Els practicants van equipats amb escanfandre autònom, monoaleta i boia de superfície. Les proves individuals poden ser: sense referències o M, amb referències o 5 punts i en estel. També hi ha la prova per equips, la qual té una variant coneguda com prova Monk.
S’originà a la Unió Soviètica durant la dècada de 1950. Poc després s’estengué per Europa central. Les primeres competicions s’organitzaren al llac Maggiore d’Itàlia (1961) i al llac Wörthersee d’Àustria (1962). La primera competició internacional es disputà a Crimea l’any 1965 i hi participaren submarinistes de l’URSS, Bulgària, Hongria, Itàlia i Àustria. Des de llavors, diversos països europeus organitzen proves d’àmbit internacional. L’any 1967 la Confederació Mundial d’Activitats Subaquàtiques (CMAS) organitzà el primer Campionat d’Europa a Angera, Itàlia. El 1969 la CMAS, a petició de l’URSS, inclogué la velocitat com a mesura per a valorar les proves, que fins llavors només atenien la precisió. Les proves de 5 punts foren introduïdes el 1968, i les d’estel, el 1986. En l’àmbit d’equips, entre el 1973 i el 1977 es practicà una modalitat amb sònar, que fou substituïda per la prova Monk, desenvolupada en països nòrdics. La primera Copa d’Europa es disputà el 1971, competició que es convertí en la Copa del Món el 1989. D’altra banda, el primer Campionat del Món es disputà a Iugoslàvia l’any 1973, però no es començà a organitzar regularment fins el 1985. Rússia és el país dominador, seguit de països com Alemanya, Àustria, Ucraïna, el Kazakhstan o Itàlia.
A Catalunya començà a practicar-se a l’inici de la dècada de 1960 gràcies al Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines (CRIS). El primer Campionat de Catalunya fou organitzat per la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques (FECDAS) i pel CRIS a la badia de Llafranc (1967). En resultà vencedor Hermenegild Farré. El segon Campionat de Catalunya i primer d’Espanya es disputà el 1968 en aigües de Vilanova i la Geltrú. Un any després aparegué l’Unisub Sabadell, antiga delegació del CRIS a Sabadell que s’escindí de la delegació de Barcelona. L’Unisub Sabadell passà a dominar el panorama català, seguit del Club Natació Montjuïc i el Club de Mar de Roses. L’any 1970 Vilanova i la Geltrú acollí el Campionat d’Europa, on participaren els catalans Hermenegild Farré i Josep Maria Calpena. Durant aquesta època també destacaren submarinistes com Pere Soldevila, Marcel Tintó i Rudy Schulz. Durant els anys setanta es multiplicaren els torneigs d’orientació subaquàtica i d’entre tots destacà el Trofeu Llorer d’Or, de l’Unisub Sabadell, puntuable des del 1975 en diverses proves de la Copa d’Europa i disputat normalment a l’estany de Banyoles. L’Unisub Sabadell fou tercer en la classificació general de la Copa d’Europa (1978) i durant diverses etapes els seus submarinistes coparen les places de la selecció estatal. Alfredo Jorde fou campió de Catalunya en dotze ocasions entre el 1974 i el 1990, i al final d’aquesta època destacà Francesc Barnusell, campió de Catalunya diverses vegades i seleccionador estatal en dues ocasions. Altres submarinistes destacats posteriorment foren Roger Barnusell, Toni Paradas i Lluís Vicent. La FECDAS s’encarrega d’organitzar les competicions catalanes i aplega diversos clubs, encapçalats per l’Unisub Sabadell, com el CE Unisub Hospitalet, l’Orientasub de Sabadell i l’UE Bages.