Els Turull, a Sabadell

La primera generació: etapa pre-industrial i política local

Pau Turull i Font

La família Turull.

El cognom Turull està vinculat a Sabadell des del segle XVI, com a mínim. Bertomeu Turull, casat amb Aldonça, eren pares d’un Antoni Turull que el 1597 fou un dels candidats a sagristà del retaule de Sant Feliu, un càrrec honorífic i honorable. No obstant això, a efectes d’aquesta obra el primer personatge de la família és Pau Turull i Font (1766-1844), que representa l’entrada de la família en el segle de la indústria.

Al començament del segle XIX hi ha quatre Turull a les relacions de fabricants de draps de Sabadell: Pau i el seu germà Damià i Josep i Raimon Turull, que devien ser igualment parents.

Pau Turull i Font, casat amb la filla d’uns pagesos de Caldes de Montbui, serà industrial de la llana en l’etapa prèvia a la introducció dels primers elements mecànics i veurà l’arribada de les primeres màquines. Féu compatibles les seves activitats professionals amb una clara assumpció de responsabilitats polítiques en l’àmbit local. Ocupà tots els càrrecs possibles a l’ajuntament de Sabadell, des de regidor de tercer ordre en la seva joventut, fins a alcalde de la vila. És el candidat dels absolutistes, que defensen els plens poders per a Ferran VII. Serà alcalde dues vegades, entre el 1815 i el 1816 i del 1824 al 1825.

El 1819, Pau Turull incorporarà el seu fill gran a l’empresa. Serà Pau Turull i Fill, però el paper del fill comença a tapar el del pare. Tot i que aquest no morirà fins al cap de vint-i-cinc anys, el fill és ja el protagonista i executor de l’estratègia econòmica familiar.

Pere Turull i Sallent. Indústria, comerç de llanes i banca

Pere Turull i Sallent. (1796-1869). (Elements d’història de Sabadell, M. Carreras, 1967). Pere Turull i Sallent és una de les grans figures del període d’industrialització de Sabadell. Fou industrial però també comerciant i banquer dels seus col·legues llaners.

El matrimoni Turull i Sallent va tenir set fills, però cinc es moriren infants o adolescents. Sobreviuran Pere i Joan Turull i Sallent, origen de dues importants branques familiars. El pare, que devia influir en el casament dels fills, els buscà dues noies, filles d’un altre fabricant de draps sabadellenc, Macià Salas. Era una manera de consolidar la influència dels Turull sobre la vida ciutadana i de mantenir el nivell econòmic i social de la família.

Pere Turull i Sallent enviudà aviat. L’únic fill d’aquest matrimoni —Pau Turull i Salas— morí als dos anys. Es tornarà a casar, aquesta vegada amb Maria Comadran i Martínez, amb la qual tingué vuit fills.

La societat Pau Turull i Fill, constituïda el 1819, donà l’oportunitat al fill per a entrar decididament en els negocis de la família. Tenia aleshores vint-i-tres anys. Uns negocis que tindran un vessant industrial, un altre de comercial i, per derivació, financer. Pere Turull és una de les grans figures del període d’industrialització de Sabadell i de la primera meitat del segle XIX.

L'industrial

La indústria llanera rebrà un fort impuls durant els primers anys de la nova societat, com ho demostra la relació de vendes que figura en el quadre adjunt. El 60% d’aquestes vendes es feien a la mateixa Catalunya, però aquesta distribució no ens serveix gaire si tenim en compte que els compradors catalans, i especialment els barcelonins, eren comerciants majoristes que venien pel seu compte a la resta de l’estat.

Pau Turull i Fill, 1819-1827.

Pau Turull i Fill es presentà a l’Exposició de Madrid del 1828, on obtingué una medalla de bronze “por los paños bien enfurtidos y tundidos y a precios cómodos que ha presentado” (Memoria de la Junta de Calificación, Madrid 1830, pàg. 17). Més tard, el 1844, es presentarà a l’Exposició industrial barcelonina amb els seus draps de llana tradicionals.

