Les boles han de ser metàl·liques, amb un diàmetre entre els 7,05 cm i els 8 cm. El pes varia entre els 650 g i els 800 g. Els boligs són de fusta o de material sintètic, amb un diàmetre comprès entre 25 mm i 35 mm. El terreny de joc és rectangular i les dimensions varien entre els 12 m i 15 m de llargada i els 3 m i els 4 m d’amplada. Els jugadors han de llançar les boles amb els peus junts i ho poden fer tirant-la rasa o bé per elevació. Hi ha dues maneres de fer-ho: apuntar és llançar la bola amb cura, tractant d’acostar-se al màxim possible al bolig. I tirar o picar és llançar la bola amb certa força per apartar la del contrari en cas que aquesta faci el punt. Quan la bola es queda en el mateix lloc que l’anterior, la jugada s’anomena carró, del francès carreau, ‘rajola’. Aquesta jugada és la perfecció en el tir.
La competició es disputa per equips formats per tres jugadors (tripletes), els quals llancen dues boles cadascun, o per dos jugadors (dupletes), que llancen tres boles per cap. També s’hi pot jugar individualment i cada jugador llança tres boles. En una tripleta, els jugadors acostumen a actuar cadascun de manera diferent: l’apuntador s’especialitza a aproximar-se al bolig; el mitjà fa les dues feines d’apuntar i tirar, i el tirador o picador executa la jugada de tirar o picar contra les boles de l’adversari. Segons les edats, els jugadors es classifiquen en infantils (menors de 13 anys), juvenils (de 13 a 17 anys) i sèniors (més grans de 18 anys, masculins i femenins). Tant en infantils com en juvenils els equips poden ser mixtos, masculins o femenins. Les partides es juguen fins als 13 punts. El punt pertany a la bola més pròxima al bolig un cop s’han llançat totes les boles. Cada bola d’un mateix equip col·locada més a prop del bolig que la més propera de l’equip contrari val 1 punt. Aquests punts es compten al final de cada ronda, quan s’han llançat totes les boles. La mesura dels punts conflictius, pel fet que les distàncies no es poden apreciar a cop d’ull, es porta a terme amb instruments adequats i cada equip n’ha de tenir. Es tracta d’un metre que a la punta duu una llengüeta. Si la distància és inferior a 10 cm, es mesura amb un compàs. També hi ha les partides per temps. Per exemple, s’acorden 60 minuts de durada, o bé 45, segons decideixi l’organització del campionat. Si un equip arriba a 13 punts abans dels minuts establerts, la partida s’ha acabat. Si quan finalitza el temps estipulat cap equip ha assolit els 13 punts, guanya la partida el que vagi al davant en el marcador o es pot donar el cas que es concedeixin dues mans més de llançaments. Les diferents federacions designen els àrbitres, que són els encarregats de vigilar l’estricta aplicació del reglament en cada competició.
Partida de petanca durant el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona
FEDERACIÓ CATALANA DE PETANCA
Una especialitat la constitueixen les botxes, joc molt semblant a la petanca, ja que les boles també s’han d’aproximar al màxim al bolig per tal de puntuar. Es practica entre dos equips d’un a quatre jugadors en un camp de joc de 27,5 m de llargada màxima i de 2,3 m a 4 m d’amplada. Les boles són metàl·liques, amb un diàmetre d’entre 9 cm i 11 cm (8 cm per als juvenils) i un pes entre 900 g i 1.200 g. Una altra especialitat és el tir, en què el jugador té cinc objectius, un rere l’altre, col·locats dins d’un cercle on hi ha unes figures: la bola sola, la bola rere el bolig, la bola entre boles, la bola rere la bola i el bolig sol. La puntuació màxima (5 punts per objectiu) s’obté quan la bola llançada queda dins del cercle després d’impactar. En la darrera figura, els punts s’obtenen quan el bolig surt del cercle. La distància de llançament respecte al cercle és de 6, 7, 8 i 9 m per figura. Tant les botxes com el tir estan integrats dins la Federació Catalana de Petanca.
