Les dues principals modalitats són el tir al plat i el tir de precisió. La primera es disputa a l’aire lliure amb escopetes de calibre de 12 mm i cartutxos de plom de 24 g o 28 g. El tirador prova de trencar els plats llançats en diferents direccions per una màquina llançaplats o més. En són disciplines la fossa olímpica (o trap), l’skeet, la doble fossa (en què es llancen dos plats simultàniament), la fossa universal i la minifossa. El tir de precisió consisteix a encertar un blanc fix o mòbil situat a una distància determinada. Consta de les disciplines de carrabina, pistola i arma curta esportiva. En la primera, les especialitats olímpiques són carrabina d’aire, carrabina estès i carrabina de tres posicions (dempeus, prona i de genolls), però també hi ha les especialitats de fusell de calibre gros (estès i tres posicions) i blanc mòbil. La pistola és una disciplina olímpica que inclou les especialitats de pistola d’aire, pistola lliure, pistola de velocitat i pistola esportiva (només en categoria femenina). Quan s’utilitza una arma de poc pes que es pot empunyar i disparar sostenint-la amb una sola mà, la disciplina s’anomena arma curta esportiva. Hi ha les especialitats de pistola estàndard, pistola de 9 mm, pistola d’aire estàndard, pistola d’aire ràpida i pistola de foc central.
També hi ha la modalitat d’armes històriques, practicada amb una arma de foc antiga o bé una rèplica, la de recorregut de tir, la d’alta precisió i la F-Class, consistent a encertar un blanc estàtic, que pot estar situat a 1.000 m de distància, tan al centre com sigui possible. Es fa en posició estès i consta de les especialitats open, F/TR, rimfire open i rimfire restricted. Les especialitats d’armes històriques es classifiquen segons el tipus d’arma emprada i les distàncies del blanc, que pot ser fix o mòbil, en proves de 25 m (Kuchenreuter, Cominazzo, Colt, Mariette i Tanzutsu), 50 m (Donald Malson, Rémington, Miguelete, Tanegashima, Hizadai, Vetterli, Pennsylvania i Lamarmora), 100 m (Maximilian, Minié, Whitworth i Walkyria), proves de plat (Manton i Lorenzoni) i de cartutxera metàl·lica amb pólvora negra (Piñal, Núñez de Castro i Freire i Brull). En la de recorregut de tir s’utilitza una arma curta per disparar contra blancs fixos o mòbils des de diferents posicions situades al llarg d’un circuit que el tirador desconeix abans de començar la competició. Aquesta inclou les especialitats open, estàndard, clàssica, producció i revòlver, segons les armes utilitzades. Finalment, la d’alta precisió consisteix a disparar amb un fusell en una posició de màxima estabilitat per al tirador, recolzat en un banc i amb l’arma sobre un suport, amb la finalitat d’aconseguir que els impactes sobre el blanc quedin agrupats en el menor espai possible. Les especialitats són rifle Varmint, rifle de caça, rifle de mires obertes, rifle de repetició i carrabina BR-50.
Història del tir olímpic
Les primeres armes de foc de què es té notícia foren inventades a la Xina durant el segle XIII. Al final d’aquest segle i al començament del xiv els àrabs introduïren la pólvora a Europa. La primera competició de tir al blanc tingué lloc a Eichstätt (Baviera) el 1477. D’aleshores ençà, diferents pobles del centre d’Europa, especialment els germànics, practicaren el tir amb armes de foc com a activitat lúdica i esportiva. Durant els segles XVIII i XIX també fou molt popular a Rússia, els EUA i la Gran Bretanya, i es crearen els primers clubs i societats de tir. Així, l’any 1824 es fundà la Societat Suïssa de Carrabiners; el 1859, l’Associació Nacional del Rifle Britànica; el 1861, la Federació Alemanya de Tiradors; el 1871, l’Associació Nacional del Rifle Americana, i el 1886, la Unió de Societats de Tir de França, que organitzaren les primeres competicions modernes de tir. El baró Pierre de Coubertin, pare dels Jocs Olímpics moderns i set vegades campió de França de pistola lliure a 50 m, fou decisiu per incloure el tir a la primera edició dels Jocs Olímpics d’Atenes (1896). Les primeres proves olímpiques foren rifle militar a 200 m i a 300 m, pistola militar, pistola de velocitat a 25 m i pistola lliure a 30 m. Des de llavors, el tir ha estat present en totes les edicions dels Jocs Olímpics a excepció de Saint Louis (1904) i Amsterdam (1928). Inicialment, les proves eren molt diverses i algunes tenien com a blancs cérvols o