Els Galí i Salvador Vinyals, a Terrassa

La família Vinyals i els Galí.

Galí i Vinyals, la primera gran empresa llanera a Terrassa

Joan Baptista Galí i Surís i el seu gendre Salvador Vinyals i Galí protagonitzen la primera gran empresa llanera a Terrassa en els inicis de la industrialització.

Tots dos pertanyen a famílies vinculades al comerç i a la indústria de la llana dintre de la mateixa ciutat. Són els qui veuen arribar les primeres màquines per a la preparació de la filatura i per als acabaments: perxes, cardes i embonadores fetes per fusters. Aquests estris són ja pesants i exigeixen la presència de l’obrer a la fàbrica, mentre la filatura i el tissatge manuals es realitzen molt sovint a casa del treballador.

L’any 1803, Joan Baptista Galí i Surís és un dels disset fabricants de draps i baietes de Terrassa (Almanak Mercantil). Donen el seu segon cognom per distingir-lo d’un altre Galí —Ignasi—. Dos anys més tard (1805) figura ja acompanyat en l’edició del mateix Almanak per Salvador Vinyals, un altre nom repetit en les mateixes relacions.

L’inici de la Guerra del Francès (1808) i la invasió de les tropes napoleòniques estroncaran el procés d’industrialització. Joan Baptista Galí es mantindrà al marge de la política, però Salvador Vinyals s’hi ficarà fins al coll.

Retrat de Salvador Vinyals, obra del pintor Joaquim Vancells (Terrassencs del mil vuit-cents, B. Ragón, 1931). Joan Baptista Galí i el seu gendre Salvador Vinyals protagonitzen la primera gran empresa llanera a Terrassa en els inicis de la industrialització.

Miquel Vinyals i Galí, nebot de Salvador, alcalde de Terrassa, quedarà al marge de la indústria familiar (Terrassencs del mil vuit-cents, B. Ragón, 1931).

L’any 1808, Salvador Vinyals era alcalde de Terrassa. Tenia vint-i-set anys. Ell i el seu amic Joaquim de Sagrera, també fabricant de draps, organitzaren la resistència contra l’invasor, sense gaire èxit, ja que les tropes franceses ocuparen Terrassa el març del 1809. Salvador Vinyals es convertí aleshores en un guerriller ocasional, dedicat a fer la vida impossible als francesos. Però no devia deixar del tot l’activitat industrial, car consta que l’intendent de la Junta Superior del Principat —l’organisme que coordinava la resistència— lliurà 540 duros de plata a Salvador Vinyals a canvi de draps, que devien anar destinats a l’exèrcit que plantava cara als invasors. Els francesos ocupaven només les grans ciutats, i no totes.

El 1810 la Junta Superior de Defensa de Catalunya nomenà els seus representants a les Corts que havien de celebrar-se a Cadis. I Salvador Vinyals fou un dels elegits.

L’escrit que reproduïm de la seva mare, datat del 1811, és una mostra de la difícil compatibilitat entre indústria i política i, al mateix temps, una indicació de la importància de la fàbrica. Segons diu la mare, donen feina a 500 treballadors, i demana que es permeti tornar al seu fill, lliurat totalment a l’activitat política, ja que ell era el responsable de la gestió de l’empresa i la seva presència és necessària perquè és el único que como sabedor del giro y gobierno de dicha fábrica puede darle el debido curso.

La fi de la guerra i el retorn de Ferran VII (1814) donaren oficialment la tranquil·litat al país, però no pas a Catalunya, on els constitucionalistes com Vinyals s’enfrontaran ara als reialistes, partidaris d’una monarquia absoluta com la que hi havia hagut amb l’antic règim.

La invasió francesa també tingué els seus aspectes positius per a la indústria. Entraren francesos coneixedors dels avenços tècnics i hi hagué catalans que viatjaren a França, voluntàriament o com a presoners, i conegueren aquests avenços de primera mà. Al final del 1814 Salvador Vinyals i Joan Baptista Galí viatjaren a l’estat veí per conèixer les noves màquines de filar llana que s’estaven utilitzant.

