Les proves de piscina són: 200 m de cursa de natació amb obstacles, 50 m de rescat de maniquí, 100 m de cursa combinada de salvament, 100 m de rescat de maniquí amb aletes, 100 m de cursa de socorrista, 200 m de cursa de supersocorrista, llançament de corda, 4 × 25 m de rescat de maniquí, 4 × 50 m de combinada i 4 × 50 m obstacles. Antigament també es disputaven les proves de llançament de salvavides (o pilota de salvament) i 150 m de rescat amb embarcació. Les proves d’aigües obertes són: nedar-surf, córrer-nedar-córrer, banderes, esprint, cursa amb esquí, cursa amb planxa de salvament, oceanman/oceanwoman, relleus esprint, relleus de salvament amb tub de rescat, rescat amb planxa de salvament, relleus taplin i relleus de tríades.
Origen i desenvolupament
Les primeres societats de salvament de nàufrags es fundaren al final del segle XVIII i principi del segle XIX als EUA i a diversos països d’Europa. L’any 1878 l’Institut de Salvament del Mediterrani impulsà a Marsella el primer Congrés Internacional de Salvament, on es plantejà la necessitat de crear un organisme internacional per unir les societats d’arreu del món. Amb el pas dels anys es crearen nous organismes estatals, com la Reial Societat de Salvament britànica (1891), la Societat Italiana de Salvament (1899) o l’Associació Nacional de Societats de Natació i Salvament francesa (1899). Raymond Pitet fou el fundador d’aquesta última i pioner del salvament aquàtic en l’àmbit mundial. L’any 1900 se celebrà a París un nou congrés internacional i un dels primers concursos de salvament durant l’Exposició Universal. L’any següent es creà la federació francesa, que el 1902 organitzà uns campionats de natació, salts i salvament amb proves de salvament nàutic amb maniquí, salvament en incendi o llançament de salvavides. El 1910 fou constituïda la Federació Internacional de Salvament (FIS) a la localitat francesa de Saint-Ouen després d’unes greus inundacions a París. El seu principal impulsor, Raymond Pitet, en fou president (1910-51). L’any 1946 s’organitzà el primer Campionat de França i el 1951, després d’un congrés celebrat a Canes, la federació francesa organitzà el primer campionat internacional de salvament. L’any següent la FIS fou reconstituïda i el 1955 començà a organitzar anualment una competició internacional de salvament que, el 1961, esdevingué Campionat del Món. Durant molts anys les quatre proves oficials foren 200 m de cursa de natació amb obstacles, 50 m de rescat de maniquí, 150 m de salvament amb embarcació i llançament de salvavides. El 1982 es disputà el primer Campionat d’Europa i el 1985 el salvament fou inclòs en els Jocs Mundials. Fins aquell any la FIS havia tingut diverses denominacions, i finalment rebé el nom de Federació Internacional de Salvament Aquàtic, reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional el 1987. El 1988 la FIS establí les proves de 100 m de rescat de maniquí amb aletes i 100 m de cursa combinada de salvament, a més d’introduir les proves de relleus per equips. D’altra banda, l’any 1971 es fundà Salvament Mundial (WLS), federació internacional amb seu a Austràlia centrada en proves d’aigües obertes. Fou constituïda oficialment el 1977 i aglutinà Austràlia, Nova Zelanda, la Gran Bretanya, Sud-àfrica i els Estats Units. L’any 1993 la FIS i WLS es fusionaren, fet que originà la Federació Internacional de Salvament, en anglès, International Lifesaving Federation (ILS). L’any 1996 s’organitzà el primer Campionat del Món Rescue, tot i que ja des del 1988 la WLS organitzava un Campionat del Món amb aquesta denominació. El 2012 l’ILS agrupava més de cent federacions i associacions de salvament estatals, amb l’objectiu de millorar la seguretat aquàtica i promoure el salvament esportiu. Algunes de les potències en l’àmbit mundial són Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica, França, Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya.
