Hi ha cinc especialitats: salts acrobàtics (o aerial), bamps (o mogul), ballet o acroesquí, esquí cros i esquí d’estil lliure (o freeskiing). Els salts acrobàtics es fan mitjançant un trampolí recobert de neu, que permet fer salts de fins a 6 m d’alçada (que poden ser de fins a 20 m per sobre de la zona d’aterratge). Els esquiadors executen una sèrie de tombarelles, girs i tirabuixons que són valorats per un jurat. Es valora la tècnica d’enlairament, el salt i l’aterratge. L’especialitat de bamps consisteix en un descens amb esquís per una pista escarpada de 250 m plena de monticles i clots, en què s’han d’efectuar diversos salts acrobàtics. Es valora la tècnica d’esquí, els salts realitzats i la velocitat amb què s’efectua el descens. També existeix l’especialitat de bamps en paral·lel. El ballet o acroesquí consisteix en el descens per una pista nevada en la qual s’efectua una coreografia de passos, piruetes i cabrioles acompanyada per un fil musical. Fou creat al final dels anys seixanta. Al final dels noranta perdé rellevància i l’any 2000 la Federació Internacional d’Esquí deixà d’organitzar-ne competicions. L’esquí cros consisteix en una cursa en què quatre o sis esquiadors prenen la sortida de manera simultània, i emprenen el descens per una pista plena de bamps, clots i revolts peraltats. L’esquí d’estil lliure és una nova branca de l’esquí artístic i acrobàtic també coneguda com Newschool Skiing. És una varietat no olímpica que comparteix característiques amb l’skateboard, el bicicròs i el patinatge en línia. Inclou les especialitats de migtub (o halfpipe), big air i slopestyle. L’esquí artístic i acrobàtic començà a practicar-se durant la dècada de 1930 en els entrenaments dels esquiadors noruecs d’esquí alpí i esquí nòrdic. Els anys cinquanta alguns esquiadors amateurs dels Estats Units feien exhibicions d’aquesta especialitat, conegudes com freestyle. Stein Erikssen, medallista olímpic d’esquí alpí, es traslladà als Estats Units i en fou el principal impulsor. Inventà una rutina d’entrenaments amb salts mortals i altres moviments, coneguts com hot-dog. L’especialitat arribà a Europa al principi dels anys setanta, i el 1972 es professionalitzà. El 1979 la Federació Internacional d’Esquí l’acceptà com a esport i establí els nous reglaments. La primera Copa del Món fou organitzada la temporada 1979-80 i el primer Campionat del Món, el 1986. Les especialitats de salts i bamps foren incloses als Jocs Olímpics d’Hivern de Calgary (1988) com a esport d’exhibició. L’acroesquí també fou un esport d’exhibició en els jocs del 1988 i el 1992. Finalment l’especialitat de bamps fou inclosa als Jocs Olímpics d’Albertville (1992) i la de salts acrobàtics a Lillehammer (1994). L’esquí cros s’inclogué als Jocs Olímpics d’Hivern de Vancouver (2010). Està previst que als Jocs Olímpics d’Hivern de Sotxi (2014) s’introdueixin les especialitats de migtub i slopestyle. Els països que dominen l’esquí artístic i acrobàtic en el palmarès són els Estats Units, el Canadà, Noruega i Suïssa. A Catalunya fou introduït al final de la dècada de 1970. El Club Esquí Barcelona, amb el suport de diverses firmes comercials, fou un dels màxims impulsors d’aquesta disciplina. El 1989 es disputà una Copa d’Europa d’esquí artístic a Baqueira-Beret. La Federació Catalana d’Esports d’Hivern regula totes les competicions catalanes d’esquí artístic i acrobàtic, agrupades dins la comissió de freeski. Alguns dels esquiadors artístics catalans més destacats foren Martí Rafel, olímpic els anys 1988 i 1992, o Núria Montaner, campiona d’Europa i olímpica a Torí (2006).
Esquí