La pista de joc, de superfície llisa, té forma rectangular (habitualment 40 x 20 m) i la delimiten unes tanques de poc més d’un metre d’alçària.
L’hoquei sobre patins modern nasqué al final del segle XIX a Anglaterra, on hi havia moltes pistes de fusta per a patinar sobre rodes, que s’havien posat de moda en algunes ciutats europees com Londres, París o Berlín, i també als Estats Units. El seu origen és el rink polo o roller polo, un primitiu hoquei sobre patins que segons algunes fonts sorgí quan l’anglès Edward Crawford, en tornar d’un viatge a Chicago i conèixer l’hoquei sobre gel, portà idees de nous esports a Londres, entre ells l’hoquei amb patins de rodes. Segons el National Museum of Roller Skating de Lincoln (Nebraska, Estats Units), el primer partit es va jugar el 1878 al Denmark Roller Rink de Londres.
En el seu llibre The Early Years of English Roller Hockey 1885-1914, l’anglès Roger Pout documenta que l’any 1885 Harry Brevett i un grup d’amics “colpejaven una pilota amb pals sobre uns patins de rodes” en el Lava Roller Skating Rink de Grove Lane, a Denmark Hill, al sud de Londres. Aquest és l’origen de l’hoquei sobre patins tradicional, perquè els participants en aquell partit de Denmark Hill formaren el 1886 un comitè a Crystal Palace per a crear el primer reglament i el 1900 fundaren la Crystal Palace Rink Polo Association, que l’1 de desembre de 1904 es convertí en l’Amateur Rink Hockey Association i posà en marxa les primeres competicions oficials amb equips de Londres i rodalies. D’allà saltà al continent europeu, on el 1910 es jugà el primer torneig internacional que jugaren a París el Centaur Roller Club i el Metropolitan d’aquesta ciutat més el Royal Rink Hockey Club de Brussel·les, que en fou el guanyador. El roller polo que es jugava als Estats Units, on el 1882 es fundà a Dayton (Ohio) la National Roller Polo League, es quedà amb un reglament més semblant a l’hoquei sobre gel i acabà derivant en l’hoquei en línia.
L’arribada a Catalunya
La moda del patinatge sobre rodes arribà a Catalunya al final del segle XIX, i els patinadors més experts s’atreviren amb l’hoquei sobre patins. El primer partit documentat es disputà el 26 de febrer de 1905, segons una notícia publicada l’1 de març a La Vanguardia i el 4 de març a Los Deportes. Es jugà a l’Sportmen’s Club (1903-06), que tenia les seves instal·lacions al Saló de Sant Joan de Barcelona (ara Lluís Companys), entre el Palau de Justícia i el parc de la Ciutadella, entre les quals tenia una pista de patinatge. Allà, en el marc d’un festival poliesportiu, s’enfrontaren dos equips formats per socis del club, tots ells catalans. A l’equip vermell, que guanyà per 2 a 1, jugaren Casajuana, Bracons, Miró, Bassas i Ortoll, i en el blau, Trujillo, Puig, Canal, Bassas i Esteve.
Partit entre el Reus Deportiu i el RCD Espanyol el 1950
Arxiu Reus Deportiu
El mateix 1905 es jugaren uns quants partits més i durant els anys següents se’n celebraren d’altres en les nombroses pistes de patinatge que hi havia a Barcelona, com l’Skating Ring Sport, l’Iris Park, el Kursaal o el Turó Park, i fins i tot en places públiques o als frontons Colom i Comtal. Alguns d’aquells equips pioners, tots desapareguts, eren l’Sport Hockey Club, l’Indians, el Quatre Gats, l’Skating Hockey Club, el Kursaal Skating Hockey Club, l’Athletic Hockey Club, l’Hispània o l’Skating Club Catalunya.
Malgrat això, l’hoquei sobre patins tardà a organitzar-se a Catalunya, on l’activitat decaigué al final de la dècada de 1910, en contrast amb Anglaterra, França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica o Itàlia, que crearen les seves federacions i competicions. El 21 d’abril de 1924 els quatre primers constituïren a Montreux (Suïssa) la Fédération Internationale de Patinage à Roulettes (FIPR), que englobà les disciplines d’hoquei patins, patinatge artístic i patinatge de velocitat sota la presidència del suís Fred Renkewitz, que dirigí el nou organisme fins que el 1960 el substituí el català Victorià Oliveras de la Riva i adoptà el nom de Fédération Internationale de Roller Skating (FIRS). A l’abril de 1926 la FIPR organitzà el primer Campionat d’Europa a la ciutat anglesa de Herne Bay amb la participació de sis països (Anglaterra, França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica i Itàlia). Anglaterra, que fou la campiona, guanyà el primer dels seus dotze títols consecutius.
