Jugà puntualment al final dels anys quaranta, però aviat passà a les tasques directives i el 1948 ja feia de delegat al Gran Via de Barcelona. Després anà al Creu Roja i finalment a l’Apolo, on començà la carrera d’entrenador, que continuà en el Joventut de Badalona. El 1957 entrà a la Federació Catalana de Patinatge i es convertí, successivament, en el responsable del comitè d’hoquei, del col·legi d’àrbitres, del col·legi regional de preparadors i de la selecció catalana. Fou seleccionador espanyol absolut i júnior (1967-75), i guanyà dos Campionats del Món (1970, 1972), un d’Europa (1969) i tres Copes de les Nacions de Montreux (1967, 1971, 1975) en categoria absoluta, i tres europeus júnior (1968, 1972, 1973). El 1981 fou elegit president de la Federació Barcelonesa de Patinatge i, arran de la unificació de les quatre territorials, es convertí en president de la federació catalana (1982-2002). També fou vicepresident de la federació espanyola, membre del Comitè Internacional d’Hoquei sobre Patins i membre d’honor de la Federació Internacional de Patinatge.