La immediatesa de tot el procés és un dels trets indicatius del fotoperiodisme en general i de l’esportiu en particular. El fotoperiodisme esportiu és deutor de dos factors sense els quals no hauria estat possible: el tecnològic i el sociològic. El desenvolupament del fotoperiodisme esportiu, com tot el fotoperiodisme en general, ha estat marcat pels avenços de la tècnica: tant pels de la fotografia pròpiament dita, com pels de la fotocomposició i la capacitat tecnològica dels diaris per gravar les imatges sobre paper. Al mateix temps, la conversió de l’esport en un fenomen de masses durant la segona dècada del segle XX –sobretot a partir de la fi de la Gran Guerra– també n’afavorí el desenvolupament. Un cop es donaren aquestes dues premisses, la curiositat innata de certes persones donà lloc al naixement de la professió de fotoperiodista esportiu.
Els inicis
La premsa de Catalunya en general i la barcelonina en particular tingueren un paper bàsic pel fet de concedir un espai rellevant a la informació dedicada a l’esport. L’any 1906 Narcís Masferrer fundà el setmanari Mundo Deportivo, que esdevingué una publicació periòdica a partir del març del 1929. El 1911 aparegué la revista Stadium. L’any 1921 es publicà La Jornada Deportiva, amb el subtítol de Periódico Ilustrado de Crítica e Información. Al final de l’any 1926 sortí a la llum Gràfic-Sport –Revista Semanal Ilustrada de Deportes. El 1929, any de l’Exposició Internacional, La Vanguardia incorporà el rotogravat, tècnica que permet una reproducció gràfica de gran qualitat, dedicant amplis espais a la informació esportiva gràfica cada dimarts. El primer diari a incorporar fotografies i pàgines de rotogravat fou El Día Gráfico.
Els pioners del reporterisme gràfic esportiu a Catalunya són tres: Josep Maria Co de Triola, Ramon Claret i Joan Bert. El primer fou un esportista actiu, periodista (conegut com Passavolant), fotògraf i alhora impulsor tenaç de l’esport a Catalunya. Entre moltes altres coses formà part, l’any 1920, del Comitè dels Tres, que tenia per objectiu la celebració d’uns Jocs Olímpics a Barcelona. Com a periodista gràfic ha llegat un fons imprescindible per a veure l’evolució de la pràctica esportiva durant la segona dècada del segle XX, especialment instantànies de motociclisme i automobilisme, així com les primeres imatges aèries de Catalunya. Ramon Claret fou el primer fotògraf professional dedicat exclusivament a l’esport, que cada diumenge fotografiava la jornada esportiva, amb una atenció especial als partits de futbol, a partir del 1920, des de les pàgines de Mundo Deportivo principalment, però també des d’altres publicacions com ara Stadium. Formà societat amb Joan Bert, exactament Bert-Claret, que durà fins a la jubilació de tots dos el 1963 i que fou un referent per a les noves generacions, com és el cas de Ramon Dimas.
A l’impuls que suposà l’Exposició de 1929 cal sumar-hi dos esdeveniments revolucionaris: la proclamació de la República, amb la càrrega de llibertat i optimisme que comportà, i la nova càmera Leica. La seva aparició el 1927 significà una autèntica revolució, ja que agilitzà la tasca dels fotoperiodistes gràcies a les seves reduïdes dimensions, que permeteren deslliurar-se de la feixuga càrrega que representaven les càmeres fins a aquell moment. L’any 1932 el fotògraf Josep Badosa usà per primer cop la Leica.
Durant aquests anys d’entreguerres són molts els fotoperiodistes que s’apliquen al camp de l’esport, com ara Alejandro Merletti (La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, El Día Gráfico), Josep Brangulí (Diario de Barcelona, La Publicitat), Josep Maria de Sagarra (La Vanguardia), Carlos Pérez de Rozas (Día Gráfico, La Noche), Agustí Centelles (La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, El Día Gráfico), Antoni Campañà (Día Gráfico, La Vanguardia), Josep Gaspar (Mundo Gráfico, Stadium, El Heraldo, Imatges), Josep Badosa (Día Gráfico, La Noche) i Pere Lluís Torrents, que treballà associat amb Sagarra i Gaspar. Aquest és un ofici que es transmet de pares a fills, i que configura, així, nissagues de reporters. Com els Merletti (pare i fill), Brangulí (pare i dos fills), Badosa (pare i fill), Bert (pare i fill), Pérez de Rozas (pare i quatre fills), Alguersuari (pare i un fill), Soteras (pare i fill), Campañà (pare i fill), Seguí (dos germans i fill), Valls (pare i fill). Gràcies a la seva feina avui podem disposar d’imatges dels grans esdeveniments esportius del primer terç, i escaig, del segle XX. Cal recordar la Volta Ciclista de Catalunya, les carreres de la Penya Rhin, els combats de boxa de Gironès per al Campionat del Món a la Monumental i el d’Uzcudun i Carnera, el naixement de la rivalitat entre el FC Barcelona i l’Espanyol amb mites futbolístics com Alcántara, Samitier, Zamora i Piera, els partits internacionals entre el FC Barcelona i l’Sparta de Praga a la Foixarda l’any 1921, etc.