Neix la Federació Catalana
L’hoquei sobre patins revifà a Catalunya a mitjan dels anys vint amb l’aparició de nous clubs, set dels quals (Skating Club Catalunya, Skating Hockey Club, Unió Universitària, Hockey Patí Club Barcelona, Racing Hockey Club, Fellows i Rollschuhe, tots de Barcelona) iniciaren el 1928 la fundació de la Federació Catalana d’Hoquei Patins amb l’adaptació i traducció dels estatuts que Luigi Pironti di Campagna, un italià establert a Barcelona que fou jugador, àrbitre i entrenador, portà de la federació del seu país, fundada el 1922. Aquell hoquei sobre patins, però, era molt diferent al d’ara. Els equips els formaven cinc jugadors i un suplent, que només podia jugar per lesió o avaria en el patí d’un titular. Eren els jugadors, considerats de primera o de segona, els que marcaven la categoria dels equips, i el reglament també era diferent del de la resta d’Europa, ja que a Catalunya es jugava amb un disc de fusta similar al de l’hoquei sobre gel, i la majoria de pistes eren delimitades només per uns quants taulons de fusta. A Europa, en canvi, es jugava amb una bola de fusta o de cautxú, i les pistes tenien tanques.
El 1930 s’oficialitzà la constitució de la Federació Catalana, amb Pironti de president, i es disputà el primer Campionat de Catalunya amb la participació de deu equips (Skating Club Catalunya A i B, Skating Hockey Club A i B, Hockey Patí Club Barcelona A, B i C, Unió Universitària, Rollschuhe i Júnior), que jugaren una lligueta a les pistes de l’Skating Hockey Club i el Luna Park. La final la disputaren l’SC Catalunya A i l’Skating HC a la pista del Maricel Park, un parc d’atraccions situat a Montjuïc. El primer partit, jugat l’11 de setembre, acabà en empat i uns quants dies després se’n disputà un altre, que guanyà l’SC Catalunya i fou el primer campió català de la història amb un equip format per Mariano Masiques, Febrer, Barroso, Joan Clascà i Casals. Alguns mesos abans, en la inauguració de la mateixa pista el 28 d’agost de 1930, s’havia disputat el primer partit de la selecció catalana que s’enfrontà a l’Skating Club Catalunya i acabà 4-4. L’SC Catalunya fou el millor equip català abans de la Guerra Civil Espanyola, ja que guanyà sis títols i la Unió Universitària, dos.
En els seus inicis, l’hoquei sobre patins es practicava a Barcelona ciutat, però aviat arrelà a Girona i Cerdanyola del Vallès. Malgrat que en aquesta darrera població ja s’hi jugaven partits des del 1930, el Cerdanyola Club d’Hoquei, actualment el degà de Catalunya, no es fundà fins el 1936, però la seva inscripció oficial es produí el 1940, tres anys després de proclamar-se campió català de segona categoria. A Girona, el Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG) creà un equip a mitjan anys trenta, però el primer club de la ciutat a inscriure’s a la Federació Catalana fou l’Agrupació Esportiva Gironina, que jugà el Campionat de Catalunya la temporada 1939-40, la següent es convertí en el Girona Hoquei Club i el 1941 i el 1942 fou campió. Els germans i cosins Humet, al Cerdanyola, i August Serra, al Girona, foren els jugadors més destacats.
La represa després de la guerra
La Guerra Civil Espanyola, però, feu desaparèixer molts jugadors i clubs, i els que sobrevisqueren s’hagueren d’adaptar a les normes del règim franquista. Així, per exemple, l’Skating Club Catalunya desaparegué i l’Skating Hockey Club es refundà com a Patín Hockey Club. Malgrat que només guanyà un títol important, el Campionat d’Espanya del 1950, fou un club de referència a Barcelona i el 1945 inaugurà unes noves instal·lacions a l’actual plaça de Francesc Macià, que estigueren en funcionament fins el 1958.
