El seu naixement institucional se situa l’any 1876, amb la creació a Barcelona de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, tot i que hi ha alguns precedents anteriors a diferents ciutats del nostre país. Fou una manifestació del moviment cultural conegut com a Renaixença, que pretenia la recuperació nacional de Catalunya. Era precisament amb aquesta finalitat que es feien excursions pel país a la recerca dels elements propis de la identitat nacional, fonamentalment elements de tipus cultural (folklore, història, arqueologia, llengua, etc.), tot i que en un segon moment també es desenvoluparen estudis geològics, biològics o de ciències naturals en general. El que pretenien era recuperar el passat i la cultura catalana que en aquell moment eren pràcticament desconeguts o menystinguts.
Grup d’excursionistes del Centre Excursionista de la Comarca de Bages a la dècada de 1920
CECB
Tot i que això li donava un caràcter lletraferit i intel·lectual, des de bon principi coexistí amb un grup de persones que només volien sortir a la muntanya per un plaer esportiu o fins i tot turístic. Aquesta diferent valoració del que havia de ser l’activitat excursionista generà certs problemes dins de la primera entitat, fins al punt que el 1878 se n’escindí l’Associació d’Excursions Catalana. No fou fins el 1891 que es produí la reunificació, i es donà així lloc al Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
Els anys posteriors nasqueren noves entitats a la ciutat de Barcelona i en altres ciutats del país, entre les quals cal destacar Lleida, Reus, Manresa, Tàrrega, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vic, Roda de Ter, Granollers, l’Hospitalet de Llobregat i Girona. Algunes d’aquestes entitats han arribat fins els nostres dies.
Membres del Centre Excursionista de Rubí al cim del Pedraforca a la dècada de 1940
Arxiu Roset
Aquest procés de creixement excursionista donà lloc als primers intents de coordinació entre les diferents persones i entitats. Així, aparegueren els primers aplecs excursionistes (Poblet, 1910) i congressos excursionistes (Lleida, 1911; Manresa, 1912; Tarragona, 1914), i els primers intents d’instituir una federació que els acollís a tots. D’aquesta manera, l’any 1920 es constituí la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya i el 1930 la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), de la qual naixeria la Federació Catalana d’Esquí el 1933.
L’esportivització
Al costat d’aquest desenvolupament quantitatiu, les primeres dècades del segle XX veieren un important desenvolupament de les activitats de tipus esportiu, fet que marcà una de les diferències més importants en la seva evolució posterior. La creació de la Secció d’Esports de Muntanya dins del CEC (1908) és un indicador d’aquest nou context. El desenvolupament de l’esquí (a partir del 1907), de l’escalada (1917) o de les curses de muntanya (1926) marcaren aquest nou model excursionista, i els anys posteriors es crearen les institucions que acolliren aquests practicants. D’aquesta manera, el 1933 es constituí la Federació Catalana d’Esquí i, després de la Guerra Civil, aparegueren les primeres seccions dedicades a l’escalada o a l’espeleologia: el Grup d’Alta Muntanya (GAM, 1940), el Grup Especial d’Escalada (GEDE, 1941), el Centre Acadèmic d’Escalada (CADE, 1942), el Grup d’Exploracions Subterrànies del Club Muntanyenc Barcelonès (1948) i l’Equip de Recerques Espeleològiques de l’Agrupació Excursionista Catalunya (1952), que més endavant passà a formar part del Centre Excursionista de Catalunya.
L’època franquista veié una profunda esportivització del moviment excursionista, tot i que no eren estranys els actes de resistència cultural, sobretot pel que feia a la defensa de la llengua catalana, un aspecte que havia estat present des de força temps abans. D’aquesta manera, el 1968 se celebrà el centenari del naixement de Pompeu Fabra, al qual s’homenatjà amb diversos actes a Prada (Conflent) i arreu del país. A partir del 1970 l’acte prengué entitat pròpia i es convertí en una anada a Montserrat, en la qual s’encén una flama portada des de la tomba del mestre Fabra que simbolitza la voluntat de defensa de la llengua catalana i que s’ha anat desenvolupant continuadament fins l’actualitat.
La dècada dels seixanta del segle XX veié la conquesta per expedicionaris catalans dels anomenats tres últims reptes dels Alps (les cares nord del Cerví i l’Eiger i la Walker de les Grans Jorasses) i marcà l’inici de les primeres expedicions a les grans serralades del planeta, començant pels Andes del Perú (1961, 1963 i 1965) i arribant fins l’Himàlaia els anys setanta. Finalment, l’any 1985 una expedició catalana aconseguí fer el cim de l’Everest, una fita de gran valor simbòlic per a l'excursionisme català.