Els inicis del salvament aquàtic a Catalunya
La primera societat de salvament espanyola fou Salvamento Marítimo, fundada el 1880. Uns quants anys més tard nasqué la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos (1914), que el 1957 s’integrà a la Reial Federació Espanyola de Natació (RFEN) com a secció de salvament aquàtic. Aquest primer embrió de salvament i socorrisme de l’Estat conformà un equip que el 1958 debutà a la competició internacional de la FIS. Els nedadors catalans Xavier Alberti, Juli Satorre i Alfons Clarà formaren part de la selecció que aconseguí la medalla de bronze d’aquest campionat (1960). Xavier Alberti participà en els Campionats del Món fins el 1964. La Reial Federació Espanyola de Salvament i Socorrisme (RFESS) nasqué l’any 1961 quan la comissió de salvament de la RFEN esdevingué un organisme independent. D’altra banda, el principal impulsor del salvament aquàtic a Catalunya fou Francesc Josep de Lacambra Estany, comte de Lacambra, que el 1962 fundà la Federació Catalana de Salvament i Socorrisme (FCSS), dividida inicialment en les quatre províncies catalanes, i que el 1971 promogué els primers campionats escolars. Altres pioners del salvament català foren Federico Balagué, vicepresident de la FCSS durant més de vint anys; Joan Céspedes, vinculat al Col·legi Català d’Entrenadors i a la FCSS fins els anys setanta; Emili Calabuig, pioner del salvament a la província de Tarragona; Miquel Sarabia, àrbitre internacional, i Mercè Oliveró, membre del comitè organitzador del primer Campionat d’Espanya, disputat a Barcelona el 1963, impulsora dels primers cursets de salvament aquàtic i segona presidenta de la FCSS (1980-91). Les primeres competicions internacionals on participà la selecció catalana foren els enfrontaments amb la selecció francesa, que començaren a disputar-se anualment els anys seixanta tant a Catalunya com a la localitat francesa de Castres. La primera selecció catalana femenina la formaren, en aquella dècada, Josefina Vieco, Carmen Fraile, Elsa Verdugo i Montserrat Sanmartín. Alguns dels primers clubs que practicaren el salvament foren el Club Natació Catalunya, el Club Natació Barcelona o el Club Natació Sabadell.
L’època d’or
Anne Marie Cavailles, Hortènsia Graupera, Francesc Josep de Lacambra, Violeta Petkova i Tini Van Sebillen, campiones del món del 1971
Federació Catalana de Salvament i Socorrisme
En l’àmbit competitiu, la millor època del salvament i socorrisme català fou entre els anys 1966 i 1976. Nombrosos socorristes catalans participaren amb la selecció estatal en competicions internacionals. La selecció estatal masculina fou campiona del món per equips (1974), aconseguí dos subcampionats (1966, 1970) i dues terceres posicions (1967, 1972), mentre que la selecció estatal femenina es proclamà campiona del món per equips en tres ocasions (1969, 1972, 1974), i aconseguí un subcampionat (1970) i una tercera posició (1968). A tot això cal afegir que Barcelona fou seu del Campionat del Món (1974), que celebrà les proves a les piscines Picornell. En categoria masculina inicialment destacà Joan Claret, campió del món de 200 m de natació amb obstacles i medalla de bronze en 50 m de rescat de maniquí (1967), i medallista per equips fins el 1970. A l’inici d’aquesta dècada Javier Fernández fou medalla de plata (1972) i bronze (1974) en la prova de 150 m de salvament amb embarcació del Campionat del Món, així com bronze en 200 m de cursa de natació amb obstacles (1974). Però especialment destacà Miquel Vilanova, tercer en la general en el Campionat del món (1974) i medalla de bronze en 50 m de salvament de maniquí (1974). El català Francisco Javier Gran també fou medallista per equips en els Campionats del Món de 1972 i 1974, i més tard aconseguí la medalla de plata en 150 m de salvament amb embarcació (1978). Finalment cal esmentar Agustí Boixeda, campió de Catalunya en diverses ocasions i membre de la selecció estatal en el Campionat del Món (1976). Durant aquest període el salvament aquàtic català destacà en l’àmbit internacional gràcies a la categoria femenina. A mitjan anys seixanta sobresortiren en l’àmbit estatal Isabel Barba, Lídia Camprubí o Eulàlia Castañé, aquesta última medalla de bronze en 200 m de cursa de natació amb obstacles en el Campionat del Món (1967) i partícip de la medalla de bronze per equips (1968). En l’edició del Campionat del Món del 1968, també hi participaren Katy Mayr, Hortènsia Graupera i Maria Teresa Paredes. Katy Mayr fou medalla de bronze en 200 m de cursa de natació amb obstacles (1968) i un cop retirada seguí vinculada al món del salvament