En concret, s’ocupa de les funcions i el significat de l’esport, dels comportaments de les persones i els grups envers l’esport i de les organitzacions i espais que tenen a veure amb el desenvolupament esportiu.
Al final de segle XIX i principi del XX, els autors clàssics de la sociologia ja s’interessaren pel fenomen esportiu: Spencer el considerava una eina educativa, Weber s’hi referia pels valors ètics que transmetia, Simmel es fixà en el conflicte i l’associacionisme, anys després Mead s’hi inspirà per desenvolupar la teoria dels rols... Tanmateix, les primeres obres que es poden considerar de sociologia de l’esport són de dos autors alemanys: Steinitzer (Sport und Kultur) i Risse (Soziologie des Sports), publicades el 1910 i el 1921, respectivament. Risse fou la primera persona que emprà el terme sociologia de l’esport. Posteriorment, es publicaren les obres del francès Dumazedier (Regards neufs sur le sport, 1950) i dels alemanys Popplow (Zu einer Soziologie des Sports, 1951) i Plessner (Soziologie des Sports,1952). La primera obra que apareix a Catalunya és la del francès Georges Magnane, Sociología del deporte (1966).
La creació del International Committee for the Sociology of Sport (ICSS) tingué lloc a Varsòvia l’any 1966 i el seu primer president fou el polonès Andrzej Wohl. Entre les persones d’aquesta època, cal destacar Michel Bouet (França), Eric Dunning (Regne Unit), Gyöngyi S. Földesi (Hongria) –l’única dona–, Klaus Heinemann (Alemanya), Zbigniew Krawczyk (Polònia), Günther Lüschen (Alemanya), John Loy (USA) i Barry Mc. Pherson (Canadà). El 1966 ja es creà la International Review for the Sociology of Sport que encara es publica. L’ICSS formà part des de bon començament de la International Sociology Association i el 1995 es va convertir en la International Sociology of Sport Association (ISSA). Al llarg del temps, diversos països han constituït les seves associacions; les més destacades quant al nombre de persones associades són la North American Society for the Sociology of Sport (la seva revista és el Sociology of Sport Journal) i la Korean Society for the Sociology of Sport.
La sociologia de l’esport a Catalunya: orígens i factors de dinamització
Podem situar el naixement de la sociologia de l’esport a Catalunya en els darrers temps del franquisme i els anys de la Transició (1975-83). L’esport esdevingué objecte de reivindicacions socials i es començaren a fer estudis molt lligats a aquesta problemàtica: Quantes instal·lacions esportives hi ha? Quantes en fan falta? Quantes persones poden accedir a la pràctica esportiva?... Alguns dels títols més coneguts són: El libro negro del atletismo español (Perarnau i Muntaner, 1975), La dona i l’esport a Espanya (1977), L’esport de base a Catalunya (coordinat per Manuel Campo Vidal, 1981), etc. Els escrits de Manuel Vázquez Montalbán posant de manifest la importància social de l’esport també es poden considerar precursors d’una anàlisi sociològica de l’esport segons Jordi Osúa (tesi doctoral, 2013).
L’any 1976 es creà a Barcelona l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), que l’any 1983 s’anomenà Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) i el 1986 ja tenia el centre de Lleida a més del de Barcelona. Des de l’inici, l’assignatura de sociologia de l’esport formava part del pla d’estudis, la qual cosa va afavorir la creació de places docents i equips d’investigació. Es produí un tomb en els treballs realitzats que ja assoliren un rigor sociològic més elevat i menys reivindicatiu. Alguns d’aquests es poden trobar en el llibre d’actes del primer simposi sobre “El deporte en la sociedad española contemporánea”, celebrat a Madrid l’any 1983 per iniciativa de José María Cagigal i en el qual la participació catalana fou molt nombrosa.
Cartell del congrés de l’Asociación Española de Investigación Social Aplicada al Deporte (2012)
AEISAD
Els estudis de Manuel García Ferrando –catedràtic de sociologia, primer a Madrid i posteriorment a València – van exercir molta influència pel que fa a l’enfocament sociològic de l’esport. A més dels estudis sobre hàbits esportius realitzats ininterrompudament cada cinc anys des del 1980 fins al 2010 (la primera publicació d’aquesta sèrie fou Deporte y sociedad, 1982), cal citar Los problemas sociales del trabajo deportivo (1979) i Feminidad, deporte y conflico de roles. El caso de las atletas españolas de élite (1982). El mateix autor, també fou promotor del manual Sociología del deporte, coordinat per ell mateix, Núria Puig i Francisco Lagardera (1998).