colomins. El primer Campionat del Món es disputà a Lió l’any 1897. A partir del 1907 se’n feu càrrec la Unió Internacional de Federacions i Associacions Nacionals de Tir, fundada a Suïssa aquell mateix any, i que el 1920 fou refundada amb el nom d’Unió Internacional de Tir (UIT), malgrat que també fou coneguda per les sigles en anglès, International Shooting Union (ISU). A partir dels anys trenta es renovà la normativa del tir i es fixà un criteri únic en totes les proves. Als Jocs Olímpics de Los Angeles (1932) se’n disputaren únicament dues proves: pistola de velocitat i carrabina estès. A partir d’aleshores, les disciplines incloses en els Jocs Olímpics augmentaren progressivament: pistola lliure (1936), carrabina de tres posicions (1952), fossa olímpica (1952, malgrat que també es disputà entre el 1900 i el 1924), skeet (1968), carrabina d’aire (1984), pistola d’aire (1988), doble fossa (1996) i blanc mòbil (entre el 1972 i el 2004). L’any 1937 la nord-americana Catherine Woodring fou la primera dona que participà en un Campionat del Món i aconseguí la medalla d’or per equips en la prova de carrabina estès a 50 m. La ISU fou refundada l’any 1946. La Confederació Europea de Tir (ESC) fou constituïda el 1958 i començà a organitzar les competicions d’àmbit europeu, malgrat que el primer Campionat d’Europa es disputà a Bucarest l’any 1955. Les dones participaren per primera vegada en les proves de tir dels Jocs Olímpics a Mèxic (1968) i des de llavors competiren de forma mixta. Margaret Murdock fou la primera dona que aconseguí una medalla olímpica de tir, concretament, la medalla de plata en carrabina de tres posicions a Mont-real (1976). Als Jocs Olímpics d’Atlanta (1996), les dues categories competiren per primera vegada per separat, si bé a Los Angeles (1984) ja s’inclogueren les primeres proves específiques només per a categoria femenina. D’altra banda, la Copa del Món començà a disputar-se l’any 1986. El 1998, en l’assemblea celebrada a Barcelona, la ISU introduí el terme esport en la seva denominació oficial i adoptà el nom de Federació Internacional de Tir Esportiu (ISSF). La ISSF reconeix trenta-dues disciplines de tir, dinou masculines i tretze femenines, setze de les quals són olímpiques. Altres organismes internacionals que regeixen diferents especialitats de tir són: la Federació Internacional de Tir amb Armes Esportives de Caça (FITASC), la Confederació Internacional d’Associacions de Rifle de Llarga Distància (ICFRA), la Confederació Internacional de Tir Pràctic (IPSC), el Comitè Internacional d’Associacions d’Avantcarreguistes (MLAIC) i la Federació Mundial de Rifles d’Alta Precisió (WBSF). Els dominadors mundials són els EUA i la Xina.
Els inicis del tir olímpic a Catalunya
A Catalunya se celebren anualment unes 120 competicions de tir olímpic
FEDERACIÓ CATALANA DE TIR OLÍMPIC
El desenvolupament de la indústria armera catalana es remunta al segle XVI. La producció d’armes de foc es concentrà especialment a Ripoll. El 1794, però, la indústria armera de Ripoll fou clausurada per tal d’allunyar-la de la frontera amb França. En l’àmbit esportiu, ja al final del segle XIX diverses sales de Barcelona organitzaven concursos de tir amb carrabina i pistola. L’any 1905 Alberto Enrique María de Borbón fundà el Tiro Nacional de Barcelona, creat com a delegació del Tiro Nacional de España, que fou constituït a Madrid (1900). La delegació de Barcelona inicialment tingué cinquanta associats i un dels més destacats fou Josep Maria Miró, vicepresident del club i fundador de la Societat Espanyola de Foot-Ball. Participà en les proves de pistola dels Jocs Olímpics d’Anvers (1920). Un dels primers socis del club fou Antoni Modolell, que guanyà nombrosos concursos de tir entre el 1910 i el 1930. L’any 1907 el Tiro Nacional de Barcelona adquirí uns terrenys situats a la carretera d’accés al castell de Montjuïc i hi construí el primer polígon de tir de Catalunya. El 1921 hi habilità una galeria de tir de 50 m i poc després s’hi afegiren una galeria de fusell de guerra i de carrabina de calibre de 22 mm i una altra d’arma curta. Els anys trenta també destacà Bonaventura Bagaria, que participà en la prova de 50 m carrabina estès dels Jocs Olímpics de Los Angeles (1932). Després de la Guerra Civil, el tir olímpic fou monopolitzat per l’estament militar. Alguns dels dirigents del Tiro Nacional