Carles Ardit. L'espionatge industrial

De dalt, batan per a acabar de netejar les teles. A baix, màquina per al rentatge previ de les teles. (Tratado Teórico y práctico de la fabricación de pintados ó indianas, C. Ardit, 1819).

A dalt, gravat del cilindre. A baix, màquina de cilindres per a l’estampació (Tratado Teórico y práctico de la fabricación de pintados ó indianas, C. Ardit, 1819).

Carles Ardit era, l’any 1806, tinent de director de l’Escola de Dibuix patrocinada per la Junta de Comerç de Catalunya, que tenia la seu a la Llotja de Barcelona. Un tinent de director era equivalent a un sots-director general. No era un qualsevol. El 1819, Ardit publicà un Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados ó indianas, dedicat a la Junta de Comerç. El tractat consta de dos volums amb gairebé vuit-centes pàgines de text. Al pròleg s’explica com va arribar a la redacció del llibre. Ardit s’adonava del retard tecnològic de la indústria catalana, en relació amb altres països europeus, i que sense posar-se al dia resultava impossible fer la competència a la indústria estrangera.

"Hasta que Cataluña no tenga que mendigar nada del extranjero, hasta que los paños de Sedan, las estofas de Lion, las percalas de Manchester, las indianas de Suiza y de Francia y aún los chales de Cachemira no disfruten de superioridad sobre nuestros artefactos, no tendra V.S. [la Junta de Comerç] aquella completa satisfacción que anhela y que para lograrla no ha perdonado ni perdona medio ni sacrificio."

La millor manera de conèixer els sistemes i les màquines utilitzades per altres països, i el més directe, era copiar-los. Es tractava dels secrets industrials més ben guardats i protegits per les mateixes indústries i pels governs dels països més avançats. Ardit ho veu molt clar.

"Era preciso buscar en los mismos talleres extranjeros los métodos de su fabricación: era necesario copiar sus maquinas, ver sus materiales, conocer sus composiciones; en una palabra, era indispensable seguir todos los pormenores de esta fabricación desde el descrudaje y el blanqueo de las telas hasta su entera y completa perfección".

Amb el suport de la Junta de Comerç, Carles Ardit es dirigí primer a Suïssa —Ginebra i Neuchatel— i després a França —Colmar i Mulhouse—. S’instal·là en aquesta darrera ciutat perquè considerà que els seus estampats eren els més perfectes, i començà a treballar com a dibuixant a la casa del senyor Gaspar Vamgorder. La feina li permeté conèixer les altres fàbriques de la comarca, "habiendo conseguido copiar todas sus máquinas, enterarme de su mecanismo y de todas sus elaboraciones, aún las más secretas y delicadas."

L’ofici d’espia ha tingut sempre els seus riscos i Ardit no en fou una excepció, segons ell mateix explica. "Mis continuas observaciones y preguntas llamaron la atención de aquella ciudad [Mulhouse]. Se me interrumpió la correspondencia y me vi en el inminente peligro de perder la mayor parte de mis trabajos. Felizmente pude salvar mis papeles y atravesando riesgos y superando peligros pude regresar a esta capital."

El llibre és un tractat molt complet de tot el procés d’estampació, començant pel blanqueig i acabant amb la presentació, la descripció i el dibuix dels cilindres que utilitzaven els industrials francesos. És també un tractat pràctic de la fabricació de colors, prenent com a base els colorants naturals que es troben a disposició dels fabricants. Unes dues terceres parts de l’obra es dediquen a donar receptes dels mordents que han de servir per a perfeccionar l’estampació i també dels preparats necessaris per a la confecció de tots els colors de l’arc de Sant Martí. L’obra, doncs, és més una obra química que mecànica. La seva utilitat sembla evident.