Inclou l’esquí de fons, els salts d’esquí, la combinada nòrdica, el biatló i l’esquí de telemarc. L’esquí de fons consisteix en una cursa d’esquí per un terreny nevat de pendent suau. Existeixen diversos tipus de proves segons la distància recorreguda; en categoria masculina es competeix en curses de 50 km, 15 km i relleus 4 × 10 km, i en femenina en curses de 30 km, 10 km i relleus 4 × 5 km. Ambdues categories també competeixen en proves de persecució, esprint individual i esprint per equips, així com en maratons d’esquí. Antigament també s’organitzaven curses de 30, 18 i 10 km en categoria masculina i de 20, 15, 5, i 3 × 5 km en categoria femenina. L’esquí de fons té dues especialitats de pas: el clàssic, en què l’esquiador, ajudat dels bastons, avança fent lliscar els esquís paral·lelament per unes traces marcades en la neu, i el pas patinador (o skating), en què l’esquiador produeix un impuls divergent a la direcció del desplaçament, i avança amb els esquís en forma de V per una pista de neu compactada. Aquest segon pas proporciona més velocitat que el pas clàssic.
En la modalitat de salts, l’objectiu és saltar per un trampolí i arribar com més lluny millor
Tadeusz Mieczynski
El salt consisteix a lliscar amb uns esquís per una rampa i saltar pel trampolí del final de la rampa amb l’objectiu d’arribar com més lluny millor. A més de la distància aconseguida, en la puntuació final també es té en compte l’estètica del salt. Els esquís utilitzats en aquesta pràctica esportiva acostumen a ser més llargs que els de les altres disciplines d’esquí. Inicialment els trampolins mesuraven 80 m, però el 1972 la Federació Internacional d’Esquí establí com a oficials les llargades de 90 m i 120 m. A l’estiu també es poden practicar salts en superfícies artificials. La combinada nòrdica barreja la cursa d’esquí de fons amb el salt d’esquí. Fins la dècada de 1950 la cursa de fons es feia en primer lloc, però a partir de llavors passà a disputar-se després de la prova de salt. Hi ha tres categories incloses al Campionat del Món: individual (o Gundersen), esprint i per equips. El 2009 s’hi introduí la possibilitat de sortida en massa. Als Jocs Olímpics d’Hivern, a més de la prova de salt, es disputen curses individuals de 10 km i curses per equips de 4 × 5 km. No es practica en categoria femenina. El biatló combina la cursa d’esquí de fons amb el tir al blanc. Els biatletes recorren 20 km fent quatre parades per engegar una sèrie de trets a uns blancs situats a 100 i a 250 m, en les posicions dempeus, agenollat i ajagut. Era practicat en les antigues competicions militars del nord d’Europa i Rússia. El primer club fou el Trysil Rifle and Ski Club de Noruega, fundat el 1861. Fou inclòs com a esport d’exhibició als Jocs Olímpics d’Hivern de Chamonix (1924). El 1960 fou acceptat com a esport olímpic als Jocs de Squaw Valley. El telemarc és un tipus d’esquí en què l’esquiador, en el moment de fer un gir, flexiona el genoll intern deixant l’esquí interior més endarrerit que l’exterior. Fou una tècnica inventada per Sondre Norheim el 1868, i fou batejada amb el nom de la regió de Noruega on començà a practicar-se. Fou molt popular fins al principi del segle XX, però les noves tècniques de l’esquí alpí l’acabaren desplaçant. A partir de la dècada de 1970 tornà a popularitzar-se, sobretot als Estats Units d’Amèrica.
