La Manufacturera de Cotó. El Vapor Vell de Reus

Acció de la Manufacturera de Cotó. La Manufacturera de Cotó serà la successora de Canals, Pàmies, Huguet i Companyia, que s’havia fusionat abans amb la Sociedad Reusense, la primera empresa de la ciutat que incorporarà la força de vapor per a moure les seves màquines. L’accionariat de La Manufacturera integrava personalitats reusenques i barcelonines. A Reus hi havia ja una important indústria cotonera.

L’any 1850 hi havia a Reus una considerable indústria cotonera. La més important era l’empresa de Macià Vila, Prat i Companyia, la futura Fabril Cotonera. La seguia a una certa distància Canals, Pàmies, Huguet i Companyia, i la Sociedad Reusense.

La Sociedad Reusense havia estat fundada el 1843 i fou la primera empresa de la ciutat que incorporà la força de vapor per a moure les seves màquines. Es dedicava exclusivament a la filatura de cotó. Poca cosa se’n sap. En alguns documents és anomenada la Industria Reusense i això ha afegit confusió al voltant seu.

Canals, Pàmies, Huguet i Companyia sembla que té l’origen en la indústria cotonera que Pau Canals tenia ja instal·lada el 1842 a la plaça del Castell, núm. 3, de Reus. L’empresa es convertí en societat comanditària el 1846 amb el nom de Canals, Pàmies, Huguet i Companyia. Pau Canals i Josep Maria Pàmies foren dos dels homes més representatius de la burgesia industrial reusenca de l’època. Canals, al marge de la seva dedicació a la indústria tèxtil, fou un dels promotors de la línia ferroviària Reus-Montblanc-Lleida, i Pàmies alcalde de la ciutat el 1863 i fundador del Banc de Reus el 1862. Sobre Huguet no hi ha cap notícia, però podria tractar-se de Gaietà Huguet, un petit però conegut cotoner barceloní. Les relacions entre Reus i Barcelona eren considerables, tant en el camp financer —la creació de l’esmentat Banc de Reus—, com en l’industrial —la Manufacturera de Cotó—.

Producció i personal.

Si la Sociedad Reusense era una filatura, Canals, Pàmies, Huguet i Companyia era sobretot una empresa de tissatge. El 1850, la seva realitat industrial era la que indica el quadre.

La Manufacturera de Cotó es creà el 1855, gràcies a la fusió d’aquestes dues empreses reusenques i a l’aportació de capital nou, també reusenc però sobretot barceloní. La nova societat anònima fou autoritzada per Reial Decret de 27 de març de 1855, amb domicili a Barcelona, primer al núm. 75 del carrer de Sant Pau i després a la plaça de Santa Anna, núm. 14, i fàbrica a Reus. L’objectiu social eren els filats i teixits de cotó.

La Manufacturera de Cotó: desemborsament del capital inicial

La Manufacturera de Cotó: dividends i rendibilitat; gràfic de rendibilitat; cotització de les accions a la Borsa local de Reus.

Presidí la junta de govern de la societat Josep López Gordo, un comerciant barceloní que participà a la junta de govern de la sucursal del Banc d’Espanya a Barcelona (1874) i també a la de la societat Navegació i Indústria (1881). La important fortuna de què disposava fou llegada majoritàriament als pobres, quan morí el 1885.

El director era Pau Canals, com corresponia a la seva trajectòria d’industrial i a l’aportació de l’empresa dirigida per ell. L’empresa serà anomenada popularment Can Canals o el Vapor Vell.

El secretari, Antoni Valldejuli, era un advocat barceloní, com ho seran els successors seus en el càrrec.

L’accionariat, bastant nombrós, integrava personalitats reusenques i barcelonines. Les reusenques devien ser els socis comanditaris de Canals, Pàmies, Huguet i Companyia. Hi havia Joaquim Borràs i Compte, soci de Canals en el projecte ferroviari esmentat anteriorment —Borràs, Canals i Companyia— o industrials com Josep Maria Òdena i Pujol. Entre els barcelonins trobem Gusi Germans —Pere i Antoni—, Joaquim Martí Codolar i Marià Casi i López. Alguns dels accionistes del Banc de Reus ho seran també de La Manufacturera de Cotó i del Banc de Barcelona. Aquestes coincidències no responen a cap estratègia, sinó a l’existència d’una limitada oferta d’inversions serioses i a una reduïda burgesia amb capacitat inversora, que fàcilment es trobava i retrobava.

La Manufacturera de Cotó es constituí amb un capital de 6 milions de rals, desemborsat en el 40%. La junta de govern anà exigint dividends passius als accionistes, de tal manera que al cap de disset mesos el capital estava totalment desemborsat. És un cas exemplar en el qual les previsions dels administradors coincideixen amb les inversions dels accionistes. Al final del 1856 ja es podia pagar un primer dividend.

El nou capital s’invertí en locals i maquinària. Les dues fàbriques fusionades s’instal·laren en un edifici propi del carrer del Batà, que havia estat un hospici, i compraren més terrenys en el carrer de Gornals. El 1857 començà a funcionar una nova màquina de vapor. Les 5.000 pues de la seva filatura coincidien, si fa no fa, amb les que tenien les dues fàbriques abans de la fusió.

L’estratègia era expansiva i a això respon una ampliació de capital acordada a mitjan 1857 per tres milions de rals més, equivalent al 50% del seu capital anterior. Però aquesta vegada caldran deu anys per arribar al seu desemborsament total. És evident que les expectatives no s’acompleixen i n’és un exemple que l’any 1860 no es pagui dividend per primera vegada a la seva història. Entrem en el que s’anomenarà la “fam de cotó”, en desaparèixer l’oferta de la fibra americana, durant els anys de la guerra de Secessió.

