Es realitzen cinc rutines diferents segons el tipus d’aparell manual utilitzat: cèrcol, cinta, corda, maces i pilota. Existeix un sisè exercici sense aparells manuals conegut com mans lliures, que es compon d’elements de mans lliures, circumduccions, girs, salts, passos, balanceigs, equilibris i flexions. Es competeix en modalitat individual o en conjunts de cinc o sis gimnastes. Les rutines individuals duren entre 75 i 90 segons, i les de conjunt, entre 120 i 150 segons. La valoració dels jutges, d’un màxim de 30 punts, té en compte la tècnica, l’expressió i la composició de la rutina. Tots els exercicis es realitzen sobre una superfície de 13 × 13 m.
Història de la gimnàstica rítmica
La gimnàstica rítmica té el seu precedent en la gimnàstica natural, nascuda al segle XVIII com una successió d’exercicis centrats en els moviments naturals del cos. Jean-Georges Noverre fou un dels primers mestres de dansa que s’interessà per l’expressió de l’art a través del moviment. Al segle XIX François Delsarte creà uns exercicis per aconseguir unes postures més expressives i naturals per part dels actors, que amb el temps foren adoptats com una forma de gimnàstica femenina. Genevieve Stebbins combinà la gimnàstica de Delsarte amb exercicis gimnàstics de l’escola sueca de Pehr Henrik Ling, promotor de la gimnàstica estètica. Introduí el mètode als Estats Units i posteriorment tingué molta influència a Europa. Al final del segle XIX, Georges Demeny també creà uns exercicis específics amb música per exalçar els moviments del cos i la bona postura. Es considera, però, que el pare de la gimnàstica rítmica és l’educador suís Émile Jacques-Dalcroze, que desenvolupà un sistema d’ensenyament muscular i musical a través dels moviments naturals del cos anomenat eurítmia, precedent directe de la gimnàstica rítmica. Elli Björksten introduí els ensenyaments de Demeny i Dalcroze a les escoles sueques, i Hilma Jalkanen, a les escoles fineses. Al tombant del segle XX Isadora Duncan, Rundolf von Laban i Mary Wigman també tingueren molta influència en la creació d’aquesta disciplina promovent la dansa natural. Les gimnastes realitzaven coreografies al compàs de la música i durant la dècada de 1920 la seva pràctica s’havia estès per molts països europeus. A Alemanya destacaren alguns dels deixebles de Dalcroze, com Rudolf Bode, cèlebre per la seva gimnàstica expressiva, o Heinrich Medau, que hi introduí aparells manuals com la pilota, el cèrcol o la pandereta, i que el 1929 fundà a Berlín l’escola de gimnàstica moderna. Les maces ja s’havien utilitzat anys enrere en exercicis de gimnàstica artística, però la corda i la cinta aparegueren en escena cap als anys trenta (tot i que la cinta no fou inclosa al Campionat del Món fins el 1971). Als Jocs Olímpics d’Amsterdam (1928) i de Berlín (1936) es practicaren alguns exercicis precedents de la gimnàstica rítmica. La modalitat esportiva sorgí a l’URSS durant la dècada de 1930 i la primera competició s’organitzà l’any 1942. Als Jocs Olímpics de Londres (1948) es practicà una prova amb aparells manuals inclosa dins la prova de grups femenina. Als Jocs Olímpics de Hèlsinki (1952) i de Melbourne (1956) es realitzà l’exercici per separat, en què es practicaren rutines amb aparells manuals com la pilota, el cèrcol o les maces. Aquests exercicis estaven inclosos dins la gimnàstica artística, però a partir del 1956 la gimnàstica rítmica evolucionà independentment. D’altra banda, el 1951 es creà la Federació Mundial de Gimnàstica Moderna, que adoptà oficialment el terme de gimnàstica moderna. La Federació Internacional de Gimnàstica (FIG) reconegué la disciplina l’any 1962 i n’organitzà el primer Campionat del Món a Budapest l’any 1963. Els exercicis de conjunt foren introduïts al Campionat del Món del 1967. El 1973 la FIG establí la denominació de gimnàstica rítmica moderna, el 1977 en canvià el nom per gimnàstica rítmica esportiva i el 1998 per l’actual, gimnàstica rítmica. El 1975 es creà la Comissió Tècnica de la Gimnàstica Rítmica per posar les bases de la normativa i decidir la forma de valorar els exercicis. El primer Campionat d’Europa fou organitzat per la FIG i se celebrà l’any 1978. El 1982 es fundà la Unió Europea de Gimnàstica (UEG). La gimnàstica rítmica és considerada com a esport olímpic des dels Jocs Olímpics de Los Angeles (1984). La prova de conjunts fou inclosa als Jocs Olímpics d’Atlanta (1996), en què la selecció espanyola guanyà la medalla d’or. Les gimnastes que dominen el panorama mundial són de Rússia, Romania, Eslovàquia i altres països de l’Europa de l’Est. La FIG només reconeix la categoria femenina, però des dels anys setanta del segle XX diversos països asiàtics també practiquen la gimnàstica rítmica en categoria masculina.
