futbol

Futbol

L’any 1900 es creà el FC Escocès, un dels equips pioners del futbol a Catalunya

Arxiu de Sant Andreu

Esport de pilota que es practica entre dos equips d’onze jugadors cadascun amb l’objectiu de fer gol a la porteria contrària amb qualsevol part del cos excepte amb els braços i les mans.

El camp de joc reglamentari és rectangular, amb una longitud de 90 a 120 m i una amplada de 45 a 90 m. El partit té una durada de dos temps de 45 minuts amb un descans entremig de 15 minuts. Guanya el partit l’equip que aconsegueix més gols, i empaten si ningú no n’aconsegueix cap o tots dos en fan el mateix nombre. Un àrbitre, ajudat per dos jutges de banda, és l’encarregat de fer complir el reglament.

La història del futbol s’estableix a partir del 1863, quan a Anglaterra es funda la Football Association, però els seus orígens es remunten a l’antiguitat. El primer partit amb les regles pròpies del futbol es disputà el 1866 al Battersea Park de Londres entre els equips de Sheffield i Londres. El 1872 Escòcia i Anglaterra jugaren a Glasgow el primer partit internacional. A l’Estat espanyol, el futbol fou introduït per treballadors estrangers, la majoria dels quals eren anglesos. El 1889 es fundà el Huelva Recreation Club, considerat el club degà del futbol estatal. Al maig del 1904 es creà la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA), màxim organisme del futbol mundial, integrada aleshores per França, Bèlgica, Suïssa, Holanda, Dinamarca, Suècia i Espanya. L’any 1930 es disputà la primera Copa del Món, torneig que s’ha convertit en l’esdeveniment esportiu més seguit al planeta. L’any 1955 nasqué la Copa d’Europa (rebatejada com Lliga de Campions des de la temporada 1992-93), la competició més important de clubs. Gairebé al mateix temps s’organitzà la Copa de Fires, més tard convertida en Copa de la UEFA i, des de la temporada 2009-10, UEFA Europa League. El 1961 es creà la Recopa, suprimida l’any 1999. El 1960 s’inicià, a l’Amèrica del Sud, la Copa Libertadores. El seu guanyador i el campió de la Copa d’Europa començaren a disputar, també a partir del 1960, la Copa Intercontinental. L’any 2005 passà a ser la Copa Mundial de Clubs, oberta a tots els campions continentals. Altres competicions importants de seleccions nacionals són l’Eurocopa, iniciada el 1960, i la Copa Amèrica, creada el 1916 amb el nom de Campionat Sud-americà. A la resta de continents també se celebren competicions similars a les d’Europa i Amèrica. El futbol femení començà a practicar-se a Anglaterra al final del segle XIX. El 1921 fou prohibit al mateix país i el 1969 reaparegué i començà a expandir-se per altres països. Des del 1991 la FIFA organitza cada quatre anys el Campionat del Món i, des del 1996, el futbol femení té cabuda als Jocs Olímpics (el masculí hi té presència des del 1900). El futbol és l’esport més popular del món. L’any 2012 la FIFA tenia afiliades 208 federacions de diferents països.

Els orígens del futbol a Catalunya

Palmarès Campionat de Catalunya

El futbol fou introduït a Catalunya al final del segle XIX per membres de la colònia anglesa i, també, per catalans que havien estat a l’estranger. Un d’aquests, Gaspar Matas Danés, en tornar d’Anglaterra fundà, l’any 1898, el Palamós FC, el degà del futbol català. Tot i això, fou a Barcelona on aquest esport adquirí una gran puixança. Joan Gamper, un suís que malgrat la seva joventut ja tenia una bona experiència futbolística, el començà a practicar juntament amb uns quants amics seus a Sant Gervasi de Cassoles i al novembre del 1899 va fundar el FC Barcelona. El Català SC s’havia fundat una mica abans, el 21 d’octubre, però no es va formalitzar oficialment, raó per la qual sempre hi hagué polèmica pel deganat del futbol barceloní.

El FC Barcelona disputà el seu primer partit el 8 de desembre de 1899 contra un equip de la colònia anglesa, amb deu jugadors per banda. Guanyaren els britànics (1-0) i el matx se celebrà al Velòdrom de la Bonanova, terreny on jugava el primer que hi arribava. El 24 de desembre, en el mateix escenari, l’equip blaugrana jugava el seu segon partit precisament contra el Català (3-1). Al principi del 1900, un grup d’operaris d’una fàbrica de Sant Andreu constituïren el Football Club Sant Andreu, que, no obstant això, passà a ser conegut com el FC Escocès. Aquest equip s’enfrontà i perdé davant del FC Barcelona el 2 de febrer de 1900 al Velòdrom de la Bonanova en la primera vegada que s’editaren cartells anunciant un partit de futbol. L’Escocès es dissolgué al cap d’uns mesos i alguns dels seus elements i d’altres procedents del Català crearen el Team Roig, que no trigà a convertir-se en l’Hispània Athletic Club, un dels millors d’aquella època.

A l’octubre del 1900, Ángel Rodríguez Ruiz i altres estudiants fundaren la Societat Espanyola de Football, l’actual RCD Espanyol, que inicialment vestia samarreta groga. Pel gener del 1901 un equip anomenat FC Español es fusionà amb la Societat Espanyola i gairebé al mateix temps la SD Santanach s’hi integrà. A l’hora d’inscriure’s al Registre del Govern Civil, els espanyolistes acordaren canviar de nom i passaren a ser l’Espanyol Club de Football. El futbol començava a desenvolupar-se i en aquella primera dècada a Barcelona sorgiren nombrosos clubs. A més dels esmentats, cal citar el FC Internacional i l’Universitari SC (1901), l’X Sporting Club (1902), el FC Espanya (1905), el CE Europa (1907) i el CE Júpiter, el FC Martinenc i la UE Sant Andreu (1909). A les comarques, a més del Palamós, destaca la fundació del CE Sabadell (1903), el FC Vilafranca (1904), el CE Manresa (1906), el CF Badalona i el FC Santboià (1908) i el FC Palafrugell (1909).

Al desembre del 1900, Alfons Macaya, president honorífic de l’Hispània, oferí un trofeu disputat entre els clubs existents a Barcelona. Naixia així la primera competició oficial de la península Ibèrica, considerada també el primer campionat català de futbol. Al gener del 1901 es creà un comitè organitzador amb Thomas Schields de president i el torneig s’inicià el dia 20 d’aquell mes amb un enfrontament entre el Barcelona i l’Hispània, que s’imposà per 1-2. A més d’aquests dos clubs, en aquella primera edició s’hi van inscriure la Societat Espanyola (Espanyol a partir del 20 de gener de 1901), el Franco-Espanyol, el Tarragona i la Santanach. Aquest últim es retirà abans de començar el campionat i l’Espanyol abandonà després de disputar uns quants partits. El campió fou l’Hispània.

Plantilla del FC Palafrugell

FC Palafrugell

En aquest campionat, el FC Barcelona ja disposava de camp propi, el de l’Hotel Casanovas, inaugurat al novembre del 1900. El camp del Velòdrom de la Bonanova havia quedat en exclusiva per al Català i altres terrenys de joc d’aquells temps eren el de can Pepet, a la carretera de can Tunis, el de l’Hipòdrom, el pati d’Armes del parc de la Ciutadella, el de l’Arpa, el de la Gran Via i el del carrer de Muntaner.

En l’àmbit estatal, al maig del 1902, amb motiu de la coronació d’Alfons XIII, foren organitzats a Madrid una sèrie de festeigs, entre els quals hi havia un torneig de futbol considerat el primer Campionat d’Espanya, l’actual Copa del Rei. S’hi van inscriure cinc equips, amb el Barcelona i l’Espanyol com a representants catalans. El conjunt espanyolista fou derrotat (5-1) en el primer partit pel Biscaia, integrat per jugadors del Bilbao i de l’Athletic. L’espanyolista Ponz marcà el primer gol de la història del torneig. El Barcelona, per la seva banda, s’imposà (3-1) al Madrid i es classificà per a la final, en què els bascos s’endugueren la victòria (2-1).

En aquella època la Federació Gimnàstica Espanyola intentava controlar tota l’activitat esportiva. Arran d’algunes polèmiques amb aquest organisme, els clubs catalans decidiren constituir, el 12 de novembre de 1902, l’Associació Catalana de Clubs de Football. La reunió se celebrà a la sala d’armes d’Eduard Alesson. S’hi adheriren el Barcelona, l’Hispània, el Català, l’Universitari, l’Irish, el Catalònia, l’Ibèria, el Salut, el Rowling i el Catalunya. Poc després s’hi integraren l’Espanyol i l’Internacional. Es redactaren uns estatuts i el primer president fou Eduard Alesson.