La fàbrica, en el nucli urbà, necessitarà aigua destinada al rentatge de les llanes. El 1829 els Turull aconseguiren que l’ajuntament els vengués una part de l’aigua de què disposava el municipi. És evident que el pes de la família va incidir en aquest acord municipal, que no va ser ben rebut per la població, la qual veia reduïdes algunes de les necessitats ciutadanes.

És durant aquesta dècada dels anys vint, que Pere Turull establirà el seu important comerç de llanes. En proporció, la seva indústria es mantindrà en un nivell modest. Té uns 10 telers al carrer de Sant Domènec i possiblement unes màquines de filar en un molí del riu Ripoll.

El 1912 un incendi destruí el Vapor Turull o de cal Lau. “Cataluña Textil”, 1912. Enric Turull i Comadran continuarà amb la indústria de la llana.

El 1849, encapçala una iniciativa per a construir un vapor al nucli urbà de Sabadell, que proporcioni energia i les instal·lacions industrials a qui vulgui llogar força i fàbrica. Serà el vapor Sabadellenc o de cal Lau, al carrer de la Creueta, que més tard serà simplement el vapor Turull. Amb aquesta empresa de lloguer d’energia i d’instal·lacions, Pere Turull inicià la que serà la seva estratègia en el terreny industrial durant la resta de la seva vida: actuar sempre en associació amb altres, sigui un vapor, sigui una fàbrica nova. L’empresa familiar és l’única que es manté com a pròpia. En el vapor, Pere Turull ocupa les dues setenes parts del total, tant pel que fa a la utilització de l’energia com a l’ocupació de l’edifici. Són deu fabricants els qui paguen lloguer, entre ells el mateix Pere Turull.

El 1850, amb motiu de l’Exposició Industrial de Madrid, era una de les primeres indústries de Sabadell. La seva maquinària es troba en el quadre adjunt. Hi consten algunes de les màquines adquirides a França i Bèlgica, durant la seva etapa d’importador de maquinària, que comentarem després. Té filatura, tissatge i tintoreria. La seva producció de filats és superior a la de teixits i ven el sobrant a fabricants de teixits de mescla barcelonins.

Pere Turull i Companyia (1850). Maquinària, energia i personal.

L’any 1858 comprà el Molí de les Tres Creus, vora el riu Ripoll, que era probablement el que acostumava a utilitzar en concepte de lloguer. El 82% del preu pagat correspon a la compra dels drets de l’aigua, un fet que demostra la importància d’aquesta font d’energia. Però tres anys després (1861) ha de comprar i instal·lar en el molí una màquina de vapor de 8 cavalls, construïda per Alexander Germans, de Barcelona, per a compensar la manca d’aigua a l’estiu i en anys de secada.

La seva facturació com a industrial serà de 477 637 rals el 1857 i de 613 025 rals el 1858. Equival a un 13 i a un 11%, respectivament, del total de les seves vendes com a comerciant de llanes. Representa segurament el punt màxim de la seva carrera com a industrial. El comerç, les operacions de crèdit i les seves inversions com a pur capitalista ocuparan principalment els darrers anys de la seva vida.

El 1861, la seva indústria ja és modesta, fins i tot relativament, si la comparem amb la d’altres sabadellencs. La inversió és de 102 000 rals i la fàbrica disposa de 61 telers, 750 pues de filar, tres cardes i una premsa (Giménez Guited, F., Guía Fabril y Mercantil de España, Barcelona 1862).

La baixa del volum de l’empresa familiar no significa, però, el desinterès amb relació a la indústria. Canvia aleshores la seva estratègia i passa a l’associació amb una persona de confiança; ell queda com a capitalista i en segon terme.

Serà aquest el cas de l’empresa creada el 1859 amb Joan Baptista Escudé, dedicada, és clar, a la fabricació de draps de llana. Anaven a mitges, de manera que Turull aportava el capital i la maquinària, mentre Escudé hi posava el treball amb la gestió i administració de l’empresa. Aquesta pagava el 8% anual sobre el valor de la maquinària aportada i comprava la llana venuda pel mateix Turull. Els beneficis, si n’hi havia, havien de dividir-se entre els dos socis per parts iguals. L’empresa acabà malament i Escudé fou, el 1871, un dels deutors en la testamentaria de Pere Turull. Altres participacions d’aquest estil seran Turull i Vila, dedicada als acabats en el Molí de les Tres Creus, i la que prendrà a Serret i Turull. Aquesta mereix un comentari a part.

