En l’àmbit internacional podem considerar que fins la dècada de 1970 la major part d’aproximacions històriques a l’esport tenien un caràcter descriptiu i en bona mesura amateur. Posteriorment s’ha anat consolidant una història acadèmica, sorgida en el marc de les reflexions del conjunt de les ciències socials sobre l’esport i influïda per la història social. Entre els autors que més van contribuir a aquesta nova perspectiva cal citar els sociòlegs Eric Dunning i Norbert Elias, que van vincular l’esport al procés de civilització; l’historiador nord-americà Richard Mandell, que va proposar una història cultural de l’esport; Pierre Arnaud, amb els estudis sobre esport i sociabilitat, o Jean-Marie Bröhm, hereu del Maig del 68, que realitzà una dura crítica a l’esport com a derivat del capitalisme. Aquests i d’altres teòrics, tot i les diferents perspectives, van obrir un camp d’anàlisi social inexplorat que començà a donar fruits a la dècada de 1980. No obstant aquest canvi de paradigma, certament cal constatar que en la realitat coexistiren i coexisteixen aportacions de naturalesa diferent, fruit de treballs amb ànim de crònica i estadística, i d’altres amb un interès analític i social.
A Catalunya les aproximacions acadèmiques van iniciar-se amb un apreciable retard, però no podem deixar de banda que des de molt abans hi havia hagut interès a deixar constància escrita del trajecte històric de l’esport. Durant molt de temps aquestes aproximacions eren cròniques descriptives, generalment escrites per periodistes que parlaven de fets viscuts. Entre les obres pioneres cal destacar la d’Emilio Navarro, Álbum histórica de las sociedades deportivas barcelonesas (1916), o la de Daniel Carbó, Historial del FC Barcelona (1924); i també tenia una voluntat semblant el Llibre d’or del futbol català (1928). En general, aquest tipus d’obres explicaven l’evolució d’un esport o d’un club, i es complementaven amb les primeres biografies d’esportistes –petits fulletons de to periodístic–, però no es proposaven explicar el conjunt de l’esport català ni el seu sentit en el context de la societat. De mica en mica, l’esport català començava a tenir anys per a historiar, i al final dels anys cinquanta i principis dels seixanta van aparèixer algunes publicacions que ja abastaven com a mínim cinquanta anys d’història, com ara les que analitzaven clubs com el FC Barcelona (Albert Maluquer) o el Gimnàstic de Tarragona (Josep Maria Recasens) o el Reus Deportiu, i també recopilacions estadístiques, com la de Josep Corominas, Medio siglo de atletismo en España (1964), centrada en bona part a Catalunya. En aquell panorama sobresurt la meritòria obra de Josep Iglésies Enciclopèdia de l’excursionisme (1962), que tractava tots els aspectes d’aquest esport de forma molt documentada, una obra que no tenia correspondències similars en altres disciplines. Joan Garcia Castell va escriure el 1968 una Història del futbol català, que seguia fent una feina de recopilació, i també en trobem precedents a les monografies locals, com la de Josep Rosell sobre el futbol a Sabadell el 1956.
Portada d’El bàsquet a Catalunya, síntesi històrica del basquet català fins el 1938
Enciclopèdia Catalana
No va ser fins els anys setanta que es van produir aproximacions des de l’àmbit acadèmic i amb voluntat d’historiar l’esport com un aspecte de la realitat social, en un renovat interès per estudiar la societat de masses. Cal citar en aquest sentit la tesi doctoral pionera de l’historiador Josep Florit, presentada el 1971 a la Universitat de Barcelona amb el títol Sociedad y deporte en España, que va romandre inèdita. Més incidència va tenir la publicació el 1972 del llibre del jove economista Joan Josep Artells Barça, Barça, Barça, esport i ciutadania, que plantejava per primera vegada el vessant social i polític de l’esport, en una etapa en què les prevencions de molts intel·lectuals marxistes dificultaven molt aquest tipus d’aproximacions. Un altre heterodox, Manuel Vázquez Montalbán, va fer una altra aportació significativa en el llibre escrit amb Andreu Mercè Varela Cien años de deporte, que també volia posar en relleu la importància social de l’esport. També hi va contribuir un dels volums de la magna Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936, obra d’Alexandre Galí editada el 1983. La candidatura olímpica de Barcelona va afegir noves expectatives en la dècada dels vuitanta, d’on van sortir llibres com el de Josep Porter i Albert Suñé, 100 anys d’esport català (1988); el primer dossier dedicat al tema per part de la revista L’Avenç, el 1986; la tesi doctoral de Francisco Lagardera sobre els orígens de l’esport a Catalunya el 1991, o les primeres aproximacions al paper de la dona en l’esport fetes per Mila García el mateix any. Aquestes darreres aportacions formaven part dels primers intents de normalització des de la ciència històrica autòctona, a les quals es van afegir les primeres obres de Xavier Pujadas i Carles Santacana, especialment la seva Història il·lustrada de l’esport a Catalunya, que consta de dos volums, publicats el 1994 i el 1995. Aquesta obra constituí la primera síntesi històrica de l’esport català, va obrir una nova dimensió metodològica i ha estat una base sòlida per a una perspectiva de rigor acadèmic que han seguit autors com Sixte Abadia (tesi sobre l’esport i la transició política), Lluís Puyalto (El bàsquet a Catalunya) o Josep Casanovas, estudiós entre altres aspectes de l’olimpisme i curador de la primera edició catalana de les Lliçons de pedagogia esportiva de Coubertin. Arran dels Jocs Olímpics del 1992 es van publicar obres sobre l’evolució històrica de l’esport en diverses localitats catalanes com Granollers, Reus, Terrassa, Girona, Sant Just Desvern, Tarragona, Vic o Mataró, que per primer cop integraven la història de l’esport en la història de les respectives localitats. En els darrers anys ha estat més habitual la implicació d’historiadors acadèmics en temàtiques esportives, com Jaume Sobrequés, Josep M. Solé Sabaté, Pere Anguera i Joan Villarroya, entre d’altres; així com també l’edició de múltiples monografies històriques sobre clubs i federacions, la majoria d’ocasions amb motiu de commemoracions i aniversaris, amb sort desigual. Al marge dels professionals de la història, cal tenir presents els treballs d’especialistes en el món de la premsa, la literatura o l’educació que han dedicat atenció preferent a la perspectiva històrica, com en el cas de Joaquim Molas o Conrad Vilanou. També hi ha un estol de periodistes esportius que han aprofundit en els aspectes històrics, com Andreu Mercè Varela, Enric Pujol, David Salinas, Antoni Closa, Jordi Finestres o Xavier G. Luque, així com estudiosos que s’han especialitzat en algun esport, com Joan Vidal i Vicent Martínez en el futbol, o en diversos esports d’un mateix territori, com Josep Palou a Lleida. A aquest conjunt d’aportacions cal sumar-hi els esforços per recuperar documentalment la història de l’esport català, tasca en la qual destaquen les recopilacions bibliogràfiques a cura de Xavier Torrebadella, la feina feta des de la Biblioteca de l’Esport i l’edició de la col·lecció “Textos de Cultura i Esport”, que recuperen documentació original per a la història de l’esport.