de Barcelona més actius foren Joaquín de la Llave i José Villarreal, aquest darrer molt centrat en l’organització de concursos de tir. L’any 1944 la Reial Federació Espanyola de Tir Olímpic (RFETO) aprovà un reglament d’armes i creà la llicència tipus C, sense la qual no es podia competir. En aquella època destacà Pelegrí Esteve, que participà en la prova de pistola de velocitat a 25 m dels Jocs Olímpics de Londres (1948). El Tiro Nacional de Barcelona es consolidà com el principal club de tir de precisió de Catalunya, malgrat l’aparició d’altres clubs, tant de precisió com de tir al plat. Un dels més destacats fou el Club de Tir de Precisió de Terrassa, fundat el 1945 i que inaugurà un polígon de tir a la Betzuca l’any 1958. Amb 6.800 m2 és el tercer més gran d’Espanya i les seves instal·lacions foren utilitzades com a camp d’entrenament per la Federació Francesa de Tir amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Un altre club destacat fou el Club de Tir Sabadell, fundat el 1954 com a delegació del Tiro Nacional de España a Sabadell. Disposa d’un extens palmarès i un dels seus tiradors més guardonats, ja al segle XXI, fou el tirador d’armes històriques Josep Patiño. El Tiro Nacional de Barcelona continuà ampliant les seves galeries de tir, primer amb motiu dels Jocs Mediterranis de Barcelona (1955) i també el 1961, sota la presidència de Francesc Gayà, cosa que permeté així que s’hi celebressin Campionats d’Espanya d’armes olímpiques.
El tir olímpic català a partir del 1960
La dècada dels anys seixanta arrencà amb la participació de tres membres del Tiro Nacional de Barcelona als Jocs Olímpics de Roma (1960): Joan Santiago Malo Chesa en tir al plat i Josep Llorens Arbués i Luis Palomo en tir de precisió. Aquest últim, madrileny de naixement, havia participat en la prova de pistola de velocitat i pistola lliure als Jocs Olímpics de Londres (1948), encara com a membre d’un club de la seva ciutat. Ja a les files del Tiro Nacional de Barcelona, fou un dels tiradors més destacats entre els anys cinquanta i seixanta. En tir de precisió també destacà Joan Thomas, que participà en la prova de pistola de velocitat a 25 m dels Jocs Olímpics de Tòquio (1964) i fou quatre vegades campió d’Espanya de velocitat. Més endavant hi destacaren Lluís del Cerro Forn, nombroses vegades campió d’Espanya de precisió, rècord del món de matx anglès (1970) i quatre vegades present en uns Jocs Olímpics (1968, 1972, 1976, 1984), i Josep Maria Pigrau, especialitzat en carrabina tres posicions, present en tres Jocs Olímpics (1968, 1976, 1984) i vicepresident de la Reial Federació de Tir Olímpic (RFETO) els anys vuitanta. Encara en tir de precisió, sobresortí Joan Casamajó, que participà en 50 m carrabina estès als Jocs Olímpics de Moscou (1980). A banda d’això, una de les figures més rellevants del tir al plat a Catalunya fou Jaume Bladas, present als Jocs Olímpics de Tòquio (1964) i Mèxic (1968), seleccionador espanyol (1983-92) i director de la competició de tir als Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Al mateix temps, Josep Cusí participà en els Jocs Olímpics de Mèxic (1968) i guanyà diverses vegades el Campionat d’Espanya de fossa olímpica. Poc després aparegueren Ricard Sancho i Eladi Vallduví, dos dels millors tiradors d’Espanya durant la dècada dels setanta i vuitanta. Sancho participà en tres Jocs Olímpics (1972, 1980, 1984), fou campió d’Europa (1984) i aconseguí diverses medalles al Campionat del Món per equips. Vallduví, que formà part del mateix equip estatal, fou campió del món individual de fossa olímpica (1978, 1982), participà en cinc edicions dels Jocs Olímpics (1972, 1976, 1980, 1984, 1988) i aconseguí un diploma olímpic a Moscou (1980). Alguns dels clubs catalans amb més tradició nasqueren durant aquest període, entre els quals cal esmentar el Club de Tir de Precisió de Manresa (1959), el Club de Tir Olímpic Girona (1966), el Club de Tir Olímpic Berga (1972, malgrat que inicià les seves activitats el 1932) i el Club de Tir de Precisió de Granollers (1975). Des del començament i fins a la meitat dels anys vuitanta es crearen més clubs, com el Club de Tir Esportiu d’Osona, el Club de Tir Jordi Tarragó, el Club de Tir Igualada i el Club de Tir Olímpic Lleida, el darrer dels quals fou el primer de Catalunya que tingué una escola de tecnificació d’aire comprimit.