Orígens i desenvolupament
Cartell d’un concurs d’esquí a la Molina el 1929, organitzat pel CEC
AF CEC
Els antecedents de l’esquí nòrdic van lligats al naixement i evolució dels esquís com a mitjà de transport. El seu ús, habitual als països nòrdics (especialment a la regió de Lapònia), ha perdurat a través dels segles. També ha estat utilitzat en la caça i com a especialitat logística d’alguns exèrcits. A mitjan segle XIX començà a practicar-se com a especialitat esportiva. El 1853 es realitzà a Tromsø el que podria considerar-se la primera cursa d’esquí de fons, tot i que ja des del 1830 es feien concursos de resistència i de salts a Telemark i Østerdalen. El 1877 nasqué a Noruega el primer club d’esquí de la història: l’Ski Club Christiania. Dos anys després, prop d’Oslo, es disputà la primera edició de la competició de salts Husebyrennet, prova en què s’aconseguí un salt de fins a 20 m. El 1892 la competició es traslladà a Holmenkollen, on s’organitzà per primera vegada una prova en format de combinada nòrdica. Des de llavors continua disputant-se com un dels millors concursos de salts del món. Al mateix temps tingué molt de ressò l’aventura del científic noruec Fridtjof Nansen, que el 1888 realitzà una travessa a Grenlàndia amb esquís. A partir d’aquell moment l’esquí nòrdic es difongué pel centre d’Europa fins a arribar als Alps i a latituds més meridionals. Es fundà l’Ski Club de Viena (1891), l’Ski Club de Glarus, a Suïssa (1893), els clubs de Grenoble i d’Estrasburg (1896), el Club Alpí Francès (1907) i l’Alpine Ski Club (1908). L’any de la seva fundació, el Club Alpí Francès organitzà el primer Concurs Internacional d’Esports d’Hivern a Montgenèvre. El 1908 el concurs es traslladà a Chamonix, en què assistí el delegat del Centre Excursionista de Catalunya Albert Santamaria, un dels responsables de la implantació del model de competició a Catalunya. El 1922 es creà a Suècia la cursa Vasaloppet, competició de fons reconeguda mundialment. Poc després, el 1924, es fundà la Federació Internacional d’Esquí (FIS), tot i que ja des del 1910 hi havia en funcionament una comissió internacional d’aquest esport. També el 1924 s’organitzaren els primers Jocs Olímpics d’Hivern a Chamonix, on foren incloses les proves d’esquí de fons, salts d’esquí i combinada nòrdica, entre altres esports de neu. El 1925 la FIS organitzà el primer Campionat del Món d’esquí nòrdic. La proves d’esquí de fons en categoria femenina debutaren en uns jocs olímpics d’hivern el 1952, i en un Campionat del Món el 1954. D’altra banda, la temporada 1952-53 es disputà a Alemanya i Àustria la primera edició del torneig Quatre Trampolins, un dels torneigs de salts més populars del món. Des del 1972 es disputa el Campionat del Món de salt d’esquí i des del 1979 la Copa del Món de l’especialitat. El primer salt que superà els 200 m fou el 1994. Respecte a l’esquí de fons, el 1978 es fundà a Uppsala la Federació d’Esquí Worldloppet, dedicada a l’esquí de fons de llarga distància (o maratons d’esquí). El 1981 es creà oficialment la Copa del Món d’esquí de fons, tot i que ja començà a disputar-se els anys setanta. La Copa de les Nacions d’esquí de fons s’organitzà per primera vegada la temporada 1981-82. Les especialitats d’esprint individual i per equips foren incloses als Jocs Olímpics d’Hivern del 2002 i 2006 respectivament. Noruega és el país dominador de les diferents disciplines de l’esquí nòrdic, però també destaquen Suècia, Finlàndia, Alemanya, Suïssa, Àustria, els Estats Units, Eslovènia o el Japó, en alguna o totes les seves especialitats.
L’esquí nòrdic a Catalunya
L’esquí s’introduí a Catalunya amb la creació de la Secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) el 1908. El mateix any un grup de socis del club, liderats per Albert Santamaria i Eduard Vidal, organitzà als rasos de Peguera les primeres jornades d’esports d’hivern, on es practicà esquí de fons, raquetes de neu i descens amb luges. Cal dir però, que ja el 1907 tingueren lloc unes demostracions improvisades d’esquí en una acampada social al Puigmal. El 1911 el CEC organitzà la primera Setmana d’Esports d’Hivern de Ribes, que prengué rellevància al final de la dècada. El 1912 la Fédération de Sociétés Pyrénéistes encomanà al CEC l’organització del Campionat Internacional d’Esports d’Hivern a Catalunya. El 1913 s’organitzà el primer concurs de salts a la falda del Taga. La pràctica de l’esquí s’estengué ràpidament a la Molina, Ulldeter, el Montseny, Ribes de Freser i Camprodon. Prova d’això fou que entre el 1917 i el 1920 els concursos de Ribes s’organitzaren també a Camprodon. El 1921 es traslladaren a Núria, on es mantingueren fins el 1923. El primer Campionat de Catalunya d’esquí de fons es disputà a la Molina el 1924, estació oberta aquell mateix any gràcies a l’arribada del ferrocarril dos anys abans.
