Alguns jocs estan institucionalitzats, com els esports, mentre que en d’altres les regles resten a la voluntat de pacte dels jugadors. Alguns jocs estableixen la competició entre els participants, mentre que d’altres no distingeixen guanyadors i perdedors. En el camí que segueix un joc motor per esdevenir esport, hi ha diferents estadis: joc improvisat, joc de tradició, joc de tradició local regulat per institucions i joc de competició i institucionalitzat internacionalment (esport).
El joc com a creador de cultura
El joc i l’esport són extraordinaris fenòmens socials, que mobilitzen energies, passions i entusiasmes desbocats tant en els adults com en els infants. Es tracta de manifestacions que posen en joc el cos i que actuen com una veritable escola de socialització, on el practicant es familiaritza amb els codis, els usos i les diferents maneres de comportar-se en aquella situació. En cada època històrica, la societat ha gaudit de les diferents expressions de joc, de manera que es podria formular la hipòtesi que les normes i els valors de la cultura catalana han marcat les conductes lúdiques dels practicants. Com afirma Parlebas, entrar en el joc és entrar en societat. El joc és una mena de blasó d’una cultura. És en aquest sentit que la coneixença aprofundida de les activitats lúdiques és un element important del coneixement de la societat.
Jugar, protagonitzar un joc, fer esport... són expressions que ens porten a contextos similars; no obstant això, entre el joc i l’esport hi ha diferències que convé identificar per entendre la magnitud i la potencialitat que s’amaguen darrere d’aquests conceptes sobre els quals s’articula aquesta Enciclopèdia de l’Esport Català. Els termes joc i esport, lluny de ser dos conceptes antitètics, contraposats o que s’exclouen, pertanyen al llegat extraordinari de l’homo ludens.
El joc és una activitat polimòrfica que es revesteix de modalitats i significacions molt variades. Pot aparèixer com la supervivència d’un ritu religiós, la celebració d’un esdeveniment bèl·lic, la simulació d’una cerimònia tradicional (bateig, noces, enterrament) o la imitació de les ocupacions quotidianes i dels oficis dels adults. No obstant això, el que es constata normalment és que, després d’una fase d’estricta imitació, en què l’activitat lúdica s’adhereix al tema imitat (una batalla, un bateig, les veremes, la caça, etc.), el joc conquereix a poc a poc la seva autonomia. S’allunya de les significacions originals per viure la pròpia vida. Ofereix una forma que pot posar-se al servei d’una causa. Per aquest motiu, és important d’identificar curosament el suport estructural del joc, les propietats del qual seran susceptibles de valorar les significacions i els símbols privilegiats de la societat.
Els etnòlegs ja han examinat la presència d’un lligam entre els jocs i les societats. Així, Marcel Mauss destaca la “natura social” de “les tècniques del cos” que “varien sobretot amb les societats, l’educació, la utilitat i les modes, el prestigi”. L’historiador Johan Huizinga afirma que “la cultura neix sota la forma del joc, la cultura en el seu origen és el joc”. En la mateixa línia, Roger Caillois afirma que es pot descobrir una veritable connivència entre els jocs i les societats que els acullen, fins al punt que arriba a fundar “una sociologia a partir dels jocs”. Aquest arrelament social permet avançar en el concepte d’etnoludicitat, que destaca la relació entre les activitats lúdiques i la pertinença a una cultura.
A Catalunya, els castells, les bitlles, els jocs ballats, els jocs amb bous, les curses tradicionals, i també l’excursionisme, el futbol o qualsevol altra modalitat esportiva no han aparegut espontàniament. Els jocs són les creacions d’una cultura i el fruit d’una història. La literatura i la música, la construcció, els vestits i l’alimentació es presenten generalment com una part del patrimoni comunitari, però no s’han d’oblidar les formes de divertir-se, de compartir el plaer d’actuar plegats; no s’han d’oblidar els jocs!
Les bitlles és un joc esportiu que té un gran reconeixement institucional a escala local
Companyia de Jocs l'Anònima / Miqui Jiménez
Aquesta etnomotricitat lúdica representa la cultura en actes, una cultura que reviu en cada gest del cos. En aquest sentit, els jocs encarnen un lloc de la memòria, sovint ignorats, però que en realitat són plens d’una simbologia evocadora. Des d’aquesta perspectiva, s’ha de tenir en compte que les pràctiques lúdiques ofereixen, segons les societats, tanta diversitat com els tipus d’habitacles, les regles que organitzen la família o les maneres d’alimentar-se. L’estudi dels jocs pot oferir, doncs, una via interessant d’accés al coneixement de les societats.