A Catalunya no hi ha hagut mai una associació de sociologia de l’esport. L’any 1990 es creà –amb esperit federalista – l’Asociación Española de Investigación Social aplicada al Deporte (AEISAD), que agrupa persones i grups de disciplines diverses (Antropologia, Economia, Educació, Gestió, Història, Sociologia, Filosofia...) de tot l’Estat interessades en aquest àmbit d’estudi. La participació catalana és majoritària i la presidència ha recaigut diverses vegades en persones de Catalunya: Núria Puig (1990-96), Ricardo Sánchez Martín (1996-2000), Xavier Pujades (2004-08) i Ramon Llopis del País Valencià (2012-...). Des de la seva fundació, l’AEISAD organitza un congrés cada dos anys i publica un butlletí i les actes dels congressos. Representa un punt de trobada i un factor de dinamització important.
La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona el 1992 fou el detonant perquè els poders públics i el món acadèmic s’interessessin per l’esport des d’una perspectiva científica, la qual cosa donà un nou impuls al desenvolupament de la sociologia de l’esport. L’augment dels recursos per a la recerca i la creació de noves facultats de ciències de l’esport afavoriren la creació de nous llocs docents. L’any 2013 s’ensenya sociologia de l’esport en totes les facultats i graus de ciències de l’esport de Catalunya. Els principals temes d’estudi en aquest àmbit poden agrupar-se en tres grans grups: l’esport en la societat, actituds socials davant de l’esport i les organitzacions, els espais i l’esport.
L’esport en la societat
Un conjunt d’estudis s’interessen per les funcions i el significat de l’esport en la societat. Com es pot explicar aquest fenomen? Quina incidència té en les societats modernes? De quina manera contribueix a la construcció d’identitats nacionals?, etc.
Francisco Lagardera (1992 i 1993), seguint Norbert Elias i Eric Dunning, Pierre Parlebas i Niklas Luhmann, ha proposat una aproximació sociohistòrica de l’esport per a entendre el seu present i les perspectives de futur. Parteix de les premisses següents: l’esport és un fenomen cultural i comunicatiu amb una cultura pròpia; es pot analitzar com un sistema praxeològic que té una dinàmica interna específica, i és també un sistema autoreferent. Gràcies a aquestes premisses, es pot entendre el procés d’incorporació de les pràctiques físiques al sistema esportiu. Tota activitat té tendència a la institucionalització dins del sistema esportiu i es produeix, per tant, una tendència a l’homogeneïtzació.
Puig i Heinemann (1991) aposten, en canvi, per una tendència a l’heterogeneïtat del sistema esportiu que es configura en diversos models que interactuen però que, alhora, es diferencien. Les enquestes de García Ferrando (de 1980 a 2010), així com les realitzades per la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya (1995, 1999, 2004 i 2009) han reflectit empíricament aquesta heterogeneïtat. En l’esport contemporani coexisteixen cultures, pràctiques i valors cada cop més variats. García Ferrando ho teoritza parlant d’un gir postmodern en el sistema esportiu, i Javier Olivera i Alberto Olivera (1995) ho reafirmen en l’anàlisi dels esports d’aventura.
L’heterogeneïtat de les pràctiques esportives no es contradiu amb la persistència de les desigualtats en l’accés a l’esport. Les enquestes esmentades ho mostren de manera que, segons l’edat, el gènere, el nivell d’instrucció o la categoria socioprofessional, les persones tenen més o menys possibilitats d’accés a l’esport.
L’esport als mitjans de comunicació també ha estat objecte d’interès. El 1992, Miquel de Moragas encapçalà un equip que estudià la retransmissió feta per diverses cadenes televisives de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Posaven de manifest la capacitat dels mitjans per produir noves realitats, de manera que més que una cerimònia inaugural n’hi hagué tantes com televisions retransmeteren l’esdeveniment. Així mateix, Albert Juncà (2010) ha treballat la construcció de la identitat nacional mitjançant l’anàlisi que fa la premsa esportiva d’informació general dels esdeveniments esportius i Montse Martín (2010) hi ha estudiat la imatge de les dones.
El mercat de treball en l’esport ha despertat interès, la qual cosa es confirma pels estudis promoguts per la Secretaria General de l’Esport i la Diputació de Barcelona l’any 2010 sobre el pes econòmic de l’esport a Catalunya, els quals mostren que la seva contribució al PIB és d’un 2,1%, i que ocupa el quart lloc després del comerç al detall, l’educació i les indústries químiques i al davant de la indústria tèxtil. L’any 2006, el sector de l’esport ocupava 91.468 persones a Catalunya. El col·lectiu més estudiat ha estat el de les persones llicenciades en ciències de l’activitat física i l’esport (Puig i Viñas, 2002; Viñas; Puig i Pérez, 2006), tot i que hi ha altres estudis com ara el d’Óscar Miguel Gracia (2013) sobre les persones que gestionen els centres de fitnes a la província de Lleida. El 2013, la Diputació de Barcelona i l’Observatori Català de l’Esport, amb el suport del Col·legi Professional de Llicenciats en Educació Física de Catalunya, realitzen un estudi sobre el mercat de treball de totes les persones que tenen alguna titulació oficial esportiva el qual, entre d’altres coses, permetrà veure l’impacte de la crisi iniciada el 2009 en aquest sector.