El 1860, La Manufacturera de Cotó tenia 200 telers mecànics moguts per la màquina de vapor, 20 mule-jennies i 80 cardes. La força la proporcionaven dues màquines bessones de vapor amb 3 calderes de 100 cavalls. Al marge de la maquinària pròpia, la Manufacturera feia treballar a mans a petits tallers tèxtils de Reus i de les rodalies, que li venien la matèria produïda a preu fet.

Josep Maria Pàmies i Juncosa serà el nou director de l’empresa el 1860 en substitució de Pau Canals, amb Josep Oriol Canals com a subdirector. Fou l’any de l’Exposició Agrícola i Industrial de Reus, presidida pel general Prim, comte de Reus, i celebrada a l’antic convent de Sant Francesc. La Manufacturera, que tenia Pàmies com a secretari de l’exposició, hi presentà semi-retorts de diferents mides, guinees, tartans, setins, velludets, drils, moletons llisos i creuats i paquets de fil de cotó per a mitges, a més de mostres de cotó en branca i cardat.

El 1863 les màquines de vapor foren reformades i transformades. Es canviaren els cilindres i l’aparell de distribució del vapor i es modificaren les calderes. La feina anà a càrrec de La Maquinista Terrestre i Marítima.

Aquests són anys dolents, que l’empresa superarà gràcies al coixí que li suposaven tots els obrers que treballaven a mans en els tallers propis i fora de la fàbrica. Aquests treballadors tenien telers manuals, la productivitat dels quals no podia competir amb els telers mecànics dels quals disposava l’empresa. És una mà d’obra que s’haurà d’anar reciclant, però font de vagues i conflictes socials.

La Manufacturera de Cotó
1880 1890
Força motriu (màquines de vapor) - cavalls de força 150 400
Producció anual 400 000 Kg de filats 624 000 Kg de torçats
34 000 peces de teixits
Personal 500 500
Font: Fort,J., Anales de Reus

L’any 1876 un incendi cremà del tot el local ocupat pels tints. I el 1877 van rebre la visita d’Alfons XII amb motiu de la seva estada a la ciutat. Hi havia poca feina i s’iniciava una llarga crisi industrial per als tallers i les fàbriques de Reus. El 1878 s’introduí un torn de treball de dos o tres dies a la setmana. El 1888 la fàbrica va estar parada sis mesos per falta de feina. La referència periodística de “La Ilustració Catalana” que transcrivim no reflecteix la crisi de l’empresa. Una empresa que durant dotze anys no pagarà dividend —del 1878 al 1889— i que aleshores paga un modestíssim 2% sobre el capital invertit. La baixa cotització de l’acció en el mercat local de Reus n’és bona prova.

La Manufacturera de Cotó. Dades del balanç (1876-1886).

El 1895 la societat adoptà fins i tot l’acord d’instal·lar una fàbrica de farines a Reus, acord del qual es va fer enrere més tard. Però ja demostra els dubtes dels administradors sobre el seu futur.

Com que els primers anys del segle no foren millors, no sorprèn que al final del 1910 s’adoptés un acord de reducció de capital per a cobrir l’import de les pèrdues acumulades i de dissoldre la societat, prèvia venda dels actius industrials.

El comprador serà l’empresa Iglesias i Suqué, Societat en Comandita. Josep Maria Iglesias Odena fou el darrer president del consell d’administració de l’anònima, mentre que el seu soci Suqué pertanyia a una família reusenca amb llarga tradició en el sector tèxtil cotoner.

Iglesias i Suqué es mantindrà fins que el 1929 s’integrà a la Unió Industrial Cotonera SA —vegeu referència d’aquesta societat—.

Una visita a la Manufacturera de Cotó

"Vaig á presentarlo á un amich qu’es un dels homes que han demostrat més iniciativa industrial, Don Vicens Gobern, que havent comensat sa carrera de treballador ha arribat á director de la Manufacturera de cotó. Com jo mercadejo en aquests gèneros só vot en la materia. Fa la Manufacturera filats y retorts; donchs be, abans creyam que en los números alts solament tenían superioritat los inglesos y suissos, y ha resultat que los elabora tan superiors y excelents y quelcom més baratos aquesta afortunada fàbrica.—

Hi entrarem y lo senyor Gobern, qual franca fesomía se’m quedá impresa, tingué la amabilitat de acompanyarnos per las espayosas quadras. L’edifici es nou; la maquinaria novíssima y de lo millor, resultant de tot com un ayre de festa: la festa de la industria pe’ls 400 treballadors que s’hi guanyan la vida.

—Pera que estigan contents— va dirme— ademés dels seus bon jornals, tenen lo benefici de certs premis que periòdicament los hi dem pera esperonarlos. Axís ho fan també en la Fabril Cotonera.

—¿Gastan vostès molt cotó?

—En la Manufacturera en consumím unas 80 balas per setmana. —Després vaig examinar lo treball y’l gènero, cridantme sobre tot l’atenció la calitat de les classes més difícils, que son las superiors, realment de mèrit extraordinari. La Manufacturera de Cotó honra á nostre país, y’ls industrials com lo senyor Gobern, merexen ben bé un recort de tot escriptor qu’estudie nostra producció."

Font: La Ilustració Catalana, 1892, pàg. 62.

Reus al final del segle XIX (La Ilustració Catalana, 1892).

Panteó de la família Òdena al cementiri de Reus (Geografia General de Catalunya, F. Carreras Candi). La família Òdena de Reus tingué un especial paper protagonista en la vida de l’empresa al començament del segle XIX.

L’Ajuntament de Reus al començament del segle XX (Cataluña Ilustrada, F. Carreras Candi). La Manufacturera de Cotó acordà la seva dissolució el 1910. L’empresa continuarà com a Iglesias i Suqué Societat en Comandita.