La Copa Macaya es disputà per tercera i última vegada la temporada 1902-03. El campió fou l’Espanyol, al qual s’atorgà el trofeu en propietat. A causa d’una polèmica amb el Comitè de Competició, el Barcelona es retirà del torneig (l’Universitari el secundà) i organitzà simultàniament la Copa Barcelona, que tingué un gran èxit de participació i fou guanyada pel Barcelona. Davant d’aquesta situació, l’Associació Catalana de Clubs de Football decidí crear el Campionat de Catalunya la temporada 1903-04. El torneig esdevingué el més important del Principat i també d’Espanya abans de la creació, la temporada 1928-29, del Campionat de Lliga. La primera edició s’inicià el 22 de novembre de 1903 i fou guanyada per l’Espanyol. La competició es disputà fins a la campanya 1939-40, excepte la temporada 1938-39. Incloent-hi la Copa Macaya i la Copa Barcelona, el palmarès del campionat català fou el següent: 23 títols del Barcelona, 9 de l’Espanyol, 3 de l’X Sporting Club, 3 de l’Espanya, un de l’Europa i un del Sabadell. El campió tenia dret a participar en el Campionat d’Espanya. A partir de la temporada 1906-07 també es disputà el Campionat de Catalunya de segona categoria, a vegades anomenat de primera categoria B.

Al maig del 1904 es produí la primera presència del futbol català a l’estranger, en disputar el FC Barcelona un partit a Tolosa de Llenguadoc davant de l’Stade Olympique, al qual superà per 2-3. L’equip occità tornà la visita als barcelonistes i el 26 de desembre de 1904 el camp de l’Espanyol fou escenari del primer partit internacional a Catalunya, amb una victòria (4-0) del Barcelona.

Crisis, escissions i primers títols estatals

L’equip del FC Barcelona del 1906 amb el seu fundador i president Joan Gamper (a l’esquerra)

Enciclopèdia Catalana

Al final del 1906 el futbol català passà per una crisi social i esportiva (al Campionat de Catalunya 1906-07 només s’hi van inscriure el Barcelona, l’X Sporting Club i el Català) i el llavors president de l’Associació, Udo Steinberg, presentà la dimissió. Fou rellevat per Isidre Lloret, destacat soci de l’Espanyol i membre de l’X Sporting Club, el qual dissolgué l’Associació i donà pas a la Federació Catalana de Clubs de Football. Amb anterioritat, la temporada 1905-06 enregistrà un fet tan remarcable com fou la desaparició de l’Espanyol per falta de jugadors. El club espanyolista no reaparegué fins a la campanya 1908-09. Mentrestant, el Campionat de Catalunya fou guanyat tres temporades consecutives (1906, 1907, 1908) pel sorprenent X Sporting Club.

També el Barcelona passà per una situació delicada davant dels problemes i les polèmiques del futbol català. Al final del 1908 l’entitat estigué a punt de desaparèixer i si aquest fet no es produí fou gràcies a Joan Gamper, que assumí per primer cop la presidència del club i li donà l’empenta que necessitava. Així, el 14 de març de 1909 el Barcelona pogué inaugurar el seu nou camp del carrer de la Indústria en un partit del Campionat de Catalunya contra el Català.

A l’octubre del 1909 es constituí la Federació Espanyola de Clubs de Football, a la qual s’adherí, al març del 1910, la Federació Catalana. El nou ens estatal es veié en el dret d’organitzar el Campionat d’Espanya, però altres clubs discreparen d’aquest fet i organitzaren un torneig paral·lel. El Campionat oficial se celebrà al maig del 1910 i fou guanyat pel Barcelona en derrotar l’Español de Madrid (3-2) a la final. Era el primer títol estatal que obtenia el futbol català. Al cap de dos anys, el 1912, el Barcelona s’adjudicava el segon títol de Copa en guanyar la Gimnàstica de Madrid al camp del carrer de la Indústria. Entremig, el 1911, l’Espanyol quedà subcampió d’Espanya per primera vegada i inaugurà el seu nou camp, al carrer de la Indústria.

A la primavera del 1910 nasqué la primera competició internacional oficiosa en què participaren clubs catalans: la Copa Pirineus. Fou impulsada pel mecenes occità Pierre Labat i es disputà entre el 1910 i el 1914. S’hi van inscriure representants de Catalunya, el País Basc, el Llenguadoc, Migdia-Pirineus i Aquitània. El Barcelona s’adjudicà els quatre primers títols mentre que el darrer fou per a l’Espanya. També la selecció catalana es començà a moure internacionalment i al febrer del 1912 disputà el seu primer partit a l’estranger. Ho feu a París, on fou golejada per França (7-0). Mesos després, els francesos foren batuts per Catalunya (1-0) en la seva visita a Barcelona.

Al desembre del 1912 es produí una escissió a la Federació Catalana. El FC Barcelona se sentia atacat per la junta de l’organisme federatiu i se’n separà per constituir, amb quinze clubs més que el secundaren, la Football Associació Catalana. Francesc de Moxó en fou el president i cada entitat organitzà el seu propi campionat. El torneig oficial 1912-13 de la federació l’obtingué l’Espanya, mentre que el de l’associació se suspengué després de la quarta jornada per manca d’interès, encara que es considerà vencedor el Barcelona. Al final d’aquella temporada arribà la reconciliació i els clubs s’integraren de nou a la federació després que durant un curt període formessin part d’una anomenada Federació de l’Est que no tingué continuïtat.

De manera paral·lela, també hi hagué dualitat de federacions a l’Estat. Pel maig del 1912, el Barcelona, la Real Sociedad i altres clubs se separaren de la Federació Espanyola i crearen la Unió Espanyola de Clubs de Football. Com havia passat l’any 1910, el Campionat d’Espanya del 1913 també es disputà per duplicat. El de la unió se celebrà a Barcelona i només hi participaren la Real Sociedad i el Barcelona, que necessitaren tres partits per a dirimir el vencedor. En el darrer matx, els blaugrana s’adjudicaren el títol en guanyar per 2-1. En acabar la temporada 1912-13 es produí la reunificació a instàncies del rei Alfons XIII per crear, al juliol del 1913, la Real Federación Española de Fútbol (RFEF). Les dues temporades següents el futbol català continuà present a la final de Copa, però en ambdues ocasions el triomf se l’endugué l’Athletic Club de Bilbao. Primer fou l’Espanya, campió de Catalunya en l’edició 1913-14, el que caigué davant dels bascos en la final, i el 1915 l’Espanyol disputà la seva segona final i, com passà el 1911, fou superat per l’Athletic.

Catalunya fou la pionera del futbol femení a l’Estat espanyol. La primera agrupació de la qual es té referència portava el nom de Spanish Girls. Fou creada per unes noies barcelonines l’any 1914 i dins de l’entitat es formaren dos equips, anomenats Montserrat i Giralda. El seu entrenador era l’anglès Jack Greenwell, aleshores jugador del FC Barcelona i més tard entrenador de l’equip blaugrana. El lloc de Greenwell fou ocupat poc després per una altra figura del futbol català: Paco Bru. El Montserrat i el Giralda debutaren el 9 de juny de 1914 en un partit a benefici de la Federació Femenina contra la Tuberculosi disputat al camp de l’Espanyol. Malgrat el rebuig de l’opinió pública –no era ben vist que les dones practiquessin aquest esport– aquell any els dos equips actuaren en diverses poblacions de Catalunya abans de dissoldre’s. Després d’aquest precedent hi hagué alguns intents esporàdics per promoure el futbol femení, però no reeixiren, al contrari que en altres esports com el bàsquet, l’handbol o el voleibol.

El professionalisme marró i els grans ídols: Zamora i Samitier

Als anys deu l’organització del futbol anava millorant, en bona part gràcies a l’aportació d’homes com Ricard Cabot, que presidí la Federació Catalana el 1915. El seu mandat només durà uns quants mesos, els suficients per a dotar l’ens federatiu d’uns nous estatuts i impulsar el Col·legi d’Àrbitres, que nasqué l’1 d’octubre de 1915, al cap d’uns dies que Cabot deixés el càrrec. Fou també a la segona meitat d’aquella dècada, en concret la temporada 1917-18, que per primer cop un club nomenà oficialment un entrenador: el FC Barcelona escollí l’anglès John Barrow per a desenvolupar aquesta tasca. Fins aleshores la figura d’entrenador no era habitual. Les alineacions eren confeccionades pels mateixos jugadors, normalment els més veterans, o el capità de l’equip. Barrow només durà quatre mesos a la banqueta blaugrana i fou substituït pel seu compatriota Jack Greenwell (1917-24), que és considerat oficialment el primer entrenador que tingué el club. Posteriorment entrenà el Sants i l’Espanyol.

Durant aquella dècada dels anys deu el professionalisme encobert començava a aparèixer, tot i que, almenys en teoria, estava perseguit per les federacions i dirigents com Joan Gamper hi estaven totalment en contra. Barcelona i Espanyol s’acusaven mútuament i un dels punts culminants de la rivalitat entre aquests dos clubs es produí la temporada 1916-17, amb l’anomenat “cas Garchitorena”. Aquest jugador del FC Barcelona, nascut a les Filipines (tot i que sempre s’havia dit que era argentí), fou inscrit com a espanyol en una època en què no era permesa la participació d’estrangers al Campionat de Catalunya. Garchitorena havia falsificat la documentació sense que el club blaugrana ho sabés i el RCD Espanyol, en descobrir-ho, impugnà un partit que acabava de perdre davant del seu rival amb Garchitorena entre les seves files. La federació obligà l’equip barcelonista a repetir tots els partits, però aquest no ho acceptà i el títol anà a parar a mans de l’Espanya, que d’aquesta manera obtingué el seu tercer i darrer títol de campió de Catalunya.