Anunci de Serret i Turull amb fàbrica a Sabadell. (Guía de Barcelona, 1876). Cap al 1860 Pere Turull canvià la seva estratègia industrial: s’associà amb una persona de confiança i quedà ell com a capitalista i en segon terme.

Serret i Turull es constituí el 1868 entre Pere Turull i Antoni Serret i Palau, prenent com a base la fàbrica que aquest tenia a Sabadell. La fabricació tradicional de draps de llana, llanetes i tartans derivà cap a una certa especialització en mantes de llana, vànoves, tapaboques i articles de novetat, com abrics per a senyora. L’empresa tenia un dipòsit al carrer de Mendizábal núm. 13, de Barcelona. Seran presents a les exposicions industrials a la capital catalana, corresponents als anys 1871 i 1877, com també a la Universal de Viena del 1873, on guanyaren una Medalla de Progrés. Feien el cicle complet de la llana, des de la filatura —que es realitzava en part al vapor Turull—, amb 2 700 pues de filar i 55 telers.

L’empresa, constituïda amb un capital important —1 milió de rals—, devia tenir moments bons, però aviat començà a endeutar-se amb la família Turull. Antoni Serret era un personatge considerat dintre del sector, com ho demostra la seva participació a la Junta Nacional d’Aranzels (1868), a la Junta del Foment del Treball Nacional (1878) i com a vice-president de la secció de llanes de l’Institut del Foment del Treball Nacional el 1880. El 1883 es tancà el magatzem de Mendizábal, que fou substituït per un altre al carrer de Trafalgar-Alt de Sant Pere, al passatge de la Indústria. El 1886 s’anunciava el tancament de la fàbrica (“Eco de la producción”, pàg. 327) com a conseqüència de la crisi del sector dels mocadors de llana. L’empresa havia entrat en liquidació, tot i que el 1888 es menciona una fàbrica de Serret i Turull a Sant Martí de Provençals, coneguda com la fàbrica dels draps.

El comerciant i el banquer

Anunci de la fàbrica de teixits de llana Pere Turull, de Sabadell (Guía de Sabadell, 1867). Pere Turull creà un important comerç de llanes amb centre a Sabadell i es convertí en el principal proveïdor dels industrials llaners. El servei inclourà el finançament de la compra i per aquest fet Pere Turull es convertirà en banquer dels industrials sabadellencs. La indústria llanera la desenvoluparà Pere Turull al Vapor Sabadellenc o de cal Lau i al Molí de les Tres Creus, vora el riu Ripoll.

És durant la dècada dels anys vint que Pere Turull establirà el seu important negoci de comerç de llanes, el més important de Catalunya. En plena joventut es dedicarà a viatjar per les zones espanyoles productores de llana, tot creant una important xarxa de proveïdors.

L’objectiu dels seus viatges eren els mercats i fires de Castella, Lleó, Aragó i Extremadura, en els quals es venia la llana per part dels propietaris dels ramats. Turull els coneixia tots personalment. Anava a comprar a l’engròs i comptava amb revendre la major part de la llana comprada. Establí un gran magatzem de llana a Sabadell i es convertí en el principal distribuïdor de la primera matèria dels industrials llaners. Anys més tard incorporarà llana saxona de primera qualitat, importada del centre d’Europa, via Marsella o via Anvers. La majoria dels llaners sabadellencs es convertiran en clients seus i fins i tot Antoni Galí, de Terrassa, que revendrà la llana a altres industrials terrassencs.

El comerç no serà tan sols de llanes, perquè Pere Turull sap conèixer les oportunitats quan aquestes es presenten. La seva presència en les ciutats castellanes, lleoneses i aragoneses li permetrà d’oferir els draps de llana producte de la seva fàbrica, com també d’acceptar altres primeres matèries, com la farina o matèries tintòries vegetals, de les quals Catalunya és importadora.

