Ramon Vilumara, el marit de “La Fabricanta”
La família Vilumara.
Els Vilumara o Vilomara, com es deien abans, poden presentar una cronologia en la qual els membres d’aquesta família treballen la seda durant tres-cents anys. Primer com a mestres velers i després com a industrials.
Domènec Vilomara era mestre veler a Barcelona el 1693. Està enterrat a la seu barcelonina. Un altre Domènec Vilomara el succeirà fins el 1723. Els seus fills, Jacint i Antoni Vilomara i Carrió, ompliran la resta del segle XVIII. Jacint Vilomara actuà d’examinador del Gremi de Velers (1746-51), l’encarregat de comprovar les aptituds dels qui pretenien entrar en l’agrupació més nombrosa i de més prestigi de la ciutat. Antoni Vilomara estarà en el consell directiu del Gremi (1752-80), quan aquest compra i edifica la casa que serà la seva seu social, avui encara a la Via Laietana de Barcelona. Antoni Vilomara continuarà fins el 1816 i el succeirà Vicenç Vilomara fins ben entrat el segle XIX.
Ramon Vilumara i Broquetas (a l'esquerra) es casà amb Eulàlia Escuder (a la dreta), germana de Joan Escuder. Ella, una dona de molt caràcter, serà el model escollit per Dolors Monserdà en escriure La fabricanta. (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952).
L’etapa industrial i documentada de la família comença el 1829. Els Vilomara s’han convertit en Vilumara, amb un petit canvi en el nom, que era força freqüent abans de la implantació del Registre Civil. Els seus successors donaran la data del 1829 com la de l’inici de les activitats de Ramon Vilumara i Broquetas, sota la denominació de Ramon Vilumara i Companyia al carrer Més Baix de Sant Pere, núm. 42, de Barcelona. Encara hi és.
Ramon Vilumara es va casar dues vegades. Del primer matrimoni va tenir dos fills barons: Josep i Francesc Vilumara i Saus. Quan enviudà es casà de nou amb Eulàlia Escuder i Anglada, germana de Joan Escuder, el creador de la primera empresa sedera catalana, empresa en la qual havia treballat com a simple dependent.
Eulàlia Escuder serà una dona de molt caràcter. Tot indica que és el model escollit per Dolors Monserdà en escriure La Fabricanta. Novela de costums barceloninas (1860-1875), publicada el 1904. Antonieta Corominas, la protagonista, és també germana d’un fabricant de teixits de seda, que es casa amb un petit fabricant, a qui aconsella i impulsa en el seu negoci.
Liquidació d’un venedor de Ramon Vilumara i Companyia (1832).
És el retrat d’una empresària del segle XIX, un fet ben poc freqüent en un marc de bona relació familiar. La semblança amb Eulàlia Escuder és considerable, pel que sabem, tot i que les dates que dóna Dolors Monserdà a la novel·la s’haurien d’endarrerir vint anys per encaixar millor.
Sigui gràcies a ell, gràcies a ella o gràcies a tots dos, el cert és que el negoci de Ramon Vilumara progressà extraordinàriament entre el 1830 i el 1860, i es convertí en la tercera empresa industrial catalana del sector de la seda, després dels Escuder i de Dotres, Clavé i Fabra.
El 1844 es presentà a l’Exposició Industrial de Barcelona amb mocadors de setí de diferents dibuixos i colors. Entre el 1848 i el 1849, Ramon Vilumara fou el president del Col·legi de l’Art Major de la Seda, un càrrec que representava el graó social més alt que podia obtenir un seder.
La Fabricanta, de Dolors Monserdà (fragments)
Antonieta Corominas
Orfana de pare y mare, totas las sevas afeccións estavan concentradas en lo seu únich germá, ab lo qui vivía y pel que, á més d’un entranyable carinyo, hi sentía com una mena d’admiració; ja qué, á sas bonas qualitats de treballador, enérgich é intel·ligent per la seva industria, s’hi afegía’l fet d’haver donat en pochs anys una forta empenta á la casa, quinas dúas quadras ab mitja dotzena de telers, que heretá dels seus pares, havía transformat en una petita fabriqueta de teixits de seda, en la que cada día hi anava engrandint més la importancia del seu negoci.
De velers a fabricants
En Pere Joan, pressentí tot seguit los nous viaranys per ahont anava á desenrotllarse l’industria dels teixits y digué á la seva dóna:
— Lo nostre treball és perdut: las máquinas están destinadas á acabar ab l’obra de má: los que no’n podém tenir, no’ns queda més remey que plegar.
La Antonieta s’arronsá d’espatllas y afirmá ab tota senzillesa:
— En comprarém.