Joan Sabater (a l’esquerra) en el seu debut amb el Reus Deportiu
Arxiu Reus Deportiu
Al principi dels anys quaranta la Federació Catalana d’Hoquei Patins passà a ser Federació Catalano-Balear sota la presidència de Laureà Medina, que es mantingué fins el 1944, quan fou nomenat vicepresident de la Federación Española de Hockey Patines creada aquell any. El 1944 també es jugà el primer Campionat d’Espanya, la fase final del qual tingué lloc a la pista de Piscines i Esports de Barcelona. L’Espanyol, que havia guanyat el títol català, fou el primer campió estatal en superar per 4-1 el Cerdanyola a la final amb un equip format per Mateu Vilella, Joan Clascà, Lluís Rubio, Jaume Humet, Jordi Trias i Tito Mas.
Durant la dècada de 1940 l’hoquei sobre patins s’estengué a poblacions com Reus, Vilafranca del Penedès o Sabadell. A Reus, el 1942 es fundà la secció d’hoquei sobre patins del Club Natació Reus Ploms, que el 1946 es proclamà campió d’Espanya amb un equip en què destacaven els germans Bergadà i Salvador Felip. I el 1945 nasqué la del Reus Deportiu, que el 1952 guanyà el seu primer Campionat d’Espanya amb un equip format per Sentís, Pijoan, Orpinell, Magriñà, Grau i Sans.
També nasqué el Trofeu Germans Pironti, amb el Cerdanyola com a primer campió (1941), i les seccions del FC Barcelona i del RCD Espanyol. La del Barça es creà l’1 de juny de 1942, i el 17 de juliol debutà a Vilafranca del Penedès, on perdé un amistós contra el Sants per 4-3. Aquell mateix any, amb un equip format per Mateu Vilella, Mir, Fau, Carreté, Hernández i Sech, guanyà la Copa Deporte Patín i fou subcampió de Catalunya, però el següent es disolgué per manca d’instal·lacions i no reaparegué fins el 1947. L’Espanyol es creà l’agost del 1942 després de la fusió del Turó, de primera categoria, i l’Alfa, de segona, sota l’impuls de Joan Antoni Samaranch, que havia jugat de porter. Debutà el 4 d’octubre de 1942 i guanyà 14-6 a l’Arenys de Mar amb un equip format per Santamaria, Valsecchi, Closa, Depullés i Paco Mas, i després guanyà el Campionat de Catalunya amb Seebold, Paco Mas, Noguera, Rubio, Tito Mas i Jordi Trias com a base. Durant els anys quaranta i cinquanta guanyà 14 Campionats de Catalunya i 11 d’Espanya.
Al desembre del 1944, el Consejo Nacional de Deportes fusionà les federacions espanyoles d’hoquei sobre herba i hoquei sobre patins per crear la nova Federación Española de Hockey y Patinaje. La Federació Catalana la presidís a partir del 1945 un home de l’hoquei sobre herba, Lluís Ysamat, i la vicepresidència fou per a Miquel Moragas, que ocupava idèntic lloc a la federació d’hoquei sobre patins amb Laureà Medina i havia estat president interí durant uns quants mesos.
Canvi del disc per la bola i època daurada
A l’inici de la temporada 1945-46 es feu un canvi històric. A instàncies de Samaranch, s’adoptà el reglament de la FIPR i es canvià el disc per la bola, com a la resta d’Europa, i la Federació Espanyola fou admesa a la internacional. Els millors clubs catalans pogueren competir contra els d’altres països i alguns, com el Paço d’Arcos portuguès i el Novara i el Monza italians, vingueren a Catalunya i jugaren contra l’Espanyol, el Patín, el Reus Ploms, el Girona, el Vilafranca i la selecció catalana. L’Espanyol fou el primer equip de l’Estat que sortí a l’estranger quan el 1947 representà Espanya a la Copa de les Nacions de Montreux.
El reconeixement internacional de la Federació Espanyola implicà el debut oficial de la selecció estatal en els campionats d’Europa i del món, que des del 1939 es disputaven al mateix temps després que el 1936 Alemanya organitzés a Berlín un primer Mundial conjunt amb el patinatge artístic i la velocitat. Samaranch fou designat seleccionador espanyol, i formà un equip que debutà en el Mundial-Europeu de Lisboa del 1947 amb un tercer lloc. Cinc jugadors de l’Espanyol (Pere Nadal, Lluís Rubio, Tito Mas, Jordi Trias i Lluís Gallén), dos del GEiEG (Ramon Bassó i Emili Caula) i un del Girona (August Serra) formaren la selecció.