En un aspecte més estrictament esportiu, cal dir que entre el 1915 i el 1917 la selecció catalana es mantingué força activa. L’any 1915 la RFEF creà un campionat “interregional” de seleccions amb el nom de Copa Príncep d’Astúries. Catalunya arribà a la final de la primera edició i es proclamà campiona de la segona (1916) en vèncer Castella a la final. El 1919 el Barcelona fou derrotat per l’Arenas de Getxo en la final del Campionat d’Espanya disputada a Madrid en un clima hostil envers els catalans, ja que el club blaugrana era titllat de separatista per haver donat suport a l’Estatut d’Autonomia presentat per la Mancomunitat de Catalunya. La temporada següent (1919-20) el Barcelona es reforçà amb dos fitxatges de luxe: Zamora, que pertanyia a l’Espanyol, i Samitier, procedent de l’Internacional. Els dos jugadors esdevingueren figures mítiques del futbol català i, en tornar el porter al club espanyolista la temporada 1922-23, els duels particulars entre elDiví i l’Home Llagosta marcaren la millor època del futbol català i, en concret, de la rivalitat entre el Barcelona i l’Espanyol.

L’època daurada (1920-1929)

Els anys vint foren molt brillants per al futbol català, en general, i per al FC Barcelona, en particular. El club blaugrana, que arribà a la xifra rècord de deu mil socis, visqué la seva anomenada Edat d’Or i inaugurà el camp de les Corts. També l’Espanyol estrenà Sarrià i el Gimnàstic de Tarragona el seu nou terreny de joc. A Barcelona es construïren dos camps més d’importància, el de la Foixarda (1921) i l’estadi de Montjuïc, aquest arran de l’Exposició Universal del 1929. Durant aquella dècada la selecció de Catalunya disputà un gran nombre de partits, molts de caràcter internacional, amb rivals com Txecoslovàquia, la selecció de París, Provença o França del Sud-oest. Fou l’època en què el conjunt català s’adjudicà tres vegades la Copa Príncep d’Astúries (1922, 1924, 1926). En un altre aspecte, el 1924 es disputà un curiós enfrontament Catalunya-Espanya, a les Corts, quan la selecció estatal es preparava per als Jocs Olímpics de París, mentre que el 20 de maig de 1929 la selecció catalana inaugurà l’estadi de Montjuïc en un partit contra el Bolton Wanderers (4-0). Individualment, el futbol català tingué una bona representació dins la selecció estatal que efectuà el seu debut l’any 1920 en els Jocs Olímpics d’Anvers, on obtingué la medalla d’argent. El seleccionador era un català, Paco Bru, i quatre jugadors barcelonistes formaven part de l’equip espanyol: Zamora, Sancho, Samitier i Sesúmaga.

En aquell període el futbol a Catalunya assolí les seves cotes més altes de popularitat i es convertí en un fenomen social de masses. L’auge d’aquest esport fou espectacular, la seva àrea d’influència es va estendre, pràcticament, a tots els racons del Principat i la proliferació de clubs arreu del país fou extraordinària. Això comportà que s’ampliessin les competicions i també el nombre de grups i, per tant, de participants al Campionat de Catalunya de tercera categoria (la primera A constava d’un sol grup i la primera B, també dita de segona categoria, d’un altre). D’altra banda, el professionalisme ja era manifest en el futbol català i espanyol i al juny del 1924 la RFEF va acordar fer-lo oficial. La base de la reglamentació, aprovada definitivament l’any 1926, l’efectuà Ricard Cabot, que des del 1923 tornava a ser president de la Federació Catalana (FCF). Cabot deixà la FCF el 1926 per passar a ser secretari de la RFEF, el primer càrrec remunerat que tingué aquest organisme. Des d’aquest lloc donà un gran impuls al futbol estatal, del qual fou considerat el gran legislador. Ell també fou l’encarregat de crear la competició de Lliga.

La dimensió que prengué el futbol es veié reflectida a la premsa, que s’abocà al món de l’esport rei, o en els butlletins que editaven els clubs. Durant la dècada de 1920 es publicaren més de 120 capçaleres esportives a Catalunya. Mundo Deportivo incrementà la seva periodicitat fins a convertir-se en diari el 1929; altres publicacions notables eren Stadium (1911-30), L’Esport Català, de tendència catalanista, que sorgí el 1925 i, sobretot, Xut!, un setmanari satíric que va néixer al novembre del 1922. Un altre fet que ajudà a fer encara més popular el futbol fou l’emissió de partits per ràdio. El primer matx retransmès fou un Real Unión de Irún-Barcelona celebrat a la població basca el 1924. El locutor fou Joaquim Ventalló. A part de la premsa i de la ràdio, començaren a editar-se llibres de temàtica futbolística. Cal esmentar-ne dos per damunt de tots: Historial del Futbol Club Barcelona (1924), la primera història sobre un club de futbol català, escrit per Daniel Carbó, conegut com Correcuita, i el Llibre d’Or del futbol català (1928), una extensa obra (680 pàgines) que recollia la història del futbol a Catalunya amb una impressió refinada i amb color inclòs.

Els èxits esportius foren nombrosos en el període 1920-29. Per començar, el Barcelona es proclamà campió d’Espanya el 1920 i el 1922, el mateix any que inaugurava el camp de les Corts, la catedral del futbol. L’Espanyol no volgué quedar-se enrere del seu rival i el 1923 estrenà Sarrià. El Barcelona també conquerí els títols de Copa dels anys 1925, 1926 i 1928. L’Espanyol guanyà el títol del 1929 i l’Europa fou finalista en l’edició del 1923. L’equip europeista havia guanyat aquella temporada el Campionat de Catalunya en la campanya més brillant de la seva història. En categories inferiors, el Júpiter es proclamà campió d’Espanya de segona categoria la temporada 1924-25 i el Badalona en fou subcampió la temporada següent. I si faltava alguna cosa per acabar de donar més brillantor a aquella dècada prodigiosa per al futbol català, el Barcelona es proclamà campió del primer torneig de la Lliga estatal (1929). En aquesta edició inaugural hi participaren deu equips, dels quals tres eren catalans: el Barcelona, l’Espanyol, que acabà setè, i l’Europa, vuitè. L’espanyolista Pitus Prat marcà el primer gol de la història de la Lliga. A més de la primera divisió també es constituïren la segona i la tercera divisió. En aquesta darrera categoria hi participà la UE de Sants.

Al costat de Zamora i Samitier, els asos indiscutibles del futbol català i estatal, en aquella època destacaren molts altres jugadors. Cal esmentar Alcántara, Piera, Sagi-Barba, Sancho, Sesúmaga, Goiburu, Torralba, Walter, Carulla, Platko, Planas, Arocha i Guzmán, en el FC Barcelona; Caicedo, Portas, Saprisa, Zabala, Padrón, Solé, Bosch, Prat i el germans Tena, en el RCD Espanyol, i Pellicer, Mauricio, Cros, Estruch, Alcázar, Perelló, Garrobé, Pelaó i Pellicer, pertanyents a altres clubs.

Però els anys vint també ocorregueren altres fets de diversa índole que foren remarcables. Al principi del 1921 hi hagué un conflicte entre la federació catalana i l’espanyola. Aquesta darrera declarà rebel la FCF i nomenà en el seu lloc una comissió gestora, mentre que l’assemblea de la FCF decidí que Catalunya no participés en el Campionat d’Espanya. A l’estiu, els dos organismes signaren la pau. Els dies de Nadal i de Sant Esteve del 1921 hi hagué el doble enfrontament entre el Barça i l’Sparta de Praga (considerat el millor equip d’Europa) amb motiu de la inauguració del camp de la Foixarda, a Montjuïc. Aquells partits foren presenciats per una gran multitud d’espectadors i l’espectacle que oferiren ambdós equips contribuí en gran manera a l’apogeu del futbol. En l’edició 1924-25 del Campionat de Catalunya, un derbi Barça-Espanyol fou suspès per l’àrbitre a causa d’uns incidents –passà a la història com “el derbi de la xavalla”– i la federació obligà a repetir-lo a porta tancada. El 14 de juny de 1925, en plena Dictadura de Primo de Rivera, el públic de les Corts xiulà l’himne espanyol en un Barcelona-Júpiter d’homenatge a l’Orfeó Català. Això provocà que el governador suspengués les activitats del club blaugrana i clausurés el seu camp per sis mesos. La necessitat d’obtenir més ingressos determinà que els clubs més potents comencessin a fer gires. El 1926 l’Espanyol es convertí en el primer club català a viatjar a l’Amèrica del Sud, mentre que el Barcelona ho feu el 1928.