La compra-venda de llana el convertirà en banquer dels llaners sabadellencs. La força financera no era precisament una de les característiques dels industrials. Pere Turull vendrà la llana als seus col·legues tot acceptant el pagament ajornat, al qual afegia un sis per cent d’interès anual. La seva clientela estarà formada pels petits industrials, però també pels grans, com Sallarès o Corominas. Turull serà el principal banquer de la indústria sabadellenca fins a la creació del Banc de Sabadell (1881). El seu tracte serà correcte i fugirà de les pràctiques usuràries tan pròpies de l’època: ell hi surt guanyant i els seus clients també. La seva actuació servirà per a crear uns forts lligams entre la classe empresarial sabadellenca, beneficiada per Pere Turull, mentre es genera una oposició per part dels qui en queden al marge.

El seu comerç inclourà participació en el tràfic transatlàntic amb les colònies espanyoles d’Amèrica. Ho demostra la compra d’un bergantí-goleta, construït el 1848 a les drassanes de Blanes i que batejarà amb el nom de Pere Turull. Aquestes activitats seran continuades pel seu fill Joan, des de Barcelona.

Al comerç de llana, Pere Turull hi afegirà el comerç de maquinària. El 1841, Pere Turull, acompanyat de l’industrial terrassenc Josep Sagret i Pou, viatjà a França i Bèlgica. Adquiriren tondoses, cardes, batans, màquines de filar i màquines de perxar. Ho feren per a les seves empreses, però sobretot per a revendre. Aquestes compres comportaren l’entrada a Catalunya per primera vegada de nous procediments mecànics. Aquestes operacions de compra-venda de maquinària duraren fins el 1845. En aquest cas, Turull no era l’únic proveïdor dels industrials sabadellencs i abandonà aviat aquest comerç per a centrar-se en la llana, que era un negoci més rendible i amb menys riscos.

El comerç i, especialment, el comerç de llanes es convertirà aviat en la primera activitat dels Turull. L’any 1857 el seu volum de vendes de llana bruta fou de 3 764 169 rals i l’any següent de 5 395 956 rals, unes xifres que multipliquen per vuit les obtingudes per la indústria.

Però les operacions de finançament de les empreses llaneres arribaran a superar les comercials. Quan va morir, el 1869, un terç dels industrials de Sabadell, inscrits a la Matrícula d’aquesta població, eren deutors seus. I hi figuren grans empreses, com Corominas, Salas i Companyia, amb un deute de 346 000 rals aquell any, que arribarà a ser de més de 800 000 uns quants anys més tard (1871).

L'homenot Pere Turull

Pere Turull va ser el “rico catalán” per a la societat castellana. Devia ser un dels més coneguts, ja que en la seva joventut havia anat molt a Madrid i havia estat fins a la darrera de les fires que se celebraven en qualsevol província que produís llana. Quan va morir va deixar un patrimoni de prop de set milions i mig de rals, una xifra importantíssima.

Del seu segon matrimoni tingué vuit fills, sis dels quals li sobrevisqueren. Nomenà hereu el seu primogènit Pau, com era lògic. El seu fill segon, Joan, s’establirà a Barcelona, on crearà un negoci d’importació de productes colonials. Els altres dos nois, Pere i Enric, estudiaran dret. A les dues noies els buscà un bon marit i el trobà, si entenem per bon marit una persona que pot donar suport al negoci familiar i al nivell de la família. La seva filla Teresa es casà amb Antoni Oliver i Buxó, que era el principal terratinent de Sabadell. Un nét d’aquest matrimoni serà l’escriptor i poeta Joan Oliver i Sallarès —Pere Quart—. L’altra noia, Concepció, es casà amb Julián Casildo de Arribas i Arranz, gran propietari de ramats d’ovelles, latifundista castellà, que serà diputat a les Corts Espanyoles pel districte de Cañete (Conca).

Pere Turull era un home de vida més aviat ascètica i estalviador. La seva gran despesa fou la que li ocasionà la visita de la reina a can Turull, tal com es comenta després. Quan envià el seu fill Pau a Madrid per a treballar en nom de l’empresa, li recomanava que fes arribar talls de drap com a regal als polítics i homes de govern, però li recordava sempre que recuperés la caixa que contenia les peces. Durant els seus viatges per Castella acostumava a comprar cigrons per al consum domèstic, però el seu fill es queixarà més tard de la seva qualitat, tot dient en una carta que els grans semblaven metralla i que les minyones no sabien què fer per a coure’ls bé.