L’hoquei sobre patins cada dia tenia més adeptes a Catalunya i s’anava estenent a Espanya. L’Espanyol, que guanyà vuit Campionats de Catalunya consecutius entre el 1946 i el 1953, era l’equip de referència i el 1949, reforçat amb Bassó i Serra, fou subcampió de la Copa de les Nacions de Montreux i tornà a formar la base de la selecció espanyola que també fou subcampiona del món i d’Europa amb un equip format per Nadal, Serra, Bassó, Trias, Mas , Soteras, Felip i Vallmajó.
La gran explosió arribà el 1951, quan Barcelona organitzà el setè Campionat del Món i dissetè d’Europa, que es jugà al Pavelló de l’Esport descobert de la Gran Via, amb capacitat per a 13.000 espectadors. Hi participaren onze països, i la selecció espanyola guanyà per primera vegada, amb un equip format només per catalans: Josep Soteras, Joan Orpinell, August Serra, Tito Mas, Jordi Trias, Ramon Bassó, Josep Llinàs, Joan Antoni Zabalia, i Joan Antoni Samaranch com a seleccionador.
El 1954 Barcelona tornà a acollir el Mundial-Europeu en el mateix escenari i la selecció espanyola repetí títol amb Zabalia, Soteras, Serra, Orpinell, Trias, Mas, Francesc Boronat, Pere Gallén, Manel Puigbó i Pere Magriñà. Aquell mateix any es creà la Federació Espanyola de Patinatge (FEP), presidida per Samaranch, i la Catalana també passà a ser de Patinatge. L’any següent Espanya assolí un tercer títol mundial, a Milà, amb Zabalia, Orpinell, Boronat, Puigbó, Pere Gallén, Trias, Serra, Roca, Ovies i Largo.
L’hoquei sobre patins seguia creixent i s’anaven creant clubs i competicions, com les 24 Hores de Cerdanyola (1955). L’Espanyol seguí mantenint l’hegemonia, però li sorgiren més rivals. Després del Girona i el Patín, el Reus Deportiu i el FC Barcelona també guanyaren Campionats d’Espanya: el Reus (1952), amb Sentís, Pijoan, Orpinell, Magriñà i Grau, i el Barça (1953), amb Largo, Prieto, Rovira, Pere Gallén, Bargalló i Costa. La selecció espanyola, però, només guanyà dos títols grans en una dècada: l’Europeu del 1957, el primer separat del Mundial, i el Mundial del 1964, tots dos a Barcelona. En aquest darrer jugaren Largo, Puigbó, Enric Roca, Josep Barguñó, Ton Parella, Enric Carbonell, Josep Maria Salarich, Joaquim Vilallonga, Humbert Ferrer i Robert Vilella.
L’era del Voltregà i el Reus
Al final dels cinquanta entrà en escena el Club Patí Voltregà, fundat per Victorià Oliveras de la Riva. L’equip de Sant Hipòlit, primer amb jugadors barcelonins com Zabalia, Parella, Gallén, Salarich, Vilella, Barguñó o els germans Humbert i Pico Ferrer i després amb els de casa com Cabanas, Sala, Ordeig, Nogué i Recio, marcà, juntament amb el Reus Deportiu, la dècada dels anys seixanta i principi dels setanta amb permís del Vilanova i el Mataró, que també tingueren equips potents, i el Barça, que a mitjan anys setanta inicià una primera etapa triomfant que el portà a guanyar-ho gairebé tot durant més d’una dècada.
El Voltregà guanyà el Campionat de Catalunya del 1959 i el d’Espanya del 1960, i el 1965 assolí un històric triplet en conquerir el Campionat de Catalunya, el d’Espanya i la primera edició de la Lliga espanyola, que jugaren els millors equips dels campionats regionals. El 1966 el Voltregà guanya la primera Copa d’Europa, nova competició creada per la FIRS –que presidia el mateix Oliveras–, després de superar el Monza italià a doble partit amb un equip dirigit per Jordi Trias en el qual despuntava un jove Ramon Nogué, que debutà amb la selecció guanyant el Mundial de São Paulo amb Vilella, Jaume Capdevila, Joaquim Vilallonga, Carbonell, Joan Sabater, Joan Vila i Santi Garcia. Uns quants anys més tard, Nogué fou el líder del Voltregà, que amb Cabanas, Ordeig, Humbert Ferrer i Recio, i dirigit per Pere Gallén, conquistà entre els anys 1974 i 1977 dues Copes d’Europa més, dues Lligues i dues Copes d’Espanya.