Entre el 1815 i el 1817, tant Galí com Vinyals fan un esforç d’ampliació de la seva indústria. Els preocupa seriosament el problema energètic perquè les noves màquines exigeixen un esforç superior al que poden proporcionar les mules o els cavalls. S’imposa l’energia hidràulica ja que el vapor només ha arribat a Catalunya com un experiment. El 1815, Joan Baptista Galí pren possessió del Molí de Fontscalents, al costat del Riu Ripoll, en el terme de Castellar del Vallès, mentre Salvador Vinyals compra un molí bataner, propietat del Monestir de Montserrat, al riu Llobregat, possiblement a Monistrol. Els terrassencs comencen a adonar-se que la manca d’aigua serà un problema per a la seva indústria.

Postal de començament de segle. La fàbrica de Galí i Vinyals s’instal·là al Molí de Fontscalents, a Castellar del Vallès.

El 1817, Galí i Vinyals decideixen associar-se i concentrar els seus esforços en el Molí de Fontscalents, mogut per força hidràulica, com a principal centre de producció de l’empresa. Es convertirà en una fàbrica molt important, la segona de Catalunya, després de la de Pau Miralda i Companyia, a Manresa-Sallent. Galí i Vinyals produeix el 1819 el 50% dels draps de llana terrassencs (vegeu Josep Maria Benaül, volum III de la Història Econòmica de la Catalunya Contemporània).

Galí i Vinyals presentà els seus draps a la primera exposició pública de productes catalans que tingué lloc a la Llotja de Mar de Barcelona, el 1821.

La situació política s’embolicarà per a Salvador Vinyals. El 1822 fou segrestat per una partida de reialistes que el mantingueren presoner a Matadepera durant unes setmanes, fins que la família pagà el rescat que demanaven i pogué tornar a casa. Amb l’entrada de l’exèrcit francès dels 100 000 fills de Sant Lluís, que restablí la monarquia absoluta de Ferran VII, les coses no milloraren per a aquest constitucionalista convençut. El comte d’Espanya, durant la seva etapa com a capità general de Catalunya, el farà detenir i el retindrà a la Ciutadella de Barcelona, acusat de tenir armes a casa seva.

L’activitat política i aquesta inactivitat industrial, provocada per les detencions i els empresonaments, semblen indicar que Salvador Vinyals no es pogué dedicar gaire a l’empresa i que la responsabilitat va recaure sobre Joan Baptista Galí, el qual es mantingué al marge d’altres activitats que no fossin les industrials. Tots dos, però, protestaren al rei el 1826 pels drets que s’imposaven als draps de llana en la seva circulació per l’interior del país, i en demanaren la lliure circulació, que ja tenien les teles de cotó.

El 1827, Galí i Vinyals presentà els seus productes a l’Exposició que es realitzà a Madrid. Els seus draps de llana guanyaren la màxima recompensa: una medalla d’or i la Creu de Carles III per als seus dos socis. L’any 1828, amb motiu d’una nova exposició, els fou confirmada la medalla per la presentació d’uns draps anomenats cuiro de llana i d’una tela "llamada circasiana, una ropa ligera muy conveniente en el verano para las personas que quieran apartarse de la moda incómoda que hace años se introdujo en España de abrigarse con paño durante el verano en estos países calientes" (Exposición Pública, 1828, pàg. 15). Els primers eren probablement els “cuirs-laines” de les zones llaneres del sud de França, uns teixits gruixuts molt aptes per a abrics, i dels quals derivaran els primers gèneres de novetat.

Aquest mateix any, Ferran VII i la seva esposa visitaren Terrassa i s’hostatjaren a can Vinyals, al carrer Major de Terrassa.

Tots dos empresaris aprofitaran la relativa bonança política i econòmica que comença amb la dècada dels anys 30 per introduir nova maquinària a la fàbrica. Unes màquines no conegudes ni a Terrassa, ni a Catalunya, ni a l’estat. El 1832 tenien perxes automàtiques contínues i una premsa hidràulica a la seva fàbrica, al carrer de Sant Pere, que utilitzava aigua de mina. El 1833, en un escrit adreçat a la Junta d’Aranzels que demanava les possibilitats d’exportació dels draps de llana catalans, explicaven que ho veien difícil, no per la qualitat dels seus, assimilable a la dels millors draps anglesos o francesos, sinó per un problema de preu. Demanaven al govern que subvencionés les exportacions, tal com feien altres governs europeus, únic sistema de competir en el mercat internacional, segons ells (vegeu Carrera i Pujal, La economia de Cataluña en el siglo XIX, volum III, pàg. 235).