Cartell anunciant l’Aplec Excursionista dels Països Catalans del 2010
Aplecexcursionista.cat
El final de la dictadura i l’inici de l’estat democràtic permeteren una clara esportivització de l’excursionisme en sentit genèric, a partir del moment que la vida cultural i científica foren localitzades en institucions culturals i de recerca més ben preparades per a aquestes finalitats. De l’originari excursionisme científic i cultural, avui dia només en queda la capacitat de les associacions excursionistes de divulgar coneixements produïts en altres àmbits i d’influir en algunes de les institucions locals amb què coexisteixen.
Alhora, noves modalitats esportives practicades a la muntanya han començat a formar part del gran conjunt excursionista i, juntament amb la seva esportivització, han donat lloc a plantejar-se si l’excursionisme és un esport, i si té algun tipus de relació amb les pràctiques originals. Les dades objectives demostren que encara avui dia hi ha una gran consciència que l’excursionisme és una etiqueta que identifica un conjunt de persones que duen a terme diferents activitats esportives a la muntanya. Aquest excursionisme en sentit ampli se sustenta en la creença que aquest tipus d’activitats, tot i ser clarament esportives, s’han de considerar alguna cosa més que esport. És en aquest punt on es detecta una filosofia o una manera de viure excursionista, la qual es fonamenta en una ètica determinada que permet parlar encara de l’existència de l’excursionisme en sentit ampli.
Etapa del Camí dels Bons Homes, el 2008, creuant l'Arieja prop d'Orgeix
Centre Excursionista El Cim
De la mà de l’esportivització de l’excursionisme han aparegut diverses pràctiques competitives en el món de l’escalada, l’espeleologia, les curses de muntanya, la bicicleta tot terreny i el descens d’engorjats, que s’han unit a les ja tradicionals proves d’esquí. També la caminada té el seu vessant competitiu amb la implantació, al final dels anys noranta, de la Copa Catalana de caminades de resistència, de marxes tècniques o de raids, i les recents Copa Catalana de raquetes de neu i de curses d'utraresistència, i Lliga Catalana de canicròs. Si l’any 1989 tenia lloc el primer trofeu d’escalada esportiva en pista coberta, avui dia hi ha una copa catalana d’espeleologia urbana, la Copa Catalana de tècniques de progressió vertical. En aquest sentit, les diverses federacions implicades en el món de l’excursionisme han posat en marxa centres de tecnificació i seleccions catalanes que pretenen representar Catalunya en competicions internacionals, com ara les de curses de muntanya, d’esquí de muntanya, d’escalada esportiva i de raquetes de neu. És una nova manera d’entendre el nacionalisme en un món globalitzat en el qual l’esport ha adquirit una importància que anys enrere no tenia.
Un altre dels aspectes que caracteritzen l’excursionisme actual és la preocupació per la conservació del medi ambient, una preocupació que es deixa veure en la constitució de la secció catalana de Mountain Wilderness l’any 1989 i en diverses actuacions organitzades per les entitats i per la mateixa federació.
Excursionisme: membres del Centre Excursionista El Cim
Centre Excursionista El Cim
Pel que fa a la massa social de practicants d’alguna modalitat excursionista, la FEEC era formada l’any 2015 per 432 entitats que aplegaven de l'ordre de 75.000 persones associades, de les quals unes 38.000 eren titulars de la llicència federativa. És molt difícil donar un nombre de practicants excursionistes per la naturalesa mateixa d’aquestes activitats, que moltes vegades es duen a terme fora de les entitats i de les institucions federatives. De tota manera, és clar que l’excursionisme és una pràctica en creixement a Catalunya, si es té en compte l’espai que ocupa en els establiments comercials i en les diferents fires i festivals relacionats amb aquesta activitat. Segurament bona part d’aquest dinamisme deriva dels canvis socials que han ocorregut en la societat catalana, que han fet que, al costat de l’excursionisme tradicional, anés creixent un sector de turisme verd o actiu que s’ha mogut pels mateixos espais i ha compartit força recursos i activitats. En aquest sentit, sembla simptomàtic del futur més proper la implementació d’algunes rutes de muntanya que funcionen com a paquets turístics gestionats per empreses o per institucions especialitzades. Algunes d’aquestes rutes tenen una certa presència en el mercat internacional i estan ajudant a desestacionalitzar l’oferta turística de les nostres zones de muntanya i a canviar el paper tradicional dels refugis de muntanya.