Es tracta d’un element més de la vida social de les ciutats modernes que, com a tal, es conforma com a part activa i com a part receptiva de la cultura urbana. Des de la perspectiva social, l’esport urbà s’identifica en el si de la societat postmoderna com un producte més de l’obertura dels sistemes polític, econòmic i social. Aquesta obertura facilità la multiplicació d’opinions i d’opcions sobre la ciutat i sobre l’esport, entre d’altres.
Habitualment, els esportistes urbans expressen com a motivació per a la seva pràctica el desenvolupament de les relacions socials, la realització personal o la millora de la condició física i psíquica. Es tracta d’activitats flexibles i personalitzades, sovint amb influència estètica de les modes, que acostumen a defugir de la competició, les normes universals i els àrbitres o jutges, amb una marcada tendència a l’espontaneïtat, l’ecologia, el lleure i la informalitat. Aquestes característiques contribueixen a reproduir un model d’urbanitat en ebullició, on la ciutat és interpretada com un escenari que és transformat constantment per mitjà dels usos que li confereixen els seus protagonistes.
Pràctiques d’origen
Les pràctiques d’origen de cadascuna de les diverses manifestacions de l’esport urbà són diverses. Així, alguns esports urbans són el producte de l’adaptació d’un esport tradicional a la nova forma d’entendre la ciutat i l’exercici físic, com ara les arts marcials, el ball, el ciclisme, el criquet, la cursa a peu o jòguing, les gimnàstiques dolces, el frontó, l’street futbol, l’escalada esportiva, l’hoquei sobre patins en línia, la marxa a peu, el patinatge (artístic i de velocitat), l’street bàsquet, el tennis de taula, el voleibol i el windskate. D’altres, formen part d’un model de jocs tradicionals practicats a l’exterior que sobreviuen, generalment, en el marc d’una cultura urbana tradicional, de proximitat i molt enfocada al caràcter social i integrador, com ara les bitlles, la petanca, el tacatà i la tanguilla. Finalment, algunes són pràctiques noves o que s’allunyen molt del seu origen, com ara: bicicròs, ecuavóley, monocicle freestyle, parkour, patinatge (llarga distància o ruta, freeskate, streetstyle, freestyle), patinet i monopatí (pool, streetstyle, freestyle, longboard, downhill).
Conceptualització
En el volum número 28 de la International Review for the Sociology of Sport (IRSS) publicat el 1993, es presenta una de les primeres compilacions d’articles acadèmics basats en l’anàlisi d’allò que avui podem entendre per esport urbà, des de diverses perspectives socials i localitzacions geogràfiques europees. Els investigadors de la Universitat Claude Bernard de Lió, Jean Camy, Eric Adamkiewics i Pascal Chantelat, malgrat que no van fer una definició formal del fenomen, s’hi referiren de la manera següent: “L’esport ja no sembla que funcioni més com a element d’una identitat unívoca i final. Els temps [actuals] ja no són els dels atletes que pertanyen al mateix club de tota la vida. Els esportistes urbans que experimenten la pràctica a la ciutat són simultàniament iniciadors d’una nova manera de pràctica i actors d’una tendència en la creació d’una cultura urbana col·lectiva.”
En el mateix monogràfic, l’investigador alemany Lüder Bach va definir un concepte que sovint s’ha utilitzat com a sinònim d’esport urbà: les activitats físiques informals. Es tracta d’“esports i activitats que ni s’ofereixen, ni s’organitzen ni són promoguts activament per escoles, clubs esportius, empleats, el lloc de treball o altres iniciatives comercials o no comercials. El factor d’espontaneïtat hi té un paper important, ja que aquestes activitats no necessiten estar condicionades per normes, regulacions i formes de competició esportivitzada, ni en equipaments existents d’alt rendiment; es caracteritzen per l’absència o baixa representació de factors de reclutament que determinen l’elecció de participació”. Això últim, en referència als prerequisits tradicionals institucionals, individuals, d’organització o legals per a la pràctica com seria, per exemple, una fitxa federativa.
