El nom respon a l’acrònim de tècniques de rutes eqüestres de competició. Les competicions consten de tres proves (orientació, obstacles en pista o terreny variat i aires) que es disputen durant dos dies consecutius. En la prova d’orientació, el genet ha de seguir un itinerari preestablert guiant-se amb un plànol i passar uns controls en un temps i velocitat concrets. Es parteix amb 240 punts, que es poden anar perdent amb les penalitzacions estipulades (per saltar-se un control o aturada veterinària, per superar els temps establerts). En la prova d’obstacles, el binomi cavall-genet ha de superar 16 dificultats diferents, naturals o simulades, en un recorregut de 5 km cronometrat (per exemple, saltar troncs, pujar per un pla inclinat, passar un corrent d’aigua...), i es valora l’efectivitat i l’estil a l’hora de superar els obstacles; es poden obtenir un màxim de 160 punts, a raó de 10 per obstacle. La prova d’aires consisteix a recórrer un passadís de 150 m de llargada i 2 m d’amplada al trot, com més ràpid millor, i tornar al galop, tan lent com sigui possible. Les penalitzacions estipulades (sortir del corredor o canviar d’aires quan no toca) comporten la retirada de punts als participants, que poden arribar a un màxim de 30 punts per aire. Els participants estan obligats a dur un casc homologat. Les competicions es classifiquen en diferents categories segons el nivell dels competidors, quatre en total des de novells fins a binomis experimentats, en competicions internacionals regulades per la Federació Internacional de Turisme Eqüestre (FITE).
L’origen del trec es troba a França, on es desenvolupà arran del creixement del turisme eqüestre a la dècada de 1970. A Catalunya, hi arribà dues dècades després, i el 1997 s’hi celebrà per primer cop el Campionat d’Europa. És una modalitat regulada per la Federació Catalana d’Hípica (FCH). Per poder competir no és necessari estar federat.