Els Rifà, la fàbrica de Malards i els Botey a Manlleu, Gurb i Ripoll

El fil roig de la família Rifà permet seguir una sèrie d’empreses cotoneres que coincideixen en actuar a la conca del riu Ter. Separades, les històries no diuen gran cosa. Presentades alhora poden tenir una mica més de sentit.

Jaume Rifà, a Manlleu

Etiqueta de la fàbrica Fils de Jaume Rifà. (“Plano industrial y comercial de Manlleu”, 1883).

Jaume Rifà i Sabatés s’establí a Manlleu el 1838 com a teixidor de cotó. No estava sol, ni de lluny. El 1842 hi havia una quarantena de tallers com el seu, situats la majoria en el carrer del Pont. Vuit anys més tard tenia 12 telers senzills, o sigui manuals, i 18 obrers que treballaven per a ell. La majoria dels seus col·legues estaven al mateix lloc o havien estat substituïts per altres de similars. És a partir de l’any 1860 que es comença a reduir el nombre de tallers: uns desapareixen i els altres han de fer-se més grans. El 1862, Jaume Rifà té 14 telers i 17 obrers. La seva inversió en el negoci és de 6.480 rals —320 duros—, una xifra prou modesta. Compta amb un despatx a Barcelona per a comercialitzar el gènere que produeix al carrer de Sant Cristòfol, núm. 11. Es dedicarà uns anys a la importació de cotó en floca.

Jaume Rifà s’associà aleshores amb el seu germà Josep i creà Rifà Germans. Ampliaren el negoci incorporant la filatura i aixecaren una nova fàbrica, moguda per energia hidràulica procedent del canal de Manlleu. L’edifici es va acabar el 1863 i la maquinària començà a funcionar el 1864.

El 1877 morí Jaume Rifà. No es parla més del seu germà. El negoci quedarà en mans dels tres fills del primer: Joan, Josep i Jacint. Aquests constituïren Fills de Jaume Rifà. La societat es mantindrà fins el 31 de desembre de 1886. Aleshores cadascú tirarà pel seu costat.

Joan Rifà, el continuador a Manlleu

Joan Rifà i Munt es va quedar amb la fàbrica de Manlleu, que ampliarà a base de llogar un edifici a la mateixa població. Deixarà el tissatge i es mantindrà com a filador fins el 1924, any de la seva mort. El negoci continuarà ara sota la raó social d’Eduard Rifà, sempre dintre del sector dels filats de cotó.

El 1936 l’empresa es convertirà en societat anònima: Anònima Rifà i Anglada. Tenia aleshores a Manlleu 7.000 pues de filar i 1.100 de tòrcer, en un edifici nou, construït el 1932 al mateix Manlleu, al davant del que havia estat edificat el 1863. Serà absorbida per Filatures Buixó i tancada el 1990.

Joaquim Rifà i la fàbrica de Malards (Gurb)

Jacint Rifà i Munt s’establí a Torelló el 1886, en dissoldre’s la societat dels tres germans, com a filador de cotó. El 1890 comprà la fàbrica de Malards, una fàbrica important en el procés d’industrialització d’Osona.

Malards pertany al terme municipal de Gurb (Osona) i és situat a la vora dreta del riu Ter, a prop de la confluència amb el riu Gurri i a meitat de camí entre Roda i Manlleu.

Una de les primeres realitzacions industrials de la comarca d’Osona començà aquí el 1827, quan Gaspar Molas, que tenia unes concessions per a aprofitar l’aigua per a uns molins fariners o per a batans de llana, demanà permís per a aplicar la força de les rodes hidràuliques a unes màquines per a cardar cotó. Ho va fer, tenint en compte el corto beneficio que dejaban los molinos draperos o batanes y el incremento que había tomado la fabricación de los hilados y manufacturas de algodón (citat a Albareda, La industrialització de la Plana de Vic, pàg. 84). Pel que diu, ja tenia instal·lada una màquina de cardar cotó des del 1823 i ara vol ampliar-ho fins a les set que té en marxa i regularitzar la seva situació.

Eren anys difícils per a la comarca. El 1837, el general carlí Tristany cremà el molí i la fàbrica de Malards i hagueren de tornar a començar.