En Pere Joan que, com hem dit, era més home pera treballar que per sapiguer los diners que tenía tancats á la calaixera, preguntá ab certa temensa:
— ¿Vols dir que tindrém prou fondos?
— Sí, home, sí; pagarém la primera partida y’l senyor Agell (I) nos fiará lo que’ns falti: n’estich certa.
A pesar de que en Grau acabava de sentar lo seu clar judici sobre la decadencia dels telers á má, més prompte interessat que després, y més home de rutina que d’empenta pel negoci, sentí l’esglay de la innovació y digué ab por:
— ¿Y si perdém lo que tan nos ha costat de guanyar?
La Antonieta no vacilá y respongué resolta:
— En lo negoci qui no arrisca no pisca. ¡Deu nos ajudará!
Y la dóna que ab dos telers vells y algunas lliuras de seda comprada á fiar havía comensat lo negoci de la casa, fent passar al seu marit de treballador á amo, se enginyá pera comprarne de mecánichs, llogá una quadra á Sans y, fent pactes ab lo propietari de la casa que continuavan habitant en lo carrer de Sant Pere més Baix, pera que de las duas botiguetas los fes un magatzém, ab lo fi de trasladarhi ab més amplitut lo despaig que tenían en l’entressol, animá al seu marit pera comensar la segona etapa del seu treball, que, ab sa inteligencia, sa activitat y no escassejant las privación de tota mena, en pochs anys los doná per resultat ferlos amos d’una gran fábrica á Sant Martí de Provensals y de la que compraren á en Corominas, quan aquest se feu bolsista, y de tres ó quatre casas á Barcelona, entre las que s’hi comptava la que vivía, que’engrandiren ab la del costat pera ferne de duas una, ja que abdós tenían il·lusió de viure y morir ahont s’havían casat, ahont havía nascut lo seu fill y ahont se feren los comensaments de la seva fortuna.
Una estona després, la mestressa de la casa, acompanyada d’una cambrereta de pochs anys, que portava á la ma un cabasset d’espart, se’n pujavan escalas amunt y tornant á obrir las portas, se ficavan en lo tercer pis, ahont mentres la serventa recullía los papers y demés menudencias que hi havía per terra, la senyora Grau, inspeccionava las sedas dels urdidors, las trocas plegadas, las devanadoras y’ls rodets. Enllestida aquesta quadra, abdues pujaren á la de dalt emprenenthi la mateixa feyna; mes en aquesta, la Antonieta després de resseguir ab minuciosa atenció las pessas dels telers, per ella mateixa aná senyalant á la minyona los taps de suro, cordills de gasseosas, y puntas de cigarros que hi havían escampats per terra, dihentli:
— Tot aixó, posaho de banda, perque no vull pas que m’ho tiris á las escombrarias... Com tu ets nova, se t’ha d’ensenyar... Los taps y cordills y puntas se posan en un caixó gran que trobarás al quarto dels mals endressos; y aixís de mica, en mica, á la tardor n’hi há una bona pila per vendre.
— ¿Per vendre?... —preguntá estranyada la minyoneta, que no acabava de treure l’entrellat del treball d’arreplegar aquellas mesquinesas, ni ab lo moblatge de la casa, ni ab los vestits de seda que duya la senyora, ni ab los trossos de gallina que aquell mateix dematí havía vist enviar á dos ó tres pisos de malalts pobres del barri.
— ¡Per vendre! ¡per vendre! —repetí l’acapdalada fabricanta, tot vigilant que la noya no descuydés d’inspeccionar tots los recóns de la quadra.— Mira, l’any passat de tota aquesta brossa, ne vaig treure prou pera pagar tres vidres que’s van a trencar y l’emblanquinat de las parets. ¿Te sembla poch? ¿oy?... ¡Ay, filla, no’s pot malbaratar rés en aquest mon, que de xavo en xavo es com se fan las pessetas!...
(I) Lo primer representant á Barcelona de las máquinas Jaquart.
Font: Monserdà, Dolors, La fabricanta. Novela de costums barceloninas (1860-1875), Barcelona 1904.
Francesc Vilumara. La Caixa Vilumara com a suport financer de l'expansió industrial
En sentir-se vell, Ramon Vilumara donà entrada en el negoci als seus fills, i constituí Vilumara Germans i Companyia, en la qual ell era la Companyia. A l’Exposició barcelonina del 1860 s’hi presenten ja amb aquest nom, tot i que la nova raó social no es formalitzà fins dos anys més tard. Hi presentaren especialment un vestit de glacé de vellut, que era una novetat absoluta, dedicat a la reina i en el qual hi havia brodats els escuts de Catalunya i d’Espanya. Al marge, hi havia gèneres més tradicionals com els mocadors de coll per a home i de cap per a les senyores, setins, glacés i corbates. Segons el cronista de l’Exposició, Vilumara Germans té un assortit de més de 40 000 corbates de seda “desde el ínfimo precio de dos reales hasta 24, más el 15% de descuento”. Suposem que l’autor vol dir menys el 15% i no més.