La vida era dura en aquells temps. Fins i tot per a persones que havien consolidat la seva posició econòmica. I és que durant la dècada dels anys quaranta hi havia escamots de tropes irregulars, que es deien carlines i que eren autèntics trabucaires, que vivien allunyats de nuclis urbans, però que feien freqüents incursions a les ciutats per cobrar la seva contribució i fugien quan s’apropava l’exèrcit regular. El 1843 entraren a Sabadell uns dos-cents homes d’aquests amb males intencions. Pere Turull s’escapà de casa seva però l’escamot d’irregulars obligà la seva família a pagar 2 000 duros, amb gran indignació del capità general de Catalunya, el general Pavía, aquell que entrarà a cavall a la Cambra de Diputats espanyola uns anys després, i que s’enfadarà amb els sabadellencs pel poc esperit de resistència demostrat. El 1867, el comte de Cheste, nou capità general de Catalunya, s’endurà presoners cap a la Ciutadella de Barcelona alguns dels primers contribuents de Sabadell, entre els quals hi havia Pere Turull, tot imposant-los una multa col·lectiva de 4 000 duros.

Ajuntament de Sabadell (postal de començament de segle).

Va ser sis vegades alcalde de Sabadell i diputat a les Corts Espanyoles el 1858. El seu pas per l’alcaldia era inevitable, tal com havia deixat les coses el seu pare. Era inconcebible un ajuntament de Sabadell sense un Turull, especialment quan manaven els conservadors. La seva funció de diputat fou més aviat grisa.

En una d’aquestes ocasions (1853) demanà al governador civil de Barcelona que la Caixa d’Estalvis de Barcelona, la primera creada a Catalunya, hi obrís una sucursal. La idea del govern era que hi hagués una entitat d’estalvi a cada província. Però la junta de govern de la Caixa de Barcelona no demostrava cap interès a obrir altres oficines. El 29 de maig de 1858, Pere Turull assistí personalment a una reunió de la junta de govern de la caixa barcelonina, i demanà suport tècnic i moral per a crear una caixa pròpia a Sabadell. El 6 de gener de 1859 uns delegats de la Caixa de Barcelona participaran en un acte solemne a Sabadell en el qual oferiran la seva col·laboració. La Caixa d’Estalvis de Sabadell iniciarà aleshores la seva activitat, impulsada i dirigida per Pere Turull.

Isabel II visità Sabadell i Terrassa el mes de setembre del 1860. La visita era, evidentment, a les fàbriques dels industrials llaners. A Sabadell, la reina anirà a dinar a can Turull. Pere Turull prepararà la visita i es gastarà força diners arreglant la façana i l’interior de casa seva. Fins i tot arribà a fer repintar un retrat de la seva mare per tapar les espatlles i els braços, que estaven al descobert, per tal de no ofendre el puritanisme oficial de la sobirana. El dinar va costar 2 434 rals, una xifra considerable, i representà un gran esforç per a l’amfitrió, tenint en compte el seu caràcter estalviador. El Diari de Barcelona, en fer la ressenya de l’acte, dirà que “pasaron las Reales personas a la hermosa casa de los señores Turull, en donde se les tenía preparado un almuerzo y en la cual, si no fueron servidos con la magnificiencia propia de un regio alcázar, lo fueron al menos con buen deseo y hasta con brillantez, atendidos los medios de que pueden disponerse en la villa” (Diari de Barcelona, 29 de setembre de 1860). El comentari ens indica que Sabadell —que encara no era oficialment una ciutat— era considerada més com a població industrial —d’aquí la visita— que no pas per la magnificència de la seva nova burgesia, molt lluny del que devia ser la capital espanyola, sense indústria i amb poc comerç, i del to que tenia Barcelona, una ciutat en la qual encara dominava socialment la burgesia urbana i de propietaris rurals. Sembla que Pere Turull refusà el títol nobiliari que li oferí Isabel II amb motiu de la visita.