Sala de condicionament en un complex esportiu
FUNDACIÓ CLAROR
Finalment, també des d’una perspectiva macrosociològica, cal considerar les reflexions sobre les relacions entre el global i el local en l’esport fetes en el número 97 de la revista Apunts. Educació Física i Esports l’any 2009, en un monogràfic dedicat a aquest tema. Hi col·laboraren autors i autores de sis països europeus i, des de les diverses perspectives d’anàlisi, es posava de manifest l’enfortiment dels trets culturals locals com a resposta a les tendències homogeneïtzadores globals.
Actituds socials davant de l’esport
A banda de les enquestes d’abast general sobre els comportaments de la població davant de l’esport esmentades en l’apartat anterior, l’anàlisi aprofundida de diversos col·lectius gaudeix de molt d’interès.
Sens dubte, entendre les diferències de gènere en l’accés a l’esport és el tema al qual més esforços s’han dedicat. Gran part dels estudis parteixen de les teories feministes de la diferència. Segons aquestes, cal apropar-se a la vida de les dones des de la seva individualitat, pel que elles són i no per oposició als homes. Analitzat des d’aquesta perspectiva, el tret més destacable és la creació d’una cultura esportiva femenina que reflecteix els valors i les maneres de fer pròpies de la socialització de les dones. Montse Martín (1999, 2004), Marta Moragas (2013), Marta Pérez (2011), Núria Puig i Susanna Soler (2002) i Susanna Soler (2008) han treballat des d’aquesta perspectiva. En aquesta línia, Mila García (2001) –a més d’haver promogut el Grup d’Estudi Dona i Esport (GEDE) en la dècada dels noranta – ha suggerit que les dones practiquen un “esport intel·ligent” segons el qual la intel·ligència motriu destaca per sobre de la força física.
Hi ha, però, també estudis que s’apropen a la pràctica esportiva femenina des de la perspectiva de les teories de la desigualtat i de l’opressió. Repetidament es produeixen fets que mostren el tracte desigual que les dones reben en l’esport. Un exemple palès és la seva escassa representació en els estudis de ciències de l’activitat física i esport, les causes de la qual tracten d’esbrinar Susanna Soler i el seu equip (2013). També hi ha una sensibilitat cada cop més gran envers els casos d’assetjament sexual en l’esport, en els quals les dones són les víctimes principals. Durant el diàleg ‘‘L’Esport: diàleg universal’’celebrat a Barcelona amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures, ja es feu un taller sobre l’assetjament sexual en l’esport, al qual assistiren moltes persones, cosa que mostra la sensibilitat envers aquest tema. L’any 2005, María José Bilbao i Anna Vilanova, des del Gabinet de Gènere de la Secretaria General de l’Esport, s’ocuparen de la traducció d’un document finès titulat L’assetjament sexual en l’esport. Des del 2010, Montse Martín i Albert Juncà, del Grup d’Investigació en l’Esport i l’Activitat Física de la Universitat de Vic, realitzen investigacions empíriques sobre aquest tema.
Sens dubte són menys nombrosos, però també s’hi han dedicat esforços, els estudis sobre població juvenil i esport o esport i gent gran. Jaume Cruz i Núria Puig han treballat, entre d’altres, el primer grup i membres de l’associació Esport 3 (Joan Carles Burriel, Isabel Carrera, Pilar Pont, Jesús Fortuño, Àngels Soler...), el segon.
La preocupació sobre les sortides laborals dels esportistes d’alt nivell un cop acabada la seva carrera esportiva ha estat estudiada per Anna Vilanova (2010), a més d’altres treballs que han partit d’enfocaments més psicològics.
La forta immigració que s’ha produït a Catalunya durant els primers anys del segle XXI ha obert un nou tema d’interès per a la sociologia de l’esport. El 2002, el número 68 de la revista Apunts. Educació Física i Esports ja recollia les contribucions de nombroses persones que havien participat en un congrés sobre esport i immigració que s’havia fet l’any abans. El 2004, Teresa Lleixà i Susanna Soler tornaven a treballar sobre el tema i el 2013 Kheira Nasri ha enllestit un estudi de llarga durada sobre les actituds de la dona magrebina musulmana a Catalunya davant l’esport i Omar Borràs un sobre els col·lectius immigrants sud-americans a Barcelona.