Crisi durant la República i futbol en temps de guerra

Amb l’arribada de la República, la Federació Espanyola concedí, al juliol del 1931, autonomia a la Federació Catalana per tal que aquesta organitzés totes les seves competicions. Tanmateix, durant els anys trenta el futbol català passà per una crisi social motivada per la progressiva disminució d’espectadors als terrenys de joc (la gent prestava més atenció a la política que al futbol) i per una crisi econòmica conseqüència de la situació general. Tot plegat derivà en una crisi esportiva que quedà evidenciada amb l’absència de títols estatals per als clubs catalans. Només el Barcelona i el Sabadell s’hi acostaren. L’equip blaugrana, encara amb Samitier a les seves files, fou derrotat per l’Athletic Club de Bilbao en la final de Copa del 1932 disputada a Madrid. I el 1936 el Barcelona tornà a perdre la final de la Copa, aquesta vegada davant del Madrid, a València, en el darrer partit de Zamora. El Sabadell, per la seva banda, arribà de manera sorprenent a la final de Copa del 1935, on fou superat pel Sevilla. L’equip arlequinat havia trencat l’hegemonia del Barça i l’Espanyol en el Campionat de Catalunya de 1933-34 proclamant-se campió i en l’edició 1934-35 també realitzà un gran paper. A més d’arribar a l’esmentada final de Copa, fou subcampió de la segona divisió estatal i disputà la fase d’ascens a primera. La temporada següent (1935-36) el Girona tampoc no assolí l’ascens a la màxima categoria després de proclamar-se campió de segona. Per la seva banda, la selecció catalana disputà nombrosos partits al principi de la dècada i es tornà a enfrontar a la d’Espanya el 1934, any que també disputà dos matxs contra el Brasil, un a les Corts i l’altre a Girona.

Plantilla del CE Sabadell, guanyadora del Campionat de Catalunya la temporada 1933-34

CE Sabadell

Amb l’esclat de la Guerra Civil la Federació Catalana fou confiscada pel Comitè de Milícies Antifeixistes i a l’agost del 1936 les tropes rebels afusellaren Josep Sunyol, vigent president del Barcelona i expresident de la Federació Catalana, a la serra de Guadarrama. El futbol, tanmateix, no s’aturà a Catalunya i el campionat de la temporada 1936-37 fou guanyat per l’Espanyol. Els quatre primers classificats del torneig participaren en la Lliga Mediterrània, creada aleshores, juntament amb quatre equips valencians. El vencedor fou el FC Barcelona. La temporada 1937-38 es disputà una Lliga Catalana, que també fou conquerida pel Barça, igual com passà amb el Campionat de Catalunya. Durant el 1936 i el 1937 la selecció catalana disputà alguns partits de caràcter benèfic. Després d’una temporada en blanc, acabada la Guerra Civil el Campionat de Catalunya es disputà la temporada 1939-40 i fou guanyat per l’Espanyol. El règim franquista, que havia anul·lat totes les competicions celebrades a la zona republicana durant la guerra, abolí l’històric torneig català.

Els difícils anys quaranta

Acabada la guerra, la repressió franquista es feu també patent en l’esport. Els clubs foren obligats a espanyolitzar els seus noms i la Federació Catalana esdevingué una simple delegació. El 25 de juny de 1939 Montjuïc acollia la final de la Copa d’Espanya, rebatejada amb el nom de Generalísimo, entre el Sevilla i el Ferrol, torneig en què no participaren equips catalans. Al cap de quatre dies es va reobrir el camp de les Corts, que durant la guerra havia servit de magatzem del Cos de Policia Uniformada. Un combinat espanyol, amb els colors blaugrana, s’enfrontà a l’Athletic Club amb prèvia exaltació del nou règim feixista, inclosa una cerimònia de purificació dels “mals esperits” separatistes.

La temporada 1939-40 l’Espanyol s’adjudicà el darrer Campionat de Catalunya i es proclamà campió de Copa. El conjunt espanyolista també disputà la final de l’any següent, en què fou derrotat pel València, i el 1942 el Barcelona guanyà el títol. Una setmana més tard els barcelonistes s’imposaven al Múrcia en un partit de promoció per evitar el descens a segona divisió. Una promoció en què també participà, sense èxit, el Sabadell, campió de la categoria d’argent aquella temporada.

En aquells difícils anys el Barcelona fou objecte d’una gran hostilitat que no era més que el reflex del clima anticatalanista propiciat per les autoritats franquistes. Dins d’aquest context, la semifinal de Copa del 1943 entre el conjunt blaugrana i el Real Madrid registrà un dels escàndols més grans de la història del futbol estatal, en què la intimidació als jugadors blaugrana és l’única explicació a la derrota per 11-1 que van patir a Chamartín, i que va provocar la dimissió del president barcelonista i el deteriorament de les relacions entre ambdós clubs. La part positiva d’aquella campanya 1942-43 per al futbol català fou l’ascens del Sabadell a primera divisió. S’hi mantingué dues temporades i en l’edició 1945-46 hi retornà com a campió de segona. En la següent campanya (1946-47), el Gimnàstic de Tarragona, que arribà a les semifinals de Copa, també ascendí a la màxima categoria i durant dues temporades (1947-48 i 1948-49) Catalunya tingué quatre representants a primera. El Sabadell perdé la categoria la campanya 1948-49 i el Nàstic, la següent.

Amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista, completament aïllat internacionalment, volgué millorar la seva imatge i va flexibilitzar algunes mesures de control dels clubs. El 1946 va permetre que els presidents de club fossin triats pels directius. Al juliol del 1948, Agustí Montal, president del FC Barcelona, convocà la primera assemblea ordinària que es realitzà en el món del futbol després de la guerra. I també, encara que amb més retard (1953), la federació catalana tornà a contactar amb els seus clubs afiliats en un ple que no es produïa des de l’any 1936. Aquest organisme creà, la temporada 1949-50, el Col·legi d’Entrenadors, impulsat per Agustí Pujol.

El Martinenc, campió de la Copa Federació del 1945

FC Martinenc

A partir de mitjan anys quaranta tornà a incrementar-se la fundació de nous clubs. Al llarg de la dècada el Barcelona es proclamà tres vegades campió de Lliga (1945, 1948, 1949) i recuperà la seva massa social. En aquells anys de repressió, el club blaugrana es convertí en un dels pocs símbols d’identitat del poble català, com mostrà en la celebració de les seves Noces d’Or el 1949, any en què el Barça guanyà també la Copa Llatina, el primer èxit internacional del futbol català després de la guerra. Per la seva banda, l’Espanyol arribà a la final de Copa del 1947, on el Real Madrid es prengué la revenja de la derrota del 1940 davant dels espanyolistes. En categories inferiors, l’any 1945 el Martinenc obtingué la Copa Federació Espanyola, destinada a clubs de tercera divisió i campions regionals; el 1949 el Barcelona amateur guanyà per primer cop el Campionat d’Espanya d’aquesta categoria i el 1951 fou l’equip blaugrana juvenil el que aconseguí aquesta gesta.

Pel que fa a la selecció, als anys quaranta i cinquanta només rebia el nom de “catalana” quan s’enfrontava a seleccions regionals. En els partits internacionals s’havia de camuflar sota la denominació de selecció de Barcelona. En aquestes dues dècades destaquen els partits celebrats a les Corts contra el Torí (1947) i el Bolonya (1955), sobretot aquest darrer, en què Kubala i Di Stéfano s’alinearen junts i oferiren una fantàstica exhibició de joc. A l’estranger la selecció disputà tres partits: a Hamburg, contra la selecció d’Alemanya del Nord (1-3) l’any 1954; a Berlín, el 1958, contra la selecció d’aquesta ciutat (0-1), i a Lisboa, el 1960, davant la selecció de la capital portuguesa (3-3). Com a nota curiosa cal esmentar que a l’octubre del 1947 Catalunya, amb aquest nom, s’imposà a Espanya (3-1) en un partit de preparació de la selecció estatal celebrat a Sarrià.

Una dècada curulla d’èxits (1950-1960)

El futbol català tornava a estar en auge en aquell tombant de dècada. Quedà demostrat amb l’aportació de sis jugadors catalans a la selecció estatal que aconseguí un brillant quart lloc en la Copa del Món celebrada al Brasil el 1950: Ramallets, Parra, els germans Gonzalvo, Basora i Juncosa. També hi actuà l’espanyolista Rosendo Hernández, mentre que el barcelonista César hi anà convocat però no jugà cap partit. El Lleida ascendí per primer cop a primera divisió la temporada 1949-50, però només romangué una temporada a la màxima categoria. En l’edició 1950-51 la segona divisió registrà el nombre més alt de clubs catalans –cinc– fins aleshores: Gimnàstic, Sabadell, Sant Andreu –que hi milità per primera vegada en la seva història–, Badalona i Girona. La xifra es mantingué les dues temporades següents amb alguns relleus entre aquests clubs. La principal novetat fou la participació, per primer cop, de l’Espanya Industrial en la temporada 1952-53.