La gimnàstica rítmica a Catalunya
Núria Cabanillas (segona per la dreta) guanyà la medalla d’or en la competició de conjunts dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992)
CG Badajoz
Els precedents de la gimnàstica rítmica a Catalunya es troben en la figura de Joan Llongueras, que a l’inici del segle XX introduí el mètode Dalcroze i la gimnàstica cal·listènica. En aquella època molts gimnasos catalans practicaven la gimnàstica sueca habitualment a l’aire lliure. El Gimnàs Garcia Alsina, fundat el 1904, n’era un dels principals defensors. La gimnàstica amb aparells i sense evolucionà, i a partir del 1953 s’organitzà el Campionat d’Espanya de gimnàstica artística en categoria femenina, època en què els exercicis contenien elements propis de la gimnàstica rítmica, com l’ús de pilotes, maces o cordes. Poc després, però, la rítmica prengué un altre camí. El 1975 s’instaurà el Campionat d’Espanya de gimnàstica rítmica, i començà a practicar-se amb assiduïtat a Catalunya. La primera catalana que destacà en l’àmbit internacional fou Marta Cantón, que fou diverses vegades campiona de Catalunya i d’Espanya, i la primera gimnasta espanyola que aconseguí un diploma olímpic, als Jocs Olímpics de Los Angeles (1984). L’any 1985 la Federació Catalana de Gimnàstica (FCG) instaurà la Copa Internacional de gimnàstica rítmica, on participaren gimnastes de nivell internacional. En la primera edició, Marta Cantón acabà en quarta posició. A cavall entre els anys vuitanta i noranta del segle XX la gimnàstica rítmica catalana arribà a un punt culminant. Teresa Fuster, Lorea Elso i Montserrat Martín es proclamaren campiones del món (1991) i d’Europa (1992) en concurs complet, a més d’aconseguir diversos podis en altres edicions d’aquests campionats. D’altra banda, les dues primeres són les gimnastes de rítmica espanyoles amb més medalles en competicions internacionals, amb un total de disset metalls. Al mateix temps aparegué la figura de Carme Acedo, del Club Patrícia de Lleida, una de les millors gimnastes de rítmica de la història d’Espanya. Aconseguí la quarta posició al concurs individual per aparells dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) i fou la primera gimnasta espanyola que obtingué una medalla d’or individual en un Campionat del Món, concretament en l’exercici de maces del Campionat del Món d’Alacant (1993). Altres gimnastes destacades foren Edi Moreno i Núria Vall-llobera. Una fita important per a Catalunya arribà amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), en què les proves de gimnàstica rítmica es disputaren al Palau dels Esports de Barcelona. Als Jocs Olímpics d’Atlanta (1996), Núria Cabanillas formà part de l’equip que aconseguí la medalla d’or en la competició de conjunts. Era la primera gimnasta catalana de rítmica que aconseguia una medalla d’or en uns Jocs Olímpics. A partir del segle XXI destacà Núria Velasco, campiona d’Espanya, que participà en els Jocs Olímpics d’Atenes (2004), Natàlia García i Júlia Usón.
El CAR de Sant Cugat agrupa les millors gimnastes de l’especialitat per formar-les. La FCG regeix totes les competicions d’àmbit català. El 2012 hi havia uns 65 clubs que practicaven la gimnàstica rítmica de competició. Alguns d’ells eren el CGR Gemma, el CGR Cerdanyola, el CGR d’Amposta, el CN Reus Ploms, el Sícoris Club, el Club Esportiu INEF de Barcelona o el Club Escola Rítmica Prat. La gimnàstica rítmica també té una gran acceptació en molts centres escolars catalans.