Els seus orígens se situen a les illes Ryukyu (Japó) durant el segle XIX. Es desenvolupà a partir del kenpo i les arts marcials xineses. A la dècada dels anys vint del segle XX s’introduí la seva pràctica al Japó de la mà de les exhibicions realitzades pel mestre Gichin Funakoshi, considerat el pare del karate modern. El 1961 es fundà la Federació Mundial de Karate (WKF), que organitzà el primer Campionat Mundial el 1970 a Tòquio. El 1963 es creà la Federació Europea de Karate (EKF). El 2000 el karate esdevingué modalitat olímpica coincidint amb la disputa dels Jocs de Sydney.
El nivell de coneixements d’un karateka, nom que rep el practicant d’aquest esport, es divideix en cinc kyus i deu dans. La seva pràctica es divideix en tres modalitats: el kihon (‘base’), que és el treball de base i consisteix a repetir els moviments per perfeccionar-los a fi de millorar la força i la velocitat; el kata (‘forma’), que és una successió de moviments degudament codificats i encadenats que s’executen en l’aire contra adversaris imaginaris, i el kumite (‘combat’), que és l’aplicació pràctica de les tècniques en un enfrontament entre dos oponents. Existeixen dos tipus de competició reglamentades: kates, on es valora el grau de perfecció del karateka en l’execució dels moviments, i kumite, amb un enfrontament físic entre dos combatents que es divideixen per categories segons el pes. Els seus practicants vesteixen el karategi, l’uniforme compost per jaqueta, pantalons i un cinturó que, segons el seu color (n’hi ha set, de blanc a negre), mostra el grau de coneixements del karateka. Hi ha dos tipus de karategi, un de més lleuger, idoni per a la pràctica del kumite, i un de més pesant emprat als kates.
A Catalunya, l’inici de la seva pràctica es remunta a l’any 1967 de la mà de pioners com Vicente del Olmo, Fernando Termes i Joaquim Yrayzoz, deixebles del mestre francès Raymond Thomas. També incidí en la seva expansió l’establiment dels primers mestres japonesos a Catalunya, com Masayuki Kuninaga, Eiji Kaji, Akio Shuto o Yoshiho Hirota. La seva pràctica s’oficialitzà com a disciplina associada de la Federació Catalana de Judo (FCJ) fins que el 1979 es creà la Federació Catalana de Karate (FCK), que aplegà altres disciplines com el kungfu, la defensa personal, el kobudo, el full contact, el kenpo karate i el tai jitsu.
Entre els primers practicants d’aquest esport a Catalunya, que posteriorment esdevingueren mestres en diversos clubs i gimnasos, hi ha Josep Bosch, Juan Gil, Manuel Chamorro, Jordi Castellví, Basilio Serrano, Mercedes Cañoto, José Martínez, Francisco Torres, Manel Francàs, Rafael Serrano, Vicente Sánchez, Santiago Bayo, José Fernández, Antonio Casas, Fernando Llamas, Hermenegildo Camps, Fèlix Carcasota, María Victoria, Santiago Cerezo, Leoncio García, Andrés Puente, Deogracias Medina, Miguel Fernández i José Rubio, que entrenaven escoles com Shotokan, Kyokushinkai, Shito-ryu o Sankukai. També destaquen clubs com el Gimnàs Castañeda, Sport Arvi Club, Bosch Karate, Gimnàs Budokan, Club Kihon, Gimnàs Sant Jordi o Hirota Karate Club. Entre els campions de karate catalans també trobem Cristina Feo, Georgette Novella, Maria del Mar Arnau, Manuel Bellido, Serafín Blanco, Josep Fernández, Cristina Ferrer, Marta García o Francesc Lorenzo. La FCK tenia, el 2011, 140 clubs afiliats i unes 7.600 llicències.