En aquest sentit, l’autor posa l’èmfasi en la informalitat, deixant de banda el context urbà de les pràctiques, tot excloent els clubs i associacions promotors de l’esport urbà que, malgrat ser formals, continuen tenint un caràcter marcadament diferent a la formalitat de l’esport tradicional, atès que es construeixen a partir de la iniciativa dels mateixos practicants i també de la seva negociació cultural amb el context o, dit d’una altra manera, a partir de la seva aportació a la cultura urbana.
Història
Arran de les transformacions socials i polítiques que es produïren a Europa durant la segona meitat del segle XX, es popularitzà el concepte de ciutat com un espai complex, on es barrejava la tècnica arquitectònica i l’espai tridimensional amb la projecció política i la transformació de l’espai per mitjà de la interpretació i l’ús que cada ciutadà feia de l’espai comú. Aquestes transformacions també afectaren les formes d’entendre i de viure l’esport, tot generant un seguit de noves pràctiques relacionades amb els esports i les gimnàstiques tradicionals. Tanmateix, l’aparició d’aquestes noves pràctiques no anà en detriment dels esports tradicionals; en alguns casos, es complementà amb l’oferta existent, creant dinàmiques de pràctica al carrer combinada amb pràctica en equipament esportiu tradicional. Per posar-ne un exemple habitual, els equips de futbol que surten a fer l’escalfament pels carrers de la ciutat, tot continuant la sessió dins del camp. Un altre exemple poden ser els esquiadors de fons o els surfistes que, tot cercant una pràctica similar per a la temporada baixa, començaren a practicar patinatge de llarga distància per la ciutat o el monopatí en piscines buides.
Fruit de la necessitat de fer referència a aquells fenòmens derivats del concepte d’esport tradicional, però que tenien alguna característica que els excloïa d’aquella definició, sorgiren un seguit de propostes que, generalment, accentuaven la part més vistosa de l’espectre d’aquell nou fenomen esportiu: “extrem”, “de risc”, “salvatge”, “marginal”, “nou”, “informal” o “no convencional”. En el cas dels esports urbans, es tractava d’activitats tradicionals adaptades a l’entorn de la cultura urbana i també de noves activitats creades a la ciutat i per a la ciutat. De la mateixa manera que en els processos d’esportivització tradicionals, algunes d’aquestes noves modalitats urbanes també donaren lloc a equipaments especialitzats, com és el cas dels parcs de patinatge (skateparks). Tanmateix, cal dir que aquests equipaments, lluny d’absorbir tots els practicants urbans, generaren una nova modalitat esportiva en pista coberta, compatible amb la modalitat urbana, però amb una estructura organitzativa i un sistema de valors més propers als esports tradicionals.
En aquest sentit, cal dir que aquestes rèpliques institucionalitzades de l’esport urbà també han generat competicions d’alt nivell tant en l’àmbit nacional com local. Aquestes competicions sovint s’han anat disputant en espais urbans llogats per a l’ocasió, tot relligant l’estètica de l’esport urbà dins d’un context esportiu. Per exemple, durant la primera dècada del segle XXI, en capitals europees com Barcelona es proposaren centenars d’esdeveniments anuals de promoció esportiva, entre els quals també n’hi hagué d’esport urbà: d’una banda, espectacles amb la participació de professionals internacionals, com ara els X-Games (2001 i 2002) o el Movistar Barcelona Extreme, i de l’altra, esdeveniments populars de promoció esportiva local per a tots els públics, com ara, a Barcelona, la Cursa El Corte Inglés, la Cursa de Bombers, la Festa dels Patins d’El Corte Inglés i la Festa de la Bici i dels Patins, entre d’altres.