El Reus visqué la seva època daurada entre el 1966 i el 1973 en guanyar sis Copes d’Europa seguides (1967-72), quatre Copes d’Espanya, tres Lligues espanyoles i les quatre primeres Lligues estatals de divisió d’honor, campionat creat la temporada 1969-70 –inicialment només amb catalans– que substituí el de Catalunya, que els reusencs havien conquerit el 1967. Dirigit per Andreu Borràs i liderat per Joan Sabater, també destacaren Santi Garcia, els germans Joaquim i Joan Maria Vilallonga, Josep Maria Rabassa, Pep Giralt, Salvador Salvat, Bartomeu Olivé, Manel Boronat o Pere Jornet. Sabater fou també el líder de la selecció espanyola que conquerí tres títols mundials (1970, 1972, 1976), aquest darrer com a seleccionador, mentre que en els dos primers aquesta funció la feu Pere Torras, que més tard presidí la federació catalana (1982-2002).
Final de la Copa d’Europa del 1972 entre el Reus Deportiu i el Novara, que guanyà l’equip català
Arxiu Reus Deportiu
Jugadors com Santi Garcia, Joaquim Vilallonga, Joan Vila i Ramon Nogué foren els primers a guanyar quatre títols, igualant Sabater i Francesc Boronat, amb dos com a jugador i dos com a tècnic. Carles Trullols també arribà als quatre títols mundials com a porter de la selecció espanyola, i n’afegí un cinquè com a seleccionador.
Barça, Igualada i, de nou, Barça
Trullols també visqué la primera gran època daurada del Barça, que sense ell ja havia guanyat dues Copes d’Europa consecutives (1973, 1974), dues Copes d’Espanya (1972, 1975) i dues Lligues (1974, 1977) amb un equip dirigit per Josep Lorente en què destacaven Ramon Pons, Josep Ramoneda, Joan Vila, Joan Brasal, Joaquim Vilallonga, Manel Chércoles, Jordi Villacorta i Sergi Centell, i en el qual també entraren Jordi Vila-Puig i Ricard Torres. Amb l’arribada de Trullols la temporada 1977-78, els blaugrana formaren un cinc de somni (Trullols, Vila-Puig, Villacorta, Torres i Centell) que, amb les incorporacions de Quim Paüls, el germans Josep Enric i Joan Torner, Héctor Venteo, Joan Ayats i Josep Llonch, encadenà diversos triplets, pòquers i ratxes consecutives de títols, entre d’altres vuit Copes d’Europa (1978-85), sis Lligues (1977-82) i sis Supercopes d’Europa (1981-86).
En aquella època el Barça de Lorente monopolitzà la selecció espanyola, que el 1980 guanyà el Mundial de Xile amb sis blaugranes (Trullols, Vila-Puig, Villacorta, Torres, Centell i Paüls) més Josep Enric Torner, Quico Alabart, Joan Antoni Zabalia fill i el porter asturià Ismael Mori, i quatre Europeus consecutius (1979, 1981, 1983, 1985), tots sota la direcció d’Enric Roca tret del darrer, amb Jordi Brunet.
El 1977 havia vist la llum una segona competició europea de clubs, la Recopa, que el 1984 guanyà el Reus Deportiu, i el 1981 en nasqué una tercera, la Copa de la CERS, que el 1986 conquerí el Tordera. L’aparició del Liceo de La Corunya, el primer equip no català que guanyà la Lliga (1983) –el Cibeles d’Oviedo havia estat el 1980 el primer no català que obtingué un títol estatal en adjudicar-se la Copa del Rei–, començà a competir amb el Barça, que el 1987, després de guanyar la Recopa, encadenà sis temporades sense aconseguir cap trofeu.
Aquests anys (1988-93), guanyaren el Liceo, el Noia, que guanyà una Lliga, una Copa d’Europa i una Supercopa d’Europa amb un equip liderat pels germans Torner, i l’Igualada, que el 1989 aconseguí la seva primera Lliga i fins el 1999 n’obtingué quatre més, dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, sis Copes d’Europa, cinc Supercopes d’Europa i quatre Lligues Catalanes, nova competició que la Federació Catalana creà el 1990 i que desaparegué el 1999. Per aquell Igualada, que primer dirigia Roc Mestres, en la millor època Carlos Figueroa i després Albert Tarrida, hi passaren jugadors com Carles i Albert Folguera, Joan Carles, Santi Carda, Pep Benito, Xavi Gimeno, David Gabaldón, Jordi Guillén, Quim López, Joan Ayats, Jaume Llaverola, Eduard Polan, David Cáceres o Ivan Tibau, tots internacionals. Carles Folguera, Joan Carles, Ayats i Benito foren campions del món el 1989 amb una selecció en què també hi havia Josep Enric Torner, Ferran Pujalte i Toni Rovira.
