Debutà en motociclisme de velocitat el 1977, guanyà la Copa Ossa i participà en el Trofeu Yankee. L’any 1978 fou subcampió d’Espanya de 250 cc i el 1981 guanyà el Superprestigio Internacional de 250 cc. Disputà set edicions de les 24 Hores de Montjuïc, i aconseguí dues victòries amb Ducati (1983, 1984), la darrera de les quals, fent equip amb Benjamí Grau i Enrique de Juan, suposà el Campionat d’Espanya de resistència (1984). Participà en el Mundial de velocitat en les categories de 250 cc (1983, 1984, 1985), 80 cc (1986, 1987) i 125 cc (1988-91) i disputà un total de cinquanta-dues curses. Retirat de les motos (1996), passà a l’automobilisme i guanyà el Campionat d’Espanya Citroën Saxo Cup (1999), la Copa Renault Clio (2001) i la Supercopa Seat León (2003), i fou segon en les 24 Hores de Montmeló (2002) i en la Cursa de Campions del Motor Show Festival (2005). Al llarg de la seva carrera fou pilot oficial d’Ossa, Yamaha, Ducati, Siroko, Arbizu, Honda, J.J. Cobas, Autisa, Garelli i Gazzaniga, en motos, i de Citroën, Renault, Seat i Ferrari, en cotxes. A partir dels anys noranta, col·laborà com a periodista especialitzat en números especials de la revista Solo Auto Sport. Fou també creador de diverses proves com el Fun & Endurance, el Supermoto Cup KTM i el Critèrium Derbi.