Abans, potser es poden trobar representacions de persones que fan esforç en el terreny físic o d’acròbates –per exemple, a les pintures murals de Sant Joan de Boí (segle XII), conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Una de les primeres pintures catalanes en què l’esport és vist amb solemnitat és el retrat que Josep Cuchy va fer a Josep Bea Aragay, professor d’esgrima de l’Ateneu Barcelonès, vestit amb l’uniforme i el floret a la mà, en una data imprecisa entre el 1887 i el 1890; és una pintura a l’oli, conservada al mateix Ateneu. De fet, el modernisme afavorí que activitats considerades poc solemnes com l’esport comencessin a rebre una certa atenció abans impensable al país: Santiago Rusiñol retratà el 1889 el seu amic, el també pintor Ramon Casas, com a velocipedista, que era com aleshores s’anomenava els ciclistes, i l’oli, de format natural, es conserva a la col·lecció del Banc Sabadell. Tanmateix, no el retrata competint, sinó assegut, en repòs, amb la bicicleta al seu costat, cosa que ens planteja fins a quin punt podem dir ja que l’artista està representant veritablement un esport. El mateix Casas més endavant es representarà a ell mateix i a Pere Romeu, l’hostaler d’Els Quatre Gats, pedalant damunt un tàndem (1897, MNAC), en un oli de gran format; tanmateix, cal tenir en compte que es tractava d’un plafó decoratiu per al mateix establiment i que, per tant, no tenia vocació de pintura d’exposició, sinó de pintura informal, festiva. Casas també representà més d’un cop l’automobilisme, una activitat a la qual era molt aficionat: ho feu també a Els Quatre Gats, en un plafó posterior (1901), per fer parella amb l’altre –i que igualment acabà al MNAC–. Però també ho feu en un context molt més formal: un dels murals del fumador del Cercle de Liceu, de Barcelona (1902), està protagonitzat per un automòbil, conduït per una dona i amb els fars ben encesos. Tanmateix, tampoc aquí no es pot acabar de parlar d’esport com ara l’entenem, que és una activitat física generalment de competició.
I és que els artistes distingien entre temes que es podien dibuixar i temes que es podien pintar. Amb dibuix, en revistes satíriques, cartells comercials o vinyetes, l’esport era previsiblement representable –i ho feren molts, com l’esmentat Rusiñol, Xavier Gosé, Ricard Opisso, Joan Junceda, Ismael Smith, Pere Ynglada, Francesc Canyellas, i no cal dir els il·lustradors de revistes esportives, com Antoni Roca, Valentí Castanys o Joaquim Muntañola, o també més endavant Ricard Marlet–, però en una pintura a l’oli el tema era molt més problemàtic. Un dels pocs pintors que s’atreviren a fer de l’esport alguna vegada un tema central de la seva obra fou Ricard Urgell, en olis com ara l’Últim round, vers l’any 1924 (col·lecció particular), que representa un combat de boxa en un escenari de teatre barceloní, condicionat com a ring.
Salvador Dalí, sempre nedant contra corrent, en la seva joventut ja se sentí atret per pintar temes esportius. Cap al 1917 pintà a l’oli un Boxejador (col·lecció particular), i més endavant retratà de cos sencer el seu amic, Jaume Miravitlles com a jugador de futbol (c. 1921, Figueres, Fundació Gala-Dalí), vestit amb l’uniforme de la Unió Esportiva Figueres; a Miravitlles el tornà a retratar, de bust, altre cop amb la mateixa samarreta, i ara amb una porteria de futbol al fons (c. 1922, col·lecció particular). I en la seva maduresa, el mateix Dalí pintà Atleta còsmic (1968, Madrid, Palacio de la Zarzuela), basat en el Discòbol de l’escultor grec clàssic Miró. Ángeles Santos, exponent de la pintura surrealista, feu sortir un camp de futbol al planeta cúbic que centra el seu immens i inquietant oli Un món (1929, Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía).
