També són anomenats esports de risc o extrems. En realitat, bona part d’aquests deriven d’activitats esportives clàssiques. Bé sigui d’una manera organitzada o lliure, la seva pràctica porta associada un grau d’incertesa que no tenen altres esports més reglamentats i limitats en l’espai. Aquest element d’incertesa ha resultat un estímul a l’hora de popularitzar-los. Cal destacar que, en general, la seva espectacularitat ha aconseguit atreure patrocinadors que han ajudat a desenvolupar-los i ha afavorit l’aparició de nou material esportiu, que en moltes ocasions resulta una variant d’un altre ja existent. També ha influït de manera important al seu impuls el Llibre Guinness dels rècords, que des que es creà ha fomentat la pràctica d’activitats més o menys curioses relacionades amb l’esport. Als Estats Units, el conjunt d’activitats esportives de risc s’agrupa amb el nom d’Extreme Games (‘jocs extrems’), que des de mitjan dècada de 1990 ha aconseguit aplegar-se en festivals anuals. Però la falta d’un organisme federatiu aglutinador en l’àmbit mundial n’ha comportat la dispersió organitzativa i n’ha dificultat la classificació de conjunt, que es pot presentar en funció de la localització de les diferents pràctiques esportives considerades de risc. Malgrat que la muntanya és l’escenari principal, també es realitzen en altres indrets naturals –com les platges– o urbans, i fins i tot en medis diferents, com l’aeri o l’aquàtic.
Des del final del segle XIX, a Catalunya hi ha una gran tradició muntanyenca, que amb el temps ha derivat en múltiples i variades activitats esportives.
L’escalada, que consisteix a pujar parets verticals utilitzant tant les extremitats inferiors com les superiors amb l’objectiu de vèncer la dificultat, n’és un exemple. Quan es pugen grans alçàries s’acostumen a emprar equips de protecció, però algunes formes d’escalada lliure, sense corda, com la integral o el psicobloc (deep-water soloing) –que consisteix a escalar parets d’una alçària considerable, habitualment sobre l’aigua–, comporten un alt risc, sobretot si es fan en solitari. Les dues darreres dècades també s’han popularitzat formes d’escalada que no tenen lloc a la muntanya, sinó que es practiquen en espais artificials, com els rocòdroms i els blocs, pels quals s’ascendeix utilitzant preses. Una altra pràctica derivada del muntanyisme és el descens de barrancs, o barranquisme. Consisteix a progressar pel llit d’un riu o un torrent, que pot presentar un recorregut molt variat: trams amb poc cabal o fins i tot secs, punts amb tolls i gorgs profunds i altres trams amb cascades de diverses altures, incloent també terrenys amb vegetació o desèrtics. Per a superar els canvis de recorregut, cal caminar, nedar, desgrimpar o fer ús d’una progressió més tècnica amb cordes utilitzada generalment en l’espeleologia, en particular el descens en ràpel. Requereix una formació completa, coneixements i habilitats específiques. Tot i que es pot fer en solitari, per seguretat es practica habitualment en grup, i s’ha de tenir una experiència mínima i disposar de l’equip adequat per al seu desenvolupament. L’equipament personal i col·lectiu varia molt segons les característiques de cada descens, però són imprescindibles una motxilla amb drenatge per a l’aigua, calçat específic de barranquisme o de trekking, vestit de neoprè, casc, arnès, descensor i cordes.
El paraesquí és una modalitat dels esports d’aventura en què es combina el vol i l’esquí
NET EC
El moviment excursionista també fomentà la pràctica dels esports d’hivern a Catalunya al principi del segle XX, principalment als Pirineus. La Vall d’Aran, la Cerdanya i el Pallars són les zones que concentren la majoria d’instal·lacions i localitzacions on es poden fer aquests esports, que des dels anys noranta han tingut un augment considerable de practicants. L’esquí extrem és una disciplina d’esquí alpí practicada com a esquí fora pista que consisteix a fer un descens per pendents molt pronunciats i d’un elevat grau de dificultat. Aquesta pràctica és molt similar a l’heliesquí, que consisteix a transportar els esquiadors als cims de les muntanyes mitjançant un helicòpter, ja que són zones molt inaccessibles, perquè es llancin per forts pendents de neu verge. Quan s’utilitza una planxa per a lliscar sobre la neu en comptes d’esquís, es parla de surf de neu, o snowboarding, que també presenta les variants de surf fora pista i helisurf. Altres formes de desplaçament sobre la neu són el paraesquí, que consisteix a pujar una muntanya a peu o escalant-la i a baixar-ne envolant-se amb un parapent i els esquís, i el trineu de vela, que és el més ràpid dels esports d’hivern.