Seguint F. Lagardera, l’esport és un fenomen sociocultural sorgit al final del segle XVIII, desenvolupat durant el XIX i amb dimensió mundial en el decurs del XX i el XXI. Com a fet històric i procés de civilització humana, amb una clara afinitat entre l’aparició del règim parlamentari i la de l’esport. L’esportivització dels jocs tradicionals i la parlamentarització de les lluites entre partits es poden presentar com les dues cares d’un mateix fenomen sociopolític. A poc a poc, aquest model anglosaxó, expressió d’una cultura dominant, es va anar imposant per aculturació a tot el món, amb la transformació de les regles obertes, canviants i locals cap a un sistema de competició, en què la unificació i la simetria de les condicions de joc i la jerarquia dels resultats donen pas a l’organització de campionats locals, comarcals, autonòmics, estatals, continentals i mundials. Així, jocs de caràcter local acaben assolint un reconeixement mundial. Aquest procés expansiu, cal associar-lo a un procés selectiu, que afecta només un subconjunt de jocs de l’univers de pràctiques lúdiques; a un espectacle de masses; a grans instal·lacions arquitectòniques, que originen un espai estereotipat, estable; a l’estandardització dels materials i accessoris; al control de la durada de les proves i els partits; a l’organització de calendaris de competicions; i a una forma d’interacció, en què predominen els duels d’individus o d’equips en condicions simètriques –les més representatives es localitzen en esports col·lectius, com ara el futbol o el bàsquet; tots els esports de combat, el tennis–; només hi ha algunes competicions que no són duels, com les que enfronten més de dos adversaris, que competeixen els uns al costat dels altres en situacions de persecució i curses, generalment a l’aire lliure.
A Anglesola el bèlit el practiquen les dones, sobretot per celebrar Santa Àgueda o Santa Madrona
Fernando Maestro
Ateses aquestes consideracions, la distinció objectiva entre joc i esport cal fer-la a partir dels trets distintius que caracteritzen l’acció motriu que es desencadena i el reconeixement o projecció institucional que tenen. D’entrada, totes les situacions motrius codificades, anomenades, per les instàncies socials, joc o esport, es poden aplegar en una sola categoria, anomenada jocs esportius. Contràriament al que es pensa, aquesta categoria reuneix en un mateix conjunt els jocs anomenats tradicionals o de tradició local i els esports.
Globalització i institucionalització dels jocs
Els jocs que eren coneguts i practicats en altres èpoques han anat seguint diferents camins al llarg dels anys. Alguns han desaparegut i han caigut en desús (procés d’oblit); d’altres han transformat la seva aparença o significat perdent el seu antic component màgic o religiós (procés de dessacralització) o deixant de ser diversions d’adults per esdevenir distraccions puerils (procés d’infantilització). Ara bé, sense cap mena de dubte, la transformació que millor representa l’actual situació de les diversions lúdiques és la conversió d’alguns jocs en esport (procés d’esportivització).
L’esport correspon al conjunt de situacions motrius codificades de manera competitiva (implica la necessitat d’un reglament) i institucionalitzades. L’esport és un joc esportiu entre altres jocs, aquell que posseeix un tret distintiu capital: està institucionalitzat, és a dir, delimitat i emparat per dispositius socials i econòmics d’una importància determinant (federacions, instàncies olímpiques, tràmits de formació, premsa, televisió...). No obstant això, l’esport només és un subgrup lligat a l’interior del conjunt dels jocs esportius. Una concepció com aquesta evita establir a priori una jerarquia entre els jocs esportius en funció de la seva aparença cultural, el seu pes econòmic o una ideologia qualsevol. Tots els jocs esportius, tradicionals o institucionals, són situats al principi en una base d’igualtat i es poden descriure segons els mateixos procediments i, així, comparar-se de la mateixa manera els uns amb els altres. Les diferències constatades porten a les propietats respectives de la seva lògica interna o patrons de funcionament i les conseqüències que aquestes comporten en l’àmbit dels comportaments i les representacions.
Els jocs de tradició local. Una diversitat de regles exuberant
A Granollers se celebra el Concurs de Rajolers durant la festa major
Eva Gómez
En el terreny dels jocs esportius tradicionals que s’han anat vestint de formes locals de jugar, la cultura catalana mostra un ventall extraordinari de maneres de denominar els jocs i de particularitats locals que acompanyen les seves regles o maneres de jugar. En aquest estadi, els jocs no segueixen les pautes d’una instància centralitzadora que en fixi les regles amb la intenció d’estendre-les al màxim de llocs del planeta possible. Es tracta de manifestacions que deixen a la tradició local la cura de transmetre els seus codis i rituals; el sistema de regles l’estableixen els grups que els posen en pràctica, segons costums i trets del seu territori. Acostumen a ser jocs ignorats pels processos socioeconòmics. Malgrat això, són pràctiques que han pogut perdurar al llarg del temps mostrant una gran varietat de maneres de relacionar-se. Un mateix joc pot originar altres maneres, que poden esdevenir, a la vegada, nous jocs.