Josep Maria Guilera (a l’esquerra) guanyà el primer Campionat de Catalunya d’esquí de fons
AF CEC
El primer campió de Catalunya d’esquí de fons fou Josep Maria Guilera. El 1925 es disputà a Núria i en resultà vencedor Lluís Estasen. Aquests dos esquiadors coparen els podis catalans d’esquí de fons durant els primers anys. El mateix Josep Maria Guilera fou el primer català a proclamar-se campió d’Espanya d’esquí de fons (1929). Poc abans, el 1928, es construí el trampolí de Font Canaleta a la Molina. El 1930 s’hi disputà el primer Campionat de Catalunya de salts. Wenceslao Guarro fou el primer campió, tant de Catalunya com d’Espanya, de salts (1930). Els primers saltadors catalans foren entrenats pel noruec Kaare Olav Hohle i posteriorment per Trygve Hoegvold. Durant la dècada de 1930, en esquí de fons, destacaren Joan Andreu i Ernest Mullor, aquest últim també campió català de salts en dotze ocasions fins que es retirà el 1951. El 1933 es constituí la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, que incloïa les especialitats d’esquí de fons, salts i la recentment practicada especialitat d’esquí alpí. El 1934 es construí un nou trampolí a Font Canaleta i nombrosos espectadors es reuniren per veure l’exhibició del saltador noruec Sigmund Ruud. El salt també començà a practicar-se a Núria.
Oriol Canals, primer català a participar en uns Jocs Olímpics d’Hivern
AF CEC
L’any 1935 Oriol Canals es proclamà campió de Catalunya d’esquí de fons i de salts, i l’any següent fou el primer català a participar en uns Jocs Olímpics d’Hivern. Competí en la cursa de fons de 18 km dels Jocs de Garmisch-Partenkirchen (1936). Durant aquesta època el CEC fou el club dominador de l’esquí nòrdic català, que rivalitzà amb el Club Muntanyenc Barcelonès i posteriorment amb el Club Alpí Núria. Altres clubs destacats de l’època foren la Unió Excursionista Catalunya, el CE de Gràcia, el CE Sabadell, el CE de la Comarca de Bages, el CE Montserrat o el CE Manresa. Després de la Guerra Civil les activitats es reprengueren el 1940 de la mà de la Federación Española de Montañismo y Esquí. El 1942 s’iniciaren les proves de relleus per equips. Alguns esquiadors que destacaren durant els anys quaranta i cinquanta i que aconseguiren algun títol català o estatal foren Joan Espinalt, Joan Deulofeu, Antoni Agramunt, Andreu Planas, Domènec Martínez o Joan i Pere Mill. En salts, Lluís Rigat destacà en el Campionat d’Espanya al principi del 1940 i Joan Alabau fou campió de Catalunya en diverses ocasions. Algunes de les competicions més destacades del moment foren la Setmana Internacional d’Esquí de la Molina (1946), el Concurs d’Esquí del Pallars (1954), o el Concurs Internacional de Núria, celebrat a partir del 1950 en diverses edicions. A mitjan anys cinquanta, però, totes les disciplines d’esquí nòrdic havien quedat en un segon pla a causa de la crescuda de l’afició per l’esquí alpí. El CEC, el Club Alpí Núria i el CE Berguedà mantenien la lluita per liderar les proves de fons. A partir de la dècada de 1960 alguns clubs comarcals del Berguedà, l’Alt Urgell i la Cerdanya reimpulsaren l’esquí de fons als rasos de Peguera. També s’habilitaren circuits d’esquí de fons als boscos de Lles i cap del Rec. La primera estació d’esquí nòrdic de Catalunya fou la de Sant Joan de l’Erm (1967). Posteriorment s’inaugurà la de Lles de Cerdanya (1970). El CEC promogué les pistes de Sant Joan de l’Erm i el 1970 hi organitzà el primer Gran Premi Sant Joan-la Seu. També hi organitzà el Campionat d’Espanya d’esquí de fons (1971) i el primer curset d’iniciació a l’esquí. Poc després es fundà el Club Esquí de Fons Urgellet-Cerdanya (CEFUC), que promocionà l’estació de Lles de Cerdanya. Entre els anys seixanta i vuitanta el CEC mantingué l’hegemonia de les curses de fons, només respost ocasionalment per algun altre club. El primer Campionat de Catalunya