La societat s’escripturà el 1862 amb un capital de 3 milions de rals, repartit de la manera següent:
- Ramon Vilumara i Broquetas - 600 000 rals
- Francesc Vilumara i Saus - 1 200 000 rals
- Josep Vilumara i Saus - 1 200 000 rals
Targeta amb la fàbrica de sedes Francesc Vilumara de Gràcia, 1896.
Un fabricant de sederies que oferia directament els seus productes al públic havia de tenir una botiga. La dels Vilumara era al carrer de Jaume I. La fàbrica tenia 91 telers i 202 treballadors el 1862.
Josep Vilumara fou membre de la Junta d’Aranzels que discutirà la reforma patrocinada per Laureà Figuerola, en representació dels seders catalans a l’Institut Industrial de Catalunya.
El 1863 els germans Vilumara prengueren una important decisió: l’establiment d’una nova fàbrica fugint del barri vell i fora d’unes muralles que s’anaven enderrocant. Es comprà un terreny i s’edificà la fàbrica a la Travessera de Gràcia, terme d’aquesta població i en el que avui és la plaça de Francesc Macià. La nova fàbrica fou inaugurada el 1865, mentre el local del carrer de Sant Pere Més Baix es mantenia com a despatx i magatzem.
L’activitat inversora dels germans Vilumara fou considerable. L’any 1859 participaren en l’empresa de Josep Puignou, de Reus, dedicada a debanar i torçar seda. El 1860 entraren a l’empresa Asbert i Companyia, també reusenca, de teixits de seda. I el 1862 ho feren a l’empresa de Joan Casarramona, a Barcelona, que era de teixits de cotó. No oblidaren el vessant comercial en prendre una participació, el 1865, en dues empreses d’aquest tipus establertes a Madrid: Escorial, Sanz y Compañía i Alonso y Compañía, encarregades de vendre els seus productes a la capital i a la resta de l’estat.
Francesc Vilumara i Saus, fill de Ramon Vilumara, es convertirà en el primer industrial seder de Catalunya. En aquesta expansió, hi tingué un paper important el suport financer que li donà la Caixa Vilumara, creada per ell mateix el 1862 i que serà una important entitat de crèdit barcelonina (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952).
Quan, el 1869 morí Ramon Vilumara, el seu fill Francesc aprofità la liquidació de l’herència per a comprar la part del seu germà, i quedà així com a únic titular. El seu germà Josep s’havia retirat de l’administració des del 1865, tot cobrant un tant per cent d’interès fix pel capital que hi tenia. Eren moments difícils per a la indústria sedera i l’interès a pagar havia passat del 6% inicial al 3%, anual. Francesc Vilumara es convertirà en el primer industrial seder de Catalunya, tant per la desaparició dels dos principals competidors —els Escuder i Dotres, Clavé i Fabra— com per l’expansió del negoci propi.
El 1875 comprà la fàbrica dels Escuder a la plaça de Sant Pere, que posarà a nom de Vilumara i Saus, sota la denominació comercial de La Morera, mentre la indústria pròpia continuava amb el seu nom complet. Comprà una altra fàbrica sedera al carrer Mònec de Barcelona. Tot indica que aprofità la crisi sedera per comprar a bon preu i que això fou possible gràcies al suport financer que trobà en la Caixa Vilumara.
Francesc Vilumara participà a l’Exposició barcelonina del 1871 amb “sederías de varios colores y pañolería”. El 1872 l’empresa surt als diaris per un fet tràgic: uns lladres que entraren de nit a la fàbrica de Gràcia mataren el vigilant a punyalades.
Francesc Vilumara va morir el 1878.
La Caixa Vilumara
La Caixa Vilumara és l’entitat de crèdit més important que hi ha a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX, si fem exclusió de les societats anònimes. Va ser una entitat comercial pura, que es dedicava al descompte de paper, al crèdit amb garantia de valors i a tota mena de serveis bancaris (cobrament de lletres, emissió de xecs, comptes corrents, etc.)
La Caixa Vilumara. Denominacions.
Ramon Vilumara i Broquetas i els seus fills Francesc i Josep crearen aquesta entitat el 22 d’abril de 1862, al mateix temps que formalitzaven la constitució de Vilumara Germans i Companyia. La seva raó social era la de Francesc Vilumara i Companyia i queda clar que el promotor autèntic de la idea és el fill Francesc Vilumara i Saus. El pare ja està retirat del negoci. Els gerents de la nova empresa seran, però, els dos germans, Francesc i Josep.