Sònia Franquet participà en dos Jocs Olímpics (2008, 2012) en la prova de pistola esportiva, modalitat del tir olímpic
FEDERACIÓ CATALANA DE TIR OLÍMPIC
La Federació Catalana de Tir Olímpic (FCTO) fou fundada l’any 1983. Els seus orígens, però, es remunten al 1939, any que es fundà la Federació Catalana de Tir al Plat. El 1968 aquesta federació fou absorbida pel Tiro Nacional de Barcelona, que n’assumí les funcions, així com les de Federació de Barcelona de Tir Olímpic en la modalitat de precisió. Durant els anys setanta, el president del Tiro Nacional de Barcelona, Josep Sabaté, feu cobrir la galeria de tir del club, que fou la primera galeria de tir coberta d’Espanya. L’any 1982 el Tiro Nacional de Barcelona es constituí com a club privat i adoptà el nom de Tir Esportiu de Barcelona, que actualment disposa d’un centre de tecnificació de tir olímpic i d’on han sorgit la majoria de tiradors olímpics de Catalunya. Les funcions federatives que havia desenvolupat fins llavors les assumí la FCTO, fundada l’any següent. El primer president fou Jordi Batalla, antic vicepresident de tir al plat de la RFETO i president del comitè de promoció de la Confederació Europea de Tir. Durant el seu mandat se celebraren els Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Les proves de tir olímpic es disputaren al camp de tir olímpic de Mollet, construït especialment per a l’ocasió. En aquestes instal·lacions, també s’hi disputaren les proves de tir de pentatló modern. Posteriorment, Catalunya acollí diverses competicions internacionals: el Campionat del Món de tir al plat (1993), la Copa del Món de 50 m carrabina de tres posicions (1994) i el Campionat del Món de tir olímpic (1998) en totes les seves modalitats a excepció de fusell a 300 m, que es disputà a Saragossa. A més de Ricard Sancho i Eladi Vallduví, els anys vuitanta també destacà Josep Bladas, present als Jocs Olímpics de Seül (1988) i Barcelona (1992), i campió de la Copa del Món de tir al plat (1989). Altres tiradors destacats foren Juan Alcoba, campió del món de fossa universal (2003) i Joan Rodón, que igualà el rècord del món de fossa olímpica (2005). La modalitat que aportà més tiradors en uns Jocs Olímpics fou la de precisió. Destaca Jordi González, que participà en cinc Jocs Olímpics consecutius (1984, 1988, 1992, 1996, 2000) i fou campió de la Copa del Món de tres posicions (1989, 1992) i en posició estès (1991). Jaume Parés i Enric Claverol, aquest últim amb diverses medalles a la Copa del Món de tir, també participaren en els Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Marina Pons fou la primera catalana que participà en una prova de tir en uns Jocs Olímpics. Diverses vegades campiona d’Espanya, disputà la prova de carrabina d’aire i carrabina de tres posicions als Jocs Olímpics de Sydney (2000). Posteriorment destacà Sònia Franquet, que participà en la prova de pistola esportiva i pistola d’aire als Jocs Olímpics de Pequín (2008) i Londres (2012) i fou medalla de bronze al Campionat d’Europa (2007) i medalla d’or als Jocs Mediterranis (2009). En la modalitat d’armes històriques, diversos catalans o membres d’un club català es proclamaren campions del món, sobretot a partir de la dècada de 1990, entre els quals destaquen Josep Fonoll, Manel Andreu, Maria Anunciación Rodríguez i Josep Triquell. L’any 2012 la FCTO tenia inscrits vint-i-set clubs de precisió i quaranta-un de tir al plat, si bé la modalitat amb més adeptes era la de precisió, ja que disposava de 12.000 llicències, mentre que la de plat en tenia 1.700. La FCTO organitza anualment unes 120 competicions de tir entre campionats, trofeus i copes de Catalunya.