La varietat de jocs que practica la quitxalla confirma la ludodiversitat heretada de la cultura tradicional. Varietat en els objectes emprats (obtinguts de l’entorn natural: una branca, una pedra o una fulla de canya; de l’entorn domèstic: un botó, una sabata, una baralla de cartes reutilitzada o una roda de bicicleta); diversitat en les zones de joc (qualsevol indret de la casa, el carrer, la plaça, l’era...); diversitat en els moments de jugar (segons particularitats del calendari local, ritmes marcats per les estacions de l’any, dinàmiques de celebracions locals o fins i tot modes efímeres que feien néixer i morir la provisionalitat de molts jocs...). Però, també, diversitat en les maneres de relacionar-se i entrar en contacte amb el món dels altres: jocs on un es posa a prova tot sol (com la xarranca, en què cal llançar un objecte a cadascuna de les caselles i també recórrer-les a peu coix sense perdre l’equilibri); jocs de cooperació (hi ha nombrosos exemples de jocs de saltar a corda, jocs de rotllana, o jocs dansats, en què tots plegats participen d’un desafiament que els uneix); jocs amb adversaris (en què dues persones es desafien per assolir objectius antagònics, entre aquests, els jocs de pilota i el joc d’escalfar representen aquesta família); jocs per equips (com el marró, cavall fort, pitxi o bèlit, el cementiri o matar... que tots exigeixen considerar tant els companys d’equip com els adversaris). Entre aquesta diversitat de maneres de socialitzar-se en el diàleg interpersonal, també hi ha maneres de relacionar-se molt originals, com els jocs en què durant la partida es pot canviar de company o d’adversari (per exemple, en l’amagatall, en un dos tres pica paret, o en tallar el fil, el rival que persegueix els altres sovint serà substituït per qualsevol dels participants; en altres jocs, com la cadena, l’encantat, la pilota caçadora, els jugadors que ara són rivals al cap de poc passaran a ser companys que hauran d’ajudar a perseguir els altres); fins i tot hi ha jocs que no permeten diferenciar quins són els companys i quins són els adversaris, ja que aquesta elecció queda a capritx de les accions dels jugadors (per exemple, en els jocs dels càntirs o el gat i el ratolí; o en la pilota asseguda, en què l’imprevist en els diàlegs corporals és el principal ingredient de les relacions).
Paral·lelament, els jocs de tradició local també són presents en el lleure dels adults. En moltes localitats catalanes, aquestes pràctiques s’han anat mantenint en el temps gràcies a la seva relació directa amb altres manifestacions de la tradició del territori (com la festa major, la celebració d’alguna efemèride local, la gastronomia, els oficis rurals o la música).
La festa dels raiers de la Pobla de Segur recorda l’antic transport fluvial de la fusta
Turmix Fotografia
En aquesta fase, el seguiment de la tradició lúdica catalana permet detectar uns primers indicadors, que donen testimoni del que caracteritza el primer estadi del camí seguit per alguns jocs en el procés de convertir-se en esport. Es tracta d’una ludicitat eminentment local.
L’oralitat de les regles (es juga segons és costum, segons ha establert la tradició local; un mateix joc es pot jugar en una mateixa localitat o en viles properes amb regles desiguals: nombre de jugadors, mesures i maneres d’emprar els objectes; terreny de joc; manera d’acabar o establir la victòria...); el seguiment del ritme establert pel calendari local (celebracions festives locals, ja siguin festes majors, aplecs o fires; certa regularitat en el lleure local); l’estreta connexió amb la dinàmica de la cultura local i la connexió amb institucions de la localitat (pràctica integrada en programes de festes; diàleg estret amb associacions culturals, organitzadors de festes locals, ajuntament, consell comarcal...) i l’aparició de competicions esporàdiques entre localitats (primers encontres sense la tutela d’una federació o institució organitzativa, acords verbals en alguns canvis de les regles per poder compartir la competició) són bons exemples de les regles singulars que incorporen algunes modalitats de bitlles (a la plana i als Pirineus de les terres lleidatanes) i també altres maneres de jugar a birles (a les comarques més meridionals). En alguns casos, la particularitat d’aquests jocs se centra en la presència de l’aposta en dies de Setmana Santa, la incorporació d’alguna peça distintiva en les bitlles: la bitlla reina a la tirada, anomenada ronda de rei a Castellbisbal (Vallès Occidental), la bitlla reina a Castellví de la Marca (Alt Penedès), la quitlla reina a Naut Aran (Tredòs, Salardú i Unha) o la quitlla ou en localitats del Pallars Sobirà... Totes aquestes particularitats amplien el repertori de puntuacions i donen testimoni de la ludodiversitat d’aquesta categoria de jocs.
