També aborda el diagnòstic, el tractament, la prevenció i la rehabilitació de lesions o malalties succeïdes a causa de la participació en activitats físiques, programes d’exercici físic i esports de tots els nivells, o d’aquelles secundàries a l’absència d’aquesta activitat física. A més, té cura de la selecció i el control mèdic amb exàmens d’aptitud previs a la pràctica d’exercici físic i esport de competició, amb la finalitat de detectar qualsevol alteració susceptible de provocar problemes amb la pràctica de determinats tipus d’exercici. Un altre vessant transcendent rau en el maneig de suplements, agents farmacològics, controls contra el dopatge i abordatge de les dificultats legals i de complexitat moral relacionades amb la verificació de gènere i la pràctica esportiva.
Àrees de la medicina de l’esport
La medicina de l’esport, a causa del seu vessant multidisciplinari, abasta nombroses àrees. El professional mèdic pot arribar-hi bé directament com a especialista o bé des d’altres especialitats, prenent com a punt d’interès final l’esportista; a tall d’exemple, l’accident esportiu el podrà tractar un metge de l’esport o –en el cas que el remei sigui quirúrgic – un traumatòleg amb experiència en lesions esportives. Així, les principals àrees de la medicina de l’esport són:
La prevenció de la malaltia i la qualitat de vida. L’exercici físic és un factor determinant en el manteniment de la salut, la prevenció de la malaltia i la millora de la qualitat de vida. L’exercici físic tutelat per un professional de la medicina de l’esport s’utilitza en el tractament de malalties tan diverses com l’osteoporosi, la diabetis, l’obesitat, la hipertensió, algunes formes de neoplàsia i l’estrès, entre d’altres. També pot ser útil per a lluitar contra l’envelliment originat pel sedentarisme, la lluita contra el tabac, l’alcohol i altres drogues.
Avaluació de l’aptitud esportiva. L’aptitud física és transcendental en la prevenció de malalties i lesions, així com en l’optimització del rendiment esportiu. De l’avaluació de l’aptitud física se’n beneficien tant l’esportista aficionat o recreacional com el d’alt rendiment. Com en qualsevol avaluació mèdica, l’anamnesi prèvia és imprescindible. L’exploració rutinària ha de ser completa, prenent especial interès en l’aparell cardiorespiratori i el musculoesquelètic. L’estudi antropomètric de l’individu avalua l’índex de massa corporal, així com la composició corporal i el somatotip. La dinamometria utilitza material específic com són les plataformes de contacte o de pressions. L’electrocardiograma de repòs, l’espirometria, l’ecocardiograma i l’anàlisi sanguínia s’utilitzen en funció del perfil i nivell de l’esportista i si aquest és recreacional o d’alt rendiment. Finalment, a través de l’ergometria s’estudia el perfil fisiològic de l’individu i la seva resposta i adaptació a l’exercici físic. També, en determinats casos, pot ser útil la valoració del metabolisme anaeròbic, que es fa mitjançant diferents tests específics amb la determinació de la lacticèmia en sang o altres mètodes.
Traumatologia de l’esport. Aquesta àrea abasta qualsevol tractament de les lesions derivades de la pràctica esportiva. Aquestes poden ser de dos tipus: d’una banda, hi ha les secundàries a l’accident esportiu. De l’altra, les produïdes per la pràctica repetida de l’esport, que són realment les tecnopaties de l’esport, és a dir, atlopaties. La medicina de l’esport utilitza les proves diagnòstiques habituals com poden ser la radiologia, la ressonància magnètica nuclear i l’ecografia musculoesquelètica amb la finalitat de fer un acurat diagnòstic i pronòstic de la lesió. En lesions que ho requereixin, la medicina de l’esport col·labora amb la traumatologia i la cirurgia ortopèdica per a preveure una actitud quirúrgica adient.
Rehabilitació. La medicina de l’esport malda per a aconseguir la restitució completa de l’esportista amb el mínim temps possible, garantint alhora la salut. Especialment en l’esport d’alt rendiment, el metge de l’esport es responsabilitza del retorn a la competició de l’esportista lesionat.
Nutrició, farmacologia i dopatge. La pràctica de l’activitat física i de l’esport i la necessitat d’un tractament farmacològic i d’una alimentació adequada, són circumstàncies que coincideixen amb freqüència en l’àmbit de la medicina de l’esport; bé sigui perquè la pràctica de l’esport requereix tractament farmacològic, tant en l’aspecte del rendiment esportiu com en el derivat de la lesió i la seva recuperació, o bé perquè ho requereixi la situació general clínica del subjecte. Igualment, el metge de l’esport ha de tenir coneixement de quins agents farmacològics són considerats dopatge i lluitar contra aquesta pràctica.