El 1863 es crearà a Sabadell l’Institut Industrial de Sabadell. La fotografia que recorda aquest esdeveniment mostra Pere Turull assegut enmig dels qui eren els principals industrials llaners de la població. I alguns, també, els seus deutors, recordem-ho.

Esquela de Pere Turull (Diari de Barcelona, abril 1869).

En una població com Sabadell o eres amic d’en Pere Turull, que volia dir que et relacionaves amb ell, col·laboraves amb ell, li compraves llana i eres deutor ocasional o permanent; o no li eres amic i vivies al marge del grup. Hi haurà, per tant, turullistes i antiturullistes.

En els seus darrers anys les seves principals inversions es feren en el terreny immobiliari. En el seu testament deixava cinquanta-tres cases, tres solars i setze finques agrícoles, a més del Molí de les Tres Creus i el Mas Padró en els termes de Polinyà, Palau-solità i Sentmenat.

El mateix origen de la seva riquesa està més relacionat amb qualitats com mobilitat, coratge, esperit d’aventura, vinculades a la base de les fortunes burgeses de caràcter comercial, que no a l’esperit d’empresa associat a l’activitat industrial” (Ranzato, Gabrielle La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la modernidad, versió castellana, 1987, pàg. 152). L’opinió defineix força clarament el caràcter de Pere Turull. L’aventura comercial, primer, amb el que suposava d’incomoditat per uns viatges que eren també perillosos, va ser substituïda, més tard, per l’aventura financera amb el risc del crèdit a les persones a les quals confiava el seu capital. La indústria va ser allò que ho justificava tot: la compra de la llana, la importació de la nova maquinària, el crèdit als seus col·legues i amics.

La tercera generació: Pau i Enric Turull i Comadran

Pau Turull i Comadran. (La Ilustració Catalana, 1892). Pau Turull i Comadran serà abans banquer i polític que industrial. Tenia una important cartera de valors.

Pau Turull i Comadran es prepararà per rebre la important herència del seu pare. Sobre els set milions i mig de rals n’hi havia tres d’invertits en crèdits, 1,8 milions en immobles i els restants 2,6 milions en llana, maquinària, una cartera de títols i efectiu. La seva principal dedicació serà el que La Ilustració Catalana en dirà a la seva mort, “l’alta banca” i que respon a la gestió de la cartera de crèdits i de títols mobiliaris. Com a complement, la segona activitat serà la política. I en tercer i darrer terme, la indústria.

Afiliat al partit conservador, Pau Turull i Comadran fou diputat a les Corts en representació del districte de Sabadell durant diverses legislatures. El nom Turull encara fa miracles a l’hora de votar. Però no fou un diputat actiu, ja que les seves intervencions a la Cambra de Dipiutats foren mínimes. Queda de la seva funció política a Madrid el fet que el 1884 obtingués la inclusió en el pla general de carreteres, de la de Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda. La darrera vegada que fou elegit no pogué ni tan sols viatjar a Madrid per prendre possessió del seu càrrec, ja que estava malalt.

Com a financer, per al seu compte particular l’atragueren les operacions financeres col·lectives. El 1876 participà amb 250 000 pessetes en la constitució del Banco Hispano Colonial, empresa creada el 1876 i que representa el major capital reunit durant tot el segle XIX a l’hora de constituir una societat anònima. El 1881 prengué part en la creació del Crèdit del Comerç i de la Indústria, futur Crèdit i Docks de Barcelona, introductor del crèdit amb garantia de mercaderies. El 1878 entrà a la Junta de Govern del Ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, en representació d’una altra empresa financera en què participava, la Societat Catalana General de Crèdit. Arribarà a ser president d’aquesta el 1891.

Al marge del sector financer, se’l troba com a fundador de La Vitícola de La Corona de Aragón, SA, una empresa creada en plena febre d’or (1881) que es proposava d’explotar vinyes i de produir vi en terrenys de l’antiga Corona d’Aragó, començant per uns que comprà a la zona de Fraga. L’empresa no va anar bé i es liquidà aviat.