El 1951 el Barça encetava una de les èpoques més brillants de la seva història, coneguda com la de les Cinc Copes. Amb Kubala de gran figura, l’equip entrenat per Daucik guanyà dues Lligues (1952, 1953), tres Copes (1951, 1952, 1953) i una Copa Llatina (1952). Al costat de Kubala brillaven jugadors com César, Ramallets, Basora, Biosca, Gonzalvo III, Segarra, Seguer, Bosch o Manchón. També l’Espanyol tenia esplèndids futbolistes com Parra, Marcet, Arcas, Marcel Domingo, Artigas o Cruellas. La rivalitat entre els dos clubs en aquella època assolí aires de dramatisme en el derbi de l’edició 1952-53, quan una allau de públic a les grades del camp de les Corts provocà un mort i diversos ferits.

El Barcelona era considerat aleshores el millor equip d’Europa i fins i tot fou escollit per la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA) per disputar un partit, al desembre del 1953, contra la selecció europea que s’havia d’enfrontar a Anglaterra. L’hegemonia de l’equip blaugrana hauria estat molt més extensa de no haver-se produït el que ha passat a la història com el “cas Di Stéfano”, que impedí contractar el gran jugador argentí. La Lliga 1953-54 fou per al Real Madrid de Di Stéfano després d’una dura pugna amb l’equip barcelonista, que arribà per quarta vegada consecutiva a la final de Copa, encara que aquesta vegada fou superat pel València.

Als anys cinquanta el nombre de clubs afiliats a la Federació Catalana originà que, a partir de la temporada 1954-55, la tercera divisió de Catalunya passés a tenir dos grups. El 1952 la Federació Catalana organitzà el cinquè torneig juvenil de la FIFA (la UEFA encara no existia). Els partits es van disputar a les Corts i a Sarrià i la selecció estatal es proclamà campiona. El 1954, a Alemanya, Espanya tornà a aconseguir el títol amb un onze farcit de catalans: Simó, Olivella i Allende, del Barcelona, Joanet, de l’Espanyol, Muñoz, del Sabadell, i Cela, de l’Universitari. A l’estiu del 1955 Barcelona acollí un altre gran esdeveniment esportiu, els Jocs Mediterranis. Les Corts tornà a ser escenari dels partits de futbol, juntament amb l’estadi de Montjuïc. El 1956 Catalunya obtingué per primera vegada el títol de campiona d’Espanya de seleccions juvenils i al cap de dos anys tornà a proclamar-se campiona. La temporada 1955-56 l’Espanya Industrial ascendí a primera, on feu una campanya amb el nom de Comtal, que adoptà a partir de llavors. Aquell mateix any la FCF, amb Francisco Román de president, creà el Trofeu Moscardó, disputat pels equips de tercera divisió en acabar la Lliga. El torneig se celebrà fins el 1969.

El 1957 Montjuïc acollí la primera i, fins ara, única final catalana de Copa, en la qual el Barça s’imposà a l’Espanyol (1-0) amb set jugadors del planter per bàndol. Però l’esdeveniment més important del 1957 fou la inauguració, el dia de la Mercè, del nou estadi del FC Barcelona, el Camp Nou. Al cap d’un any l’equip barcelonista es proclamà campió de la primera edició de la Copa de Fires (1958) en batre la selecció de Londres a la final. Aquesta competició nasqué al mateix temps que la Copa d’Europa, de manera que el futbol agafà una projecció encara molt més àmplia amb la disputa dels tornejos internacionals de clubs. Però el fet decisiu que feu disparar la popularitat d’aquest esport fou la televisió, que portà a les llars els principals esdeveniments futbolístics internacionals i a partir de la primeria dels anys seixanta, un partit de primera divisió cada diumenge. A l’Estat espanyol el primer matx televisat fou un Real Madrid-Barça disputat el 15 de febrer de 1959.

Al final de la dècada el Barça tornà a viure un dels millors períodes de la seva història, amb Helenio Herrera d’entrenador. Guanyà dues Lligues consecutives (1959, 1960), una Copa (1959) i una Copa de Fires (1958-60). En la següent edició (1960-61) de la màxima competició europea el Barça arribà a la final de Berna, però va perdre amb el Benfica. Aquí s’acabà la trajectòria d’un dels millors equips que han existit, format per jugadors com Kubala, Ramallets, Suárez (Pilota d’Or el 1960), Kocsis, Czibor, Evaristo, Segarra, Gensana, Eulogio Martínez, Villaverde, Tejada, Garay, Olivella, Vergés, Gràcia, Rodri o Foncho, tots internacionals absoluts.

Pocs títols, descens de l’Espanyol i un gran Sabadell

La temporada 1969-70 el Centre d’Esports Sabadell jugà la Copa de Fires

CE Sabadell-Diari de Sabadell

A partir d’aquí el Barça inicià una etapa de decadència esportiva. La temporada 1961-62 l’equip blaugrana tornà a perdre una final europea, aquesta vegada la Copa de Fires davant del València. En aquella edició també hi participà l’Espanyol, en el que fou el seu debut en una competició continental. El club espanyolista també passà per una etapa crítica en aquell principi de dècada en perdre la categoria per primer cop en la seva història en la campanya 1961-62. La temporada 1962-63 fou subcampió de segona divisió i retornà a primera. Aquella edició 1962-63 fou molt brillant per al futbol català ja que, a més de l’èxit de l’Espanyol, el Barça es proclamà campió de Copa davant del Saragossa (3-1) al Camp Nou, i l’Europa, el Badalona i l’Hospitalet aconseguiren l’ascens a segona. El contrapunt el posà el Sabadell, que descendí a tercera. En el seu retorn a primera (1963-64), l’Espanyol es reforçà amb Ladislau Kubala, que s’havia retirat de la pràctica activa el 1961 i fins i tot havia entrenat el Barça. L’hongarès es vestí de blanc-i-blau una temporada i en l’edició 1964-65 passà a ser entrenador de l’Espanyol, coincidint amb el sensacional fitxatge de Di Stéfano, que romangué dues temporades a Sarrià.

El 1964 morí sobtadament Antoni Julià de Capmany, president en funcions de la federació catalana. Durant el seu mandat la FCF organitzà, el 1963, un Espanya-França al Camp Nou. Al juny del 1964 l’estadi barcelonista acollí la final de la Copa de Fires entre el Saragossa i el València i dos partits de la fase final de l’Eurocopa. Aquest torneig el guanyà Espanya en derrotar l’URSS en la final de Madrid amb tres barcelonistes a les seves files –el capità Olivella, Fusté i Pereda–, i un que ho havia estat, Suárez. La temporada 1964-65 el Sabadell ascendí a primera divisió i el Lleida i el Comtal, a segona, compartint categoria amb l’Europa, l’Hospitalet i el Badalona, que ja hi militaven. Així, la categoria d’argent passà a tenir cinc equips catalans en l’edició 1965-66. Aquesta temporada es produí un derbi Barcelona-Espanyol en competició europea. Els dos eterns rivals es trobaren a quarts de final de la Copa de Fires i el conjunt blaugrana s’imposà en els dos partits per un mínim 1-0. El Barça es proclamà campió –la tercera vegada que ho aconseguia– d’aquella competició en superar el Saragossa a la final amb una mítica actuació de Lluís Pujol.

A l’estiu del 1966 el FC Barcelona creà el Trofeu Joan Gamper, que de seguida adquirí un gran prestigi. Al principi de la temporada 1966-67, un català, Domènec Balmanya, fou nomenat seleccionador estatal. En aquella campanya ressaltà la gran actuació de l’Espanyol amb la famosa davantera dels cinc dofins, formada per Amas, Marcial, Re, Rodilla i José María, que igualà la seva millor classificació a la Lliga fins aleshores, un tercer lloc. L’Europa feu un gran paper a la Copa, on eliminà el Saragossa dels cinc magnífics. El bon moment de l’Espanyol, entrenat per Janos Kalmar, quedà reflectit a l’estiu del 1967 en guanyar el llavors prestigiós Trofeu Costa del Sol després d’imposar-se al Santos de Pelé i a la selecció argentina.

Al setembre del 1967, a proposta de la federació catalana, Ricard Zamora fou objecte d’un homenatge mundial que se celebrà a Madrid amb un partit entre un combinat europeu i la selecció estatal. El 1968 es produí la sobtada mort del barcelonista Julio César Benítez la vigília d’un decisiu Barça-Real Madrid de Lliga. El títol fou per als blancs, però l’equip blaugrana es prengué la revenja guanyant els madrilenys al Bernabéu, de forma èpica, en la final de Copa, la de “les ampolles”, amb el porter Sadurní d’heroi.