Els esports aeris apareixen a Catalunya al primer terç del segle XX, a partir de la construcció dels primers aeròdroms i la constitució dels aeroclubs pioners, però no fou fins els anys noranta que s’introduïren els vols lliures o sense motor, com el parapent o l’ala delta. El fet de llançar-se des d’una muntanya amb un planador, pel risc que comporta, també es considera un esport d’aventura. Altres pràctiques aèries són l’aerostació, que utilitza un globus aerostàtic per a volar; el paracaigudisme, que consisteix a llançar-se des d’un avió, evolucionar en l’aire en caiguda lliure fins a obrir el paracaigudes i acabar de manera controlada el descens, i el vol nàutic, que consisteix a desplaçar-se en l’aire amb un paracaigudes ascensional remolcat per una embarcació ràpida.
Pel que fa al medi aquàtic, cal destacar el ràfting, que consisteix a baixar per aigües braves amb una embarcació pneumàtica amb capacitat generalment per a unes vuit persones. El descens d’un riu també es pot fer amb altres elements, com ara trineus o esquís especials, i dona lloc a l’hidrotrineu, l’hidrobob i l’esquí de riu, en el qual l’esquiador s’ajuda d’un rem de doble pala. Al mar es pot practicar el surf sense planxa, que consisteix a deixar lliscar el cos mantenint l’equilibri sobre les ones, generalment amb l’ajut d’unes petites pales lligades a les mans per dirigir els moviments a l’aigua, mentre que el surf d’estel es caracteritza per l’ús d’un estel de tracció que arrossega el surfista sobre la superfície de l’aigua i li permet fer salts i acrobàcies. Si el lliscament es produeix sobre la sorra, normalment de la platja, s’anomena surf d’arena, que també es pot practicar al desert aprofitant el pendent de les dunes.
El salt de pont i el salt elàstic són esports de risc que consisteixen a llançar-se des d’un pont o una plataforma elevada subjectat per unes cordes o gomes, fent un salt en forma de pèndol. La localització d’aquestes pràctiques és més flexible i pot tenir lloc en plena natura o en un àmbit urbanitzat.
El concepte d’esport d’aventura s’ha popularitzat molt a Catalunya des dels anys noranta i ha permès el desenvolupament de noves pràctiques considerades de risc en molts indrets del territori català que per les seves característiques resulten molt apropiats. Des dels Pirineus fins al delta de l’Ebre, tot un seguit de muntanyes, rius i zones costaneres han facilitat la pràctica dels esports d’aventura a Catalunya. En l’àmbit socioeconòmic, aquestes pràctiques esportives han permès a molts territoris promocionar-se turísticament, sobretot per mitjà de l’anomenat turisme actiu, i han servit d’impuls al creixement demogràfic i econòmic. Des del 2010, l’Agència Catalana de Turisme ha creat TransCatalunya, una ruta que permet recórrer Catalunya en bicicleta tot terreny, enllaçant diferents centres BTT que formen part de la xarxa catalana. Aquesta és una ruta de llarg recorregut, que suma més de 1.200 quilòmetres, i es pot fer per etapes, seguint els diferents itineraris dissenyats. Cada etapa ofereix diversos nivells de dificultat, amb desnivells que oscil·len entre els 40 i els 2.800 metres. En total, la ruta consta de 23 etapes, que són agrupades en cinc itineraris, segons la seva àrea geogràfica: Catalunya Central-Pirineus, Mediterrània, Ponent, Costa Brava-Pirineu de Girona i Vall d’Aran.
A Catalunya, els esports nivals només es poden practicar a les zones més elevades dels Pirineus, que presenten una important xarxa de pistes d’esquí, mentre que els esports de muntanya es desenvolupen principalment en zones dels Pirineus, Prepirineus i Serralada Prelitoral. A més, hi ha instal·lacions o possibilitats de practicar els esports aeris arreu de Catalunya, però destaquen com a zones principals les comarques de l’Alt Empordà, el Vallès Occidental, la Noguera, Osona o el Bages. Els esports aquàtics es fan tant a tota la franja litoral com en algunes conques fluvials, com per exemple les de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa o el Segre. En aquest cas també cal tenir en compte la presència dels embassaments, principalment els prepirinencs, com a escenari d’aquestes pràctiques.