Recerca. Des d’un punt de vista de recerca medicoesportiva, la medicina de l’esport estudia els factors relacionats amb el rendiment, siguin genètics o ambientals. Dintre d’aquests darrers té especial interès en la salut, l’aptitud, la nutrició i l’entrenament.
Amb totes aquestes àrees d’interès assumides en un major o menor grau, el metge de l’esport es responsabilitza de l’assistència mèdica directa a l’esportista, amb la voluntat de preservar-ne la salut, millorar-ne el rendiment i guarir-lo en cas que així ho necessiti.
Història de la medicina de l’esport
Cal remuntar els antecedents antics de la medicina de l’esport en la història de la cultura. Plini el Vell testimonià l’ús terapèutic de les termes romanes i a Catalunya, com a tot l’imperi Romà, eren nombrosos aquests establiments. F. Cid descriví les pràctiques mèdiques entre els romans amb motiu dels jocs del circ. A les lluites de gladiadors era important guarir el lluitador ferit i els metges dels atletes, anomenats vulnerarii, auxiliats pels trictores i els unguentarii, efectuaven els trac-taments en centres on els atletes i gladiadors eren sotmesos a pràctiques encaminades a aconseguir un rendiment òptim. Plató cità Icco de Tarant (s. IV aC) com un metge i atleta que defensava la pràctica de l’activitat física com a mitjà higiènic i educatiu. Durant els jocs olímpics de l’antiga Grècia tant els entrenaments com els jocs mateixos eren supervisats pels gymnastes, que eren metges que es cuidaven tant de la dietètica com de la higiene i el tractament dels atletes. En els textos de C. Galè (131-201 aC) destacà la importància de l’opinió del metge en l’activitat física a banda de la del professor d’educació física. De la mateixa manera, recomanava jocs de pilota per al manteniment de la forma física i el massatge esportiu com a alternativa a alguns tractaments. Per tot això, molts creuen que el mateix Galè és el pare de la medicina de l’esport. Avicena (s. X) influït per Galè, defensà el valor higiènic de l’exercici moderat i criticà l’exercici fet en excés.
Al Renaixement, G. Mercurile publicà diversos tractats d’exercicis gimnàstics que practicaven els grecs, el més conegut dels quals és De Arte Gimnastica, en què s’han volgut trobar les fonts de la medicina de l’esport. Amb la Il·lustració es bastiren els fonaments de la medicina preventiva i la higiene i el coneixement es propagà a través de les revistes de les societats científiques. Al s. XIX amb la irrupció dels gimnasos, a Catalunya apareixeren els tractats d’exercicis gimnàstics, respiratoris i higiènics i la gimnàstica militar.
Amb la instauració de l’ensenyament de la medicina a les universitats s’arribà a l’eclosió de la medicina de l’esport al segle XX. Fins aquesta època no es parlava de medicina de l’esport com a especialitat mèdica, sinó que la medicina mostrava interès per l’esport, alhora que l’esport necessitava cada cop més l’ajut de la medicina. El primer llibre que utilitzà medicina de l’esport fou una obra de F. Herxheimer Grundriss der Sportsmedizin (‘Fonaments de medicina de l’esport’), publicada a Leipzig (Alemanya) el 1932. Aquest llibre coincidí gairebé amb la fundació de la Fédération Internationale Medico-Sportive (FIMS) a Saint-Moritz el 1928, el mateix any de la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern en aquesta ciutat suïssa. També allà es decidí fer el que seria el I Congrés Internacional de Medicina de l’Esport. Als Jocs Olímpics d’Amsterdam (1928), Buytendijk i Kohlrausch realitzaren uns estudis considerats pioners d’aquesta especialitat. Als Jocs Olímpics de Mèxic (1968), el problema de l’altitud feu que despertés l’interès per la medicina de l’esport a tot el món i l’especialitat aconseguí un gran reconeixement. Una de les persones que s’interessà per aquesta disciplina fou el metge alemany Ernst Jokl (1907-97), que impulsà la medicina de l’esport primer a Berlín, després a Sud-àfrica i finalment als Estats Units, on fou el fundador de l’American College of Sports Medicine, l’organització més important de medicina de l’esport en aquest país.