El somni olímpic
Aquella selecció la dirigia Carles Trullols, que també fou el tècnic de l’equip espanyol que participà en els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), on l’hoquei sobre patins fou un dels esports de demostració. En el torneig olímpic, celebrat en tres fases –la primera a Vic i Sant Sadurní d’Anoia, la segona a Reus i la final al Palau Blaugrana–, hi participaren dotze seleccions, però l’espanyola, perdé la final contra Argentina. Els catalans Carles Folguera, Ramon Canalda, Joan Carles, Ferran Pujalte, Santi Carda, Joan Ayats, Toni Rovira i Pep Benito formaren part d’aquella selecció. El somni olímpic, però, fou efímer perquè el Comitè Olímpic Internacional no inclogué mai l’hoquei sobre patins.
Tres anys després dels Jocs Olímpics, Carles Folguera, David Gabaldón i el tècnic Carlos Figueroa deixaren l’Igualada i anaren al Barça, que el 1994 havia acabat la seva sequera guanyant la Copa del Rei, i que amb jugadors com Negro Paéz, Gaby Cairo, Joan Carles i Ferran Pujalte, i Beto Borregán, recuperà el camí dels èxits. El Barça inicià un nou cicle guanyador que el portà a guanyar tretze Lligues consecutives (1998-2010), nou Lligues europees –la competició que substituí la Copa d’Europa–, i deu Supercopes d’Europa, entre molts altres títols, del 1997 al 2011. A la banqueta, s’hi assegueren també Quim Paüls, Ferran Pujalte i Gaby Cairo, i, a l’equip, hi entraren jugadors com Enrico Mariotti, Panchito Velázquez, David Páez, Ramon Benito, Aitor Egurrola, Miquel Masoliver, Sergi Panadero, Carlos López, Mia Ordeig, Lluís Teixidó, Reinaldo García, Sergi Fernández, Marc Torra, Marc Gual i Pablo Álvarez.
Plantilla del Club Esportiu Noia de la temporada 1988-89 campiona de la Copa d’Europa
Enciclopèdia Catalana
El Reus revisqué vells èxits guanyant dues Copes de la CERS, una Supercopa d’Europa, una Intercontinental, un Mundial de Clubs i una Copa del Rei, i el 2009 i el 2011 conquerí la Copa d’Europa i l’OK Lliga. La Lliga europea la guanyà amb Carlos Figueroa a la banqueta i un equip format per Guillem Trabal, Negro Páez, Jordi Garcia, Toni Sánchez, Marc Gual, Xavi Caldú, Pedro Gil, Jordi Molet i Matías Platero, i l’OK Lliga, nom que la divisió d’honor adoptà la temporada 2002-03, amb Alejandro Domínguez com a tècnic i els jugadors Trabal, Páez, Gual, Caldú, Molet, Albert Casanovas i Raül Marín.
El potencial de l’hoquei sobre patins català arribà a la seva màxima expressió el segle XXI, quan també guanyaren títols el Blanes (Copa del Rei 2001), el Voltregà (Copa CERS 2002), el Vilanova (Copa CERS 2007) i el Mataró, que conquerí la Copa CERS el mateix any que perdé la màxima categoria (2009). El Vic també afegí dues Copes del Rei més (2009, 2010) a la primera que guanyà l’any 1999, fou dues vegades subcampió de la Lliga europea (2009, 2010) i conquerí dues Supercopes d’Espanya (2010, 2011), i el Noia, que el 1998 havia fet un doblet Copa del Rei i Copa CERS, repetí títol el 2008 al torneig del KO.