El bèlit o bòlit és un joc que recorda el beisbol en versió tradicional, on en algunes localitats com Anglesola el practiquen les dones de la vila, sobretot per celebrar la festivitat de Santa Àgueda o Santa Madrona; a la Sénia o a Sant Carles de la Ràpita, és practicat per adults i també per joves.
Un altre grup d’aquest nivell són els nombrosos jocs ballats, que han estat elements integrants de les festes de molts pobles catalans; un exemple que permet il·lustrar aquesta varietat en el lleure local és el ball del càntir celebrat en actes de festa major, per exemple, a Prat de Comte; en aplecs, com l’aplec de la Mare de Déu de Palafolls (Maresme) celebrat al maig; o a Carme (Anoia) durant l’aplec de la Mare de Déu de Collbàs; o en altres celebracions en diferents moments de l’any (a Blanes per Sant Joan, ballat al voltant de la foguera; a Vilafranca del Penedès amb motiu de Carnestoltes). En cada localitat, les regles d’aquest joc ballat i la integració en la festa s’acompanyen de singularitats pròpies de la connexió d’aquesta diversió amb les dinàmiques que segueixen els actes festius locals.
També pertanyen a aquesta categoria els concursos populars celebrats generalment en zones rurals durant les festivitats locals. Un grup força present correspon als concursos amb animals, que van del nord al sud de Catalunya i on s’incorporen animals domèstics en proves de força, habilitat i obediència (concursos locals de gossos d’atura, concursos d’arrossegament de pes i de tir amb cavalls i matxos). Altres exemples són els concursos d’habilitats del treball, que s’inspiren en professions d’àmbit rural, com els concursos de rajolers a Granollers; el concurs de poda (festa del Most de la Ràpita, a Santa Margarida i els Monjos a l’Alt Penedès); o el concurs de grimpaires (festes del Pi a Matadepera, el Vallès Occidental). Molts d’aquests jocs es practiquen durant la festa de la verema amb una varietat de jocs i competicions locals (per exemple, els trepitjadors de raïm a Sitges, al Garraf).
El concurs d’arrossegament de Sant Carles de la Ràpita forma part d’un grup de jocs de tradició local amb animals
Fernando Maestro
També mereixen una atenció especial els jocs festius amb bous de carrer i plaça, atractiu principal de les festes majors de molts pobles de les Terres de l’Ebre. Un cop més, la pluralitat de dinàmiques i particularitats locals confirma la seva natura de tradicions lúdiques locals.
Un altre grup molt nombrós de jocs tradicionals són les diferents curses populars (pedestres, nàutiques i amb animals) organitzades normalment durant festivitats locals (sobretot durant les festes majors, aplecs o fires). En les curses pedestres, els recorreguts comencen normalment a la mateixa localitat organitzadora i acaben en una ermita propera, o bé transcorren per les rodalies de la població. Paral·lelament, les curses nàutiques de caràcter local poden ser d’aigua dolça i salada amb llaüts, amb embarcacions tradicionals com pontones o muletes, així com els rais amb la tradicional festa dels raiers que cada any s’organitza a la Pobla de Segur i a Coll de Nargó, recordant l’antic transport fluvial de la fusta. Les curses amb animals domèstics presenten gran varietat de competicions de cavalls, matxos i rucs. El fort arrelament amb la cultura popular del territori afavoreix que algunes d’aquestes curses siguin declarades d’interès comarcal o, fins i tot, nacional (a tall d’exemple d’aquest reconeixement, cal indicar la festa de Sant Antoni d’Ascó, que organitza curses de cavalls, matxos i rucs; o la festa major de Sant Bartomeu, de Prat de Comte, que inclou curses pedestres, d’ous, de taleques i de cresol).
L’esport tradicional. La institucionalització inacabada
Es tracta d’un joc semiinstitucionalitzat, en què el procés de conversió en esport es troba inacabat; és un joc esportiu que gaudeix d’un gran reconeixement institucional a escala local, i que tendeix a revestir-se de les característiques de l’esport, però que no ha aconseguit encara la forma indiscutible de l’estatus internacional d’aquest. Són jocs molt reconeguts a Catalunya i potser en alguna regió o país però sense assolir la presència social i econòmica dels esports de masses.