La medicina de l’esport a Catalunya
Al segle XX, coincidint amb l’eclosió de la medicina de l’esport al món, la pràctica de l’esport a Catalunya necessità també la presència de la medicina. Els primers antecedents els trobem en el doctor Emili Moragas, que l’any 1930 fundà la Mutual Esportiva de Catalunya. Aquesta mutualitat cresqué molt entre el 1950 i el 1960 sota el guiatge d’eminents traumatòlegs com Joaquim Cabot, Joan Navés i Josep Garcia Cugat.
A partir del 1960, una generació de metges joves introduïren la medicina de l’esport tal com l’entenem a l’actualitat. Jesús Galilea, August Castelló, Ramon Balius Juli i Josep Estruch, a aquella prestigiosa traumatologia de l’esport catalana incorporaren la fisiologia de l’esforç, la valoració i la millora del rendiment esportiu, el control mèdic dels esportistes i del seu entrenament, el control cardiològic, psicològic i de l’alimentació, i l’avaluació respiratòria en l’exercici. És mític el viatge dels doctors Galilea i Estruch a Roma (1959) per a visitar el centre de medicina de l’esport d’aquella ciutat, dirigit pel professor La Cava. Allà van conèixer el funcionament d’un centre mèdic modèlic i l’exportaren a Barcelona. Fruit d’aquesta inquietud es creà a Barcelona, l’any 1959, el Centro Juvenil de Medicina del Deporte, situat al passatge Permanyer, dirigit pel doctor Estruch i una mica més tard (1961), guiada pel doctor Galilea, la Federeración Barcelonesa de Medicina Deportiva que intentà agrupar tots els metges que treballaven amb esportistes.
En crear-se la Residència Blume, l’any 1962, per a la preparació esportiva dels millors atletes del país en règim de becaris estudiants, s’introduí el control medicoesportiu i l’any 1964 es creà el Centro de Investigación Médico-Deportiva, que fou el lloc de treball i el laboratori de la nova medicina de l’esport. L’estructura d’aquest centre fou el model on s’emmirallaren la resta dels centres de medicina de l’esport del país i de l’Estat. A redós d’aquest centre nasqué la revista Apuntes de Medicina Deportiva que més tard passà a denominar-se Apunts. Medicina de l’esport.
Amb els traspassos de competències del Govern de Madrid a la Generalitat de Catalunya, s’estructurà una xarxa de centres de medicina de l’esport a raó d’un per província, encarregats del control dels esportistes en període de tecnificació. Paral·lelament, el naixement del CAR de Sant Cugat el 1987, donà lloc a un nou centre mèdic en aquesta institució, encarregat del control medicoesportiu dels esportistes d’alt rendiment. Igualment aparegueren centres de medicina de l’esport municipals, dels quals cal destacar el centre de Granollers i el de Gavà. La medicina de l’esport catalana es veié fortificada mitjançant la creació, l’any 1984, de la Societat Catalana de Medicina de l’Esport i, l’any 1987, de l’Escola de Medicina de l’Educació Física i l’Esport de la Universitat de Barcelona.
Coincidint amb l’auge de la pràctica de l’esport al principi del segle XXI, la medicina de l’esport prengué protagonisme a través de centres mèdics en cadenes de gimnasos, clubs, clíniques i hospitals.
La medicina de l’esport ha sabut mantenir la voluntat d’investigació en el camp que li és propi, malgrat els canvis organitzatius que han succeït. L’activitat investigadora es fa bàsicament des dels centres de medicina de l’esport de la Generalitat de Catalunya on Daniel Brotons i Ramon Balius fan la seva tasca. També s’investiga des de l’àmbit universitari, on Ramon Segura (UB), Joan Ramon Barbany (INEFC) i Ferran Rodríguez Guisado (INEFC) en serien alguns dels exponents. Cal destacar la feina que fan clubs amb infraestructura en medicina de l’esport suficient, com el FC Barcelona, on Francec Drobnic (també des del CAR de Sant Cugat) o Gil Rodas desenvolupen la tasca investigadora. D’altra banda, en el vessant assistencial destaquen els doctors Josep Antoni Gutiérrez (Consell Català de l’Esport), Ramon Cugat i Jaume Vilaró (Mutualitat de Futbolistes), Lluís Til (CAR de Sant Cugat i FC Barcelona), Ricard Pruna (FC Barcelona), Manel González (Hospital de Santa Tecla) i Jordi Desola (Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines).