Tot i amb això, la millora dels transports i les innovacions tecnològiques han permès que es puguin dur a terme en altres èpoques de l’any. Es poden classificar en diferents grups, en funció de diverses característiques, com la pràctica individual o en equip, la superfície predominant (gel o neu) sobre la qual es desenvolupen o l’ús de vehicles, ja siguin motoritzats o no.
Els esports d’equip practicats sobre el gel requereixen l’ús de patins o de calçat especial per a desplaçar-se sense perdre l’equilibri. Aquests són l’hoquei sobre gel, que consisteix a introduir, a la porteria defensada per l’equip rival, un disc de cautxú impulsat amb un estic; el cúrling, esport de precisió similar a la petanca que enfronta dos equips de quatre jugadors cadascun dels quals llancen unes pedres arrodonides proveïdes d’empunyadura fent-les lliscar fins a una diana situada a la part final d’una pista rectangular; el bandy, que enfronta dos equips d’onze jugadors cadascun que juguen amb patins i estics segons unes normes semblants al futbol; i l’icestock, una espècie de petanca que es pot jugar individualment o en equip en diverses modalitats (llançament, en equip, tècnica, etc.), tant sobre gel (modalitat d’hivern) com sobre asfalt (modalitat d’estiu).
El patinatge sobre gel també requereix l’ús de patins. N’hi ha dues modalitats, el patinatge artístic, que consisteix a lliscar sobre el gel fent unes determinades figures i acrobàcies amb un acompanyament musical, i el patinatge de velocitat, que consisteix a recórrer una distància determinada en el menor temps possible. Normalment les curses es disputen en pistes ovalades de dos carrers senyalitzats de 400 m de corda i enfronten dos patinadors sobre distàncies curtes en les quals preval la velocitat, com en l’especialitat de pista curta o short track, o llargues, on la velocitat es combina amb la resistència, com en l’especialitat marató, prova exclusiva dels Països Baixos que també té lloc a l’aire lliure en canals gelats. El patinatge sincronitzat o de precisió es basa en l’execució de diversos elements i figures per un equip d’entre dotze i vint-i-quatre patinadors que es desplacen sobre el gel.
L’esquí consisteix a lliscar sobre la neu amb una o dues planxes subjectades als peus mitjançant unes fixacions. Hi ha diferents modalitats, com l’esquí alpí o el surf de neu, en què es realitza el descens d’una muntanya per pendents pronunciats. En el primer cas s’utilitzen dos esquís, i en el segon, una única planxa més ampla on es fixen tots dos peus. El monoesquí consisteix a lliscar per la neu sobre una planxa ampla on hi caben els dos peus, que van fixats paral·lels i en la mateixa direcció que l’esquí. L’esquí de telemarc utilitza dues planxes, i els peus s’hi fixen només per la punta, deixant el taló lliure. El nom prové del topònim noruec Telemark, on es popularitzà aquesta tècnica d’esquí. L’esquí de muntanya consisteix a fer excursions o travesses per la muntanya, i requereix l’ús de pells de foca, que impedeixen lliscar enrere quan s’està ascendint. Altres modalitats són l’esquí nòrdic o de fons, quan el recorregut es produeix per terrenys planers o amb pendents suaus, i l’esquí artístic i acrobàtic, que es basa en l’execució d’una sèrie de passes, cabrioles i piruetes harmonitzades amb música al llarg del descens per una pista. Finalment altres pràctiques són l’esquí cros, en la qual es disputen curses de quatre o sis esquiadors que han de superar un recorregut sinuós amb corbes peraltades, salts i canvis de rasant; l’esquijòring, en què s’utilitza un arnès arrossegat per un animal (cavall, gos); el biatló, que combina l’esquí de fons i el tir de precisió, i els salts d’esquí, que consisteix a baixar per una rampa per agafar velocitat i impulsar-se en l’aire amb l’objectiu d’aterrar al més lluny possible.
L’ús d’unes raquetes especials lligades a les sabates que permeten caminar per la neu sense enfonsar-se dona lloc a la pràctica esportiva de les raquetes de neu.