Catalunya... i Espanya
Jugadors i seleccionadors catalans campions el món
La selecció catalana, per la seva banda, reaparegué l’any 2000 a Igualada en un partit d’homenatge a Albert Folguera en què, amb Joan Ayats com a tècnic, s’enfrontà a l’equip local. Feia 13 anys, des d’un torneig amistós el 1987 a Alberic sota la direcció de Jordi Alegret, que la selecció absoluta no en disputava cap. El 2001 en jugà un altre contra Itàlia en homenatge a Santi Carda amb Manel Barceló com a tècnic i el 2002, l’any que Ramon Basiana substituí Pere Torras com a president de la catalana, Jordi Camps esdevingué el nou seleccionador i començà una gran activitat. El 28 de desembre de 2002 Catalunya jugà contra Portugal en el Palau Blaugrana; el 2003 fou convidada a la Copa de les Nacions de Montreux juntament amb Espanya, però el Govern espanyol intervingué perquè li retiressin la invitació; el mateix any disputà dos partits més contra Itàlia i Argentina, i al mes de març del 2004 jugà el Torneig de la Hispanitat de Xile.El 26 de març de 2004, el Comitè Central de la FIRS, que des del 1991 presidia el català Isidre Oliveras de la Riva, reconegué la Federació Catalana de Patinatge com a membre provisional en una reunió a Miami, a l’espera de la ratificació definitiva en l’Assemblea que s’havia de fer el 26 de novembre a Fresno. Abans, Catalunya participà en la Golden Cup de Blanes, torneig inclòs en el calendari del Comitè Internacional de Rink Hockey, que guanyà com també ho feu el 2005, el 2008, el 2009, el 2010 i el 2011. I a l’octubre del mateix 2004 participà en el Mundial B de Macau, on guanyà el títol golejant Anglaterra a la final (6-0) i obtingué l’ascens al Mundial A que l’any següent s’havia de disputar a San José (Estats Units). L’equip, dirigit per Jordi Camps, el formaren Víctor Agramunt, Ernest Freixes, Abraham Bagés, Jordi Rodríguez, Quim Casalí, David Busquets, David Cáceres, Juli Anguita, Josep Manel Edo i Ivan Tibau, el capità, que el 2011 fou nomenat secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya.
Però Catalunya no jugà mai el Mundial A perquè a l’Assemblea de la FIRS de Fesno la pressió diplomàtica del Govern de l’Estat i de la federació espanyola sobre diversos països propicià una caòtica votació a mà alçada que acabà amb la no ratificació de l’acord del Comitè Central a Miami i la dimissió d’Oliveras com a president. Curiosament, Catalunya i Espanya s’havien enfrontat diverses vegades durant els anys quaranta i cinquanta, en plena dictadura franquista. La federació catalana portà el “cas Fresno” al TAS, que ordenà la repetició de l’assemblea per les irregularitats en la votació. La nova assemblea se celebrà el 29 de novembre de 2005 a Roma amb Sabatino Aracu com a nou president de la FIRS. Aquesta vegada la votació fou secreta, però seguiren les pressions i el resultat tornà a ser contrari per a Catalunya.
El novembre del 2006, però, la Federació Catalana de Patinatge fou admesa com a membre adherit a la Confederació Sud-americana de Patinatge i pogué jugar de manera oficial la Copa Amèrica, en què fou dues vegades segona (2007, 2008) i es proclamà campiona el 2010, a Vic, amb un equip format per Sergi Fernández, Romà Bancells, Jordi Bargalló, Marc Gual, Mia Ordeig, Sergi Panadero, Titi Roca, Roger Rocasalbas, Marc Torra i Jaume Llaverola, dirigit per Jordi Camps.
Els deu jugadors havien estat internacionals amb la selecció espanyola, que a l’inici del segle XXI guanyà els sis Europeus en què participà i cinc dels sis Mundials, el primer el 2001. Guillem Trabal i Pedro Gil sumaren cinc títols mundials, xifra que cap jugador no havia assolit mai, i quatre Mia Ordeig, Marc Gual i Marc Torra, mentre que el seleccionador Carles Feriche es convertí en el que més en guanyà en tota la història, quatre, cinc comptant el que havia conquerit l’any 2000 amb la selecció femenina. Pel que fa als Campionats d’Europa, Pedro Gil en guanyà sis de consecutius, la qual cosa el convertí en el jugador que més en té.
Les dones també guanyen
Partit d’hoquei sobre patins de la Copa Amèrica del 2010 entre les seleccions femenines de Catalunya i Argentina
Arnau Jaumira
Malgrat que els primers equips femenins del món es formaren durant els anys deu del segle XX a Anglaterra, les dones tardaren molts anys en tenir competicions oficials. A Catalunya es crearen equips cap als anys trenta i quaranta, quan l’Skating Hockey Club i la Unió Universitària primer, i el Patín o el Patria després, entre d’altres, jugaren alguns partits. Les primeres competicions oficials no arribaren fins els vuitanta, quan es formaren lligues a Alemanya, Itàlia i Holanda, mentre que a Espanya, la primera Lliga femenina l’organitzà la Federació Catalana de Patinatge la temporada 1989-90. La jugaren cinc equips: CH Canet, CP Corbera, CH Sant Feliu de Codines, CH Santa Perpètua i CH Badia, que fou el primer campió.
