Els Casanovas, a Sabadell

Antoni Casanovas i el Vapor d'en Rovira

Antoni Casanovas i Bosch (1785-1867). (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952). Antoni Casanovas i Bosch serà el titular de l’empresa llanera més important de Sabadell durant la primera meitat del segle XIX.

Antoni Casanovas i Bosch (1795-1867) serà el titular de l’empresa llanera més important de Sabadell durant la primera meitat del segle XIX. Nascut a Sabadell, els seus pares eren pagesos, segons les referències de la família, però el seu pare figura ja com a fabricant de draps des de l’any 1803, en un conjunt de 40 empresaris més de la vila del Vallès. És el període pre-industrial, és a dir, aquell en el qual s’utilitzaven màquines de fusta per a la producció que funcionaven manualment o amb la força de cavalleries.

Antoni Casanovas aprengué l’ofici al taller-fàbrica de Macià Salas, un d’aquests quaranta col·legues i competidors del seu pare, consogre de Pere Turull. Més tard, s’establí pel seu compte, tal com era tradicional per part dels més espavilats i amb ganes de treballar. El seu capital inicial devia ser molt petit. Les primeres aportacions exteriors li devien arribar en casar-se amb la filla d’un propietari de Mollet.

L’empresa agafà una certa volada, autofinançada en bona part. Antoni Casanovas comprava la llana a Saragossa i venia els seus draps a Barcelona, a través dels majoristes que hi havia a la capital. Reuní un capital d’unes 7 000 lliures catalanes.

L’any 1824 aconseguí que quatre comerciants establerts a Barcelona donessin suport al seu projecte industrial, aportant capital. Es tractava de Francesc Marca i Batlle, Josep Torras, Ramon Riu i Miquel Soler. Es constituí aleshores Antoni Casanovas i Companyia amb un capital de 24 246 lliures catalanes (vegeu Josep Maria Benaül, Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, volum III, pàg. 100) que s’incrementarà fins a 48 000 lliures, segons compromís dels socis.

La fàbrica, instal·lada al carrer de la Salut, es convertirà en la primera de Sabadell, però la societat durà només nou o deu anys. L’empresa guanyà força diners i els socis es pogueren repartir uns importants beneficis. Francesc Marca se n’anirà a Terrassa, on crearà la seva pròpia empresa. Antoni Casanovas continuarà a Sabadell, amb l’ajut del seu fill.

L’aparició del vapor com a font energètica i la progressiva mecanització del procés productiu, com també la bona marxa de la indústria, impulsaran el titular a la construcció d’un edifici nou, amb vapor incorporat, al carrer de la Concepció, de Sabadell.

El Vapor d’en Rovira (1851). Maquinària, personal i energia.

Les obres s’iniciaren el 1848 i la fàbrica entrà en funcionament el 1851. Serà el Vapor d’en Rovira, perquè aquest era el nom de l’antic propietari, un possible avantpassat d’Antoni Casanovas. La màquina de vapor era alimentada per l’aigua de dos pous i per la de la companyia d’aigües de Sabadell.

Antoni Casanovas i Fill eren els titulars de la indústria. Consumien 10 000 arroves de llana espanyola cada any. El seu departament de tints exigia matèries tintòries naturals. L’anyil venia d’Amèrica, la roja tintòria de Castella i el galda d’Alacant.

Cal destacar la presència a l’empresa de tres persones que viatgen permanentment per l’estranger, com diu el cronista “para procurar al establecimiento, de relaciones y cuantos adelantos haya conseguido la fabricación”. No es tractava de venedors, sinó de tècnics que seguien de prop la millora en els procediments mecànics i en la fabricació. La indústria catalana copiava sempre que podia, i feia bé. Ho dirà ingènuament el redactor de la memòria sobre la indústria espanyola del 1850, ja esmentada (pàg. 468): “La fabricación se mejora sucesivamente con los nuevos inventos del extranjero, imitando sus paños y sus tejidos con tanta precisión, que apenas es sensible la diferencia entre las copias y los originales.”

La fàbrica d’en Casanovas funcionava amb vapor, però no tota. La crònica del 1850 parla d’un salt d’aigua que produeix una força de 12 cavalls. I aquesta informació lliga amb una, més tardana, que informa que l’industrial té 4 batans, 3 tondoses i 14 obrers en el terme de Santa Maria de Barberà, al costat del riu Ripoll. Devia ser un molí bataner més, com s’anomenaven, i devia completar el plantejament industrial.

El Vapor d’en Rovira (Panorama Fotográfico de Sabadell, 1891). El Vapor d’en Rovira, construït el 1851 i seu d’Antoni Casanovas i Fill.

