cartellista feu obres obertament de tema esportiu, presentà una figureta sense cap atribut que mostrés pertànyer al món de l’esport, però intitulada Un gomós o Sportman. Ell seria el primer artista a ser nomenat “noucentista” per Eugeni d’Ors, però després l’estil que s’identifica amb aquest adjectiu no té gaire a veure amb el dandisme dominant en l’obra de Smith. Josep Clarà fou l’escultor noucentista català que més s’acostà al tema esportiu, sempre però dins un enfocament seriosament clàssic. Des del seu Jove atleta del 1903, quan el Noucentisme encara no s’havia formulat nominalment, els seus acostaments al món esportiu són diversos, tot i que la majoria són tardans, com la sèrie d’atletes que feu entre el 1941 i el 1945, un dels quals, en bronze, és al Musée Olympique de Lausana. De la mateixa època són el Retrat de Francis Bartés com a atleta i Púgil (1941), de Pere Jou. L’Enric Casanovas jove donà amb el seu tors Retrat del boxador Bernard, una insòlita visió en ell del vigor masculí, sense haver d’explicitar ni musculatura ni dinamisme, només amb l’expressió de vigor del rostre, cobert amb el casc protector d’aquest tipus d’esportistes.
Coetani del Noucentisme però mancat dels seus trets característics, el 1911 Llucià Oslé presentà a la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona una figura de cos sencer desacomplexadament esportiva: El campió, un futbolista dret al costat de la pilota com si s’esperés per llançar una falta o un córner. La camisola, els pantalons curts, les mitges i la pilota mostren un detallisme inequívoc que ens indica que Oslé decidí convertir l’anècdota esportiva en art sense maquillar-la amb cap revestiment classicista com el dels noucentistes, que s’allunyaven de detalls de quotidianitat. És possiblement la primera vegada que un tema clarament esportiu, sense coartades culturalistes, es presenta a una exposició artística catalana. Un cas semblant, que es feu molt més famós, fou El saque (1915, pati de la Generalitat de València), del valencià Ignasi Pinazo Martínez, en què es representa un jugador de pilota valenciana amb voluntat arquetípica i dissimulant la seva possible contemporaneïtat. Pau Gargallo alternà sempre el Noucentisme amb l’avantguardisme escultòric que creà ell mateix amb metall retallat d’inspiració cubista. D’ell són la parella de genets fent la salutació olímpica i la parella d’aurigues de l’Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona (1928-29), d’un figurativisme esquemàtic, relacionat amb l’aleshores recent estil art-déco, sens dubte les escultures de tema esportiu de més evident presència pública a Catalunya. El tema de l’arquer, plasmat –també amb estètica art-déco– pel valencià Ricard Boix Oviedo (1931) i que figurà a l’Exposició Internacional de París del 1937, sempre pot quedar en una zona conceptual indefinida, que tant es pot voler referir a l’esport com a la mitologia.
Els escultors de la generació postnoucentista prestaren potser més atenció a l’esport, o almenys no necessitaven la solemnitat de passar-lo pel tamís del classicisme. Martí Llauradó, amb el seu relleu Jugadors de billar (1929) o amb la seva compacta figura de Pelotari (1930), ens mostra que unes gotes d’ironia ja començaven a trencar la solemnitat de l’idealisme noucentista. Joan Rebull feu el conjunt efímer The seven ages of women per a la companyia del gas a Londres (1947), on destacaven un jugador de golf i un de criquet, extraordinàriament vius, però que per desgràcia no es conserven, per bé que en resten fotografies.
En la seva maduresa, Josep Viladomat feu una sèrie de figures sobre el tema esportiu. El 1955 feu un retrat del seu fill Francesc a Esquiador, i el 1976, L’home llagosta, un monument al futbolista Josep Samitier que no passà de figureta mitjana. Sí que s’havia arribat a realitzar l’estàtua del mateix artista L’avi del Barça (1972), forçadament tòpica, un encàrrec del president del club Agustí Montal que és davant de La Masia. Un Monument a la pilota de futbol (1959) en marbre, que fou regalat al futbolista Di Stefano, i un trofeu per a una penya blaugrana, que consisteix en la figureta d’un futbolista, completen les obres de tema esportiu més conegudes de Viladomat. Una mica més jove que ell, Joaquim Ros creà una obra mestra amb una estilitzada jugadora de golf (1973, Museu de l’Abadia de Montserrat) i una altra amb un ciclista, aquest amb bicicleta i tot, i no sense, com havia fet Maillol. Anys després, ja en els vuitanta, Ros tornaria al tema del golf un parell de cops, però amb una factura que trencava ja amb la contenció hereva del Noucentisme i que recordava que havia estat deixeble, entre d’altres, de Pau Gargallo.
Estàtua L’avi del Barça, de Josep Viladomat, davant l’antiga masia del FC Barcelona
Enciclopèdia Catalana / P.Encinas
Tanmateix, el gran estímul rebut pels artistes del país per a dedicar-se als temes esportius el donaren exposicions monogràfiques com “El Deporte en las Bellas Artes”, promoguda en època franquista, el 1965, per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes; les biennals del mateix títol dels anys 1967, 1969, 1971, 1973 i 1975 –impulsades pel delegat Joan Gich Bech de Careda, que era català i crític d’art–, celebrades a Barcelona i a Madrid i que després de la mort de Franco continuaren (1977, 1979, 1982, 1985, 1986), o les discontínues Biennals d’Art del Club de Futbol Barcelona, del 1985, 1987 i 1999. Diversos escultors catalans hi participaren incitats per uns i altres premis, que guanyaren noms com Charles Collet, Ferran Bach Esteve, Francesc Anglès o Luisa Granero.
En l’avantguardisme escultòric català, el creador més destacat que s’hagi dedicat a temes esportius és Josep Maria Subirachs. Ell feu a Mèxic i a Seül els grans monuments commemoratius dels Jocs Olímpics celebrats en aquestes dues ciutats, el 1968 i el 1988, respectivament, a part d’un nou monument a Seül, commemoratiu del primer aniversari dels Jocs (1989). El seu gran bloc de pedra Olimp, del 1983, vinculat al Comitè Olímpic Internacional, està instal·lat al parc del Château de Vidy, a Lausana. També ha fet obres de dimensions domèstiques, com el relleu en pedra i fusta Foot & ball, del 1974. Un escultor avantguardista de primera hora, Eudald Serra, també feu obra esportiva, però en una etapa madura de la seva vida, com el bronze Hockey (1988), el qual es conserva al Musée Olympique, a Lausana, on també hi ha la hiperrealista Bandera olímpica, en marbre, de Joan Mora (1987-88). En la presència notable d’obres catalanes en aquest museu olímpic tingué molt a veure la presidència del Comitè Olímpic Internacional, exercida pel català Joan Antoni Samaranch.