El 1842 s’havia constituït ja la societat Molas, Graells i Companyia, propietària i explotadora de la fàbrica de filats i teixits de cotó, reconstruïda i ampliada. El 1850 hi treballen 186 obrers: 75 al tissatge i 111 a la filatura. Aquesta té 5.312 pues, que proporcionen fil a 60 telers. Tot mogut per l’aigua del riu, per rodes, abans que s’incorporessin les primeres turbines. La progressió va continuar, ja que el 1862 són 260 treballadors a la fàbrica, 5.792 pues de filar i 140 telers, amb una inversió d’1.240.000 rals —62.000 duros—. La fàbrica està totalment mecanitzada, un fet en el qual és peonera en la comarca.

Els socis de l’empresa eren, entre d’altres, Josep Molas —el primer titular de l’empresa—, Llorenç Pons i Clerch, financer barceloní, Pere Antoni Compte —fabricant a Vic i a Roda— i Josep Espona —fabricant a Torelló—.

Molas, Graells i Companyia participà a l’Exposició de Barcelona del 1860 amb la presentació d’empeses finas, muy apreciables.

Etiqueta de Molas, Ricart i Companyia, una fàbrica de Malards que acabarà en les mans de Jacint Rifà (1899). Jaume Rifà creà la seva fàbrica a Manlleu. Els seus tres fills tiraren cadascú pel seu costat i crearen tres empreses diferents.

La fàbrica de Malards devia ser una de tantes víctimes de la fam de cotó, que obligà a liquidar moltes empreses cotoneres al final de la dècada dels anys seixanta. De fet, no es parla d’ella fins que el 1890 es convertí en la filatura de Jacint Rifà. Aquest l’ampliarà considerablement.

Jacint Rifà posarà en marxa dues noves fàbriques de filats: el 1902 una a Vallbona d’Anoia, que tancarà el 1910 per a obrir-ne una a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta es posà en marxa el 1912. Morirà el 1928 i el succeiran dos dels seus fills, els quals constituiran Rifà SA, el 1929, que continua amb les dues fàbriques: la de riu a Malards i la de l’Hospitalet que ja funciona amb electricitat.

Josep Rifà i els Botey, a Ripoll

Josep Rifà i Munt també es quedà a Manlleu quan es dissolgué la societat familiar. La seva empresa es deia Josep Rifà i Companyia i es dedicava, com és natural, a la filatura de cotó. Hi romangué des del 1886 fins el 1892.

Del 1890 al 1892 hi hagué una forta conflictivitat social en totes les comarques catalanes industrialitzades i especialment en el sector cotoner. Josep Rifà decidí buscar uns aires més tranquils que els que en aquells moments hi havia a Manlleu i tirà riu amunt. Va llogar al terme de Ripoll la fàbrica i el salt d’Agafallops, on instal·là la filatura. El 1894 amplià el negoci arrendant una altra fàbrica, aquesta dintre del centre urbà de Ripoll, la fàbrica del Corral.

Fou un any en el qual l’empresa s’ampliarà en trobar-se malalt Josep Rifà i acceptar l’entrada de gent i sang nova. Els socis seran Josep Botey i Argimon i Joan Berenguer i Sala. A la mort de Josep Rifà la societat es dirà Viuda de Josep Rifà, de manera que el nou capital i treball no s’associen a la denominació.

Joan Berenguer deixà l’empresa el 1903. Es va crear aleshores un equivalent al subsidi d’invalidesa, avantçant-se en uns anys a la seguretat social. El 1915 Josep Botey s’incorpora al nom de l’empresa: Viuda de Josep Rifà i Botey.

El 1925 es comprà el salt d’Agafallops que tenien en arrendament i s’ampliaren els terrenys de la fàbrica. Tres anys més tard, Josep Botey i Riera substituirà el seu pare en morir.

El 1932 es construí el salt de l’Escala, Ter avall, amb 600 cavalls més de força. Després de la guerra es retiraren els representants de la família Rifà, i només hi quedaren els Botey. El 1948 es posà en marxa una nova central elèctrica —400 cavalls de força— al salt de l’Aliguer. El 1963 es creà Industrial Botey SA, que es mantindria fins el 1982 en mans de la família i en activitat.