Vista general de la fàbrica. (El Eco de la industria, 1920).

Segons aquesta mateixa informació (Giménez Guited, 1862) Antoni Casanovas té 1 300 pues de filatura, 30 telers, 3 cardes, 5 tondoses, 2 batans i 1 tint en el Vapor d’en Rovira. Hi ha 160 persones que treballen a la fàbrica i el capital invertit era de 218 500 rals —10 925 duros—.

Antoni Casanovas i Bosch va ser primer regidor i després alcalde de Sabadell. Ho era l’any 1855 quan arribà el ferrocarril a la ciutat. El 1860 presidí la comissió que rebrà Isabell II amb motiu de la seva visita a la ciutat. Destaquem, però, que l’empresa no participa en l’Exposició de productes industrials que s’havia organitzat a Barcelona aquest any. El 1863 serà un dels socis fundadors de l’Institut Industrial de Sabadell. Morirà el 1867, als setanta-dos anys, víctima d’una hemorràgia cerebral quan era, casualment, a Barcelona. Va ser enterrat a Sabadell, és clar.

La conversió en una fàbrica de tints i acabats

Antoni Casanovas i Amat. (El Eco de la Industria, 1920). Antoni Casanovas i Amat, nét del fundador, convertí l’empresa de filatura i tissatge en una fàbrica de tints i acabats.

Antoni Casanovas i Ferran substituí el pare al capdavant de l’empresa el 1867. Fa la impressió que la fàbrica ha perdut força en els darrers anys. En tot cas, el fill del fundador acordà de donar un canvi a l’objectiu social de l’empresa, que passà de filar, teixir i tenyir teixits de llana a ésser una empresa de desmotatge. Aquesta activitat era complementària de la filatura i el tissatge i, possiblement, la competència no era tan forta.

A la seva mort, el 1882, Antoni Casanovas i Ferran serà substituït pel seu fill Antoni Casanovas i Amat. Aquest mantindrà l’activitat industrial i introduirà el desmotatge químic i el tint per compte de tercers. De constitució malaltissa, abandonà la direcció de l’empresa l’any 1905, la qual funcionarà ara com a Administració dels béns d’Antoni Casanovas i Amat, fins a la seva mort el 1915.

Antoni Casanovas i Argelaguet, el seu fill, cedirà aviat la titularitat i les regnes del negoci al seu germà Enric, que tenia el títol d’enginyer químic per la universitat de Lieja (Bèlgica) i havia fet treballs de pràctiques a Aquisgrà (Alemanya). En vida del seu pare s’incorporà a l’empresa i procedí a modernitzar el que era una empresa vella de desmotatge, tot convertint-la en una de tints i acabats.

El 1932, es constituirà Tints i Aprestos Enric Casanovas i Argelaguet, SA. Es mantindrà fins l’any 1986.

Joaquim Casanovas, el germà

Joaquim Casanovas i Bosch era germà d’Antoni i devia participar amb ell en la indústria familiar fins que es dissolgué Antoni Casanovas i Companyia. Segons els seus propis anuncis l’empresa fou fundada el 1833. Si la branca de l’hereu era formada per diverses generacions d’Antonis, aquesta serà formada per diverses generacions de Joaquims. A diferència dels seus cosins, aquests Casanovas es mantindran fidels a la filatura i al tissatge de draps.

L’any 1850, Joaquim Casanovas obtingué una medalla de plata a l’Exposició Industrial de Madrid, igual que el seu germà. Per la crònica del certamen sabem que la seva indústria produïa els mateixos gèneres, però era més petita. Tenia una màquina de vapor de 8 cavalls de força i un cabal d’aigua, lògicament de les mines de la mateixa ciutat. La fàbrica era situada en tres edificis separats. Produïa unes 750 peces anuals de draps i novetats amb una maquinària amb 1 000 pues de filar, telers amb jacquard incorporat i les corresponents màquines complementàries (5 cardes, 4 perxes, 5 tondoses, batans i premses). Hi treballen uns 90 obrers entre homes, dones i nens.

La família Casanovas.

Deu o dotze anys més tard l’empresa declara dos establiments industrials, un a Sabadell i l’altre a Sant Pere de Terrassa. El primer té 80 obrers, 500 pues de filatura, 24 telers grans i 30 cardes, mentre el segon —més petit— ocupa deu persones i té 3 cardes i 400 pues. La situació és similar a l’anterior.

El 1867 amb motiu de la seva presència a l’Exposició Universal de París, on guanyarà una medalla de bronze, Joaquim Casanovas té 120 operaris i treballa amb una màquina de vapor de 24 cavalls; fa el cicle complet de la llana, excepte el rentatge de les llanes i el tint.