L’associacionisme esportiu urbà a Barcelona
En el cas de les ciutats de Catalunya, com en la resta de ciutats europees, quan la massa crítica de practicants locals ha estat prou forta, generalment també ha donat lloc a associacions i agrupacions d’esportistes urbans amb l’objectiu de promocionar l’esport urbà al qual representen. L’exemple paradigmàtic dels ciclistes de Barcelona ha generat associacions com Els Amics de la Bici, Bicicletes-un cotxe menys, Biciclot Marítim, o el Bicicleta Club Catalunya, les quals formaren part de la Comissió de la Bicicleta de Barcelona, juntament amb altres agrupacions com la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta, el Gremi de Comerciants de Bicicletes i l’empresa Trèvol de missatgers amb bicicleta. En aquesta comissió hi participà l’Ajuntament de Barcelona i, entre altres temes relacionats, s’hi treballà la distribució dels carrils bici de la ciutat.
Més enllà de la bicicleta, també trobem altres exemples associatius com l’Associació de Patinadors de Barcelona (APB), creada el 2003, que juntament amb altres col·lectius informals de patinadors, com Rodes Sense Motor (RSM) i SAT, reuní un grup important de patinadors que prengueren el centre de la capital catalana en una manifestació sota el lema “patinar no és delicte” (14 de gener de 2007). La protesta fou provocada per un esborrany de la nova ordenança municipal de circulació on el patinatge urbà era limitat a les voreres d’una determinada amplada. A partir d’aquesta reclamació, s’aconseguí incloure el patinatge i la resta d’activitats esportives urbanes sobre rodes com a usuaris legítims del carrils bici de la ciutat. Des del 2011, l’APB tingué el suport de la Federació Catalana de Patinatge, la qual inaugurà una secció de lleure per a aquest efecte. Finalment, cal destacar també l’exemple de la Unió Catalana de Skateboard (UCSb), que és una iniciativa de diverses associacions de skaters catalans per aconseguir formar una federació independent i reclamar reconeixement institucional de les administracions públiques. Cal posar en relleu que l’streetskate, tant en la modalitat de monopatí com en la modalitat de patinatge i de bicicròs, no només són els exemples més distingibles d’esport urbà, sinó que també han estat el principal objecte de limitacions legals per l’Ajuntament de Barcelona. Entre aquestes limitacions destaquen la instal·lació de skatestoppers en determinades zones de pas de la ciutat, com també la prohibició de la seva pràctica en determinades circumstàncies que es recullen en l’Ordenança de Civisme del 2006. En aquest sentit, cal aclarir que si bé les pràctiques esportives urbanes sovint conviuen amb la resta d’usuaris de la ciutat, aquesta convivència no sempre és exempta de conflictes i, en alguns casos aïllats, el diàleg entre les parts implicades no ha estat suficient per a solucionar-los.
Les administracions públiques i l’esport urbà a Barcelona
Així doncs, a Catalunya, les polítiques administratives al voltant d’aquest fenomen mostren la voluntat de controlar-lo i regular-lo; tal com apareix al Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya (PIEC) del 2005, “atès que moltes d’aquestes activitats han de compartir l’ús amb altres que no són esportives, són freqüents els conflictes entre els diferents usos d’aquests espais i cada dia és més patent la necessitat d’una regulació”. Tanmateix, la majoria de les polítiques públiques encarades a l’esport urbà a Barcelona afavoriren la idea que l’esport construeix socialment la ciutat, tal com es reflecteix en el Pla Estratègic de l’Esport a Barcelona del 2002, o bé, com es podia llegir el 2010 en el portal de joventut de l’Ajuntament de Barcelona, “tot Barcelona és un equipament a l’aire lliure per practicar-hi esport”. Al llarg dels anys, aquest suport sobre el paper es materialitzà en accions concretes com la promoció de l’esport urbà, entre d’altres, mitjançant festes i grans esdeveniments esportius al carrer, la gestió i el condicionament d’equipaments urbans com ara la Foixarda, el permís per a les sortides de les nits de divendres en patins de l’APB, el marcatge de les pistes d’ecuavóley al parc del Poblenou, la projecció de nous carrils bici per mitjà de la Comissió de la Bicicleta o la creació d’un servei de transport públic en bicicleta (Bicing).