El 1993 es creà el Campionat d’Espanya, que en les primeres sis edicions guanyà el Club Natació Igualada, i després l’Arenys de Munt, el Bigues i Riells, el Salt i el Voltregà, el gran dominador de la primera dècada del segle XXI. Les de Sant Hipòlit guanyaren cinc Campionats d’Espanya, cinc Copes de la Reina –instaurada la temporada 2005-06–, dues Copes d’Europa –nascuda el 2007–, dues OK Lligues i vuit Lligues Catalanes. L’OK Lliga substituí la temporada 2008-09 el Campionat d’Espanya, però en la primera edició no hi participaren els equips catalans perquè la Lliga Nacional Catalana tenia més nivell i era més barata. El primer campió català de l’OK Lliga fou el Cerdanyola, que el 2010 feu el doblet en guanyar també la Copa de la Reina que el 2009 conquerí el Vilanova.
Poc després de crear-se la Lliga Catalana, la Federació Espanyola formà la primera selecció femenina de la història, que jugà l’Europeu de 1991 amb un equip dirigit per Catxo Ordeig format només per catalanes: Mònica Catalán, Montse Garcia, Núria Guerrero i Leonor Fuentes (Badia), Sandra Morro, Judith Ferrer i Noemí Dulsat (Canet), Sonia Lorca i Quima Jiménez (Santa Perpètua), i Mariona Carmona (Sant Feliu de Codines). I el 1992 debutà en un Mundial, en el qual fou setena amb un equip en el qual repetiren Mariona Carmona, Noemí Dulsat, Montse Garcia, Núria Guerrero i Quima Jiménez, i s’estrenaren Teresa Torrents, Minerva Contreras, Concepció Fontanilles, Gemma Ariza i Judit Ferrer.
Aviat arribaren els èxits amb la conquesta de dos Mundials (1994, 1996) i un Europeu (1995), els tres amb Miquel Umbert com a tècnic. El primer amb un equip format només per catalanes i el segon i el tercer amb l’aportació d’una sola jugadora de fora. Mònica Catalán, Noemí Dulsat, Mariona Carmona, Raquel Santiago, Concepció Fontanillas, Teresa Torrents i Aida Cortés participaren en els tres campionats; Montse Garcia en els dos primers, i Judit Ferrer, Sílvia Borràs i Susanna Castilla en el darrer. Posteriorment, arribaren dos títols mundials més (el 2000 amb Carles Feriche com a seleccionador i el 2008 amb Joan Solé), en els quals doblaren Carla Giudici i Marta Soler i també hi intervingueren Ester Artigas, Marta Bartrés, Mariona Carmona, Mònica Catalán, Marina Majó, Tània Pardo, Mònica Piosa i Raquel Santiago (2000) i Cristina Barceló, Carla Dorca, Maria Majó, Anna Romero i Laia Salicrú (2008). I el 2009 i el 2011 es guanyaren dos Europeus més, el primer amb Joan Solé a la banqueta, i el segon amb el també asturià establert a Catalunya Alberto Mazón com a tècnic.
La selecció catalana, per la seva banda, debutà al desembre del 2003 en un amistós contra Portugal al Palau Blaugrana amb un equip dirigit per Josep Enric Torner i format per Cristina Roca, Tània Pardo, Mariona Carmona, Emma Corominas, Marta Soler, Cristina Barceló, Noemí Dulsat, Carla Giudici, Raquel Santiago i Marta Bartrés. El debut en una competició internacional es produí el 2006 a la Golden Cup de Blanes, que Catalunya guanyà aquell any, el 2007 i el 2009, i el mateix 2006 participà en la primera Copa Amèrica femenina, on les catalanes foren terceres, mentre que en les edicions del 2007 i el 2010 foren segones. El primer títol a la Copa Amèrica arribà el 2011, amb Josep Maria Barberà a la banqueta i un equip format per Vicky Rodríguez, Ester Nadal, Berta Tarrida, Anna Romero, Caterina Ortega, Maria Majó, Cristina Barceló, Anna Casarramona, Maria Díez i Marta Mompart.