Els orígens i el desenvolupament a Catalunya
El joc de boles és molt antic, ja que passà per Egipte i Grècia i els romans l’introduïren a l’antiga Gàl·lia. Primerament, les boles eren d’argila o de pedra. Després foren de fusta i finalment d’acer. Al final del segle XIX i els primers anys del XX, es practicava a França, on els jugadors acostumaven a fer una correguda curta per prendre embranzida i llançar les boles amb impuls. La petanca aparegué a partir del joc provençal de boles. El mot prové de l’occità provençal pè(s), ‘peus’, i tanca(ts), ‘tancats’. El 1907 nasqué el joc sense impuls i el 1910 Ernest Pitiot organitzà el primer concurs oficial. La Federació Internacional d’Esports de Boles fou fundada el 1946 a França. Els primers campionats mundials masculins daten del 1959 i els femenins, del 1988. El joc de petanca es practica als cinc continents. A l’Estat espanyol està arrelat arreu, principalment a Catalunya.
El 1949, un grup de càntabres establerts a Barcelona i que jugaven a les bitlles càntabres fundaren la Gran Peña Cantabria. Desitjosos de legalitzar aquest esport a Catalunya, en tramitaren els estatuts a Madrid. La Delegación Nacional de Educación Física y Deportes els reformà, els aprovà com a joc de petanca i els inclogueren a la Federació Nacional de Bitlles, a la vegada que es formà la Federació Catalanobalear de Bitlles. El primer president fou Gonzalo de la Torre, el qual organitzà competicions socials, regionals i estatals, a la vegada que portà a terme l’onzè Campionat d’Espanya, celebrat a Barcelona el 1952, any que s’incorporà a la Federació Catalanobalear la modalitat del bowling.
La temporada 1959-60, la Federació Catalana de Petanca es formà com a secció de la Federació Catalana de Bitlles. El 1985, se’n separà i es constituí en federació pròpia, la qual agrupa uns quatre-cents clubs. José Orlando Díaz González, que la presideix des del 1993, creà el Trofeu Internacional Juvenil de Seleccions (1999). Des de fa quinze anys, la Federació Catalana de Petanca edita la revista trimestral Petanca esport.
Els èxits
Un dels jugadors catalans més destacats és Mario Bascompte, 13 vegades campió d’Espanya per equips amb el Club Petanca Barcelona, Club Natació Barcelona, Club Petanca Martinenc i Club Petanca Prat i seleccionador estatal. També destaca la tripleta formada per Macario Navarro, Francisco Arribas i Antonio Fernández, que obtingué la medalla d’argent en el Campionat del Món (1961, 1965), i la tripleta més una reserva (que també pot intervenir en el joc) formada per Jerónima Ballesta, Rosario Inés, Catalina Mayol i María del Mar Paterna, que s’adjudicà el Campionat del Món (1996), cosa que es feu extensiva amb Rosario Pastor en comptes de Paterna (1998). A l’equip estatal masculí i femení, que ha obtingut diversos èxits mundials, hi ha un gran nombre de jugadors i jugadores catalans.
Sergio García assolí el bronze en tir al Campionat del Món de petanca del 2003
FEDERACIÓ CATALANA DE PETANCA
Els èxits continuaren amb Jerónima Ballesta, María José Díaz, Yolanda Matarranz i María José Pérez, que obtingueren el Mundial (2002), cosa que també aconseguí l’equip format per Jerónima Ballesta, Sílvia Garcés, Rosario Inés i Yolanda Matarranz (2008). D’altra banda, Sílvia Garcés, Verónica Martínez, Yolanda Matarranz i María José Pérez foren subcampiones d’Europa (2012). Rosario Inés obtingué la medalla d’argent en el Campionat Mundial de tir (2009), i amb Jerónima Ballesta, Sílvia Garcés i Yolanda Matarranz obtingué el bronze en el Mundial de tripletes (2009). Un altre bronze en el Mundial anà a càrrec de Sílvia Garcés, Rosario Inés, Verónica Martínez i Yolanda Matarranz (2011). La delegació catalana també s’adjudicà la Lliga de comunitats el 2012, tant pel que fa a la divisió d’honor masculina (Ignacio Egea, Javier Vázquez, Jorge Armada, José Antonio Hoyo i Josep Lluís Guasch) com a la femenina (Ma José Díaz, Míriam Hernández, Rosario Inés, Sílvia Garcés i Verónica Martínez). L’equip base el formaren María José Díaz, Sílvia Garcés, Míriam Hernández i Verònica Martínez. Pel que fa al tir masculí, destaca el bronze assolit per Sergio García (2003) i el bronze en el Mundial de tripletes (2010) aconseguit per David Sánchez, Francisco Flores, Roberto Carlos i Manuel Romero. En el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona, que se celebra en el format open, es produí el 2012 el primer triomf d’una tripleta local (Josep Lluís Guasch, Javier Vázquez i Francisco Javier Flores).