El 1833, Galí i Vinyals instal·larà una màquina de vapor de 18 cavalls de força, que serà la segona de Catalunya i de l’estat, després de la de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia. Serà l’anomenat Vapor de la Companyia.

Van ser els aranzels, però, els que provocaren l’ensorrada de Galí i Vinyals i el seu tancament al voltant del 1845. El 1844 fan la seva darrera presentació pública a l’Exposició de Barcelona, però ja en un pla molt modest. L’aranzel del 1841 oferirà una escletxa per a l’entrada de productes forasters que acabarà amb Galí i Vinyals, i també amb Pau Miralda i Companyia, de Manresa.

Joaquim Galí i Fill

Galí i Vinyals fa la seva darrera aparició pública el 1844. Però Salvador Vinyals havia mort el 25 de febrer de 1843 i el seu soci i sogre, Joan Baptista Galí, probablement abans.

D’altra banda, l’empresa Joaquim Galí i Fill, formada pel titular i el seu fill Antoni Galí i Coma, data del 1830 i el fill ja és grandet, ja que té vint-i-cinc anys aleshores. En tot cas, Joaquim Galí i Companyia es considera successora de Galí i Vinyals i ocuparà els locals que aquests tenien al carrer de Sant Pere.

Joaquim Galí i Companyia serà present a Madrid el 1842, a l’Exposició de productes espanyols. Hi guanyarà una medalla de plata, un guardó inferior als dels seus antecessors, potser perquè ara els seus productes ja han estat imitats. Presenta el drap llamado americano, que compite con el cuero, i que devia ser el cuiro de llana de Galí i Vinyals, un precedent del gènere de novetats.

La medalla d’or la guanyarà el 1850. El cronista de l’Exposició es desfà en elogis per la qualitat dels productes presentats i per la correcció dels seus preus, que poden competir amb els estrangers. Ens dóna una informació preciosa sobre la indústria.

La fàbrica funciona en tres edificis veïns. La maquinària està formada per 4 cardes, 2 màquines de filar amb 350 pues, 7 telers, 2 batans, 6 tondoses i 5 perxes, a més d’una premsa hidràulica, màquines de llustrar, etc. La força motriu és el vapor. Al marge de la fàbrica, hi ha 14 telers —previsiblement manuals— que teixeixen també per a l’empresa. Hi treballen 55 homes, 29 dones, 12 nens i 15 nenes, o sigui un total de 111 persones. Anualment compren de 300 a 450 saques de llana fina, espanyola o de Saxònia —que era la de més qualitat— i confeccionen de 400 a 600 peces de teixit de llana que es venen a l’interior de l’estat i a les colònies americanes.

Antoni Galí i Macari Codoñet. El vapor Galí

Antoni Galí i Coma. (Terrassencs del mil vuit-cents, B. Ragón, 1931). Antoni Galí i Coma es considerava successor de Galí i Vinyals. Antoni Galí i Companyia serà la primera indústria llanera de Terrassa a mitjan segle XIX.

A la mateixa Exposició del 1850 un altre industrial guanyarà també una medalla d’or. Es tracta de Macari Codoñet i Golferichs. El seu sogre, Francesc Marca, havia entrat com a soci, el 1824, a l’empresa Antoni Casanovas i Companyia, la més important de Sabadell al final d’aquesta dècada. Dissolta la societat, Marca es traslladà a Terrassa el 1844 i creà la societat Francesc Marca i Companyia. Macari Codoñet hi entrà com a soci, primer, i es va fer càrrec del negoci el 1850 com a titular únic.