Les inversions industrials estaven col·locades a la fàbrica familiar del Vapor Turull, a la de Turull i Vila i a la participació a Serret i Turull, iniciada pel seu pare. Aquesta no anà bé i la primera fou encarregada al seu germà Enric. El 1881 concentrà les dues primeres i traspassà tots els seus actius al seu germà en una societat que es dirà Enric Turull i Comadran.

Aquest mateix any, es constituïa a Sabadell el banc de la ciutat. Pau Turull, el banquer de Sabadell, no hi participarà. Ho farà en canvi el seu germà Enric, tot subratllant així el caràcter de banc dels industrials llaners amb què va néixer l’entitat financera, i l’apartament industrial de l’hereu de Pere Turull. Enric Turull i Comadran serà fundador del banc i es mantindrà en el seu consell d’administració fins a la seva mort, el 1923, quaranta-dos anys després.

El comerç de llanes durà fins el 1886. Pau Turull tenia mala salut i anava limitant les seves responsabilitats. L’any 1887, quan esclatà la febre per a fabricar fil de llana pentinada, accedí a patrocinar la darrera aventura empresarial. Pau Turull i Companyia es dedicarà a la producció de fil d’estam en els locals del Vapor Turull. Eren socis de l’empresa els dos germans Turull i dos francesos que eren els qui dominaven la tècnica: Théodore Jenny i Chéri Bocquillon.

Pau Turull es quedarà als darrers anys de la seva vida amb un patrimoni format fonamentalment per immobles, que llogava i administrava. El més important dels edificis comprats i llogats serà una casa del carrer Ferran de Barcelona.

Pau Turull morí a Sabadell el 7 de setembre de 1892 als cinquanta-cinc anys.

Enric Turull i Comadran continuarà amb la indústria de la llana.

Amb motiu de la seva participació a l’Exposició Universal de París del 1889, la de la torre Eiffel, declara que produeix 40 000 metres anuals de draps de llana i que té 80 obrers a la fàbrica. Era una de les mitjanes de la ciutat. A Enric Turull i Companyia hi participava el seu parent Joan Turull i Sallarès, que era d’una altra branca de la família. Aquest morí l’any 1904, i quedà aleshores a nom únic d’Enric Turull i Comadran. La sort no l’acompanyarà, però, ja que el 1912 un foc destruí totalment el vapor Turull o de cal Lau, ocupat per l’empresa i per altres fabricants.

Vapor de ca la Daniela (Panorama Fotográfico de Sabadell, 1891). Pau Turull i Companyia era fruit de l’associació de Pau Turull i Comadran i dos francesos. L’empresa es dedicarà a la filatura d’estam al Vapor de ca la Daniela que havia estat dels germans Montllor.

Mentrestant, Pau Turull i Companyia, la fàbrica d’estam, havia sofert canvis en l’accionariat i en l’emplaçament. La fàbrica s’instal·larà en el vapor de ca la Daniela, dels germans Montllor. El 1902 en sortí un dels francesos —Bocquillon— i hi entrà Lluís Arañó, de la coneguda família llanera d’aquest nom. La societat serà Lluís Arañó i Companyia fins el 1909 en què quedaran sols Enric Turull i Théodore Jenny, amb la denominació d’Enric Turull i Companyia.

L’any 1923, morí Enric Turull i la societat prengué la naturalesa de societat limitada amb el nom de Jenny i Turull. El 1935 es convertirà en Jenny Turull, SA, que es mantindrà en activitat fins al 1984.

Bibliografia

  • Ranzato, Gabrielle, La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la modernidad. Ediciones Península, 1987. Vegeu especialment el capítol 5è, “Los Turull”.
  • Mateu i Domingo, Guillem, Els Turull de la industrialització. Una aportació genealògica. Arraona, revista d’història, tardor 1990.
  • Benaül i Berenguer, Josep M. Pere Turull i Sallent i la modernització tecnològica de la indústria tèxtil llanera 1841-1845, Arraona, revista d’història, tardor 1989.

Imatge d'època del campanar i parròquia de Sant Fèlix de Sabadell. (Panorama Fotográfico de Sabadell, 1881).