Hi ha diverses modalitats: el surf d’estil lliure, o freestyle (dins de la qual hi ha el migtub, la competició de parc i el big air), el cros, o snowboard cross, i l’eslàlom paral·lel (que inclou l’eslàlom paral·lel gegant).
La primera planxa per a lliscar sobre la neu, sense fixacions i amb una corda lligada a l’espàtula, fou inventada per Sherman Poppen l’any 1965 i fou batejada amb el nom de snurfer, que fa un joc de paraules amb snow (‘neu’) i surfer (‘surfista’). A partir de llavors, diversos surfistes dels EUA s’interessaren per aquesta activitat hivernal i començaren a practicar-la a les muntanyes Rocalloses. Al principi de la dècada de 1970, Dimitrije Milovich patentà el primer model de planxa de surf de neu, i poc després aparegueren nous models de Tom Sims, Mike Olson i Jake Burton. Aquest últim innovà en el disseny de les planxes i hi incorporà les fixacions. L’any 1982 s’organitzà el primer Campionat dels EUA de snurfer, que inclogué proves d’eslàlom i de descens, i fou el punt de partida del surf de neu en l’àmbit competitiu. El 1983 Jake Burton organitzà el primer Campionat de surf de neu dels EUA i Tom Sims, el primer Campionat del Món de migtub a Soda Springs, EUA. Aquell mateix any el surf de neu arribà a Europa a través de la pel·lícula Apocalypse Snow, filmada als Alps, i començaren a emergir les primeres competicions. El 1985 es creà la Mount Baker Legendary Banked Slalom als EUA i es disputà la primera Copa del Món a Àustria. El 1987 es creà l’Associació Nord-americana de Surf de Neu (NASBA), que, juntament amb l’Associació Europea de Surf de Neu (SEA), organitzà la primera Copa del Món unificada (1988), amb dues proves a Europa i dues altres als EUA. El 1990 es fundà la Federació Internacional de Surf de Neu (ISF), que poc després organitzà el primer circuit professional, la ISF Pro Tour, i el 1993 el seu primer Campionat del Món. El 1994 la Federació Internacional d’Esquí (FIS) acceptà el surf de neu com a esport; tot i això la ISF es mantingué al marge de la FIS, motiu pel qual durant uns quants anys es disputaren en paral·lel competicions internacionals de surf de neu. La FIS organitzà la seva primera Copa del Món el 1994, el seu primer Campionat del Món el 1996 i la seva primera Copa d’Europa el 2000. Al mateix temps la FIS impulsà la inclusió del surf de neu al programa olímpic, fet que es produí en els Jocs Olímpics d’Hivern de Nagano (1998). Al principi del segle XXI els grans patrocinadors es posicionaren a favor de la FIS i finalment la ISF acabà desapareixent a mitjan 2002. Malgrat això, al final d’aquell mateix any es creà la Federació Mundial de Surf de Neu (WSF), que començà a organitzar el TTR World Snowboard Tour. Altres competicions destacades són l’Air & Style, prova disputada des del 1994 entre Àustria i Alemanya; la X Trail Jam; la Ride Shakedown, i les proves de surf de neu dels X Games d’hivern. Els països que dominen el surf de neu en l’àmbit mundial són França, els EUA, Suïssa i Àustria, seguits del Canadà, Finlàndia, Alemanya i Itàlia. Alguns dels surfistes de neu més destacats han estat Craig Kelly, Shaun Palmer, Terje Haakonsen, Michael Michalchuck, Serge Vitelli i Shaun White.
El surf de neu a Catalunya
La primera demostració de surf de neu als Pirineus fou organitzada per Jake Burton la temporada 1986-87, en la qual participà el campió del món Mark Heingartner. Tot i això, al principi dels anys vuitanta, Eduard Ripoll i Carles Garcia Oliver ja havien practicat el surf de neu a les pistes de Baqueira-Beret. A partir del 1988 la comercialització de planxes de surf de neu augmentà exponencialment malgrat que en un principi moltes estacions d’esquí catalanes en prohibiren l’ús. Durant la dècada de 1990, el surf de neu es popularitzà i s’organitzaren les primeres competicions estatals, entre les quals cal esmentar el circuit Ballantines, creat el 1993 i que disputà alguna prova al Pirineu català. El mateix any l’Associació Espanyola de Surf de Neu organitzà el primer Campionat i Copa d’Espanya, i Baqueira-Beret n’acollí una de les proves. El 1995 el surf de neu fou acceptat com a esport per la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern. El primer olímpic català fou Sergi Bartrina, que participà en els Jocs Olímpics d’Hivern de Nagano (1998). Al final del segle XX també destacaren Israel Planas, que disputà el Campionat del Món (1997), David Pujol, Núria Moga, Mireia Delclòs i Laura Pons. Posteriorment destacaren Jordi Font Fer rer i Queralt Castellet, que participaren en els Jocs Olímpics d’Hivern de Torí (2006) i de Vancouver (2010). Jordi Font aconseguí un diploma olímpic en acabar quart classificat en la prova de cros de Torí (2006). D’altra banda, en el palmarès de Queralt Castellet, especialitzada en migtub, destaquen dues victòries a la Copa del Món de l’especialitat i nombrosos Campionats d’Espanya, tant de migtub com d’altres especialitats. En els Jocs Olímpics de Vancouver (2010), també hi participà Rubèn Vergés en la prova de migtub. Tant ell com el seu germà Isaac han destacat des de l’inici del segle XXI en competicions internacionals de la FIS. Altres surfistes de neu destacats són: en cros, Laia i Núria Vendrell, Nina Manich i Anna Amor; en competició de parc, Carles Manich i Maria Hidalgo, i en eslàlom paral·lel i paral·lel gegant, Xavier Capdevila. També aconseguiren diversos títols estatals en diferents modalitats Josep Castellet, Helena Garcia i Carles Torner, entre d’altres. El primer Campionat d’Espanya oficial tingué lloc a la Molina l’any 2005 i fins el 2011 totes les edicions es disputaren en aquesta estació, a excepció de les proves d’eslàlom paral·lel de l’any 2008, que es feren a Espot. L’estació de la Molina també acollí la Copa d’Europa d’eslàlom paral·lel gegant (2007), la primera prova de la Copa del Món de surf de neu celebrada als Pirineus (2008) i el Campionat del Món absolut de surf de neu (2011). D’altra banda, el primer Campionat de Catalunya, regulat per la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, tingué lloc la temporada 2005-06. Alguns dels clubs catalans que practiquen surf de neu són el Club Esportiu Masella Team, el Club d’Esquí Puigcerdà, el Club d’Esquí Val d’Aran, el Club d’Esquí Llívia i el Club Esportiu la Surfera Gironina. En l’àmbit formatiu, Catalunya disposa del Centre Especialitzat de Tecnificació de la Val d’Aran i el de la Cerdanya, que acullen joves surfistes de neu dins el programa de tecnificació ARC.