A més dels grups esmentats, hi ha altres estudis que s’han ocupat d’analitzar les actituds de la població davant l’esport. Així, Cati Gómez Lecumberri (2008) ha estudiat les capacitats socialitzadores de l’esport amb infants en risc d’exclusió social, Núria Puig, Anna Vilanova i Albert Juncà s’han ocupat de les emocions en els esports de gesta a la natura i Pere Lavega –amb el seu equip – d’estudiar les emocions en el joc (2012). Xavi Camino (2012), a cavall entre la sociologia i l’antropologia, ha analitzat acuradament els practicants de skateboarding a Barcelona i Mateu Capell s’està ocupant de les formes d’apropiació del territori per part dels patinadors a Barcelona i altres ciutats del sud d’Europa. I Carles Viñas (2005) ha estudiat els grups radicals en el futbol.
Organitzacions i espais
Les organitzacions són el suport per a la pràctica esportiva de moltes persones, tot i que cada vegada més es dona el fenomen de la pràctica lliure sense afiliació a cap organització. L’espai, en canvi, tant si és especial per a la pràctica esportiva com si no, és emprat per totes aquelles persones que practiquen esport. La sociologia de l’esport a Catalunya ha centrat el seu interès en ambdós casos.
L’any 1990, Joan Carles Burriel feu un estudi sobre les polítiques esportives dels ajuntaments a la província de Barcelona. Fou el primer treball sobre les actuacions d’aquests organismes públics, els quals, segons la Constitució del 1978, són els responsables de la promoció de l’esport en l’àmbit local. La culminació de tots els treballs sobre aquest tema són els estudis sobre els ajuntaments i l’esport a les comarques de Barcelona i de Girona realitzats per l’Observatori Català de l’Esport amb el suport de les diputacions respectives. Si bé no hi ha dubte que les actuacions dels ajuntaments han estat cabdals per fer possible l’accés majoritari a la pràctica esportiva, aquest estudi mostra com les ofertes realitzades s’orienten als diferents grups d’edat, però no apunten a les necessitats de col·lectius concrets, particularment les persones amb necessitats especials.
La importància del moviment associatiu esportiu també ha estat objecte d’interès sociològic. Moreno (1993) estudià les dificultats dels clubs per coexistir amb les iniciatives públiques i l’oferta comercial creixent. El 1997, la revista Apunts. Educació Física i Esports hi dedicà un monogràfic. Finalment, el 2010, per iniciativa de la Secretaria General de l’Esport, l’Observatori Català de l’Esport dugué a terme un estudi sobre els clubs esportius a Catalunya que mostrava el seu potencial com a motors del desenvolupament esportiu i, en especial, l’aportació del voluntariat. La seva quantificació en diners és de 213 milions d’euros l’any.
El coneixement acurat de les organitzacions comercials (persones abonades, tipologia d’ofertes, satisfacció de les persones usuàries...) és el gran repte pendent de la sociologia de l’esport catalana. S’han fet aproximacions parcials, però caldria tenir una visió de conjunt d’un sector que dona mostres de gran vitalitat i capacitat innovadora en el sistema esportiu.
L’espai per a la pràctica esportiva és un dels temes que més ha estudiat la sociologia de l’esport
TONI LÓPEZ
L’anàlisi de la distribució territorial dels equipaments és de tradició antiga i s’inicia en els anys de la Transició (Ricard Boix, Lluís Millet, Joan Antón Páez, Núria Puig...). La culminació de totes aquestes temptatives és la realització periòdica del Cens d’Equipaments Esportius de Catalunya (CEEC) a càrrec del Consell Català de l’Esport, que permet saber la situació en què es troben i detectar els desajustos entre oferta i demanda, la qual cosa permet millorar les preses de decisions i la planificació de nous equipaments.
Els usos dels espais de pràctica també han cridat l’atenció. Chelo Asins i Mila García han estudiat el que fan nens i nenes al pati de les escoles (1995). Ricardo Sánchez Martín i Mateu Capell (2008) han treballat els usos esportius de l’espai urbà i Núria Puig i Gaspar Maza (2008) han dirigit un equip multidisciplinari que tracta les xarxes socials i l’esport en els espais públics de Barcelona.
A partir del 2010, s’ha generat una àrea d’estudi sobre l’ús dels espais naturals i la sostenibilitat. Els treballs de Feliu Funollet, a cavall entre la planificació i la reflexió sociològica, i el d’Eduard Inglés sobre les estratègies de gestió de la pràctica esportiva en el medi natural per al desenvolupament sostenible en són representatius.
La varietat de temes de la sociologia de l’esport a Catalunya va acompanyada per una multiplicitat de perspectives teòriques –des de les més clàssiques fins a propostes innovadores – i per l’ús de mètodes quantitatius o qualitatius que s’apliquen segons les exigències de les preguntes inicials de les recerques.