Plantilla de la Unió Esportiva Sant Andreu que aconseguí l’ascens a segona divisió la temporada 1968-69

Arxiu Centre d'Estudis Ignasi Iglésias

La temporada 1968-69 estigué marcada pel descens de l’Espanyol a segona divisió per segon cop en la seva història i per la derrota del Barça a la final de la Recopa celebrada a Basilea davant de l’Slovan de Bratislava. La situació de l’Espanyol s’agreujà per la dimissió del seu president, Vilà Reyes, a l’estiu del 1969, arran del “cas Matesa”. En l’aspecte positiu, ressaltà l’ascens del Sant Andreu a segona i el quart lloc del Sabadell a primera, cosa que li permeté disputar, per primer cop, la Copa de Fires de la següent temporada. A l’abril del 1969 la Federació Catalana fou l’encarregada d’organitzar el partit de la fase de classificació per a la Copa del Món de Mèxic entre Espanya i Iugoslàvia al Camp Nou, el primer de caràcter oficial que la selecció estatal absoluta disputava a Catalunya.

Al començament de l’edició 1969-70 un altre home del futbol català, Ladislau Kubala, fou nomenat seleccionador estatal. Al desembre del 1969 Agustí Montal era elegit president del FC Barcelona, aquella temporada l’Espanyol recuperava el seu lloc a primera i el Camp Nou vivia l’escàndol més gran de la seva història per culpa de l’inexistent penal assenyalat per Guruceta en la tornada de quarts de final de Copa entre el Barça i el Real Madrid. Per a més inri, els blancs s’adjudicaren al cap d’unes quantes setmanes el títol al Camp Nou, amb la presència del dictador Franco a la llotja.

La Lliga de Cruyff, la selecció catalana i la final de Basilea

La temporada 1970-71 el Barça obtingué un altre títol de Copa en derrotar a la final el València, que havia guanyat la Lliga amb els mateixos punts que els blaugrana. Al febrer del 1971 la selecció catalana disputà un partit (1-2) a San Mamés contra la d’Euskadi, en homenatge a l’àrbitre Gardeazábal. A l’agost del 1971 el Girona derrotà l’Europa en la final d’un torneig entre els guanyadors del Trofeu Moscardó, que havia deixat de disputar-se el 1969. L’equip gironí, d’aquesta manera, s’adjudicà el trofeu en propietat. Al cap d’un mes el FC Barcelona també obtingué en propietat la Copa de Fires, que es transformà en Copa de la UEFA, en derrotar (2-1) el darrer campió, el Leeds, al Camp Nou. L’estadi barcelonista protagonitzà dos grans esdeveniments en la campanya 1971-72, la final de la Recopa entre el Glasgow Rangers i el Dinamo de Moscou, que acabà amb greus destrosses a les grades provocades pels seguidors escocesos, i la final del torneig juvenil de la UEFA entre Anglaterra i Alemanya. Aquesta competició, igual que la final de la Recopa, fou organitzada per la Federació Catalana, es disputà al Principat, a les Illes i al País Valencià i tingué un gran èxit en tots els sentits. La temporada 1971-72 fou excel·lent per al Gimnàstic de Tarragona, que ascendí a segona divisió després de proclamar-se campió de tercera i inaugurà el seu Nou Estadi.

L’escàndol dels oriünds, destapat la temporada 1972-73, donà pas a la contractació d’estrangers. El Barça realitzà, a l’estiu del 1973, el fitxatge més sensacional, fins aleshores, de la seva història pagant la xifra rècord de 100 milions de pessetes per Johan Cruyff, la gran figura del futbol europeu. L’equip blaugrana s’adjudicà la Lliga 1973-74 (no la guanyava des de l’edició 1959-60) i ho feu de manera brillant, acompanyada d’una mítica victòria al Bernabéu (0-5), un resultat que donà la volta al món. A la tardor del 1973 se celebrà al Camp Nou el I Dia Mundial de Futbol, en què s’enfrontaren les seleccions d’Europa i d’Amèrica, i la selecció catalana, amb Cruyff entre les seves files, disputà un partit benèfic a Múrcia contra una selecció del Sud-oest.

A l’estiu del 1974 l’Espanyol creà el Trofeu Ciutat de Barcelona i al novembre d’aquell any el FC Barcelona celebrà les seves noces de platí. En acabar la temporada 1974-75 Pablo Porta deixà la presidència de la Federació Catalana i passà a dirigir la RFEF. A l’octubre del 1975 era el RCD Espanyol el que commemorava el seu setanta-cinquè aniversari i al final d’aquell any, un mes després de la mort del dictador, el Camp Nou s’omplí de senyeres en el partit Barça-Real Madrid. Des de la República no es veia una cosa així i l’estadi es convertí en un autèntic clam en reivindicació de la llibertat i la democràcia. També hi hagué senyeres al Camp Nou el 9 de juny de 1976 arran del Catalunya-Rússia (1-1) organitzat pel Comitè de la Fira Internacional de Barcelona i per la Federació Catalana amb motiu del setanta-cinquè aniversari d’aquesta institució (abans de la data real que pertocava). La interpretació de la Santa Espina –l’himne Els segadors encara estava prohibit–, al costat de l’himne soviètic originà que el Ministeri de Governació imposés una multa al secretari del FC Barcelona, Joan Granados. La temporada 1975-76 finalitzà amb el triomf del Reus Deportiu i del Barcelona en els respectius campionats d’Espanya amateur i juvenil. L’equip blaugrana juvenil, dirigit per Laureano Ruiz, havia iniciat la temporada 1972-73 la ratxa que el portà a guanyar cinc vegades consecutives el campionat estatal.

Els aires de democràcia que es respiraven en aquell efervescent 1976 incidiren en certs aspectes en el món del futbol. Un d’aquests fou la retransmissió per primera vegada per ràdio d’un partit en català, el que disputaren el Barça i el Las Palmas al Camp Nou el 5 de setembre. El locutor era Joaquim Maria Puyal i l’emissora, Ràdio Barcelona. La temporada 1977-78 es permeté per primera vegada la participació d’estrangers en el torneig de Copa, que fou guanyada pel Barcelona davant del Las Palmas en una gran nit de Rexach. Cruyff, en el seu comiat del Barça, recollí el trofeu de mans del rei Joan Carles i l’endemà l’oferí al president de la Generalitat, Josep Tarradellas, que mesos enrere havia tornat de l’exili i, fins i tot, havia anat a la llotja del Camp Nou en un partit de Lliga. En aquella edició la RFEF creà la segona divisió B, en la qual participaren el Barcelona Atlètic, el Girona, el Sant Andreu i el Lleida. A segona A Catalunya era representada pel Sabadell, que hi acabava d’ascendir, i pel Terrassa, que ja feia dues temporades que militava en aquesta categoria. El final de la dècada dels setanta quedà marcat per la victòria del Barça a la final de la Recopa celebrada a Basilea. L’equip blaugrana estigué acompanyat de 30.000 seguidors que donaren una gran lliçó de civisme en el que fou el desplaçament massiu més gran que s’havia produït fins aleshores en les competicions europees.

La institucionalització del futbol femení

El RCD Espanyol és l’equip català de futbol femení que ha guanyat més vegades la Copa de la Reina

RCD Espanyol

El futbol femení prengué volada el 1970 en impulsar Inmaculada Cabecerán l’equip femení del FC Barcelona. La crida de Cabecerán a través d’un anunci en un diari tingué la resposta de jugadores com Núria Llansà, Maria del Carmen Nieto, Lolita Ortiz, Núria Gómez i Vicenta Pubill. El dia de Nadal d’aquell any tingué lloc el debut en un partit benèfic contra la UE Centelles, al Camp Nou. L’equip fou admès dins la disciplina del FC Barcelona amb el nom de Penya Femenina Barcelona i el mític Ramallets n’era l’entrenador.

Als mesos de gener i febrer del 1971 el Barcelona participà en el Trofeo Fuengirola, el primer campionat femení oficiós disputat a l’Estat espanyol, junt amb el Racing de València, el Polideportivo Fuengirola, que guanyà el torneig, i el Sizam de Madrid. Al març del mateix any se celebrà el primer quadrangular a Catalunya, la Copa Pernod, entre el Barcelona, l’Espanyol, l’Atlètic Sabadell i el Sant Andreu. El conjunt espanyolista s’emportà el trofeu. Entre el maig del 1971 i el març del 1972 es disputà el primer Campionat de Catalunya, també oficiós, en el qual participaren catorze equips: el Barcelona, l’Espanyol, el Lleida, l’Atlètic Sabadell, el Vilanova, el Badalona, el Manresa, el Sant Andreu, el Banyoles, el Vic, el Gramenet, la USFEAC Tarragona, el Calella i el Figueres. Els quatre darrers foren substituïts, al llarg del torneig, per La Salle Premià, el Mataró, l’Indústria del Taxi i el Sant Cugat. El títol se l’endugué l’Espanyol per la millor mitjana golejadora sobre el Vic

El 1980, en el si de la federació catalana, es creà el Comitè de Futbol Femení. La primera presidenta fou Maria Teresa Andreu, la qual més tard passà a presidir el Comitè de la Federació Espanyola. El 1981 es disputà la primera Lliga Catalana, guanyada pel FF Catalunya. La temporada 1984-85 es creà la Copa de la Reina, la primera competició d’àmbit estatal. Fins a l’edició 2011-12, els clubs catalans que han quedat campions d’aquesta competició són l’Espanyol, amb cinc títols, el Barcelona, amb dos, i el Sabadell, amb un.