d’esquí de fons en categoria femenina es disputà el 1968 i la prova de relleus, el 1973. Destacaren esquiadores com Rosa Prat o Elisenda Fruitós. D’altra banda, els salts d’esquí reberen un nou impuls durant els anys setanta gràcies a l’acció de Jordi Aymat i Josep Serra, en el nou trampolí de la Molina. El 1979 es creà la Copa del Rei de salts a la Molina, prova puntuable per al circuit europeu, que atragué figures com el primer campió Johan Saetre. Al principi dels vuitanta encara es disputaven campionats de Catalunya i d’Espanya de salts, a més del concurs de promoció Trofeu Àngel. Al final dels anys vuitanta el salt d’esquí perdé protagonisme fins que se n’abandonà la pràctica. Els trampolins de la Molina i de Núria quedaren oblidats. L’esquí de fons, però, continuà la seva evolució i el 1978 s’organitzà la primera edició de la Marxa Beret d’esquí de fons, de caràcter internacional, que fou la culminació del procés de recuperació de l’esquí nòrdic a Catalunya. Posteriorment destacaren el Gran Premi Sant Joan de l’Erm, la Copa Sant Cugat o la Marxa Pallars. Progressivament obriren noves estacions d’esquí de fons: Tuixén-la Vansa (1978), Aransa (1986), Tavascan, que combina esquí nòrdic i alpí (1991), Guils Fontanera (1993) i Bosc de Virós (2001). L’estació de Bonabé estigué oberta en diferents etapes i l’estació de Baqueira-Beret disposa d’un circuit d’esquí de fons al pla de Beret. També hi ha l’estació d’esquí de fons de la Rabassa (Andorra) i les estacions mixtes de Font-romeu, els Angles, Portè i Pimorent i Formiguera a la Catalunya del Nord. El 1980 un català participà per segona vegada en una prova d’esquí de fons en uns Jocs Olímpics d’Hivern. Fou Josep Giró, que competí en les proves de 30 i 15 km dels Jocs de Lake Placid (1980).
Laia Aubert, guanyadora de la Marxa Beret 2012
Joan Aubert
Posteriorment també participaren en uns jocs olímpics d’hivern els fondistes Miquel Prat, Jordi Ribó, Carles Vicente, Vicenç Villarubla, Laia Aubert i Laura Orgué. Aquesta última fou la primera catalana que participà en una prova de la Copa del Món d’esquí nòrdic (2007). Per la seva banda, Jordi Ribó participà en quatre edicions d’uns Jocs Olímpics (1988, 1992, 1996, 1998).
Laura Orgué, primera catalana a participar en una prova de la Copa del Món d’esquí nòrdic
Federació Catalana d’Esports d’Hivern
L’especialitat de salts també tingué representants catalans en uns Jocs Olímpics d’Hivern; Josep Rivera, Bernat Solà i Àngel Joaquinet participaren en els Jocs Olímpics d’Hivern de Sarajevo (1984). Bernat Solà repetí en l’edició dels Jocs de Calgary (1988). El 1985 es fundà la Mancomunitat per a la Promoció de l’Esquí Nòrdic, associació de vuit municipis catalans constituïda per a impulsar les estacions d’esquí nòrdic i la pràctica d’aquest esport. En formen part els municipis de Josa i Tuixén, Lles de Cerdanya, Montferrer i Castellbò, la Seu d’Urgell, Alins, Guils de Cerdanya, Lladorre, i la Vansa i Fórnols. La Federació Catalana d’Esports d’Hivern organitza les competicions d’esquí nòrdic d’àmbit català, com la Lliga Catalana d’esquí de fons o Copa Catalana d’esquí de fons. Algunes de les curses que en formen part són la Puigcerdà Fons i la Marxa Beret, incloses en la Copa d’Europa de fons, la Marxa Pirineu, la Marxa l’Arp, la Marxa Pastures de Llívia o la Marxa Naut Aran. També destaquen curses com la Ronda Nocturna la Quillana, l’Esprint Salomon o les curses fetes a Andorra, com la Nocturna de la Rabassa. Finalment, Catalunya ha acollit nombroses edicions del Campionat d’Espanya d’esquí de fons, competició de la qual s’ha proclamat campiona per relleus en diverses ocasions. Alguns llibres dedicats a l’esquí nòrdic són L’esquí nòrdic i el turisme de muntanya, de Xavier Sanclimens (1987), L’esquí nòrdic: un esport per a tothom, de Feliu Funollet (1988), i l’Esquí nòrdic a Catalunya, d’Iñaki Núñez (2011).