El 1892 Pierre de Coubertin anuncià la seva intenció de recuperar els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia com a gran manifestació esportiva de caràcter internacional. Poc després, sota la presidència del grec Dimítrios Vikelas, es fundà el Comitè Olímpic Internacional (23 de juny de 1894) que esdevingué el màxim rector del moviment olímpic i el principal promotor de l’esport al món a través dels organismes internacionals corresponents. El 1896 Atenes acollí la celebració dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna. Des de llavors s’organitzen cada quatre anys (excepte el 1916, el 1940 i el 1944 per motius bèl·lics) en una ciutat designada pel COI. Cal diferenciar els Jocs Olímpics d’estiu i els d’hivern, no solament per l’època de l’any en què se celebren, sinó pels esports que formen part del programa de competició de cadascun. La primera edició dels Jocs Olímpics d’Hivern tingué lloc a Chamonix (França) el 1924, i fins el 1992 coincidiren amb els d’estiu en l’any. A partir del 1994 se celebren en anys parells alternatius.
Vocació olímpica d’una ciutat
Participació catalana en els Jocs Olímpics (estiu i hivern)
Quan el 17 d’octubre de 1986, durant la 91a sessió del Comitè Olímpic Internacional (COI) celebrada a Lausana, el seu president Joan Antoni Samaranch pronuncià les paraules “...à la ville de Barcelone” anunciant la concessió dels Jocs Olímpics del 1992 a la capital catalana, s’acomplia un anhel llargament perseguit que culminaria el 25 de juliol de 1992 amb la inauguració dels Jocs de la XXV Olimpíada de l’era moderna.Barcelona és una ciutat d’història i tradició esportiva i d’una forta vinculació olímpica que es remunta al segle II dC amb la participació del barceloní Luci Minici Natal Quadroni Ver en els Jocs Olímpics antics. La seva vocació olímpica quedà demostrada en l’interès a acollir els Jocs en quatre ocasions, prèviament a l’edició del 1992. Inclús abans d’aquests quatre intents cal esmentar l’acció de Josep Elias Juncosa, que tractà d’influir el baró de Coubertin perquè triés Barcelona com a seu dels Jocs del 1920 amb l’argument que Espanya s’havia mantingut neutral en la Gran Guerra i la ciutat no havia patit la destrucció d’altres indrets del continent europeu. Elias, el 1913, també demanà al president del COI el reconeixement del Comitè Olímpic de Catalunya i, posteriorment, participà en la creació de la Confederació Esportiva de Catalunya que rebé la Copa Olímpica (1923), el màxim guardó del COI. La primera candidatura oficial fou per als Jocs Olímpics del 1924, però a petició directa del president Pierre de Coubertin als membres del COI, la ciutat francesa de París fou finalment escollida. El segon intent de Barcelona fou optar pels Jocs del 1936. La candidatura tenia un fort suport institucional i ciutadà, amb una bona apreciació de la presidència del COI, i amb l’estadi de Montjuïc i la piscina municipal de Montjuïc ja construïts amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. Era previst fer l’elecció de la ciutat a la mateixa Barcelona el 24 d’abril de 1931 durant la 29a sessió del COI, però la proclamació de la República va atemorir alguns membres del comitè i la votació es feu per carta un mes més tard, de la qual resultà nomenada la ciutat alemanya de Berlín. Pel desencís provocat i pel desacord amb els plans del Govern alemany, es gestà a Barcelona una competició esportiva alternativa als Jocs Olímpics de Berlín que sota el nom d’Olimpíada Popular era prevista del 19 al 26 de juliol de 1936, i en la qual s’havien inscrit més de 6.000 esportistes. Malgrat això, la revolta del general Franco i l’inici de la Guerra Civil el 18 de juliol no feren possible la celebració de l’esdeveniment. La contesta bèl·lica també impedí que el Comitè Olímpic Espanyol (COE) formalitzés la candidatura de Barcelona per als Jocs del 1940.
Després de l’èxit de l’organització de diversos esdeveniments esportius, com les dues edicions del Campionat del Món d’hoquei sobre patins (1951, 1954), i en particular dels segons Jocs Mediterranis (1955), Barcelona mostrà novament el desig d’acollir els Jocs Olímpics l’any 1972. Però en el procés de ratificació del COE, i sense un motiu aparent, s’apostà per presentar la candidatura de Madrid per a acollir aquests Jocs en una reunió celebrada el 30 de desembre i a la qual no pogueren assistir diversos representants catalans.