La Copa del Món del 1982. La decepció de Sevilla i Leverkusen. Inici de l’era Cruyff

La dècada dels vuitanta fou molt intensa per al futbol català, que acollí grans esdeveniments esportius i alternà grans triomfs de clubs amb decepcions que deixaren empremta. Ja per començar hi hagué un sabor agredolç en la campanya 1980-81 amb el Barcelona de protagonista. L’equip barcelonista veié com se li escapava la Lliga per culpa d’un dels fets més impactants en la història del futbol com fou el segrest del seu davanter Quini, el qual, malgrat passar per un autèntic calvari, es proclamà pitxitxi. En l’apartat positiu, el Barça va cloure la temporada adjudicant-se el títol de Copa davant de l’Sporting de Gijón amb Helenio Herrera a la banqueta. Aquest triomf serví al Barça per a disputar la Recopa de la temporada següent, que s’adjudicà en imposar-se a l’Standard de Lieja en la final del Camp Nou.

El fet més rellevant d’aquella època fou la celebració de la Copa del Món a l’Estat espanyol. La federació catalana, presidida aleshores per Antoni Guasch, col·laborà en l’esdeveniment, la inauguració del qual se celebrà al Camp Nou el 13 de juny de 1982. Un acte brillant en què la llengua catalana tingué el seu lloc donà pas al partit entre Bèlgica i l’Argentina, guanyat pels europeus. Més endavant, en la segona fase, es disputaren al Camp Nou els partits de classificació d’un grup format per Polònia, Bèlgica i l’URSS, mentre que Sarrià acollí un altre grup integrat per Itàlia, el Brasil i l’Argentina. El terreny espanyolista fou escenari de tres partits fantàstics, dins un ambient extraordinari, que passaren a ocupar un lloc destacat en la història del futbol. Catalunya encara fou seu d’un últim partit, el que disputaren Itàlia i Polònia al Camp Nou corresponent a una de les semifinals. Paral·lelament a aquest torneig es disputà en terres catalanes el denominat Mundialet de futbol infantil. Fou organitzat per la Direcció General d’Esports de la Generalitat i la federació catalana, amb la participació de clubs i seleccions de diversos països, i el guanyà el Tahuichi de Bolívia.

Després de la Copa del Món l’argentí Maradona s’incorporà al Barça, que el fitxà per la xifra rècord de 1.200 milions de pessetes. El Pelusa només milità dues temporades en l’equip blaugrana, amb el balanç d’un títol de Copa i un altre de la Copa de la Lliga, ambdós aconseguits la temporada 1982-83 derrotant el Real Madrid en sengles finals. El millor jugador del món s’acomiadà de manera trista del Barça en ser un dels protagonistes dels lamentables incidents que es produïren només finalitzar la final de Copa del 1984 contra l’Athletic Club de Bilbao, que s’endugué el títol.

El 1984 la federació catalana aprovà uns nous estatuts per a assolir més autonomia respecte a la RFEF i per a adaptar-se a les noves directrius de la Generalitat de Catalunya en matèria esportiva. A l’estiu d’aquell any se celebrà per primer cop el Torneig d’Històrics. Fou organitzat pel Martinenc i hi participaren alguns dels clubs més antics de Barcelona. Posteriorment la competició passà a ser organitzada per la Comissió de Clubs amb la col·laboració de la Generalitat.

Al principi de la temporada 1984-85 es produí una vaga de futbolistes amb els ingressos de la televisió de rerefons. La jornada de Lliga, tanmateix, no s’aturà i els professionals foren substituïts per jugadors amateurs i juvenils. Aquell torneig el guanyà el Barcelona, entrenat per Venables i amb Schuster de gran figura. D’aquesta manera el conjunt blaugrana participà en la Copa d’Europa de la temporada 1985-86, on arribà a la final de Sevilla. Tot estava a favor del Barça perquè, per fi, obtingués el desitjat trofeu: 50.000 seguidors desplaçats des de Catalunya i un rival força assequible, l’Steaua de Bucarest, que es va imposar als penals. El Barça visqué una autèntica tragèdia amb aquesta desfeta, que s’esdevingué pocs dies després de perdre la final de Copa del Rei contra el Saragossa. La victòria en la que fou la darrera edició de la Copa de la Lliga no serví, ni de bon tros, de consol. En l’aspecte positiu, aquella campanya el Sabadell ascendí a primera divisió i el Figueres a segona A. L’equip arlequinat romangué dues temporades a la màxima categoria (1986-87 i 1987-88), la primera en què fou denominada Lliga del play-off. Al final de la dècada la segona A estigué farcida d’equips catalans. A més del Figueres i el Sabadell, hi militaren el Barcelona Atlètic, el Lleida, el Mollerussa i el Palamós. Aquest darrer visqué la millor etapa de la seva història i es mantingué a la categoria d’argent fins el 1995.

La dècada acabà de manera feliç per al Barcelona en l’inici de l’època de Johan Cruyff d’entrenador, ja que es guanyà la Recopa (1989) contra la Sampdoria i la Copa del Rei (1990) davant del Real Madrid. L’Espanyol representà l’altra cara de la moneda en baixar a segona divisió per tercer cop en la seva història en la campanya 1989-90. Dues temporades abans, en l’edició 1987-88, l’equip blanc-i-blau disputà per primera vegada una final europea, la de la Copa de la UEFA, on després d’una magnífica trajectòria en què eliminà, entre d’altres, el Milan i l’Inter, se li escapà el títol en ser superat a la final pel Bayer Leverkusen en la tanda de penals. A l’equip espanyolista, dirigit per Clemente, brillaven jugadors com Lauridsen, Valverde, N’Kono, Soler, Golobart, Pineda, Gallart, Diego Orejuela o Pitxi Alonso.

En aquella època Catalunya acollí per primer cop una final de la Copa d’Europa, la que se celebrà al Camp Nou al maig del 1989 entre el Milan i l’Steaua de Bucarest, guanyada per l’equip italià. La federació catalana, en la qual Antoni Puyol accedí a la presidència aquell any, col·laborà en l’organització d’aquest partit. L’ens federatiu organitzà, la temporada 1989-90, la Copa Generalitat, que a partir de la temporada 1993-94 esdevingué Copa Catalunya, i la I Nit del Futbol Català, que també passà a celebrar-se cada any.

La temporada 1988-89 visqué la primera lliga espanyola femenina. Hi prengueren part cinc conjunts catalans, el Barcelona, l’Espanyol, el Sabadell, el Vallès Occidental i la Penya Barcelonista Barcilona. Aquest últim equip es proclamà campió. El torneig passà a anomenar-se Superlliga en la campanya 2001-02 i fou guanyat per l’Espanyol en l’edició 2005-06. La temporada 2011-12 la Superlliga es transformà en Primera Divisió Femenina i el vencedor fou el FC Barcelona. El campió d’aquesta competició té dret a participar en la Copa de la UEFA Femenina.

El triomf de Wembley i l’esclat de la selecció catalana

Els primers anys de la dècada dels noranta el Barcelona superà els millors moments de la seva història amb la consecució de quatre títols consecutius de Lliga (1991-94) i, per primer cop, la Copa d’Europa (1992), en què derrotà la Sampdoria a la final de Wembley. El conjunt de Cruyff també obtingué la Supercopa (1992), va perdre la Copa Intercontinental amb el São Paulo i fou finalista de la Recopa (1991). La derrota en la final de la Copa d’Europa del 1994 davant del Milan fou el punt d’inflexió d’aquell gran equip, conegut com Dream Team, dels Koeman, Laudrup, Guardiola, Stòitxkov, Zubizarreta, Bakero, Amor, Eusebio, Begiristain, Goikoetxea, Ferrer, Salinas, Nadal i companyia.

La temporada 1990-91 l’Espanyol retornà a primera divisió. L’equip espanyolista, tanmateix, descendí de nou a segona la campanya 1992-93 al mateix temps que el Lleida pujava a la màxima categoria per segona vegada en la seva història. L’equip del Segrià només estigué una temporada a primera, mentre que l’Espanyol hi retornà en el següent exercici. El Figueres, que portava unes temporades molt brillants a segona A, estigué a punt d’ascendir a primera en l’edició 1991-92, però fou derrotat pel Cadis en la promoció. En aquella temporada la federació catalana creà una nova categoria, la primera catalana, que feia de pont entre la tercera divisió i la preferent territorial. A l’estiu del 1992 Catalunya visqué l’esdeveniment esportiu més important de la seva història amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. La federació catalana tingué un paper important en l’organització del torneig de futbol, les seus del qual foren Barcelona, Sabadell, València i Saragossa. La selecció estatal obtingué la medalla d’or en vèncer Polònia a la final del Camp Nou amb quatre jugadors catalans: el porter Toni Jiménez, Ferrer, Guardiola i Pinilla.