Correspon a aquelles pràctiques lúdiques que han anat més enllà de la codificació local de regles orals per iniciar un procés d’uniformització en la codificació i l’organització institucional. Aquest procés suposa passar a un segon estadi, en què els trets distintius són diversos. Per exemple, l’escriptura de les regles (fins i tot abans de l’existència d’un reglament oficial) o l’estandardització d’aquestes (i també de les condicions de pràctica: terreny de joc, objectes utilitzats, maneres de competir), la creació d’una federació o entitat que tuteli l’organització i la pràctica del joc i faciliti l’adopció de dinàmiques alternatives a la cultura local, la creació d’un calendari de competició, la incorporació de la figura de l’àrbitre, l’aparició de representants institucionals del joc (delegats d’equip, capità, presidents), la introducció de categories en els campionats (adaptant les regles, si escau, per qüestions d’edat, sexe o nivell dels jugadors), la tecnificació dels modes d’execució (formació i entrenament planificat), el reconeixement institucional (classificacions, trofeus) i els acords amb organismes d’altres àmbits territorials o temàtics (comissions de festes, mitjans de comunicació).
Són exemples d’aquest apartat els diferents campionats de sis bitlles i bitllot (organitzats per la Federació Catalana de Bitlles i Bowling, la Coordinadora Intercomarcal a les comarques meridionals o l’Associació de Lleure a les terres de ponent). També hi són presents els campionats de bitlles amb bola, que es juguen als Pirineus (tutelats anys enrere pel Consell Comarcal del Pallars Sobirà i actualment per l’Associació Cultural de Bitlles de les Valls d’Àneu). Igualment, corresponen a aquesta categoria les curses de sacs d’avellanes (organitzades entre diferents pobles de les terres tarragonines); els concursos de gossos d’atura (amb participants de Catalunya i també d’altres indrets organitzats per la Federació de Concursos de Gossos d’Atura dels Països Catalans); la Copa Catalana de vela llatina organitzada per la Federació Catalana de Vela, així com curses de cavalls organitzades per la Federació Catalana d’Hípica.
Ara bé, l’exemple més avançat d’aquesta categoria són els castells o torres humanes, molt arrelats en un bon grapat de comarques catalanes, que han aconseguit ser extraordinaris en la seva projecció sociocultural exterior i interior. El seu impuls extern ha fet que hagin assolit grans fites en l’interès, l’impacte social i turístic, així com en la presència cada cop més important i regular en els mitjans de comunicació catalans. Gràcies a aquest impuls intern els castells han millorat la manera d’organitzar els assaigs, la incorporació d’un sistema de puntuació dels diferents tipus de castells, la reducció del risc dels castellers (que incorpora per exemple el casc per als més petits), així com la conscienciació dels actors de la necessitat de tecnificar la preparació física dels castellers, que han de participar en funcions de més compromís físic.
La incorporació dels jocs en aquest estadi origina tensions i debats ja que, sovint, s’han de substituir o subordinar els trets locals, la tradició, la identitat del territori per una unificació, la domesticació i descontextualització del joc i seguir dinàmiques i pautes de comportament globalitzades. Mentre que aquest debat va iniciar-se en altres territoris europeus fa unes quantes dècades (per exemple al País Basc, a la Bretanya francesa, a la zona flamenca de Bèlgica o a la Vall d’Aosta a Itàlia), a Catalunya aquesta tensió es fa visible uns vint anys enrere quan alguns jocs de tradició local comencen a institucionalitzar-se i, per tant, esdevenen quasi esports.
La mundialització dels jocs
En aquest darrer estadi es troba tot joc esportiu dirigit per una instància oficialment reconeguda a escala internacional (federació) i consagrat, en conseqüència, per les institucions esportives. Es presenta sota l’autoritat d’institucions reconegudes oficialment (federacions internacionals, comitès olímpics...); es regeix per reglaments precisos, registrats i reconeguts; el seu desenvolupament va unit a l’espectacularitat; estan profundament lligats a processos socioeconòmics de producció i consum. La referència al concepte d’institució comporta la intervenció de poderoses instàncies socials que disposen d’instruments materials a gran escala: comitès directius, reglaments, calendaris, àrbitres, personal administratiu, mecanismes de finançament, sancions, etc. Parlebas expressa que, en la seva expressió màxima, el reconeixement institucional tendeix a la mundialització d’aquests jocs esportius. En són exemples el futbol, el bàsquet, l’handbol, l’atletisme, l’hoquei, el waterpolo, i la gran majoria d’articles temàtics d’aquesta Enciclopèdia de l’esport català.