Barcelona, però, havia anat preparant un camí –reconegut pel mateix president del COI Lord Killanin durant una visita a Barcelona l’any 1972 – que la portaria uns anys més tard a ser nomenada ciutat seu dels Jocs Olímpics i que la convertiria en un model a seguir en l’organització de futures edicions. Després de la designació es creà el Comitè Olímpic Català (1988) amb l’objectiu de promoure els valors i ideals olímpics a Catalunya i de poder presentar esportistes i equips catalans als Jocs, per la qual cosa presentà la sol·licitud de reconeixement com a comitè olímpic nacional al COI el 1990, però no fou acceptada.
El llegat de Barcelona’92 donà també exemples d’elements intangibles de coneixement i memòria. Des de l’any 1989, hi ha el Centre d’Estudis Olímpics a la UAB participat per l’Administració pública i dedicat a l’estudi del fenomen olímpic. A més, la Fundació Barcelona Olímpica, institució que gestiona el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, també contribueix a la preservació i al manteniment de la memòria olímpica i esportiva de la ciutat. Més enllà de l’àmbit cultural i esportiu, Barcelona es modernitzà, bastí una nova imatge de ciutat i esdevingué un destí turístic de primer nivell.
L’esport adaptat
Abans de la Segona Guerra Mundial s’havien fet algunes activitats esportives entre persones amb discapacitats, però el gran nombre de ferits que provocà la guerra fomentà el desenvolupament de l’esport com a mitjà de tractament i rehabilitació dels lesionats.
El 1944, a petició del Govern britànic, Sir Ludwig Guttmann fundà el Centre Nacional de Lesions Medul·lars de l’Hospital Stoke Mandeville (Aylesbury), destinat a tractar i acollir homes i dones de l’Exèrcit britànic que havien estat lesionats a la columna vertebral. Guttmann i els seus col·laboradors impulsaren la pràctica sistemàtica de l’esport com a part essencial de la rehabilitació mèdica i social dels pacients. Els èxits assolits convertiren el doctor Guttmann en el principal impulsor dels moviments esportius per a persones amb discapacitat. Ell mateix organitzà els primers Jocs de Stoke Mandeville, inaugurats el 28 de juliol de 1948, en què participaren setze antics membres de les forces armades britàniques. La data d’obertura d’aquell festival esportiu coincidí amb la de la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. D’aquesta manera, Guttmann insinuà la voluntat que aquells jocs, en un futur, arribessin a convertir-se en l’equivalent als Jocs Olímpics. Paral·lelament, els seus mètodes es començaren a conèixer arreu del món, i equips mèdics i tècnics viatjaren a Stoke Mandeville per visitar el centre. L’any 1952 un equip de veterans de guerra del Centre Militar de Rehabilitació de Doorn (Països Baixos) anà a competir amb l’equip de Stoke Mandeville, i se celebraren els primers Jocs Internacionals. A partir del 1960, aquests Jocs es transformaren en una competició anual (tret dels anys olímpics) i, des del 1969, foren organitzats per la Societat Esportiva Britànica de Paraplègics al Centre Esportiu Ludwig Guttmann, sota l’auspici i els reglaments de la Federació Internacional d’Esports amb Cadira de Rodes Stoke Mandeville.
El 1960, a Roma, que havia organitzat els Jocs Olímpics d’aquell any, es disputà la primera edició dels Jocs Paralímpics, malgrat que el terme paralímpic començà a ser utilitzat el 1964 durant els Jocs de Tòquio, com una fusió de les paraules paraplegia i olímpic.
Els esports que formen el programa dels Jocs Paralímpics, tant de participació individual com per equips, tenen una gran tradició competitiva i coincideixen generalment amb les modalitats olímpiques: atletisme, basquetbol, ciclisme, esgrima, futbol, halterofília, hípica, judo, natació, piragüisme, rem, rugbi, tennis, tennis de taula, tir amb arc, tir olímpic, triatló, vela i voleibol, amb algunes adaptacions reglamentàries i tècniques. Només dos tenen un origen estrictament paralímpic: la boccia i el golbol. En el cas dels Jocs Paralímpics d’Hivern, hi ha les modalitats d’esquí alpí, esquí de fons, biatló, hoquei sobre gel i cúrling.