En la Copa del Món dels Estats Units (1994) hi anaren, amb diverses seleccions, fins a dotze jugadors del FC Barcelona. Stòitxkov es proclamà màxim golejador, i Romário fou campió del torneig amb el Brasil. El mateix any la Copa Generalitat passà a anomenar-se Copa Catalunya i el seu primer vencedor fou l’Andorra.

Des del 1997 la selecció catalana juga un partit l’any

Federació Catalana de Futbol / Miguel Ángel Tabernero

A la segona meitat de la dècada dels noranta la federació catalana tornà a potenciar la selecció catalana. Pitxi Alonso fou nomenat seleccionador i a partir del 1997, en què s’enfrontà a Bulgària a l’estadi de Montjuïc, Catalunya disputa, com a mínim, un partit l’any. Aquesta nova era s’ha distingit per la reivindicació que l’equip nacional de futbol –i també els d’altres esports– assoleixi un reconeixement oficial. Alonso fou rellevat per Pere Gratacós el 2005 i a partir del 2009 Johan Cruyff ocupà el càrrec.

Centenaris al tombant de segle

Els èxits tornaren al futbol català la temporada 1996-97 amb l’obtenció, pel FC Barcelona, de la seva quarta Recopa, contra el París Saint-Germain, i de la Copa del Rei, davant del Betis. La següent campanya l’equip blaugrana feia el doblet Lliga-Copa i guanyava la Supercopa europea, mentre que en l’edició 1998-99 renovava el títol de Lliga. Un triomf que servia per a commemorar els cent anys d’existència del club. Els actes de celebració començaren l’any anterior, al desembre del 1998, i tingueren el punt culminant a l’abril del 1999 amb un Barça-Brasil. Abans, però, hi hagué el centenari del Palamós, que també organitzà una sèrie d’actes brillants i, a més, ascendí a segona B aquella campanya 1997-98. El 2000 fou l’Espanyol el que també arribà a centenari i, igual que el seu etern rival, inicià els actes commemoratius un any abans. I ho feu a l’estadi de Montjuïc, la seva nova seu –provisional– des que el 20 de setembre de 1997 fou enderrocat el mític camp de Sarrià. Les efemèrides dels dos grans clubs barcelonins propiciaren esdeveniments esportius de gran dimensió: Montjuïc fou escenari d’un amistós Espanya-Itàlia, al març del 1999, i el Camp Nou acollí, al maig del mateix any, la final de la Copa d’Europa que el Manchester United guanyà al Bayern de Munic en el darrer sospir. L’any 2000 fou la federació catalana la que celebrà el seu centenari organitzant, entre altres actes, un Catalunya-Iugoslàvia que es disputà a Montjuïc. Amb l’arribada del segle XXI, el Sabadell, el Badalona i altres clubs també commemoraren els seus centenaris.

L’Espanyol culminà els cent anys d’existència amb la consecució de la Copa del Rei (2000) en imposar-se a l’Atlético de Madrid en la final de València, on es desplaçaren 20.000 seguidors blanc-i-blaus. Feia seixanta anys que l’equip espanyolista no guanyava aquest torneig. Un altre títol per a Catalunya en la campanya 1999-2000 fou el que obtingué el Sabadell, que aleshores militava a segona B, en adjudicar-se la Copa Federació. Arribà després d’una època de vaques magres que no s’estroncà fins que el Barcelona remuntà el vol amb Ronaldinho de figura estel·lar. El mag brasiler, juntament amb Eto’o, Márquez, Deco, Puyol, Xavi, Valdés o Iniesta, i amb Rijkaard a la banqueta, portà l’equip blaugrana a conquerir dues Lligues consecutives (2005, 2006) i la Copa d’Europa (2006), en imposar-se a l’Arsenal en la final de París. El Barça, a més, obtingué dues Supercopes d’Espanya (2005, 2006).

La temporada 2005-06 dos clubs catalans assaboriren èxits destacables. L’Espanyol guanyà per quarta vegada en la seva història la Copa del Rei i el Gimnàstic de Tarragona assolí l’ascens a primera divisió després de 56 anys d’absència. El conjunt tarragoní, tanmateix, fou cuer de la Lliga 2006-07 i perdé la categoria, encara que li quedà el consol de guanyar, uns quants mesos després, la seva primera Copa Catalunya (2007) en imposar-se a l’Espanyol en semifinals i al Barça en la final. Una sorpresa que cal comptabilitzar al costat d’altres que s’han produït en el torneig català des que porta el nom de Copa Catalunya. Equips com l’Andorra, l’Europa, el Balaguer, el Terrassa –aquest en dues ocasions– i el Sant Andreu han obtingut el títol oficiós de campió de Catalunya en detriment de l’Espanyol i el Barça, els clubs que l’han guanyat més vegades.

El triomf a la Copa del Rei permeté al RCD Espanyol participar en la Copa de la UEFA 2006-07, en la qual arribà a la final per segona vegada. El conjunt blanc-i-blau acabà la competició sense perdre cap partit, però de nou se li escapà el títol en la tanda de penals davant del Sevilla. Al cap de dos anys –el 2 d’agost de 2009– el club espanyolista inaugurà l’estadi de Cornellà-el Prat. A aquesta feliç efemèride el seguí, al cap de sis dies, una tragèdia que colpí el món del futbol: la sobtada mort del capità blanc-i-blau Dani Jarque en la concentració de l’equip, a Florència.

El Barça de Guardiola i Messi

A l’estiu del 2008 el FC Barcelona incorporà Pep Guardiola com a entrenador del primer equip i s’inicià l’etapa més brillant de la seva història. La temporada 2008-09 el conjunt barcelonista guanyà el triplet: Lliga, Copa del Rei i Copa d’Europa, aquesta contra el Manchester United, a Roma. Després, ja en la campanya 2009-10, obtingué la Supercopa d’Europa, la Supercopa d’Espanya i el Mundial de Clubs, el primer del seu historial, bo i superant l’Estudiantes de la Plata en la final. Aquella mateixa temporada renovà el títol de Lliga. La temporada 2010-11 tornà a aconseguir la Supercopa d’Espanya, conquerí la seva tercera Lliga consecutiva i la quarta Copa d’Europa de la seva història tot superant un altre cop el Manchester United, aquesta vegada a Wembley. I en la campanya 2011-12 s’emportà de nou les dues Supercopes (europea i espanyola), el Mundial de clubs, ja que s’imposà en una gran exhibició al Santos en la final, i la Copa del Rei. Aquest darrer triomf significava el catorzè títol de l’etapa Guardiola sobre divuit en què participà. Una ratxa impressionant que comportà que el Barça, per títols i pel gran futbol desplegat, fos reconegut mundialment com un dels millors equips de la història. Un prestigi forjat per Guardiola i el millor jugador del món, Leo Messi, guanyador quatre vegades consecutives de la Pilota d’Or (2009, 2010, 2011, 2012), acompanyats de manera magnífica per jugadors com Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Valdés, Busquets, Pedro, Alves, Villa, Abidal, Mascherano, Keita, Touré Yaya, Eto’o, Bojan o Henry.

Molts d’aquests jugadors formaren la base de la selecció estatal que guanyà l’Eurocopa (2008) i la Copa del Món (2010). L’egarenc Xavi Hernández fou elegit millor jugador d’aquella Eurocopa. A part d’aquests èxits al màxim nivell, el potencial del futbol català també s’ha pogut calibrar amb la presència de representants a la segona divisió A. Durant l’actual segle, i fins la temporada 2011-12, a la categoria d’argent hi han participat el Nàstic, el Terrassa, el Lleida, el Girona, el Sabadell i el Barcelona B. La temporada 2011-12 també registrà una important fita com fou el triomf de la selecció catalana amateur, formada per jugadors de tercera divisió, a la fase espanyola de la Copa de les Regions UEFA. Això donà via lliure a la participació de Catalunya, per primer cop en la història, en una competició oficial de la UEFA amb seleccions amateurs d’altres regions europees.

El Girona Futbol Club juga a segona divisió des de la temporada 2007-08

Girona FC

La temporada 2011-12 el futbol català estava estructurat en vuit categories, les quatre primeres organitzades per la RFEF (primera divisió, segona A, segona B i tercera divisió) i les restants per la FCF: primera catalana, formada per dos grups; segona catalana, amb 6; tercera catalana, amb 17, i quarta catalana, composta de 31 grups. La temporada 2010-11 la federació catalana tenia 1.521 clubs afiliats i 127.899 llicències. Pel que fa al futbol femení, competicions estatals al marge –en què existeix la professionalització–, el futbol català està estructurat en dos grups de primera divisió, sis de segona i els tornejos de les diferents categories de futbol de base. També, des de la temporada 2005-06, la federació catalana organitza la Copa Catalunya, que ha estat guanyada en quatre ocasions per l’Espanyol i en tres, pel Barcelona. A Catalunya, la temporada 2010-11, hi havia 8.628 jugadores afiliades a la Federació Catalana mentre que el nombre d’equips era de 541. La FCF té, a més, seleccions de diverses categories que han obtingut èxits en els respectius campionats estatals.