De la Guerra Civil al retorn de la democràcia
Molts d’aquests reporters es veieren obligats a exiliar-se en acabar la Guerra Civil. D’altres hagueren de continuar la feina en altres camps de la fotografia com ara la publicitat, i els que es pogueren dedicar al reporterisme gràfic patiren la censura amb conseqüències greus per al seu treball. L’esport es convertí en aixopluc en temps de censura, com en el cas d’Antoni Campañà. D’altres com Bert i Claret, ja dedicats al fotoperiodisme esportiu, es pogueren reincorporar als seus diaris sense grans dificultats, com també ho feren els Brangulí, els Merletti i els Pérez de Rozas.
Una de les nissagues més significatives des del 1939 fins al 1990 fou la dels Pérez de Rozas: el pare, Carlos Pérez de Rozas i Masdeu, quatre dels seus fills, Carlos, Manuel, Enrique i Rafael, i els nets Carlos i Emilio. Hi ha fotografies, durant la dècada dels anys trenta, a Las Noticias i el Día Gráfico, després a La Vanguardia, La Hoja del Lunes, Solidaridad Nacional, La Prensa, l’Agència Efe i l’hemeroteca municipal, on està dipositat el seu fons gràfic: més de mig segle de vida ciutadana.
Antoni Campañà Bandranas començà a dedicar-se a la fotografia esportiva abans de la Guerra Civil, i val la pena recordar la imatge del porter del Real Madrid Ricardo Zamora aturant un penal al Barcelona en la final de Copa del 1936. Acabada la guerra es dedicà exclusivament al periodisme esportiu. Publicà a Vida Deportiva, i fou membre fundador de l’inicialment setmanari i més tard diari Dicen, on treballà amb Eduard Monsalve.
L’any 1955 Barcelona fou escenari dels Jocs Mediterranis. Els reporters gràfics formaren un pool per a poder cobrir tots els esdeveniments i tasques, que incloïen la distribució de fotografies per a tota la premsa estatal i estrangera, i que estava format per Ramon Dimas, els germans Pérez de Rozas, Joan Bert, Ramon Claret, Merletti fill, Josep Valls fill, els germans Brangulí, Postius, Juan Antonio Sáenz Guerrero i Bienvenido Suárez.
A Vida Deportiva publicaren fotògrafs del nivell de Ramon Dimas i Paco Alguersuari. Ramon Dimas, un dels grans d’aquells anys, fou deixeble de Bert i de Claret i feu la seva carrera bàsicament a Vida Deportiva i Destino. En una imatge seva presa al Camp Nou l’any 1962, la pilota acabà trencant-li la càmera.
Un altre gran fotògraf fou Francesc, Paco, Alguersuari. Freelance per vocació, col·laborà a l’Agència EFE i Mundo Deportivo. Cobrí més de 25 edicions del Tour de França, 30 de la Vuelta a Espanya, 20 del Giro d’Itàlia i 6 Jocs Olímpics (Roma, Mèxic, Munic, Mont-real, Moscou i Barcelona), a més d’altres esdeveniments. Fou Premi World Press Photo 1961 per una imatge dels Jocs Olímpics de Roma. També és seva una de les imatges iconogràfiques de l’esport català: el ciclista Miquel Poblet demanant l’assistència del cotxe amb els braços aixecats brandant la roda avariada durant el Giro de l’any 1959. També fabricà el primer flaix electrònic d’Espanya.
L’any 1960, la imatge del davanter del Barça Evaristo Macedo anticipant-se en planxa al porter del Real Madrid, Vicente, i marcant de cap el gol que eliminava per primer cop el Real Madrid de la Copa d’Europa, donà la volta al món gràcies a les fotos de Carlos Pérez de Rozas fill i Nicolás González Albiach; aquest darrer firmava com a Nicolás G., i fou fotògraf de Tele/expres primer i, més tard, de Mundo Deportivo com a cap de fotografia.
La qualitat de les seves imatges portà Avelino Pi a ser fotògraf oficial del Comitè Olímpic Internacional durant la dècada dels vuitanta. Començà amb els Jocs de Munic i cobrí cinc olimpíades seguides. Amb un repertori molt extens destacà en modalitats esportives com la vela, el tennis, l’atletisme, el futbol, l’hoquei sobre herba, el golf i el motociclisme.