“El objeto de la Caja será el abrir crédito a los partícipes de la misma por la total cantidad de la participación, recibir todas las sumas que dichos partícipes o cualquiera otra persona quiera aportar a la Caja y cuidar de su inversión en préstamos, descuentos y demás operaciones que con las debidas seguridades puedan rendir algunos beneficios" (article 3r de les bases).
La Caixa era oberta a altres partícips al marge dels Vilumara, fins a un màxim de 200. Era feta pensant en la inversió dels sobrants de tresoreria de les empreses o dels particulars.
La base jurídica de la Caixa és una societat comanditària. En els seus 53 anys de vida tindrà tretze denominacions, un fet que significa la dissolució d’una societat i la creació d’una altra cada vegada. La família Vilumara encapçalarà el nom fins a la mort de Francesc Vilumara el 1878. Després l’entitat financera quedarà desvinculada de la família. Aleshores tindrà el nom comercial de Crèdit Mutu, Fabril i Mercantil, però el poble entossudit va mantenir el tradicional, fins a la seva absorció pel Banc de Barcelona el 1915.
Els successors
La viuda de Francesc Vilumara, Cristina Bayona, i el seu hereu, Francesc Vilumara i Bayona continuaren el negoci com a Successors de Francesc Vilumara. El fill tenia només catorze anys i el pes de l’empresa recaurà sobre la seva mare fins a la majoria d’edat del noi, que era aleshores als 25 anys, d’acord amb el dret català. De fet serà el 1893 quan l’empresa es tornarà a dir Francesc Vilumara.
La Morera, l’antiga fàbrica dels Escuder, a nom de Vilumara i Saus, fou llogada a la societat Cantí i Companyia, que feia motlles i cilindres per a estampats.
Anunci de la fàbrica de Francesc Vilumara (Barcelona Artística e Industrial, 1916).
Els Vilumara participaren a l’Exposició Universal de Barcelona —1888— i guanyaren una medalla de plata per les seves teles i els seus mocadors de seda, elaborats amb perfecció, com dirà el Jurat de Premis. Els productes són força variats, però en definitiva clàssics: suràs, vels, mantellines, articles de dol. La sederia catalana estava especialitzada en el color negre. Les corbates continuen essent un dels seus punts forts, si tenim en compte l’interès a destacar-les a l’hora d’anunciar-se.
Francesc Vilumara i Bayona va ser president del Col·legi de l’Art Major de la Seda des del 1901 al 1903 i vocal de la Junta d’Aranzels i de Valoracions, d’àmbit estatal. Del 1918 al 1933 formà part de la Directiva del Foment del Treball Nacional com a president de l’Agrupació de teixits, velluts i cintes de seda de Catalunya.
La fàbrica de Gràcia fou enderrocada el 1907 per construir la Diagonal barcelonina (La Ilustració Catalana, 1907).
La fàbrica de Gràcia, que ja era terme municipal de Barcelona, era situada al bell mig del que havia de ser la Diagonal. El 1907 es cediren els terrenys a l’Ajuntament de Barcelona. Francesc Vilumara havia tingut temps per preveure la marxa obligada i el mateix any pogué inaugurar la nova fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat, al centre de la ciutat. El 1915 es tancà el vell magatzem del carrer Baix de Sant Pere, que va ser substituït per un despatx al carrer de Casp, núm. 80.
En morir Francesc Vilumara i Bayona, l’any 1934, l’empresa serà continuada pel seu fill, Josep Maria Vilumara i Carreras, el qual farà la conversió en anònima el 1942. L’empresa passarà a anomenar-se Vilumara, SA.
Anunci de la fàbrica de l'Hospitalet de Francesc Vilumara (Barcelona, 1928). La nova fàbrica de Francesc Vilumara s’instal·là a l’Hospitalet de Llobregat.
La fàbrica de l’Hospitalet es tancarà el 1982.
Des dels seus inicis el 1829, l'empresa havia passat per les denominacions següents:
- 1829-1860 Ramon Vilumara i Companyia
- 1860-1869 Vilumara Germans i Companyia
- 1869-1878 Francesc Vilumara i Sans
- 1878-1893 Successors de Francesc Vilumara
- 1893-1934 Francesc Vilumara i Bayona
- 1935-1942 Josep Maria Vilumara i Carreras
- 1943-1982 Vilumara, SA
Bibliografia
- Solà i Parera, Àngels, “La indústria sedera a Barcelona al segle XIX”, dins El món de la seda i Catalunya. Museu Tèxtil de Terrassa. Diputació de Barcelona, Terrassa 1991.
- Informació procedent de l’arxiu particular de Josep Maria Vilumara i Lamarca.
Anunci de la fàbrica de sedes Francesc Vilumara (Barcelona en la mano, 1895).