L’origen es remunta al 1882, quan soldats britànics construïren, entre les poblacions suïsses de Davos i Klosters, una pista que, a diferència de les canadenques i americanes, incorporà les primeres corbes. Prop d’allí, a Saint-Moritz, els descensos en trineu havien estat molt populars entre els turistes anglesos durant la segona meitat del segle XIX. El 1884 s’hi construí la Cresta Run, primera pista de gel natural del seu tipus, que acollí la prova de trineus Grand National. El 1887, any que també es fundà el Sankt Moritz Tobogganing Club, un participant es llançà per primera vegada de cap, i aconseguí la victòria l’any 1890. Aquest estil s’anomenà durant un temps estil Cresta. Hi ha dues teories sobre l’origen de la paraula skeleton. Segons la primera, prové d’un trineu metàl·lic amb aparença d’esquelet que presentà el turista britànic L.P. Child l’any 1892; segons la segona, l’origen rau en la paraula noruega kjaelke, que fa referència a un tipus de trineu noruec. En qualsevol cas, el mot skeleton també és utilitzat per a designar aquest esport des dels seus orígens. El primer cop que fou practicat fora de Suïssa fou l’any 1905 a l’actual Àustria, i l’any següent s’organitzà el primer campionat d’aquell país. El 1923 es fundà la Federació Internacional de Bob i Tobogan (FIBT) i el 1926 el Comitè Olímpic Internacional el declarà esport olímpic. Fou inclòs als Jocs Olímpics d’Hivern de Saint-Moritz (1928) i no tornà a ser olímpic fins a l’edició del 1948, també a Saint-Moritz, on guanyà la medalla d’or l’italià Nino Bibbia, que al llarg de la seva carrera guanyà més de 200 curses. Però no tornà a ser-ho fins el 2002. Al principi de la dècada de 1970 n’augmentà la pràctica gràcies al desenvolupament de pistes artificials i dels nous dissenys de tobogan que permetien utilitzar-lo en les pistes de bob. El 1986, la FIBT inicià una campanya de promoció arreu del món i creà la Copa del Món. El 1987 s’organitzà el primer Campionat d’Europa i el 1989 s’inclogué per primera vegada dins el programa del Campionat del Món de la Federació Internacional d’Esquí (FIS). Fou inclòs permanentment en el programa olímpic, tant en categoria masculina com femenina, a partir dels Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City (2002). Els estats dominadors són els EUA, el Canadà, la Gran Bretanya, Suïssa, Alemanya, Àustria, Rússia i Letònia. Al món hi ha catorze pistes de tobogan homologades per la FIBT.
En l’àmbit estatal, tingué una presència fugaç al Campionat del Món (1991) amb la participació de David Sanz i Carlos Rodríguez. A Catalunya fou un esport desconegut fins a l’aparició d’Albert Castillo i Ander Mirambell l’any 2005. Atletes del Club Atletisme Calella pretenien crear un equip de bob, però per falta d’ajudes oficials acabaren iniciant-se en el tobogan, molt més assequible. Albert Castillo fou el primer català que participà en un Campionat d’Europa, l’any 2006. Ander Mirambell en recollí el relleu i s’erigí com a pilar del tobogan a Catalunya. Debutà a la Copa d’Europa l’any 2006, disputà diverses edicions dels Campionats del Món i d’Europa, i participà en els Jocs Olímpics d’Hivern de Vancouver (2010) i Sotxi (2014). El 2012 aconseguí la seva primera medalla de plata a la Copa Amèrica. La primera i única catalana que ha participat en campionats internacionals ha estat Maria Montejano, que el 2009 debutà a la Copa d’Europa i el 2013 competí en el seu primer Campionat del Món. El 2010 Aleix Alcaraz participà en la Copa d’Europa i en el Campionat del Món júnior, i, poc després, el seu germà Marc participà en els Jocs de la Joventut. En l’àmbit estatal, el tobogan és regulat per la Federació Espanyola d’Esports de Gel, creada el 2007, i en l’àmbit català, per la Federació Catalana d’Esports d’Hivern.