com a entrenadora i directiva durant més de quaranta anys. El 1992 fundà el Col·legi Nacional d’Àrbitres de la RFESS. Hortènsia Graupera estigué en actiu entre el 1967 i el 1971, fou campiona del món individual (1969) i, entre altres podis, aconseguí la medalla d’or en 150 m de salvament amb embarcació (1968). Posteriorment fou presidenta de la FCSS (1992-2008), i membre del comitè tècnic de la RFESS i de la Lliga Europea de Natació. Però quant a títols sobresortí la figura de Maria Teresa Paredes, que es proclamà campiona del món individual (1974) i fou dues vegades tercera en la classificació general (1969, 1972), aconseguí nombroses medalles en diverses proves del Campionat del Món fins el 1976 i fou cinc vegades campiona d’Espanya i set de Catalunya. Més endavant fou directora esportiva i seleccionadora de la RFESS, presidenta del comitè esportiu de la FIS i és l’única espanyola que ha rebut la medalla al mèrit de la FIS (1988) i l’Orde del Salvament (1994). En el Campionat del Món (1972), també hi participà Tini Van Sebillen, holandesa nacionalitzada espanyola resident a Girona, que es proclamà campiona del món individual i aconseguí les medalles d’or en 50 m de salvament de maniquí i 200 m de cursa de natació amb obstacles. Al cap de poc destacà Elsa Alberti, segona classificada individual en el Campionat del Món (1974), competició en què baté el rècord del món en la prova de 50 m de rescat de maniquí i en la qual guanyà la medalla d’or. La socorrista que enllaçà les figures d’aquest període amb els socorristes dels anys vuitanta fou Magda Amat, campiona d’Espanya diverses vegades, medalla de plata en 50 m de rescat de maniquí en el Campionat del Món (1976) i quarta classificada en la general del Campionat del Món (1981), en què la selecció estatal femenina aconseguí la medalla de bronze per equips.
Els darrers anys
Prova de nedar-surf en aigües obertes de salvament i socorrisme
Federació Catalana de Salvament i Socorrisme
L’any 1980 Mercè Oliveró assumí la presidència de la FCSS i creà l’escola catalana de salvament. El 1982 la FCSS fou refundada amb la centralització de les quatre delegacions provincials. Durant aquesta època, els socorristes catalans perderen el domini en l’àmbit estatal. Tot i això, cal mencionar Cristina Milian, que participà en el Campionat del Món (1983); Mireia Campos i Maria Empar Ballbé, medalles de plata en 150 m de rescat amb embarcació en el Campionat d’Europa (1982 i 1986, respectivament), o Manuel Suárez, medalla de bronze en llançament de pilota salvavides en el Campionat d’Europa (1986). L’any 1989 Reus acollí el primer Campionat d’Espanya d’hivern. Al final dels anys vuitanta i principi dels noranta destacà Gemma Milian, que aconseguí diverses medalles en el Campionat d’Espanya i fou bronze per equips en el Campionat d’Europa (1992). Aquell mateix any l’excampiona del món Hortènsia Graupera assumí la presidència de la FCSS (1992-2008), en què succeí Jordi Mensa (1991-92). El 1997 la secció de salvament del CN Banyoles fou refundada gràcies a l’impuls de Gemma Carnero, i començà a formar nous campions. En destacà Elisabeth Masergas, que guanyà la medalla de plata (1999) i la d’or (2001) en 200 m de cursa de supersocorrista en el Campionat d’Europa. Posteriorment, Anabel Navío fou campiona d’Europa (2003) i del Món (2004) en llançament de corda i aconseguí la medalla de bronze en 200 m de cursa de supersocorrista en el Mundial de clubs (2006). D’altra banda, Arnau Elias, del Club Natació Tàrraco aconseguí catorze títols d’Espanya i vint-i-un de Catalunya entre el 1999 i el 2009. Entre d’altres, la medalla d’or en tub de rescat en el Campionat d’Europa (2005, 2007) i la medalla de plata per equips en els Jocs Mundials (2005), competició en què baté el rècord del món en 4 × 25 m de rescat de maniquí. A partir del 2000 també destacaren en l’àmbit estatal i en proves internacionals Jordi i Joan Antoni Bas, del CN Reus Ploms; David Capellas, del CN Banyoles, i Alejandro Resano, del CN Tàrraco. El penúltim president de la FCSS fou Jordi Fort (2008-12) i des del 2012 n’ocupa la presidència Anaïs Cobo. L’any 2012 la FCSS tenia 160 socorristes federats i deu clubs inscrits: el CN Banyoles, el CN Tàrraco, el CN Reus Ploms, els Amics de Riudoms, el CN Vilaseca, el CN Castell-vell, el CN Kallípolis, el CN Santjoanenc, l’AE Natació per Tothom i el CN Segrià. La FCSS organitza el Campionat de Catalunya d’estiu i d’hivern i la Lliga Catalana, tot i que a Catalunya també es disputen altres competicions, com el Trofeu Ciutat de Reus, l’OceanCat ciutat de Banyoles o el Catalunya Rescue Festival.