Una altra família destacada és la dels germans Seguí, Horacio i Rafael, i el fill del primer, Òscar. Horacio col·laborà a Revista Barça, Marca, As, Soli i Don Balón, entre altres publicacions. Rafael ho feu a Mundo Diario, Dicen i Récord, i Òscar, a les mateixes revistes que el seu pare i com a corresponsal d’As a Catalunya.
Dues experiències singulars són les dutes a terme per Josep Morera Falcó i Àlex Botines. Morera Falcó, home represaliat que accedí a treballar a la premsa escrita gràcies a la fotografia, fou redactor en cap d’esports d’El Correo Catalán. La seva secció “Bajo la piel del estadio” explicava les interioritats dels partits tot mostrant gràficament aquells indrets als quals el públic no tenia accés. Una tasca semblant realitzà Botines al Diario de Barcelona amb la seva secció “Sobre el terreno”.
El canvi generacional i tecnològic
La mort del dictador i l’aparició del Grup Mundo obrí una nova etapa i propicià un canvi generacional que coincidí amb un canvi tecnològic: l’aparició del teleobjectiu, que permetia fer una foto més estètica: el focus ja no és la porteria i el moment del gol, sinó que es trasllada a tot el camp. Una nova fornada demanà pas imposant un nou llenguatge fotogràfic. José María Alguersuari, fill de Paco Alguersuari, innovà amb el retrat dels esportistes des de les pàgines d’El Periódico i més tard des de La Vanguardia. Agustí Carbonell fou un dels socis fundadors, l’any 1979, del diari Sport, on coincidí amb Antoni Campañà fill i Zoltan Zcibor. Sport ocupa el buit deixat per Dicen, en el qual Carbonell ja havia treballat. Altres diaris com 4-2-4 durant la dècada dels anys setanta i Récord, del qual fou director de fotografia Paco Elvira, durant la dècada dels vuitanta, no quallaren. Eduard Omedes s’incorporà a Mundo Deportivo i Albert Bertran, a Sport i a El Periódico.
El 1992 fou l’any dels prodigis esportius amb la fita insuperable dels Jocs Olímpics de Barcelona. Els Jocs foren una gran oportunitat per a tots els fotoperiodistes del país, els quals, sota la batuta de Francesc Simó Espert, director de fotografia del comitè organitzador dels Jocs Olímpics, demostraren l’alt nivell del fotoperiodisme a Catalunya. Entre d’altres, hi col·laboraren professionals com Guillermina Puig, Pepe Encinas, José María Alguersuari, Albert Bertran, Antonio Campañà Capella, Agustí Carbonell, Sergio Carmona, Jordi Cotrina, Mercè Taberner, Pedro Madueño, Pep Morata, Gustau Nacarino, Eduard Omedes, Salvador Sansuán, Robert Ramos, Rafael Seguí, Patricio Simón, Julio Carbó, Jon Barandika,Santi Bartolomé, Joan Cortadellas, Quique García, J.M. Arolas, Ignasi Paredes, Fernando Zueras, David Airob, Albert Aymamí, Marcel·lí Saez, Miquel Angladill, Robert Ramos i Joan Vilaprinyó, renovador gràfic del degà de la premsa esportiva catalana. Els diaris s’abocaren a cobrir l’esdeveniment amb suplements especials a tot color.
Però el 1992 també fou l’any que el Barça es proclamà per primera vegada campió d’Europa, i Jordi Cotrina, especialista en fotografia esportiva d’El Periódico, obtingué una de les més famoses fotos de l’esport català, la del gol de Koeman a Wembley.
L’any 2002 aparegué El 9 Esportiu, primer diari esportiu en català des dels temps de la República, amb forts vincles periodístics amb El Punt. Lluís Cruset, Manel Lladó i Andreu Puig han estat els responsables de la informació gràfica de tots dos diaris.
Pere Puntí guanyà, l’any 2003, el premi Godó de fotoperiodisme per una foto titulada Amor blaugrana. Amb l’esclat del Barça de Guardiola i Messi, han sovintejat les portades dedicades a l’equip, i amb la incorporació del reporter Miguel Ruiz, com a fotògraf oficial del club, s’ha pogut gaudir d’un nou tipus d’imatges que mostren les interioritats del vestidor.
Les càmeres digitals han popularitzat l’ús de la fotografia, però el cop d’ull i la mirada professional del fotoperiodista sempre tindrà un valor afegit, com ja ho demostraren els pioners d’aquesta història.