Malgrat que els artistes propers al Noucentisme semblava que no tenien l’esport com un motiu massa aliè, poques pintures manifestament de tema esportiu trobarem en aquesta generació. Josep Mompou pintà Boxa (1929), Tennis (1929) i La piscina (1930), tres olis que ara per ara no són en cap col·lecció coneguda; i molts anys després, reincidí ocasionalment en els olis Pista de tennis i Tennis (1967, col·leccions particulars). Coetàniament, Pere Pruna, a la sèrie Esports d’hivern (1930, MNAC, col·lecció Carmen Thyssen i altres col·leccions), reflectí diverses postures d’esquiadores a Chamonix. I Joan Commeleran, el 1936, pintà un camp de futbol del barri de les Corts de Barcelona (Departament de Cultura de la Generalitat).
Ja a la postguerra, Josep Carretero Gomis feu bones pintures del Camp Nou del Futbol Club Barcelona en construcció, el 1955-57. Els temes esportius en l’art viu del país reberen una empenta sense precedents en exposicions monogràfiques com “El Deporte en las Bellas Artes”, impulsada el 1965 per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes franquista. El joier Manuel Capdevila, en la seva faceta de pintor, havia exposat diversos cops l’obra El guanyador (1948), un ciclista felicitat en acabar la cursa, que fou premiada a la I Biennal Internacional “El deporte en las Bellas Artes” del 1967. I el mateix artista presentà altres pintures de tema esportiu al llarg de la seva carrera (L’equip, 1952. Madrid, Federación Española de Fútbol; Rugby, 1970; Verd de futbol, 1976). Al Saló d’Octubre de Barcelona del 1950 Ángel López-Obrero hi presentà una Cursa de cavalls.
Les esmentades biennals esportives se celebraren els anys 1967, 1969, 1971, 1973 i 1975 –propulsades pel crític d’art Joan Gich Bech de Careda, quan era el “delegado nacional”–, que se celebraren a Barcelona i Madrid, i que mort el dictador Franco continuaren (1977, 1979, 1982, 1985, 1986). Toni Estradera i José Luis Florit hi obtingueren premis en l’edició del 1971; Josep A. Cuní, el 1973 i el 1975; Carme Grau i Mario Bedini, el 1979, etc., tot i que com que aquelles biennals eren internacionals molt sovint els premiats eren forasters. També significà una empenta gran al tema esportiu les discontínues biennals d’art del Futbol Club Barcelona, del 1985, 1987 i 1999. El club té al seu museu pintures destacades de tema esportiu d’artistes importants de l’avantguarda, com Antoni Clavé o Modest Cuixart, que destacà amb una obra intitulada Un gol del Barça és tot un món (1985); i artistes com Ramon Aguilar Moré, Will Faber, Norman Narotzky o Alfons Costa han dedicat obres de pes al tema barcelonista, i entre els pintors més dedicats a incorporar l’esport vinculats al Barça cal esmentar Jordi Alumà, que fins i tot fou conseller cultural del club, i l’obra del qual d’aquesta temàtica ha tingut una notable presència internacional. La introducció del tema esportiu en la pintura catalana a través de certàmens com els esmentats tornà a minvar significativament en deixar-se de convocar les biennals. Així, cal constatar que el tema esportiu en la pintura de galeria ha continuat tenint una presència purament testimonial, encara que de manera excepcional podem trobar que Joan Abelló dedicà un oli important a Els billars de can Regino (1969, col·lecció Adami-Rabasa), que una pintora habitualment tan poc donada a la temàtica d’esport com Teresa Llàcer tingui una Clau de judo de grans dimensions en un lloc tan representatiu com el fons d’art de la Universitat Rovira i Virgili, o que Miquel Vilà s’hagués fixat en l’estadi de Montjuïc (1989 i 1992, col·leccions particulars) en plena remodelació per a crear un dels seus característics espais urbans solitaris i desencantats.