Quan el desplaçament es fa amb un mitjà de transport es distingeixen noves pràctiques esportives. El motoesquí es basa en l’ús d’una moto de neu i representa l’única modalitat motoritzada dels esports d’hivern. La bicicleta de neu o bikeboarding empra una bicicleta adaptada per a circular sobre la neu. Però el vehicle tradicional per desplaçar-se sobre superfícies nevades o gelades és el trineu. Quan aquest és arrossegat per gossos es parla de múixing o pulca. El descens amb un trineu a gran velocitat per pistes adaptades, generalment gelades, presenta tres modalitats esportives: el tobogan o skeleton, en què un sol ocupant estirat de bocaterrosa dirigeix amb els peus un trineu petit i baix; la luge, basat en la conducció d’un trineu lleuger en el qual els ocupants s’estiren panxa enlaire amb el peus davant; i el bob, que consisteix a tripular una estructura metàl·lica amb carenat aerodinàmic i capacitat per a dos o quatre persones.
Tot i que hi ha testimonis de l’ús d’estris diversos per a desplaçar-se per la neu o el gel des de temps prehistòrics, els esports d’hivern com a tals sorgeixen en el marc del mateix procés que donà lloc a l’emergència de l’esport modern a mitjan segle XIX. La seva configuració és, però, més tardana i cal situar-la al principi del segle XX als Alps i els països nòrdics. Progressivament s’han anat estenent arreu dels països on hi ha neu i gel i on les condicions socioeconòmiques n’han permès el desenvolupament.
Esportistes catalans participants en els Jocs Olímpics d'Hivern
A Catalunya hi ha constància de la pràctica d’aquests esports des de l’inici del segle XX. Ja a la primera Setmana d’Esports de Neu a Ribes de Freser, el 1911, el programa incloïa bobs, curses d’esquí –individuals i per parelles–, salts, luges i patinatge. Tanmateix, malgrat que des de llavors sempre hi ha hagut persones que han practicat alguna de les modalitats en què es poden classificar, les que més van arrelar foren l’esquí alpí, el de fons i el de muntanya. El 1933 es creà la Federació Catalana d’Esquí, que el 1978 passà a denominar-se Federació Catalana d’Esports d’Hivern, com a reflex del procés d’integració de noves pràctiques esportives desenvolupades sobre la neu i el gel a Catalunya. Des del final del segle XX i, sobretot, a l’inici del XXi, hi ha hagut una diversificació cada cop més gran d’aquests esports i constantment es donen processos d’innovació que fan que n’apareguin de nous.Segons l’Observatori Català de l’Esport, l’any 2010 els esports d’hivern eren el tretzè esport més practicat a Catalunya per les persones de més de setze anys. I la població que s’hi dedicava representava el 4% de les persones que feien esport a Catalunya. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest percentatge és, de fet, superior, ja que cal incloure-hi els menors de setze anys i les persones que venen d’altres indrets per a poder-los practicar. Pel que fa al nombre de llicències, l’any 2009 la Federació Catalana d’Esports d’Hivern ocupava l’onzè lloc i tenia 11.983 membres, la qual cosa representa l’1,98% del total. Aquests esportistes competeixen en esquí alpí, de fons, artístic i acrobàtic, cúrling, hoquei sobre gel, patinatge artístic, surf de neu, telemarc, trineu amb gossos i altres (esquí cros, tobogan i bicicleta de neu).
Des del 1924 s’han celebrat vint-i-tres edicions dels Jocs Olímpics d’Hivern. L’any 1986 el Comitè Olímpic Internacional va decidir realitzar els Jocs d’Hivern els anys parells que no se celebressin els d’estiu, fet que va començar amb els Jocs Olímpics de Lillehammer (1994). Catalunya presentarà la candidatura Barcelona-Pirineus per als Jocs de l’any 2022. El nombre de disciplines que formen part del programa olímpic ha anat variant. Les que es disputaran a Sotxi el 2014 són: biatló, bob, cúrling, esquí acrobàtic, esquí alpí, esquí nòrdic (combinada nòrdica, esquí de fons, salt amb esquís), hoquei sobre gel, luge, patinatge artístic, patinatge de velocitat, patinatge de velocitat en pista curta, surf de neu i tobogan. Des del 1992, unes setmanes després dels Jocs Olímpics d’Hivern i a la mateixa seu, se celebren els Jocs Paralímpics d’Hivern. Els esports que formen part del seu programa són: esquí alpí, esquí nòrdic (biatló i esquí de fons), hoquei sobre gel i cúrling amb cadira de rodes. Catalunya ha tingut representació a gairebé tots els Jocs Olímpics i Jocs Paralímpics d’Hivern que s’han celebrat. Jordi Font ha estat l’esquiador català que millors resultats ha obtingut. Els esportistes paralímpics han aconseguit en total trenta-set medalles.