Són disciplines d’aquesta gimnàstica el trampolí, el minitrampolí, el doble minitrampolí i el túmbling.
La primera consisteix en una rutina de deu salts en un llit elàstic, en què el gimnasta realitza tot tipus de figures acrobàtiques, des de simples salts fins a salts mortals, piruetes o tirabuixons. La rutina comença i acaba amb el gimnasta dempeus i amb el trampolí totalment estàtic. Durant la competició es fan tres rutines, dues en la ronda classificatòria i una en la ronda final. Hi ha també la modalitat de trampolí sincronitzat, exercici en què dos gimnastes realitzen el mateix exercici simultàniament en trampolins adjacents. En aquest cas es valora l’actuació individual dels dos gimnastes i la sincronització dels seus salts. El trampolí és considerat esport olímpic des de l’any 2000.
El minitrampolí, també conegut com minitramp, consisteix a executar, després d’una correguda pel passadís d’embranzida, un únic element acrobàtic ajudant-se del salt fet sobre un minitrampolí. És acceptat als Campionats de Catalunya, però ni la Federació Internacional de Gimnàstica ni la Unió Europea de Gimnàstica l’inclouen en les seves competicions.
En el doble minitrampolí, també conegut com doble minitramp o DMT, els gimnastes, després d’una correguda pel passadís d’embranzida, executen dos elements acrobàtics mitjançant un primer salt a la part inclinada d’un minitrampolí i un segon salt a la part plana, i posteriorment cauen a la zona d’aterratge. Es fan dues passades tant en la ronda de qualificació com en la ronda final. És la més recent de les modalitats de trampolí.
Finalment, el túmbling és una successió de vuit figures acrobàtiques al llarg d’un passadís amb un sistema de ressorts, realitzades generalment en el mateix sentit i amb l’únic recolzament de les mans i els peus. L’exercici, que té una durada de sis segons, s’executa per un passadís de 25 m i finalitza amb un últim salt a la zona d’aterratge.
Història de la gimnàstica de trampolí
El llit elàstic o trampolí fou inventat pel nord-americà George Nissen al principi de la dècada de 1930. S’inspirà en les xarxes de seguretat que utilitzaven els trapezistes de circ. Els anys trenta s’organitzaren als Estats Units les primeres exhibicions de salts. Poc després el trampolí fou inclòs als programes d’educació física escolars. D’altra banda, el túmbling nasqué al final del segle XIX també als Estats Units. El 1886 se n’organitzà el primer campionat americà. L’any 1947 l’Amateur Athletic Union (AAU) i la National Collegiate Athletic Association (NCAA) adoptaren el trampolí com a disciplina esportiva. El 1955 fou inclòs als segons Jocs Panamericans, disputats a Mèxic. Posteriorment, arribà a Europa a través del suís Kurt Baechler i l’anglès Ted Blake. Escòcia fou el primer país europeu que creà una federació pròpia l’any 1958. Al març del 1964 es creà la Federació Internacional de Trampolí (FIT), que establí la seu a Frankfurt. El Royal Albert Hall de Londres acollí el primer Campionat del Món de trampolí l’any 1964, mentre que el primer Campionat d’Europa tingué lloc a París el 1969. Els anys setanta la gimnàstica de trampolí es popularitzà. L’any 1973 es fundà la Federació Internacional d’Acrobàcia Esportiva (IFSA), que inclogué el túmbling com a disciplina esportiva al primer Campionat del Món que es disputà, l’any 1974. La FIT també inclogué el túmbling al seu Campionat del Món al principi dels anys vuitanta, motiu pel qual durant un període de temps existiren dues federacions internacionals que organitzaven proves de túmbling. Amb el pas dels anys, els Estats Units perderen pes competitiu i països com França, Alemanya, la Gran Bretanya o l’URSS prengueren el relleu en el domini del trampolí. El 1985 s’introduí com a esport als Jocs Mundials i el 1988 la FIT fou reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional (COI). Entre el 1993 i el 2008 s’organitzà la Copa del Món. L’any 1999 la FIT i l’IFSA s’integraren en la Federació Internacional de Gimnàstica (FIG), que reconegué oficialment el trampolí com a disciplina esportiva i passà a organitzar-ne el Campionat del Món. La modalitat de trampolí individual fou acceptada als Jocs Olímpics de Sydney (2000) i des de llavors es considera un esport olímpic. D’altra banda, el túmbling estigué present als Jocs Olímpics de Los Angeles (1932), i es practicà com a esport d’exhibició als Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i de Sydney (2000). La gimnàstica de trampolí cada vegada té més adeptes arreu del món. Alguns dels països més destacats són el Japó, la Xina, el Canadà, Rússia, Ucraïna, Alemanya, Bielorússia o l’Uzbekistan.
La gimnàstica de trampolí a Catalunya
Es començà a practicar durant la dècada de 1970. Laura Bertrán fou la primera catalana a proclamar-se campiona d’Espanya de l’especialitat, en què debutà en la competició masculina l’any 1972, quan el trampolí només es disputava en aquesta categoria. Fou entrenada per Juli Villa, un dels primers entrenadors de trampolí. Diverses gimnastes catalanes guanyaren el Campionat d’Espanya: els anys vuitanta destacaren Glòria Herrera i Glòria Soriano, i els noranta, Sònia Domínguez i Rosa Juan.
Clàudia Prat guanyà la medalla de bronze en la Copa del Món (2009) de gimnàstica de trampolí
Federació Catalana de Gimnàstica
La Federació Catalana de Gimnàstica organitza les competicions catalanes de l’especialitat i dirigeix la selecció catalana de trampolí, que a partir dels anys noranta guanyà nombroses vegades el Campionat d’Espanya de trampolí i doble minitrampolí, i a partir del 2000, de túmbling. Per la seva banda, el CAR de Sant Cugat disposa d’un programa específic d’entrenament de trampolí, per on han passat diversos campions de l’especialitat. Alguns dels més destacats dels últims anys han estat Àlex Cuenca, Sheila González o Clàudia Prat, que fou la primera espanyola que aconseguí una medalla en una Copa del Món. En túmbling destacaren Maria Sardiné o Patrícia Suárez. El 2012 hi havia un centenar de gimnastes federats i nou clubs que la practicaven: l’Agrupació Esportiva Santa Eulàlia, l’Associació Esportiva Gràcia, l’Associació Gimnàstica Rítmica Catalunya, l’Associació Sant Martí Esport, el Club d’Esports Vendrell, el Club de Gimnàstica EGIBA, el CE Crazy Jumpers, el Club Esportiu INEF Barcelona i el Col·lectiu d’Esport per a Tothom 10. El Club Natació Granollers també tingué una secció de trampolí destacada.