Macari Codoñet donarà un fort impuls a l’empresa, la qual tenia 150 persones treballant-hi el 1850, entre homes, dones i nens. Utilitzava vapor per a la filatura i el tissatge i una roda moguda per aigua per als batans, gràcies a la mina d’aigua que Terrassa posà en marxa el 1842. Fabricava anualment unes 700 peces de draps d’utilització general, 150 peces per a edredons i 400 peces més destinades a pantalons per a estiu i hivern. Macari Codoñet era proveïdor de l’exèrcit espanyol situat a l’illa de Cuba i venia la resta de la seva producció en el mercat espanyol. Consumia anualment uns 54 000 quilograms de llana, espanyola en la seva major part. Les seves instal·lacions, que comprenien filatura, tissatge i tint, eren situades en tres edificis i donaven feina a mans a altres treballadors, fora de la fàbrica, quan n’hi havia.

Entre el 1851 i el 1855 es va produir el relleu generacional a l’empresa Joaquim Galí i Fill. El fill —Antoni Galí i Coma— ocupà el lloc del pare i constituí Antoni Galí i Companyia. Macari Codoñet acordà d’integrar la seva empresa en aquesta i ell restà en un discret segon terme. De fet, Macari Codoñet es dedicarà a la política, serà diputat a les Corts espanyoles i un defensor dels interessos polítics i econòmics catalans. Fou, doncs, allò que en deien aleshores un “regionalista” convençut.

Antoni Galí i Macari Codoñet mantindran l’interès a modernitzar el procés de producció i la introducció de noves tècniques. El 1855 obtindran un privilegi d’importació d’un sistema de filatura de les deixalles de la llana (vegeu Ronquillo, Josep Oriol, volum III del Diccionario, pàg. 183), que comporta l’inici del que serà el tractament de les llanes regenerades.

L’empresa és aleshores la primera indústria llanera de Terrassa. En començar la dècada dels anys seixanta té 328 treballadors i la inversió és de 10 000 duros. La maquinària està formada principalment per 82 telers grans, 6 de petits, 4 batans i 2 premses.

A l’Exposició celebrada aquest any (1860) a Barcelona ja es presenten com a successors de Galí i Vinyals. Han participat amb èxit i sota el seu nom a l’Exposició Universal de París del 1855 i ho faran seguidament a la de Londres del 1862, i a la de París del 1867. En aquesta darrera es veuen les conseqüències de la fusió amb Macari Codoñet, ja que els draps tradicionals dels Galí figuren al costat dels edredons i llanes dolces que eren més propis de Codoñet.

Antoni Galí i Coma serà alcalde de Terrassa dues vegades, però en períodes ben curts. La primera només dos mesos i mig, entre el 26 d’octubre de 1856 i el 14 de gener de 1857. La segona, dos mesos més, els darrers del 1868 i per nomenament de la Junta Revolucionària que s’organitzà amb motiu de la revolució de setembre de 1868, que derrocà Isabel II. Antoni Galí viatjava força per Europa per tal de seguir de prop els avenços de la indústria llanera en el continent. També va ser diputat provincial. El 1873 el seu nom figura entre els dels fundadors de l’Institut Industrial de Terrassa i el 1877 entre els dels promotors de la caixa d’estalvis de la ciutat.

El Vapor Galí, construït el 1881 amb l’objectiu de produir i llogar força. (Guia Industrial de Terrassa, 1901).

Macari Codoñet morí el 1871. Dos anys més tard, Antoni Galí, que en tenia 76, abandonà l’activitat industrial. Ho va fer amb un gest bonic. En terrenys propis, dintre de la mateixa ciutat de Terrassa, edificà el que serà anomenat Vapor Galí, destinat a produir força motriu i a llogar-la a d’altres industrials. Va fer-ho amb la col·laboració tècnica de Francesc Giralt, un home polifacètic, introductor a la seva ciutat d’alguna de les primeres aplicacions de l’electricitat, escriptor i periodista. I també amb el suport de Joan Vinyals. Antoni Galí i Coma morí el 31 d’octubre de 1883.

Bibliografia

• Ventalló i Vintró, Josep, “Notes biogràfiques d’en Salvador Vinyals i Galí” a Un fabricant de Terrassa en les Corts de Cádiz, a Terrassa.